Carbasses i abraçades

Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d’infantil i primària de les escoles del municipi.

Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d’integració social.

Estic orgullosa de formar part d’aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l’estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.

Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l’he tingut aquest matí. Després d’una de les sessions uns quants nens m’han abraçat abans de tornar a l’escola. I si això ja no és prou bonic, l’Alba m’ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d’un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.

La felicitat està feta de petites coses, no creieu?

Donacions: sí o no?

Llegeixo que un home mor aixafat per la seva col·lecció de revistes porno. I immediatament penso que si hagués fet com molta gent que va a una biblioteca a fer donació de les seves col·leccions documentals, això no li hauria passat.

I és que la dèria de fer “donacions” a biblioteques no té fronteres. Voleu saber què en pensem d’aquesta dèria els bibliotecaris? Molt fàcil:

Donacions sí: quan responen a una voluntat sincera de ser d’ajuda d’alguna manera per als usuaris de la biblioteca i, prèviament, han tingut el detallet de fer una selecció des de casa. Normalment et porten el material en bon estat i ben empaquetat.

Donacions no: quan responen a les ganes de treure’s del davant com més ràpidament millor i passant-li el mort a un altre tota la morralla que es té per casa, sense pensar si aquells llibres poden servir als usuaris ni tenir en compte si estan extremadament bruts, estripats, o fins i tot amb insectes. I si et colen postals antigues, fotos velles, tiquets de compra de l’any de la picor, avall que fa baixada.

Doncs sí, amics. Els bibliotecaris que llegeixin això ja ho saben, però la resta de gent quan dius que les donacions són un mort no ho entenen. No saben que la gent porta les “donacions” en bosses de brossa, per exemple, o que són llibres que fan mania de tocar, entre altres coses.

L’argument bàsic és: “Acabo de traslladar-me de casa, estic fent neteja i claaaaaaaaaaaaaaaar, no aniré a llençar els llibres…” quantes vegades no hem sentit aquesta cantarella, i quantes vegades no hem respost: “Bé, si estan en bon estat…” “Oh, sí, sí, clar que estan en bon estat, a més són llibres molt bons”, i aleshores obres la bossa i et trobes amb el que ja sabies: llibres fastigosos (per bruts, estripats…) i tres-centes vegades repetits (Poldark, El Perfum, Raíces, algun que altre Coelho…)

A Quèfemalesbiblios vam fer una recopilació de moments surrealistes en aquest post:  Però tu estàs bojaaaaaaa?  N’hi ha molts més, us ho asseguro. El tema donacions és font inesgotable d’anècdotes, la majoria de vegades esgarrifoses.

I ja quan es combina el tema “donacions” amb bústia de devolucions el resultat és directament de jutjat de guàrdia. Però el tema de la bústia ja el tractarem en una altra ocasió.

Per cert, si hi ha algú per la zona amb una bonica col·lecció de revistes porno com el de la notícia d’abans, no cal que en faci donació, no sigui cas que en comptes d’insectes contingui restes de porqueria d’una altra classe. NO, GRÀCIES!

El lector neix i es fa… de vegades

Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l’he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d’acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d’això últim seria l’article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:

  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres

I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d’acord… a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d’oci)

A casa tinc la prova palpable d’això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l’animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s’ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus “pinitos” com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1994 amb La mostra de l’olivera.

Aquesta mare lectora va provar d’acostar l’espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d’Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle… etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l’ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l’exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava… o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d’encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: “… és aconseguir la clau per entrar en un nou món…proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat”.

El tema de la multitud d’estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.

L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

  • 1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l’activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?

M’agraden massa les pelis de Tarantino

Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte  un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras…). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s’exclama i tu penses: doncs mira, així s’ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: “Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l’has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat”. Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: “No hagas caso, solo son niños”.

De l’escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s’esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m’espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar ” Solo son niños”. Espero que vinguin de l’asseguradora per veure si se’n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: “Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin”. Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè “Son solo niños” i el que fan no està mal fet. També n’hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i  estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d’amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t’ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t’adones que potser t’agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l’accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s’encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l’accelerador i ressona dins el teu cap: “Si son solo niños”.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt