Estimada Andrea

 

 

Estimada Andrea,

Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.

Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.

Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.

Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.

Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.

Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.

Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.

T’estimo. La teva,

Cristina

La marca personal

Al Màster de Social Media de la UOC estic fent una assignatura de reputació digital. Ara estem treballant la nostra marca personal tenint com a base el llibre Personal Branding: cómo comunicar tu valor diferencial al mercado, de Iñaki Bustínduy.

Bustínduy explica que el nou mercat laboral exigeix una aposta per la diferenciació, per aportar un valor afegit a la nostra feina i treballar la nostra marca personal. Ja fa temps que naveguem entre xarxes i la nostra petjada digital va creant una imatge de nosaltres.

Jo mateixa tinc Twitter des del 2012, Facebook des de fa tant temps que ni ho recordo, i Instagram des dels primers dies de naixement (2010). Soc, a més, una persona activa en totes aquestes xarxes i és evident que totes les meves publicacions reflecteixen una imatge de mi.

Tenint en compte això he volgut fer un experiment sobre la meva marca personal, així que vaig llençar un tuit per tal de veure quina percepció tenen els meus seguidors sobre mi com a professional.

De seguida vaig començar a rebre comentaris de molts dels meus seguidors, que van intentar definir amb una (o diverses paraules), aquesta percepció sobre mi. La veritat és que he quedat aclaparada per la multitud de respostes, les quals agraeixo sincerament.

Amb totes les respostes he generat el núvol de paraules que encapçala aquest post i que dona una imatge de la meva marca personal, tal com em veuen les persones que em segueixen a diari.

El resultat per a mi ha sigut plenament satisfactori, ja que les paraules que em defineixen segons aquesta mostra són conceptes que jo intento transmetre a través de la meva feina i, fins i tot, de la meva vida. Passió, implicació, entusiasme, inquietud, compromís… paraules i actituds que poden ser aplicables a qualsevol feina, ja que una persona apassionada, entusiasta, implicada, inquieta i compromesa té moltes possibilitats de treballar amb excel·lència tant en una biblioteca com en una empresa de serveis.

Jo ja sé quina és la meva marca personal. Tu saps quina és la teva?

 

 

Records

El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…

El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.

És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.

I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.

Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.

Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)

La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.

 

 

 

 

 

 

XIV Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte 19 d’octubre vaig tornar a les Jornades de les Lletres Ebrenques organitzades per la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, amb la incombustible Joana Serret al capdavant.

Enguany el gènere negre n’ era el protagonista, amb presentacions com el llibre Assassins de l’Ebre, i la taula rodona Tinta negra. Tanmateix, també hi va tenir cabuda la xerrada de la Paula Jarrin sobre autors locals de literatura infantil i juvenil.

La Paula va compartir amb un nombrós públic molt jove uns itineraris lectors realitzats a partir dels llibres dels autors ebrencs. La idea és que a partir d’un llibre s’arribi a noves lectures relacionades, i per això ens va oferir diferents exemples. En el cas del meu llibre, Les Aventures d’en Nic, va relacionar-lo amb llibres que ens conviden a passejar o viatjar, com El viatge, de Francesca Sanna; En Pettson se’n va de pesca, de Sven Nordqvist; Armstrong, de Torben Kuhlmann; i Estimada Susie, estimat Paul, de Christine Nöstlinger.

Així mateix Jarrin va llençar diferents propostes per endinsar-nos en la lectura, com ara escollir un lloc adient per llegir, parlar sobre allò que llegim, i dedicar-hi cada dia una estona. Va fer seva una frase que va escoltar a algú (no recordo a qui), i que diu que: “Si no llegeixes, no passa res. Però si llegeixes, passen coses.”

Així doncs, vosaltres què voleu? que no passi res o que passin coses?

El tren

El tren
El tren

Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:

Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a ella, i també per a mi.

Però diuen que hi ha persones a qui els costa separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.

Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.

Al principi la Blanca no hi havia donat importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que, alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.

Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella. Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més, però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per deixar-ho córrer.

Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més. I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?

Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les paraules sortirien, ben segur.

La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.

SI PREFERIU ESCOLTAR-LO: