Ressenya d’Eduard Riudavets Florit a El Iris.cat
Em sembla que és la tercera, o quarta, novel·la juvenil sobre la qual escric una ressenya en els vuit anys i escaig en què, setmana rere setmana, les he anat publicant. Per això és obvi, llavors, que Desconnectats de Rosana Andreu m’ha arribat, m’ha agradat força.
Si més no, permeteu-me un breu comentari al respecte. Cada vegada estic més convençut de l’artificiositat de classificar la narrativa per gèneres, les fronteres són més que difuses i, en definitiva, la veritat és que només hi ha bones novel·les i males novel·les. La resta és més aviat una convenció que ens pot ser útil, però que en realitat té molt poc sentit.
Així que aquesta setmana vull recomanar-vos una bona novel·la que pot ser gaudida per un jovencell, però també per un vell com jo mateix.
Tanmateix, deixem-nos de disquisicions, i anem a l’argument.
L’Institut Ginjoler ha escollit deu alumnes per participar en un campament innovador. Deu alumnes que tenen poc o res en comú i que s’hi instal·len sota la vigilància de la Rut, la coordinadora del projecte. Però res és el que sembla, i els dies de diversió en un entorn de luxe es converteixen en un malson.
Tot llegint aquesta sinopsi us haureu adonat que és una novel·la que podríem definir com a negra (tornem a les convencions, què hi farem) i que de qualque manera ens remet a un escenari un xic conegut: deu persones aïllades que han d’enfrontar un perill. Si més no, aquí s’acaben les semblances. No espereu trobar-hi un assassí infiltrat, ni un fantasmagòric monstre assedegat de sang o una maledicció ressuscitada del passat. No som a una pel·lícula americana dels anys vuitanta.
L’autora va més enllà d’aquests tòpics i, alhora, es mantén en el marc de la racionalitat. Fa ús de les amenaces ben presents als nostres dies i que, a més, en gran manera formen part de la quotidianitat dels nostres adolescents. No desvelaré res més, seria imperdonable. Només us puc dir que el resultat final és molt més que inquietant. Ens ho creiem, i així la tensió no deixa de créixer i el relat esdevé veritablement paorós.
Potser ja és el moment de parlar dels personatges. Deu adolescents que, sense ser arquetípics, són una mostra fidedigna dels que omplen les aules dels centres de secundària. Cadascun d’ells porta a sobre la seva motxilla, més o menys feixuga, però, sense cap mena de dubte, farcida de vivències familiars absolutament versemblants.
Si més no, i com és lògic en una obra d’aquestes característiques la intriga hi juga un paper fonamental en un crescendo cada vegada més anguniós. I, igual que a les obres adreçades als adults, hi ha un missatge rere l’acció. Per a mi, aquest és bàsicament una crida a la solidaritat, a la cooperació, a la lluita contra el poder injust i arbitrari. Veiem així mateix com la diferència, la diversitat, no tan sols ha de ser acceptada sinó que esdevé una riquesa tan valuosa com necessària.
Estic jubilat, ja no puc decidir quins llibres hi haurà a la biblioteca de la meva aula. Si encara pogués, tinc molt clar que Desconnectats n’ocuparia un lloc preeminent.
Personalment, crec que ha quedat prou clar, he gaudit molt d’aquesta lectura i tinc l’esperança que aquesta humil ressenya ajudi a difondre-la. És d’aquestes que no es poden deixar passar.
