Records

El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…

El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.

És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.

I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.

Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.

Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)

La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.

 

 

 

 

 

 

Tim Burton

Te’n vas a Madrid i quedes amb uns amics. Parlant, parlant surt el tema Tim Burton, ja que la Paula està fent el TDR sobre ell. I el David i la Carmen diuen: “Pues ahora llevan una mega-expo de Burton Bèlgica“. I aleshores arriba l’aniversari de la Paula i et diu: “Ja sé què vull de regal”. Doncs sí: Cap a Bèlgica!

Després de superar el viatge en avió, arribem divendres a Brussel·les i visitem els típics llocs: la Grand Place, el Manneken Pis, el Museu de la Xocolata, la Catedral, l’Atomium. Apart de constatar que els belgues són molt guapos (i guapes), ens adonem que tot és ple de cerveses, còmics i xocolata. I que les botigues són totes molt boniquetes.

Dinem “moules and frites”, ja que s’han de tastar els productes locals, i sopem més lleuger. L’endemà de bon matí sortim cap a Genk. La mega-expo es troba al C-Mine, una mina reconvertida en museu i allí hi passem un  munt d’hores repassant de dalt baix i amb lupa tots els elements que certifiquen que l’univers de Tim Burton és molt especial.

Diumenge només tenim un parell d’hores pel matí per visitar el Musée de la Bande Desinée. Ens agrada molt perquè hi ha molta info, sobretot de dibuixants locals, que aquesta gent hi tenen una dèria amb els còmics. Tintin, Astèrix, Barrufets… però també còmics feministes i mini-seccions sobre el còmic i la premsa (Charlie Hebdo), per exemple.

Al migdia marxem cap a l’aeroport i a les 18 ja ens espera el Carles a l’aeroport de Barcelona.

Un viatge llampec encantador. M’ha agradat molt Bèlgica, l’expo de Burton i els museus, però el que més m’ha agradat ha estat compartir aquests moments amb la Paula, que en breu volarà molt alt, i a mi m’encanta que així sigui.

Gimcana amb mòbil

La Judit feia12 anys i no parava de dir-me que què faria amb els seus amics per l’aniversari. Quan la Judit i la Paula eren més petites organitzava aniversaris amb carreres de sacs, jocs de corda, gimcanes per la casa, narració de contes… no m’ha agradat mai anar a un xiqui-park.

Amb 12 anys, però, la cosa havia de ser diferent, així que vaig pensar: I perquè no una gimcana amb el mòbil? a la biblio ja he muntat una visita tipus gimcana amb codis QR, i per a la festa d’aniversari també podia fer alguna cosa similar. El tema dels codis QR el vaig descartar, perquè hauria significat haver d’enganxar els codis pel carrer, amb el perill de desaparició.

Així doncs, vaig deixar de banda el tema de codis QR i vaig vincular la gimcana a través de whatsapp. Vaig dissenyar els diferents punts del recorregut i les accions i jo anava controlant la resolució de les proves per whatsapp o per instagram.

La Judit i els seus amics (amb la Paula com la meva mà dreta) van sortir del Parc del Pinaret i es van anar desplaçant per diferents llocs de Cambrils fins arribar al McDonald’s 1’5 hores més tard. Durant el recorregut van haver d’aprendre un embarbussament, desxifrar un enigma en un poema acròstic, fer un Musically, penjar un video a l’Instagram Story, endevinar el lloc de naixement de Federico García Lorca, maquillar-se i localitzar i arribar a una botiga. Dono les gràcies a les meves amigues de L’Espai Frankfurt i @anhelcambrils, que es van implicar en alguna de les proves.

Al final de la gimcana van trobar una capsa amb llaminadures i els diners per anar a dinar tots plegats.

Fàcil, ràpid i barat. Només cal posar-hi una mica d’imaginació. Us animo a provar-ho

4a Reus-Prades-Reus

Diumenge 4 de juny un bon grup de Trail Cambrils ens vam aplegar a Reus per a fer la tradicional Marxa Reus-Prades-Reus, un total de 55 km amb 2950 de desnivell acumulat.

Per a mi era la quarta participació i enguany estava molt animada per haver superat problemes d’anèmia i per haver entrenat bastant més que en anteriors ocasions. La idea era baixar de les 11 hores del 2015.

La meva preocupació era que no fes la calor asfixiant de l’últim cop, i vam tenir sort en aquest sentit, però d’altra banda va fer un dia plujós que va deixar el terreny enfangat i relliscós, un hàndicap per a una persona torpe com jo. 5 km abans d’arribar a Prades, i amb un crono favorable per a les meves expectatives, vaig caure. Primer vaig pensar que no era res i vaig continuar fins a Prades. Alli esperava la meva mitja taronja valenciana, que em va donar suport durant tota la cursa i va documentar el pas de tot el nostre equip per Prades. I no només això sinó que va aprofitar per a fer un dibuix encantador de la plaça de Prades, amb el campanar i la font. Podeu veure’l al seu compte d’Instagram: @jcarlgil

De tornada cap a Reus vaig patir (com ja m’esperava) baixant Les Tosques, que estaven mullades i em va enganxar en ple ruixat, però gairebé arribant a Vilaplana alli estava el Carles també per a donar-me ànims. De Vilaplana a Reus, curiosament, vaig adelantar posicions, ja que el fet que no fes calor em va permetre còrrer una bona estona passant per l’Aleixar i la Boca de la Mina. D’alli al final fins i tot em vaig permetre fer un esprint, amb el Carles de bracet i vaig arribar amb tot el grup de Trail Cambrils esperant-me. Molt emocionant!

El resultat: cursa acabada en 10’14, en la posició 27 de noies i 143 de la general. Per a mi l’objectiu estava acomplert a bastament. Els meus companys van fer tots unes marques boníssimes, i és que tinc la sort d’entrenar amb uns autèntics cracks.

Com a inconvenient, l’ensopegada ha resultat un esguinç que tardarà unes setmanetes en curar-se, però això no fa que no pensi repetir l’any vinent i tornar a baixar marca. Ho aconseguiré?

La foto del jump és de Blanca de la Sotilla. La resta, de Carles Gil.

Excursió escolar? Si, home!

Quan jo era petita les excursions eren una festa per als alumnes. Sempre és millor sortir fora del recinte escolar, sigui pel que sigui, que quedar-se a l’escola.

Les excursions i sortides, entenc, es fan des d’un punt de vista d’integració al currículum, com una manera d’aconseguir objectius curriculars i completar competències. És a dir, per a l’alumnat són una manera de desconnectar, però els professors les programen amb el benentès que serviran per a fomentar una o altra competència. Les biblioteques, per exemple, rebem visites escolars constantment per tal d’apropar l’equipament i la lectura (entre altres coses) a nens i joves.

Les meves filles han anat sempre a totes les excursions i sortides, com feia jo quan era petita. A la primària ja vaig detectar que alguns nens no hi anaven, però ara a secundària he pogut veure un augment de la deserció. Ja no és que algun nen no hi vagi, és que s’han d’anul·lar sortides per manca de nens. Fins fa poc jo ho mig entenia per un tema de preu. Que dius, a veure, potser no a tothom li va bé anar a esquiar, encara que els preus sempre són molt ajustats i que, sabent-ho amb antelació, es pot fer una previsió de diners de reserva per a això… és que fa poc van anul·lar una sortida amb bici per manca d’interès. I aquí ja sí que em vaig preocupar.

Una sortida en bici que no suposava cap despesa? de veritat? A mi aquesta sortida m’anava prou malament per un tema logístic, tot i així vaig dir a la nena que hi aniria, evidentment, ja que era un dia per a fomentar la mobilitat sostenible i l’adquisició d’hàbits saludables. Entenc que molts pares devien pensar que no calia marejar amb bici amunt i avall, i van considerar que els seus fills no calia que hi anessin.

Crec que també hi ha un viatge de finals de curs que perilla pel fet que els alumnes en gestionen un altre privat (només alumnes), i els pares, clar: doncs no anirà a dos viatges… Que esculli quin viatge vol fer. M’ensumo que el viatge amb la tutorització de l’insti té tots els números per no fer-se.

Que dieu-me dolenta, però m’imagino algun pare/mare dient: “Au, va, ara has de carregar la bici, i portar candau, i buscar casc, i mirar si està a punt i… Mira, millor que no hi vagis, total…” I també m’imagino alguns pares/mares que s’escandalitzen per pagar 100 euros d’unes colònies, i després se’ls gasten en allò que els convé… dieu-me dolenta, sí.

Crec que aquesta actitud és una desconsideració envers la tasca educativa dels professors i envers els propis fills. Poc m’equivoco si dic que els profes fan un esforç gran quan s’ha de realitzar cada sortida i si continuen programant-les és perquè saben que seran d’utilitat per als nostres fills. Quan es cansin d’haver de desprogramar sortides i ja no en programin cap, aleshores ho lamentarem.