L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

  • 1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l’activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?

M’agraden massa les pelis de Tarantino

Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte  un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras…). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s’exclama i tu penses: doncs mira, així s’ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: “Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l’has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat”. Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: “No hagas caso, solo son niños”.

De l’escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s’esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m’espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar ” Solo son niños”. Espero que vinguin de l’asseguradora per veure si se’n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: “Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin”. Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè “Son solo niños” i el que fan no està mal fet. També n’hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i  estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d’amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t’ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t’adones que potser t’agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l’accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s’encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l’accelerador i ressona dins el teu cap: “Si son solo niños”.

Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i  pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits…  totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.

TEDx Reus 2016

El dia 19 vaig anar per primer cop a un esdeveniment TEDx. El TEDx és un format anual de conferències amb ponents emprenedors que expliquen allò que més els apassiona des dels vessants, principalment, de la tecnologia, l’entreteniment i el disseny.

TEDx Reus es va realitzar al teatre Bartrina amb ponents que estaven convidats a explicar el seu “Momentum”, aquell moment que va representar per a ells un canvi en les seves vides o en la seva manera de pensar i actuar. La jornada es va dividir en 3 blocs, amb dues pauses, una per a dinar a Vermut Rofes, i una altra per fer un mos a mitja tarda. A l’hora d’arribada, a més, hi havia un vermut amb avellanes de Reus i la DJ Merlí Marlowe. Des d’aquest punt de vista he de dir que l’organització va ser impecable, tot a les hores previstes i amb el personal de TEDx a punt per a qualsevol dubte, pregunta…

Vaig anar sola però de seguida vaig trobar la Cristina, amb qui comparteixo temes literaris i d’Instagram, i vaig estar amb ella i amb la seva amiga Núria durant tot el dia. Era la primera vegada que assistia a un TEDx i em va fascinar. Totes les ponències van ser interessants des d’algun punt de vista, els ponents eren tots també uns grans comunicadors, i van saber transmetre allò que havien vingut a explicar.

M’agradaria destacar:

El Pere Forés amb la història de l’Ictineu 3, el submarí més modern del món. Un projecte 100% català de I+D amb 10 anys d’investigacions. Especialment interessant el seu relat de la baixada a 1000 metres, no apte per a claustrofòbics.

El Rai Puig, un joveníssim instructor de caiac apassionat pels viatges i que va fer una expedició en caiac a Alaska en solitari durant 90 dies. Les seves reflexions al voltant de la vida arran d’aquesta experiència van aixecar els aplaudiments més espontanis de tota la jornada. Ens va convidar a col·leccionar moments i no coses materials, i va descriure la seva nit a una platja de Menorca, amb una tenda improvisada, com al fet de no dormir en un hotel de 5 estrelles, però sí sota milers d’estrelles. Podeu veure Paddling to Alaska a Vimeo.

L’Alba Sotorra, també molt jove realitzadora de documentals, que ha guanyat el Premi Gaudí en aquesta última edició per Game Over. Va venir a explicar-nos, en una emotiva ponència, la seva estada amb unes guerrilleres kurdes que lluiten contra Estat Islàmic amb la idea d’aconseguir l’emancipació de les dones. Càmera en mà durant un mes, l’Alba va compartir vivències amb les guerrilleres i aviat ho podrem veure en el seu nou documental. A més d’un ens va fer venir calfreds i rodolar unes quantes llàgrimes.

El Pere, el Rai, l’Alba i la resta de ponents van explicar projectes i idees ben diferents, però en el fons crec que suraven unes idees comunes: el fet de viure la vida apassionadament, no tenir por al canvi, fomentar la creativitat, treballar per un món millor i buscar la felicitat. Evidentment, com jo combrego ja fa temps amb aquestes premisses, el TEDx Reus em va encantar. El Rai, en acabar la seva exposició va dir: “Espero haver encès l’espurna de la vostra il·lusió” i jo puc dir que sí que la va encendre, ell i tota la resta de persones que van fer possible aquest TEDx 2016. Gràcies! Ens retrobem l’any que ve.