Una habitació al Majestic

El Ricard va deixar la maleta oberta enmig de l’habitació, es va treure les sabates i es va estirar al llit amb el comandament a la mà. La Irene, mentrestant, desfeia el seu equipatge i col·locava la roba a l’armari i els estris d’higiene distribuïts per sobre del marbre del lavabo.

Feia més de vint anys que s’allotjaven en aquest hotel de la Costa Daurada des de la primera vegada que hi van anar a parar, quan la nena era ben petita. Se n’havien enamorat a primer cop d’ull: l’entrada luxosa i elegant, el personal extremadament amable i servicial, les habitacions funcionals i sempre netes, l’esmorzar abundant i deliciós, l’enorme piscina i la platja d’aigües cristal·lines a quatre passes.

El cas és que els havia agradat tant i la petita Laia s’hi havia trobat tant a gust que, sense ni tan sols plantejar-s’ho, es va convertir en una rutina reservar la primera setmana de juliol al Majestic. I mentres la Laia anava creixent entre les festes de tots els empleats de l’hotel, que ja els consideraven de la família, l’establiment anava minvant. No va ser d’un dia per l’altre, no. Que va ser poc a poc, amb aquells petits canvis degeneratius, que si ara una rajola que balla, que si el buffet ha baixat qualitat, que si les habitacions necessiten una capa de pintura, que si… una mica com el seu matrimoni.

No és que no s’estimessin el Ricard i la Irene, no. Sí que s’havien estimat alguna vegada, però la rutina s’havia instaurat en les seves vides sense ni tan sols adonar-se’n i quan la Irene ho va comentar, el Ricard no la va entendre. Pensava que m’estimaves, li va dir. No sé què vols. No vull res, Ricard, només dic que hem caigut en la rutina, sempre fem les mateixes coses i de vegades cal canviar per sentir-se viu. No sé, la nena ja és gran. Podríem canviar de lloc de vacances, per exemple. No cal que anem al Majestic enguany. Per què no marxem a Egipte? Saps que sempre ha sigut un dels meus somnis.

Però no hi va haver res a fer. El plantejament del canvi va generar una discussió que va durar dies i al final la Irene va claudicar. I aquí tornaven a passar les vacances, a l’habitació del Majestic, la mateixa habitació des de feia més de vint anys, ara només per a ells dos, ja que la Laia corria per una altra banda amb la seva parella. 

Anem a la piscina? va dir el Ricard. No sé perquè ho preguntes, si seeeeeempre fem el mateix, va pensar la Irene. Però no ho va dir. Ja s’havia posat el biquini i agafat la tovallola. Som-hi. De camí a la piscina van saludar pel nom a tots i cadascun dels empleats de l’hotel i van haver d’explicar per on parava la Laia, ja que era el primer any que faltava a la cita ineludible de primers de juliol.

De seguida van trobar dues hamaques, i és que la primera quinzena de juliol encara era força tranquil·la. Et porto el teu suc de pinya?, va preguntar-li el Ricard. Un martini, sisplau, amb oliveta. Només per veure la cara que havia posat el Ricard havia pagat la pena. Vols dir que un martini a aquestes hores…? Sí, ara precisament em ve de gust. Ell va anar a la barra a buscar la cervesa i el martini que no tocava i la Irene feia un repàs a la gent del voltant.

El matrimoni Gómez estaven estirats prenent el sol ben empastifats de crema i agafadets de la mà, com sempre. Feia fins i tot molts més anys que també visitaven el Majestic en aquelles dates. La Irene va alçar una mà per saludar-los des de l’altra banda de la piscina. Va cridar-li l’atenció un matrimoni jove amb un parell de nenes d’uns dos anyets, bessones pel que semblava. La família perfecta a jutjar pels cossos esculpits d’ell i ella i per les atencions que dedicaven a les filles. Estaven fent una sessió de fotos buscant els angles més fotogènics i segur que després anirien a parar al instagram de @familiafeliç o similar.

El Ricard ja tornava amb la cervesa i el martini. No havia estat mai gras, però els anys passen factura: La panxa sobresortia per damunt del banyador i el to muscular era ben bé inexistent, a diferència del del noi de la parella que tot just arribava ara a la piscina. No devien tenir més de vint-i-cinc anyets. I, deixant de banda, la joventut i frescor dels seus cossos, desprenien alegria amb els seus somriures i mirades de complicitat. Van agafar una hamaca i es van estirar una damunt de l’altre menjant-se a petons.

Quina vergonya, va dir el Ricard. Aquí fotent l’espectacle davant de tothom. Com si no tinguessin una habitació. Quan érem joves no ho fèiem això, eh, nena? (odiava que li digués nena, prou que ho sabia). No, no ho hem fet mai, Ricard, no ho hem fet mai. Vaig a banyar-me. Se t’escalfarà el martini! No, que de seguida torno. Es va capbussar en una aigua tèbia i lleugerament oliosa, res a veure amb la netedat i frescor que recordava d’anys enrere. Tot i així la parella jove també s’hi va capbussar entre petons i abraçades. Semblava que l’estat de l’aigua no els afectava igual que a ella.

El dia va passar lentament entre tots els llocs comuns que havien anat bastint al llarg dels anys. A l’hora de sopar el Ricard es va passar tot l’àpat parlant de la seva feina, de coses mil cop explicades, mentres la Irene anava fent que sí amb el cap alhora que observava la resta de taules de la sala. Bla, bla, bla, bla, blaaaaaaaaaaaa, oi que sí, nena? Sí, sí, clar que sí, home! 

La seva atenció, però, estava centrada en la parelleta jove que tot just acabaven d’entrar al menjador. Des d’on era podia veure perfectament com es desenvolupava el seu sopar. No calia ser molt perspicaç per adonar-se de la sintonia que traspuaven. Les mirades, l’intercanvi de carícies constant, els somriures. Si alguna vegada la Irene s’havia sentit així ja ni se’n recordava.

El Ricard continuava el seu monòleg, que només necessitava de lleus assentiments per part de la Irene. A la taula del davant, en canvi, el diàleg era fresc, viu, desacomplexat. Segur que estaven parlant de les petites anècdotes del dia, o dels plans per a l’endemà o, a jutjar per les mirades intenses i els llavis humits, de la nit que els esperava sota els llençols. 

Ni les postres van esborrar l’amargor que sentia créixer la Irene, ni tan sols el whatsapp de la Laia explicant-li com s’ho estava passant de bé amb la seva xicota. Fem una copa abans de pujar? va proposar al Ricard. Sabia que amb un parell de whiskys es podria deslliurar fàcilment dels possibles requeriments sexuals.

Tal com havia previst, l’alcohol havia fet la seva feina i, de camí a l’habitació, el Ricard trontollava lleugerament i reia com un poca-solta dels acudits dolents que havia explicat el monologuista de l’espectacle nocturn. Davant la porta, mentre buscaven la clau, van passar per darrere seu la parelleta jove que, pel que semblava, tenien just l’habitació del costat. La Irene va veure com la noia obria la camisa del noi i li llepava àvidament el coll amb una llengua juganera. Tan entretinguts estaven que ni se n’havien adonat de la presència dels seus veïns.

Finalment la Irene i el Ricard van entrar a l’habitació i aquest, vestit com anava, es va tombar al llit i va començar a roncar. La Irene va treure-li les sabates i els pantalons, els mitjons i la camisa, i va tombar-lo de costat, per tal de no haver-li de veure la cara. Ella també es va despullar i es va estirar al llit, mirant el sostre i amb els ulls ben oberts, escoltant atentament tots els sorolls que provenien de l’habitació del costat.

Els riures van donar pas als cops rítmics a la paret i als gemecs d’un i l’altra. La Irene va començar a acariciar-se els mugrons i d’aquí va baixar al clítoris, que va fregar amb dits experts fins que va aconseguir un petit orgasme. I es va adormir bressolada pels xiuxiuejos de la parella del costat.

El Ricard es va llevar empalmat i de seguida va atacar a la Irene, encara que aquesta estava mig adormida. Per sort anava molt calent i ella sabia ben bé com prémer els músculs pèlvics per accelerar el procés i acabar com més aviat millor.

L’esmorzar semblava un dejà-vu del sopar. Tots dos asseguts a la mateixa taula, ell parlant de yo-mi-me-conmigo, ella assentint distretament, i la parelleta baixant pletòrica després d’una nit fogosa. Les seves safates eren plenes a vessar d’embotits, formatges i torradetes. Calia recuperar forces.

Vaig a buscar un croissant. Vols alguna cosa més, nena? La Irene va desviar la vista de la parelleta i va respirar fondo abans de contestar: Sí, vull un croissant, dels de xocolata, i també vull el divorci. Gràcies, NEN.

El Bibliòfil

El bibliòfil jeia a terra, desmanegat, ert, colgat pels llibres que estimava en vida i que ara l’envoltaven com una mortalla de cel·lulosa. 

No feia ni dues hores que havia entrat a la biblioteca. No a una biblioteca qualsevol. A la “seva” biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més. Havia posat la clau al pany amb cura i l’havia fet giravoltar reverencialment, com tots els dies que hi anava. Va empènyer la porta, que va xerricar suaument amb aquell soroll tan habitual, i va pitjar l’interruptor. Una llum tènue va il·luminar la sala. Aleshores, i només aleshores, va deixar anar la respiració que havia contingut des que s’havia plantat davant de la porta. El ritual era sempre el mateix. 

Les prestatgeries ocupaven tota la biblioteca. Curulles de llibres de dalt baix, d’esquerra a dreta. Aquells llibres que no hi cabien reposaven en piles per damunt de les taules i en alguns racons del terra, formant estructures perfectament equilibrades i, segons el bibliòfil, perfectament ordenades. 

El pols, que glatia accelerat minuts abans d’entrar, ara tornava ràpidament a la seva cadència habitual. Sempre temia que, en entrar, hagués succeït algun imprevist que alterés l’habitual paisatge. Algun llibre fora de lloc, algun animaló destructor campant per la sala, alguna trencadissa fruit d’una bretolada, algun incendi…

Els incendis el preocupaven d’allò més. Per això havia instaurat un ritual consistent en desconnectar tots i cadascun dels aparells elèctrics que hi havia a la biblioteca i, no content amb això, abans de sortir, i després de donar una última llambregada als seus llibres, baixava l’interruptor general i quedava tot en penombra i lliure del perill de qualsevol espetec elèctric fins a la propera visita.

Va tancar la porta i va passejar amunt i avall resseguint amb els dits els lloms dels llibres. Llibres vells i no tan vells, llibres grans i llibres diminuts, llibres acadèmics i novel·les. Llibres i més llibres. En català, en castellà, en anglès, en francès, en italià, en rus, en txec, en swahili… Llibres de totes menes i de tots colors. Tant feia el tema i l’idioma. Només calia que fossin llibres i que li haguessin cridat l’atenció d’alguna o altra manera. Quan viatjava procurava comprar llibres en les llengües locals, encara que no els entengués, i en gaudia igualment quan els obria, els olorava, els palpava, els acariciava i els tornava a deixar amb cura al seu lloc del prestatge. 

No havia llegit ni una dècima part dels prop de 10.000 volums que conformaven la seva biblioteca. El bibliòfil en tenia prou de posseir-los i buscar per a ells un lloc adient al prestatge o en alguna de les piles perfectament distribuïdes.

Li agradaven especialment els llibres antics i rars, els de temàtica religiosa, i els llibres d’art. D’uns i altres en tenia una col·lecció ben generosa. També estava obsessionat amb les enciclopèdies i col·leccions. Es delia pels prestatges que mostraven unes fileres de volums tots iguals, amb el mateix llom, perfectament arrenglerats. Passava hores anivellant cada volum arran de la vora de la prestatgeria després de treure la pols reverencialment amb uns draps especials que havia adquirit en un llibreter de vell.

El bibliòfil, dèiem, va resseguir el llom dels llibres i en va triar un a l’atzar. Un volum de més de 500 pàgines sobre el Monestir de Poblet. No li interessava gens ni mica l’estudi arquitectònic i artístic del Monestir, però sí li agradaria tocar la pell de la coberta,  passar les pàgines i admirar les fotos i notar l’aroma del paper nou. I així ho va fer després de seure a la seva butaca preferida, la de pell de color marró, situada just al mig de la sala. 

El temps s’escolava ràpidament en companyia d’un bon llibre, però quan va haver saciat el seu desig amb el llibre del monestir, va decidir que havia arribat l’hora. El va tornar a deixar al prestatge, curosament col·locat, en sintonia amb els volums de banda i banda i es va dirigir al seu lloc preferit de tota la biblioteca. Va col·locar l’escala i va pujar lentament, esglaó a esglaó, fins que va ser al capdamunt, allí on reposava el volum núm. u de l’Enciclopèdia Espasa. 

Per darrera vegada va aspirar fortament fins que els narius se li van omplir amb l’olor barrejada dels milers de llibres que formaven la seva biblioteca. Va engrapar dos o tres volums de l’Espasa, i es va deixar caure cap enrere mentre la resta de volums, un darrere l’altre, queien damunt seu com a fitxes de dòmino.

El dia abans el bibliòfil s’havia llevat d’hora. Tenia cita amb el metge per recollir les últimes proves que li havien fet. Feia mesos que el seu cos no responia com abans. L’edat no perdona i ell aviat compliria 82 anys. L’acompanyava la seva dona. 

La Pepita era molt lectora. El bibliòfil, contràriament a allò que podia semblar, no n’estava gens orgullós de la passió lectora de la seva dona. No podia suportar trobar els seus llibres deixats de qualsevol manera per tota la casa. Damunt la taula del menjador, entre molles de pa i taques d’oli era el lloc més normal, però n’havia trobat pel terra, damunt de mobles plens de pols, doblegats i rebregats entre els coixins del sofà i, fins i tot, la Pepita n’acostumava a deixar-ne al lavabo, entre rotlles de paper de wàter i pots de xampú per encetar. 

Feia anys (molts anys) havien discutit sobre aquest tema, però el bibliòfil no n’havia pogut sortir, així que va decidir iniciar la seva biblioteca personal, per a ús propi i de ningú més en un pis llogat no gaire lluny de casa. Ningú hi era benvingut, ningú hi podia entrar. I molt menys la seva dona.

El metge va encaixar la mà del bibliòfil i de la seva senyora i els va fer seure. Va revisar els informes que tenia davant i, amb la seva cara de males notícies, va anunciar allò que ja es veia a venir. El bibliòfil tenia dos mesos per endavant, a tot estirar.

Van tornar a casa en silenci. I en arribar el bibliòfil va explicar-li a la Pepita que tot just feia una setmana havia anat a arreglar el testament. Que ho deixava tot ben lligat, que no calia que es preocupés de res.   I… la biblioteca? Es va atrevir ella a preguntar amb un fil de veu. La Pepita frisava per entrar a aquell santuari i fer-se’l seu i, potser, vendre alguns dels llibres. O tots. Ella no donava valors als llibres, els llegia i prou. Mai havia entès la dèria del seu home. 

En aquell moment entraven al menjador i el bibliòfil va veure, damunt la taula, un llibre obert de bat a bat. Una novel·la, va pensar despectivament. A sobre, vinclant-lo de manera antinatural, un pot buit de cigrons feia la funció de punt de llibre, mentre deixava anar sobre les pàgines unes gotes del suc que havia contingut els cigrons del dinar. Però no només això. Diversos fragments estaven subratllats amb bolígraf de color vermell. Bolígraf! Vermell! El bibliòfil va notar com el cor se li accelerava, amb un batec furiós. 

No et preocupis per la biblioteca, va respondre el bibliòfil, mirant de dominar-se. Serà tota teva. I, a la cuina, va agafar una capsa de mistos.

Abans d’arribar a terra i quedar masegat per l’Espasa, el bibliòfil encara va ser a temps de veure com les flames començaven a devorar la biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més.

Celobert

Punyeta!!!

Hola! Què t’ha passat?

Ah, hola! Re, m’acaba de caure la meva tovallola preferida allí baix

La Raquel assenyala el pati interior. Llardós, ple de cagarades d’ocells, de pinces de roba i d’objectes diversos caiguts al llarg dels mesos

Ja ho saps que no hi viu ningú? Comenta la Sara des de l’altra banda del celobert, just a la finestra del davant.

Doncs no ho sabia, però m’ho imaginava. Mira com està tot. I ja procuro anar amb compte, eh! Però mira… Em dic Raquel. I tu?

Jo soc la Sara. Fa un parell de mesos que vius aquí, oi?

Doncs sí. Vaig tenir sort d’entrar tot just una setmana abans del confinament. T’imagines tota aquesta història enmig d’un trasllat? I encara rai que treballo en un supermercat, perquè a mi això d’haver-me de quedar tot el dia a casa…

Doncs a mi no m’ha suposat gaire canvi. Soc escriptora i habitualment surto poc, només per a les compres imprescindibles, així que estic en la meva salsa

Dona, això de no poder ni sortir a fer una cervesa amb les amigues…

Ni fu, ni fa. Jo estic bé a casa. Amb la nevera plena, la wifi, un pijama calent, un bon grapat de llibres i la cafetera a tot drap no em fa falta res més

Ai, doncs jo no m’hi trobo. Em fa falta passejar, xerrar, veure a la família, als amics. Escolta’m, i si no surts gaire, sobre què escrius?

Sobre el que veig des d’aquesta finestra. Aquest celobert és una font inesgotable de temes, a poc que hi facis una llambregada de tant en tant. Dins de cada casa hi ha un món bategant

No em diràs que fas com el James Stewart a La Finestra indiscreta?

Justa la fusta

No m’hauràs estat espiant?

Tu què creus?

La Raquel s’ho pensa una estona i mostra un gest de preocupació

Tranquil·la, soc una tomba. El teu secret està protegit. No et dic que no aparegui en algun dels meus relats, però res més…

La Raquel prem els llavis i tanca la finestra d’un cop sec. Allò només va passar una vegada, es diu, no pot ser que veiés res, l’habitació estava ben bé a les fosques. Però també és cert que la finestra era oberta i el Pol, el fill adolescent dels veïns del quart se li havia abraonat a l’ascensor, i ja feia molts dies que no fotia un clau amb el puto confinament. I sí, només té 16 anys, però que no ho sembla, i era ell que l’havia buscat i…

La Raquel torna a obrir la finestra i, des de l’altra banda del celobert, la Sara li pica l’ullet amb un mig somriure de sororitat.

DIARI DE TARRAGONA | CULTURA | 12 DE JUNY 2021

Relats fantàstics de por i misteri  
Publiquen les obres finalistes i guanyadores de les cinc primeres edicions del certamen Pratdip Llegendari

12 de juny 2021

«Quan el seu germà li va buidar un ull amb el dit, en Gastó Gardeta dormia. Va succeir el dia de Tots Sants». «Aquell primer gat el vaig matar perquè em mirava massa». «No, no m’ho provoca la lluna plena, sóc una altra mena de bèstia. Tampoc dec ser un vampir, ja que no m’atrau la sang per ella mateixa, no la necessito per viure, només és una excusa per matar».

Suspens, misteri i por és el que tenen en comú els quinze relats que recull el llibre Llegendaris I: relats de por i misteri, a càrrec de l’Associació Pratdip Llegendari. La publicació recull les obres finalistes i guanyadores de les cinc primeres edicions del Concurs Literari Pratdip Llegendari de relats curts de por i misteri, celebrades del 2014 al 2019…

Prologat per Graset, ‘Llegendaris’ inclou els relats de Jordi Ortiz i Casas, Maria Donlo Sarasua, Eva Espinosa Ruiz, Rosana Andreu Febas, Sophie Huesta Tanner, Xavier Martín Sagí, Enric Alfonso Xaruba, Ignasi Carsí Costas, M. Isabel Gracia Victorio, Montserrat Carbó Ors, Francesc Sáez Maestro, Rosa Pons Solà, Ferran Garcia Moreno, Joan Carles González Pujalte i Manel Figuera Abadal. L’obra. editada amb el suport de la Diputació de Tarragona, s’ha pogut adquirir durant l’acte de presentació, i també estarà a la venda durant la propera edició de la festa Pratdip Llegendari, pels volts de Tots Sants…

Un cop de bona sort

La mosca es posa a l’ampit de la finestra que havia obert feia dues hores el Gerard. El dia és assolellat, sense ni gota del vent que l’havia portat amunt i avall dies enrere. S’hi està bé, fora. Malgrat això, decideix entrar.

Zuuuuum, zuuuuuum. El so de les seves ales ressona per tota la casa fins que troba alguna cosa interessant i s’atura damunt de la taula del menjador. Ningú l’ha desparat després d’un àpat alt en greixos saturats. Hi ha restes d’hamburguesa: petits trossos de carn picada, algun trosset d’enciam, esquitxos de maionesa i quètchup. També, un gelat cremós a mig desfer, dolç com una pruna ben madura.

A la mosca li ve salivera i no sap per on començar. Es decideix, finalment, pels minúsculs trossets de carn, però sense perdre de vista la resta de banquet. Sembla que no hi ha cap humà a la vora que la destorbi del seu festí. De sobte sent unes passes ràpides que s’acosten a la taula. i alça el vol ràpidament cap al sostre de l’habitació. Allí, de cap per avall, veu un home alt que, per a la seva desgràcia, comença a recollir tot aquell devessall de menjar deliciós. 

Torna a volar cap a la taula quan l’home ja ha recollit la majoria de menjar. Queden, però, les restes enganxoses de les salses, que també són bona cosa a falta de res més substanciós. La mosca succiona les restes de quètchup tot esperant que l’home s’hagi oblidat de passar el drap humit. 

