M’agraden molt els contes. Els de Pere Calders i Quim Monzó formen part de la meva memòria lectora. I també m’agrada la novel·la negra i d’intriga. Els personatges tèrbols, els finals insospitats, com a les novel·les de Lemaitre. Però també els relats policíacs que, a més de jugar amb la intriga aconsegueixen entretenir d’allò més, seria el cas de Camilleri o Sue Grafton.

Suposo que les meves lectures, com també les pel·lícules que m’agraden, conformen el meu univers personal i és per això que quan escric em surt la vena fosca i m’agrada sorprendre el lector. Sovint els meus contes busquen la sorpresa final a l’estil de les Històries imprevistes de Dahl.

El fet de treballar en una biblioteca és un goig i, alhora, una tortura. Veure passar davant dels meus ulls tots aquells llibres que mai podré arribar a llegir… però em compensa una mica el fet d’obrir una capsa tot just arribada de la llibreria, tocar els llibres per primer cop, olorar-los (sí) i fullejar-los.

Ara us explicaré un secret: quan dins d’una d’aquestes capses apareix l’últim llibre de la Nothomb, me l’emporto cap a casa i en un parell d’hores em converteixo en la primera lectora, fins i tot abans de processar-lo per tal que estigui disponible. No ho explicareu a ningú, oi?