El lector neix i es fa… de vegades

Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l’he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d’acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d’això últim seria l’article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:

  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres

I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d’acord… a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d’oci)

A casa tinc la prova palpable d’això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l’animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s’ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus “pinitos” com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1994 amb La mostra de l’olivera.

Aquesta mare lectora va provar d’acostar l’espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d’Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle… etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l’ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l’exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava… o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d’encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: “… és aconseguir la clau per entrar en un nou món…proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat”.

El tema de la multitud d’estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.

L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

  • 1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l’activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?



M’agraden massa les pelis de Tarantino

Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte  un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras…). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s’exclama i tu penses: doncs mira, així s’ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: “Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l’has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat”. Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: “No hagas caso, solo son niños”.

De l’escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s’esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m’espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar ” Solo son niños”. Espero que vinguin de l’asseguradora per veure si se’n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: “Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin”. Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè “Son solo niños” i el que fan no està mal fet. També n’hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i  estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d’amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t’ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t’adones que potser t’agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l’accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s’encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l’accelerador i ressona dins el teu cap: “Si son solo niños”.

El tio Antònio

Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de  fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

– Què teniu avui, Montse?

– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.

Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el  migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

– Nenes, les verduretes.
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir.

A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.

Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.

I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.

– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.

Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i  pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits…  totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.