Però no té sort en aquest sentit i, en sentir que s’acosta, torna a emprendre el vol, ara cap al lloc d’on ve l’home. Segurament deu ser la cuina. És una mosca experimentada i ha visitat moltes cuines al llarg de les darreres setmanes.

Les cuines són el paradís de les mosques i de les formigues. Sempre s’hi pot trobar alguna cosa de profit, per petita que sigui, damunt dels pedrissos, pel terra o en algun cubell d’escombraries obert. Sucreres mig obertes, pots de mel amb gotes grogues enganxades a l’envàs, molletes de pa, bassalets d’oli, taques de diverses salses. Ni la persona més neta del món pot eliminar al 100 % les restes de menjar que fan les delícies dels petits insectes.

La mosca detecta, en aquest cas, unes boletes de pa prop d’un cubell d’escombraries. El cubell fa una olor apetitosa, però està tancat, tot i que pot veure un reguitzell d’alguna cosa líquida que ha regalimat per l’exterior. Se n’ocuparà després del pa, sí.

El pa comença a desaparèixer mentre l’home esbandeix el drap que segurament ha fet servir per a eliminar el banquet de la taula. Malaguanyat, pensa la mosca. Per un moment resta quieta esperant que l’home no la vegi i vingui a matar-la d’un cop. Ja n’ha vist desaparèixer unes quantes així, i la veritat, no ho entén. Que potser molesten molt? Si fins i tot els fan un servei, als humans, fent fonedissos tots els fragments de menjar que queden amagats per tota la casa…

La mosca comença a estar tipa, però es resisteix a deixar el menjar. Prou que sap que poden passar moltes hores sense tornar a trobar res de res i s’haurà de conformar olorant les tifes dels gossos del carrer. Vola fins al cubell i comença a llepar àvidament les restes de vés a saber què, fins que en té ben bé prou.

A continuació voleia una mica per la cuina però, tipa com està, poques coses criden la seva atenció. Decideix tornar al menjador. L’home està escarxofat al sofà amb una cervesa a la mà. De tant en tant fa un glop i la mosca sent nítidament com el líquid baixa per la seva gola. Vola fins al reposabraços, just a l’altra banda d’on seu l’home. No sembla que l’hagi vist. Està absort en els seus pensaments d’humà.

Baixa fins als coixins i mou les potetes ràpidament. Vol acostar-se a l’home. Sap que no és una bona decisió fer-ho, perquè normalment els humans s’enfaden d’allò més quan noten algun zumzeig al voltant. Però no ho pot evitar. Li agrada l’escalf i l’aroma que desprenen els cossos de les persones. En això no fa distinció de races, ni de sexe, ni d’edat, ni de condició social. Tant li fa si l’humà va perfumat de Chanel, com si està cobert de ronya de dalt baix. És més, aquests últims encara fan una olor més agradable per al gust de la mosca.

L’home aixeca la mà que no sosté la cervesa i es toca lleument el coll. La mosca mira allí, just on els dits han fregat unes marques recents, vermelles, lluents, encara amb restes d’una mica de sang. Sang? A la mosca la sang l’embogeix. Pot abandonar l’àpat més deliciós a l’encalç d’una minúscula gota de sang.

La mosca vola fins al coll de l’home, sabent que és molt probable que acabi foragitada en un tres i no res. Però aquell home no sembla interessat en res del seu voltant i, realment, no mira d’espantar-la en un primer moment, així que aterra al seu coll, just on un moment abans s’ha estat tocant, damunt la jugular, que glateix de manera rítmica. La mosca tasta la sang i la troba dolça. Però aleshores l’home sí que fa el gest universal d’espantar-la amb la mà i no té més remei que sortir volant. Putes mosques, sent que renega en veu molt baixa.

La mosca vola sense rumb. Ja tornaré més tard, quan estigui dormint, pensa. I mentrestant buscaré alguna altra cosa interessant per fer passar l’estona. Travessa el passadís i veu llum al final. Entra a l’habitació poc a poc i s’adona que és una habitació de bany, amb tots els habituals mobles blancs. És a punt de girar cua i tornar per on ha vingut, ja que els lavabos no són sant de la seva devoció. Massa aigua i olors excessivament netes. Alguna cosa, però, crida la seva atenció.

Vola fins a la banyera i allí sí que hi ha un festí de sang. Així que s’oblida de l’home del sofà i es llença damunt de l’home de la banyera. Aquest no mourà cap mà per a espantar-la. Allò sí que és un cop de bona sort.