Campanes

El dia obre una parpella endormiscada. La Rut s’eixuga els cabells davant del mirall després de la dutxa que ha esbandit les gotes de suor de la carrera matinal.

Agafa les calces del calaix i, un cop posades, s’hi repensa, se les treu, les doblega i les torna a posar al seu lloc. Es posa la faldilla, una camisa blanca entallada planxada impecablement i unes sabates de taló. En una bossa, les Pepe Jeans planes.

Mentre la Nespresso escalfa l’aigua, es prepara una torrada amb alvocat empolsinada amb sal d’all, una mandarina i, ara sí, que l’aigua és calenta, un Ispirazione Napoli ben carregat, sense sucre.

El pis és petit, però funcional i ben decorat. Els llibres entapissen tota una paret del menjador, però ara la Rut no se’ls mira, està més pendent del Tinder i de fer match a les múltiples peticions que se li acumulen. Avui només són dos els afortunats.

Apaga l’aplicació, fa un repàs a la resta de xarxes, bloqueja un bavós que se li ha insinuat per Messenger, recull les restes de l’esmorzar, agafa la bossa, les claus i somriu davant del mirall abans de sortir de casa.

Sempre és la primera en arribar a la biblioteca. Li agrada la sensació d’obrir els llums i passejar entre els prestatges plens de llibres, buits de gent. Passeja i repica els talons, clop, clop, clop, ara que ningú pot molestar-se. Fa les devolucions del dia anterior, endreça, obre els ordinadors i també les persianes dels grans finestrals. Comença un nou dia i en deu minuts entraran els primers clients que ja fan cua arran de façana.

La Rut rep les companyes a la petita sala de descans mentre es canvia els talons per les Pepe Jeans i parlen de com ha anat el cap de setmana. Ella no acostuma a explicar res, però escolta atentament els drames familiars de les altres, que naveguen entre els vòmits i caques del nadó de la Carme, i les disputes de la Paula amb les seves adolescents. I tu, què, Rut? Com ha anat el capde? Ja és hora d’obrir, després us explico…

I obre la reixa de ferro de la biblioteca i s’aparta a un costat per deixar pas a l’horda de jubilats que corren a l’encalç del diari. Més d’un dia ha estat a punt d’arribar la sang al riu i les bibliotecàries han hagut de fer de mitjanceres i posar-hi pau.

El matí passa ràpid entre atendre les trucades telefòniques, gestionar el préstec dels clients que han entrat sense donar el bondia i intentar esquivar les peticions de recomanacions de novel·la rosa de la Jordina Mompou. A veure, que ja t’ho he dit mil cops, que a mi no m’agraden aquests llibres, nena. Per què no et passes al gènere negre? D’aquestes sí que te’n puc recomanar un niu. Ai, no, que de desgràcies ja en tinc prou, a mi dona’m paios musculosos i paisatges paradisíacs i… mira, a mi dona’m a aquest: i assenyala dissimuladament el Geri, que acaba d’entrar, els pica l’ullet, fa un mig somriure i tira cap a la primera planta. Si tu sabessis, pensa la Rut… però no diu res, li fa el préstec de quatre novel·les de la Deveraux i dues de la Maxwell i, au, que vagi bé, Jordina.

Tan bon punt ha vist el Geri, ha notat una punxada de desig a l’entrecuix. Pensa que no porta les calces i que haurà de fer un esforç per no tacar. Però són les regles del joc que fa ben bé una setmana que es porten entre tots dos des que li va fer match. Juguen a l’usuari que sedueix la bibliotecària, i avui remataran la història.

El Geri s’acosta al taulell amb un exemplar de Per qui toquen les campanes, de Hemingway. Li dona el llibre, el carnet, i un paper doblegat i, en aquest intercanvi, se senten per primer cop la pell l’un de l’altra. Quan marxa, la Rut desplega el paper: 13’30, Cr. Roma, 23, 2n 1a. L’hora, sí, però l’adreça no hauria calgut, la té davant dels ulls a la pantalla de la seva fitxa d’usuari. Somriu i, involuntàriament, es recorre els llavis amb la punta de la llengua. Avui no dinarà.

Falten cinc minuts per les 13 h. Les companyes van fent fora els clients que es fan els encantats encara entre les pàgines dels diaris o badant davant dels prestatges. La Rut s’acomiada de les companyes fins a la tarda. Que aprofiti, li diuen. I ella es torna humitejar els llavis.

Tranquil·lament, ja amb les sabates de taló de nou, repica rítmicament per entre els carrers amb nom de capitals europees, fins que arriba a la d’Itàlia. Localitza el 23, pitja el 2n 1a i sent el zumzeig que obre el portal. Mentre puja les escales pensa en les converses que han tingut els dies abans i els mugrons se li endureixen ràpidament.

El Geri ja l’està esperant a la porta amb la camisa mig oberta, que deixa entreveure uns pectorals de cine. Entren i la Rut para l’orella. S’escolten de fons uns riffs de guitarra potents. La Rut fa cara de sorpresa i el Geri li diu: Perdona, perdona, que puc canviar la música. Volia fer un joc literari i potser no l’has captat… També tinc jazz, i blues i… La Rut li posa un dit damunt els llavis. Shhhhhhht! De debó vols canviar For whom the bell tolls, de Metallica? Putos estereotips! apuja el volum, calla i folla’m!

Pels vells temps

La Laura parpelleja. Nota un dolor lacerant al cap i la llengua enganxosa. Un cop amb els ulls ben oberts mira al voltant i es veu en uns lavabos que li resulten vagament familiars. Prova d’aixecar-se, però no pot. Està lligada de mans i peus a una cadira, al bell mig de l’habitació.

Com coi he arribat fins aquí? I els records se li amunteguen al cervell atordit. Era divendres, últim dia d’entrevistes per a la feina de comercial. Tenia dues candidates amb un bon currículum i calia decantar la balança segons com anés l’entrevista.

Recorda que a la primera candidata, tot i les seves bones referències, se la veia una mica tímida per al lloc, un lloc reservat per a una persona dinàmica i decidida. A continuació va entrar la segona candidata. Era perfecta en tots els sentits però, tan bon punt la va veure, va saber que no podria donar-li el lloc.

– No ets la Xènia? – Va preguntar la Laura en acabar. Realment no m’havia fixat en el nom, però ara que et tinc davant i he vist aquest tic tan teu de tocar-te lleugerament l’orella cada dos per tres, ara he caigut. Vam estudiar juntes tu i jo, que no te’n recordes?

– Doncs sí, la veritat és que t’he conegut de seguida, però com que necessito la feina, he preferit no dir res.

– Mira, Xènia, seré sincera: Ets la candidata ideal, però no et puc contractar. En aquesta empresa estan pro-hi-bi-dí-ssims els favors a familiars, amics, etc. Si arribessin a saber que ens coneixem, em jugaria el lloc.

– Disculpa, Laura, però no ho sabran pas. Jo soc l’única que ho podria dir, i de mi no en sortirà res, t’ho ben prometo. Necessito la feina, el meu pare està greument malalt i necessito pagar a algú que el cuidi nit i dia. A més, soc la millor candidata, tu ho has dit.

– Ho sento, Xènia, no hi puc fer res. Tinc ètica, jo. Em sap molt de greu, però no et puc donar aquest lloc. En tot cas, em fa molta il·lusió retrobar-te, després de tants anys. Vols que anem a fer una copa i em poses al dia de com et van les coses? Pels vells temps!

Ara, lligada de peus i mans, veu com s’obre la porta del davant i entra ella, la Xènia, amb una capsa a les mans. Somriu. – Bon dia, dormilega. Com anem? Tot bé?

La Laura no sap què dir. Què hi fa allí lligada? i què hi fa la Xènia, tan tranquil·la?

– Segur que t’estàs preguntant que què passa, oi? Doncs jo t’ho explicaré, Laura, no pateixis, que tenim toooooot el temps del món. Estem soles i ningú no ens buscarà aquí. Recordes aquests lavabos?

Mira al voltant mentre la Xènia agafa una cadira, la posa a l’inrevés i seu amb les cames a banda i banda. Porta uns texans negres, i una samarreta bàsica blanca, sabatilles d’esport Nike i el cabell recollit en una cua de cavall. Res a veure amb el look professional que havia portat a l’entrevista.

– Són els lavabos de l’insti?- Xiuxiueja. – Però què hi foto aquí lligada, Xènia, m’ho pots dir? Fes el favor de deslligar-me. Em fa mal.

– Et fa mal? Aguanta una mica, dona, que encara no hem ni començat. Doncs sí, són els lavabos del nostre insti. Pels vells temps vas dir, no? Anem a fer una copa pels vells temps. Doncs ja som aquí, pels vells temps. Mira, tu i jo no seríem aquí si la cosa hagués anat d’una altra manera, però no he tingut més remei que fer això. No m’has deixat cap altra opció.

La Laura es regira a la cadira, però per més intenta deslligar-se, més mal li fan les cordes.

– Ara que ho dius: vam estar xerrant de l’insti, i de les coses que havíem fet des d’aleshores.

– Corregeixo, Laura: no VAM estar xerrant. TU vas estar xerrant. Va ser un monòleg. Em vaig adonar que no recordaves el nostre pas per l’insti de la mateixa manera. Si de cas, ara et refresco una mica la memòria: La meva mare va morir quan fèiem sisè. Fins aleshores havíem sigut les millors amigues, sempre l’una a casa de l’altra, sempre jugant al carrer, sempre juntes. Però la mare va morir i el meu pare va entrar en depressió. La situació a casa era complicada i em vaig trobar que la meva millor amiga no em feia costat, que em deixava de banda. Havia arribat estiu i l’havia passat sola mentre tu no sé què feies, però a tu ni et vaig veure. Et trucava, passava per casa teva, però no hi eres mai. Fins que vaig desistir. Quan vam començar a l’insti tu ja tenies un nou grup d’amigues. Suposo que les devies haver fet durant l’estiu. Jo estava sola. 

– T’ho puc explicar, Xènia, aquell estiu…

– Xisst, calla, calla, que ja vas parlar prou ahir. Doncs el cas és que no només estava sola, sinó que el meu pare es passava el dia al sofà bevent cervesa. No es preocupava de mi i quan va començar el curs jo no tenia roba, però havia crescut uns quants centímetres i m’havien sortit una mica els pits. L’única roba que m’anava bé era la de la mare i em va dir que me la posés. Jo li vaig dir que no, li vaig suplicar que anéssim a comprar roba, però no em va fer ni cas, i em vaig veure obligada a anar a l’insti amb la roba de la meva mare morta. No et pots ni imaginar què vaig sentir el primer dia amb aquella fila…

La Laura recorda vagament que la seva amiga s’havia tornat una friki en començar l’insti, però no tenia ni idea de com havia anat la cosa.

– Ho vas recordant, Laura? – La Xènia deixa la capsa als peus i li pessiga les galtes. Així, ben vermelles, tal com em posava jo cada cop que m’insultàveu pels passadissos, ho recordes, Laura, eh? Ho recordes, ara? 

– Jo no…

– Tu no, què? Tu no em vas insultar? Potser no, que no ho vas fer, però sí que reies, que et vaig veure com reies, i en cap moment vas fer res per aturar els insults. Eres la meva amiga feia quatre dies, cony! I recordes un dia aquí, en aquests lavabos? No? No ho recordes? Clar, és que vas marxar tan bon punt van començar a insultar-me les teves amigues. I saps què? com que no ho vas veure, ja t’ho diré jo: no en van tenir prou amb insultar-me. Em van començar a estirar el cabell, i després a colpejar-me fins que vaig caure al terra i…

– Em vols pegar? Pega’m, Xènia, m’ho mereixo. – La Laura té els ulls plens de llàgrimes. Nota els cops com si els estigués rebent ella mateixa. Fa molts anys, però recorda vagament aquell dia. Recorda que va marxar mentre l’estaven insultant, però no sabia que la cosa havia arribat tan lluny.

– Que et pegui? No, tranquil·la, que no et tocaré ni un pèl, no pateixis. – La Xènia torna a agafar la capsa i se l’acomoda entre les cames. La Laura juraria que ha sentit una fressa dins la capsa.

– Mira, ja a 2n de BUP us vau oblidar de mi. No perquè us n’haguéssiu cansat, no, és que va tenir la desgràcia d’arribar l’Anna Ribas, i es veu que era millor ficar-se amb aquesta, no sé… El cas és que aleshores em vaig convertir en invisible, que no sé què és pitjor. Des d’aleshores, completament invisible. Em sobta fins i tot que em coneguessis ahir. 4t de BUP. Viatge de fi de curs i d’etapa. Ho recordes?

– Sí, però…no va passar res… – somiqueja la Laura.

– No em va passar res a mi, cert, però sí que va passar una cosa interessant. Una cosa que va córrer per tot l’insti. Tothom se’n va assabentar d’allò que et va passar. Et faig memòria?

– L’atac?

– Sí, l’atac. 

– I què vols dir…?

– Xisssst, espera un moment, que tot arribarà. Doncs re, visita al Museu Vaticà, i allí, davant l’estàtua de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, tenim que a la senyoreta Laura li agafa un atac i cau rodona entre convulsions. Corredisses, xiscles, plors, Ni-no, Ni-noooooo, i cap a l’Hospital General de Roma, sota observació. Els profes ens van explicar que tenies un quadre greu d’ofidiofobia, temor patològic als ofidis, serps en concret. Que segurament havies tingut alguna mala experiència de petita i que allò t’havia provocat aquesta aversió. Que els atacs poden venir provocats pel sol fet de pensar en una serp i el xoc de contemplar aquella estàtua tan realista, amb les serps devorant el dissortat Laocoont i els seus fills, havia sigut el desencadenant de l’atac.

La capsa que mantenia la Xènia entre les cames s’havia mogut?

La Laura recorda perfectament les hores passades a l’hospital de Roma a causa del visionat d’aquella estàtua. Punyeta, quin realisme, i quines suors li havien agafat només d’imaginar-se al lloc de Laocoont. Les mateixes suors que amaren ara mateix tot el seu cos. Recorda ràpidament el desencadenant de la patologia. Devia tenir quatre o cinc anys, en una passejada pel camp amb la mare. La mala sort va voler que trepitgés una serp i aquesta, revoltada, se li va enfilar per una cama i la va mossegar. No era una serp verinosa i la mossegada no va tenir cap conseqüència, però al cap de la petita Laura, les serps es van convertir en un monstre que habitaven tots els seus malsons, de dia i de nit. Abans de tancar els ulls s’imaginava que reptaven silencioses pel terra de la seva habitació i se li enfilaven al llit, enroscant-se-li per les cames… Si s’aixecava per anar al lavabo havia d’encendre el llum i comprovar que no sortia cap serp de la tassa i l’atacava aprofitant que estava mig adormida. Però no només eren els malsons, també va començar a evitar sortir al camp o visitar zoològics o qualsevol altre lloc en què pogués aparèixer una serp.

Els pares la van portar a un psicòleg, però ni la teràpia havia aconseguit foragitar la seva por a les serps.

– Doncs bé, Laura. Allò em va fer pensar i em va fer interessar pel món de les serps. Vaig començar a informar-me’n. Primer a la viquipèdia, i després en llibres especialitzats, per tal de conèixer a fons el món de les serps.

La capsa s’havia mogut. Ara n’estava ben segura. La Laura escoltava la Xènia, però no treia l’ull de la capsa que encara aguantava entre les cames i que, n’estava segura, s’havia mogut.

– Tinc un terrari a casa, saps? I ara es podria dir que soc una mica experta en ofidis. Què et sembla? 

– No sé què…, Xènia, jo…

– Xissst, calla, calla. Ja t’he dit que no et tocaria ni un pèl  i compliré la meva paraula, com tu. Tinc ètica, jo, com tu. No em vas dir que no aconseguiria el lloc perquè tens ètica? Doncs jo igual, Laura. I ara et volia presentar a una petita amiga que he portat. Està dins d’aquesta capsa i es diu Laura, com tu. Què et sembla? La vols conèixer?

– No, Noooooooooooooooooooooooo, Xènia, sisplau, no ho facis, sisplau. Deixa’m anar i tens la feina, encara que ens coneguem, no ho diré a ningú i…

– Laura, ja és massa tard. Fa molts anys que és massa tard.

La Xènia obre la capsa i de l’interior en surt reptant una petita serp que s’enfila pel seu braç.

– No, Xènia, sisplau, aparta-la de mi! – La Laura panteixa i la suor comença a regalimar-li pertot arreu. Augmenta ràpidament la seva temperatura corporal, els ulls li couen i sent unes fortes punxades al cervell. Tanca els ulls, però els torna a obrir de seguida. Encara és pitjor no saber si la serp continua al braç de la Xènia o decideix explorar nous territoris.

– Sisplau, Xènia, tanca-la i parlem-ne. Què vols? Digue’m què vols i ho faré sense dubtar-ho. Parlem-ne, sisplau, – somica la Laura, intentant no mirar el moviment ondulant de l’altra Laura recorrent el cos de la Xènia.

– Mira, doncs saps què? Que no, que no cal que en parlem. Que això no caldria que hagués anat així, però em vas dir que tu tenies ètica i mira, entre això i el fet de no recordar tot el que m’havíeu fet, he pensat que et mereixies un petit càstig.

La Xènia agafa la serp, la diposita a la caixa i la tanca.

– Gràcies, – sanglota la Laura.

– No me les donis. – La Xènia s’aixeca de la cadira i surt del lavabo amb la capsa. La Laura comença a fer petites respiracions per a recuperar l’alè mentre prova de deslligar-se, sense èxit. Aleshores veu com la Xènia torna a entrar al lavabo. Ara porta una capsa, però aquest cop és MOLT gran. Realment gran. Tan gran que li costa agafar-la. La diposita al terra. 

– Xènia, què és això? Sisplau, parlem-ne…

La Xènia obre la capsa i, poc a poc, en van sortint tota mena de serps mentre somriu.

– Tota la meva col·lecció de serps. Tota per a tu, Laura. Espero que en gaudeixis. 

I la Xènia surt del lavabo entre els crits esgarrifosos de la Laura. Pels vells temps.

El Bibliòfil

El bibliòfil jeia a terra, desmanegat, ert, colgat pels llibres que estimava en vida i que ara l’envoltaven com una mortalla de cel·lulosa. 

No feia ni dues hores que havia entrat a la biblioteca. No a una biblioteca qualsevol. A la “seva” biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més. Havia posat la clau al pany amb cura i l’havia fet giravoltar reverencialment, com tots els dies que hi anava. Va empènyer la porta, que va xerricar suaument amb aquell soroll tan habitual, i va pitjar l’interruptor. Una llum tènue va il·luminar la sala. Aleshores, i només aleshores, va deixar anar la respiració que havia contingut des que s’havia plantat davant de la porta. El ritual era sempre el mateix. 

Les prestatgeries ocupaven tota la biblioteca. Curulles de llibres de dalt baix, d’esquerra a dreta. Aquells llibres que no hi cabien reposaven en piles per damunt de les taules i en alguns racons del terra, formant estructures perfectament equilibrades i, segons el bibliòfil, perfectament ordenades. 

El pols, que glatia accelerat minuts abans d’entrar, ara tornava ràpidament a la seva cadència habitual. Sempre temia que, en entrar, hagués succeït algun imprevist que alterés l’habitual paisatge. Algun llibre fora de lloc, algun animaló destructor campant per la sala, alguna trencadissa fruit d’una bretolada, algun incendi…

Els incendis el preocupaven d’allò més. Per això havia instaurat un ritual consistent en desconnectar tots i cadascun dels aparells elèctrics que hi havia a la biblioteca i, no content amb això, abans de sortir, i després de donar una última llambregada als seus llibres, baixava l’interruptor general i quedava tot en penombra i lliure del perill de qualsevol espetec elèctric fins a la propera visita.

Va tancar la porta i va passejar amunt i avall resseguint amb els dits els lloms dels llibres. Llibres vells i no tan vells, llibres grans i llibres diminuts, llibres acadèmics i novel·les. Llibres i més llibres. En català, en castellà, en anglès, en francès, en italià, en rus, en txec, en swahili… Llibres de totes menes i de tots colors. Tant feia el tema i l’idioma. Només calia que fossin llibres i que li haguessin cridat l’atenció d’alguna o altra manera. Quan viatjava procurava comprar llibres en les llengües locals, encara que no els entengués, i en gaudia igualment quan els obria, els olorava, els palpava, els acariciava i els tornava a deixar amb cura al seu lloc del prestatge. 

No havia llegit ni una dècima part dels prop de 10.000 volums que conformaven la seva biblioteca. El bibliòfil en tenia prou de posseir-los i buscar per a ells un lloc adient al prestatge o en alguna de les piles perfectament distribuïdes.

Li agradaven especialment els llibres antics i rars, els de temàtica religiosa, i els llibres d’art. D’uns i altres en tenia una col·lecció ben generosa. També estava obsessionat amb les enciclopèdies i col·leccions. Es delia pels prestatges que mostraven unes fileres de volums tots iguals, amb el mateix llom, perfectament arrenglerats. Passava hores anivellant cada volum arran de la vora de la prestatgeria després de treure la pols reverencialment amb uns draps especials que havia adquirit en un llibreter de vell.

El bibliòfil, dèiem, va resseguir el llom dels llibres i en va triar un a l’atzar. Un volum de més de 500 pàgines sobre el Monestir de Poblet. No li interessava gens ni mica l’estudi arquitectònic i artístic del Monestir, però sí li agradaria tocar la pell de la coberta,  passar les pàgines i admirar les fotos i notar l’aroma del paper nou. I així ho va fer després de seure a la seva butaca preferida, la de pell de color marró, situada just al mig de la sala. 

El temps s’escolava ràpidament en companyia d’un bon llibre, però quan va haver saciat el seu desig amb el llibre del monestir, va decidir que havia arribat l’hora. El va tornar a deixar al prestatge, curosament col·locat, en sintonia amb els volums de banda i banda i es va dirigir al seu lloc preferit de tota la biblioteca. Va col·locar l’escala i va pujar lentament, esglaó a esglaó, fins que va ser al capdamunt, allí on reposava el volum núm. u de l’Enciclopèdia Espasa. 

Per darrera vegada va aspirar fortament fins que els narius se li van omplir amb l’olor barrejada dels milers de llibres que formaven la seva biblioteca. Va engrapar dos o tres volums de l’Espasa, i es va deixar caure cap enrere mentre la resta de volums, un darrere l’altre, queien damunt seu com a fitxes de dòmino.

El dia abans el bibliòfil s’havia llevat d’hora. Tenia cita amb el metge per recollir les últimes proves que li havien fet. Feia mesos que el seu cos no responia com abans. L’edat no perdona i ell aviat compliria 82 anys. L’acompanyava la seva dona. 

La Pepita era molt lectora. El bibliòfil, contràriament a allò que podia semblar, no n’estava gens orgullós de la passió lectora de la seva dona. No podia suportar trobar els seus llibres deixats de qualsevol manera per tota la casa. Damunt la taula del menjador, entre molles de pa i taques d’oli era el lloc més normal, però n’havia trobat pel terra, damunt de mobles plens de pols, doblegats i rebregats entre els coixins del sofà i, fins i tot, la Pepita n’acostumava a deixar-ne al lavabo, entre rotlles de paper de wàter i pots de xampú per encetar. 

Feia anys (molts anys) havien discutit sobre aquest tema, però el bibliòfil no n’havia pogut sortir, així que va decidir iniciar la seva biblioteca personal, per a ús propi i de ningú més en un pis llogat no gaire lluny de casa. Ningú hi era benvingut, ningú hi podia entrar. I molt menys la seva dona.

El metge va encaixar la mà del bibliòfil i de la seva senyora i els va fer seure. Va revisar els informes que tenia davant i, amb la seva cara de males notícies, va anunciar allò que ja es veia a venir. El bibliòfil tenia dos mesos per endavant, a tot estirar.

Van tornar a casa en silenci. I en arribar el bibliòfil va explicar-li a la Pepita que tot just feia una setmana havia anat a arreglar el testament. Que ho deixava tot ben lligat, que no calia que es preocupés de res.   I… la biblioteca? Es va atrevir ella a preguntar amb un fil de veu. La Pepita frisava per entrar a aquell santuari i fer-se’l seu i, potser, vendre alguns dels llibres. O tots. Ella no donava valors als llibres, els llegia i prou. Mai havia entès la dèria del seu home. 

En aquell moment entraven al menjador i el bibliòfil va veure, damunt la taula, un llibre obert de bat a bat. Una novel·la, va pensar despectivament. A sobre, vinclant-lo de manera antinatural, un pot buit de cigrons feia la funció de punt de llibre, mentre deixava anar sobre les pàgines unes gotes del suc que havia contingut els cigrons del dinar. Però no només això. Diversos fragments estaven subratllats amb bolígraf de color vermell. Bolígraf! Vermell! El bibliòfil va notar com el cor se li accelerava, amb un batec furiós. 

No et preocupis per la biblioteca, va respondre el bibliòfil, mirant de dominar-se. Serà tota teva. I, a la cuina, va agafar una capsa de mistos.

Abans d’arribar a terra i quedar masegat per l’Espasa, el bibliòfil encara va ser a temps de veure com les flames començaven a devorar la biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més.

Celobert

Punyeta!!!

Hola! Què t’ha passat?

Ah, hola! Re, m’acaba de caure la meva tovallola preferida allí baix

La Raquel assenyala el pati interior. Llardós, ple de cagarades d’ocells, de pinces de roba i d’objectes diversos caiguts al llarg dels mesos

Ja ho saps que no hi viu ningú? Comenta la Sara des de l’altra banda del celobert, just a la finestra del davant.

Doncs no ho sabia, però m’ho imaginava. Mira com està tot. I ja procuro anar amb compte, eh! Però mira… Em dic Raquel. I tu?

Jo soc la Sara. Fa un parell de mesos que vius aquí, oi?

Doncs sí. Vaig tenir sort d’entrar tot just una setmana abans del confinament. T’imagines tota aquesta història enmig d’un trasllat? I encara rai que treballo en un supermercat, perquè a mi això d’haver-me de quedar tot el dia a casa…

Doncs a mi no m’ha suposat gaire canvi. Soc escriptora i habitualment surto poc, només per a les compres imprescindibles, així que estic en la meva salsa

Dona, això de no poder ni sortir a fer una cervesa amb les amigues…

Ni fu, ni fa. Jo estic bé a casa. Amb la nevera plena, la wifi, un pijama calent, un bon grapat de llibres i la cafetera a tot drap no em fa falta res més

Ai, doncs jo no m’hi trobo. Em fa falta passejar, xerrar, veure a la família, als amics. Escolta’m, i si no surts gaire, sobre què escrius?

Sobre el que veig des d’aquesta finestra. Aquest celobert és una font inesgotable de temes, a poc que hi facis una llambregada de tant en tant. Dins de cada casa hi ha un món bategant

No em diràs que fas com el James Stewart a La Finestra indiscreta?

Justa la fusta

No m’hauràs estat espiant?

Tu què creus?

La Raquel s’ho pensa una estona i mostra un gest de preocupació

Tranquil·la, soc una tomba. El teu secret està protegit. No et dic que no aparegui en algun dels meus relats, però res més…

La Raquel prem els llavis i tanca la finestra d’un cop sec. Allò només va passar una vegada, es diu, no pot ser que veiés res, l’habitació estava ben bé a les fosques. Però també és cert que la finestra era oberta i el Pol, el fill adolescent dels veïns del quart se li havia abraonat a l’ascensor, i ja feia molts dies que no fotia un clau amb el puto confinament. I sí, només té 16 anys, però que no ho sembla, i era ell que l’havia buscat i…

La Raquel torna a obrir la finestra i, des de l’altra banda del celobert, la Sara li pica l’ullet amb un mig somriure de sororitat.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt