La Bea, des de la darrera fila de cadires, té una expressió estranya. Ningú no s’hi ha acostat i encara està processant la notícia. No sap ben bé què pensar, no sap per què l’han escollida, si tothom ja sap que no té res en comú amb la resta. Es retorça les mans amb nerviosisme i té sentiments contradictoris. A qui no li agradaria anar a un campament de luxe? Hauria d’estar contenta, però sap que no té cap amic en aquest grup i que segurament ho passarà tan malament com durant el curs i continuarà aïllada. A més, tot això li fa molt mala espina: ningú no regala res. Li agradaria estar equivocada, però dins seu ha saltat una alarma i ben aviat s’adonarà que el seu instint l’ha encertat de ple.