Nou conte: VEÏNS

VEÏNS


Vaig arribar al sopar amb l’Enric amb puntualitat suïssa: ni un minut abans, ni un minut
després. Recordava la seva obsessió per la puntualitat. Per la puntualitat i per moltes
altres coses, tot i que potser els anys havien fet que relaxés les seves obsessions. En tot
cas, alli estava jo, plantat normativament davant la porta amb una ampolla de cava ben
fresqueta.

– Endavant – Em va convidar l’Enric després d’obrir la porta a l’hora convinguda
(ni un minut més, ni un minut menys), sense que jo hagués trucat al timbre.

Vaig encaixar la seva mà ferma i vaig entrar. – Deixa l’abric aquÍ penjat i espolsa’t les
sabates en aquesta catifa – em va dir. L’obsessió per la neteja. Es veu que no se li havia
passat amb els anys. Vaig fer com m’havia demanat, i vaig rebregar la sola de les
sabates per damunt la catifa que m’havia assenyalat.

Vam enfilar pel passadís fins arribar a un menjador gran i lluminós. Les parets eren d’un
blanc immaculat, els mobles de fusta massisa de color clar, i la decoració en tons càlids
pel que fa a quadres, panells i figuretes decoratives.

– Quina alegria que ens tornem a veure, després de tants anys! Em va dir l’Enric. I
somreia amb unes dents perfectament arrenglerades i blanquíssimes. Recordo
haver sentit a dir que se les raspallava ben bé sis cops al dia i de manera
absolutament ritual: raspallat (amb llengua inclosa), fil dental, colutori.

– Doncs sí. La veritat és que em va sorprendre una mica que em convidessis a
sopar, després de tots aquests anys sense veure’ns. A més, realment, tampoc
èrem els millors amics del món, tot s’ha de dir. Però em vaig alegrar molt de
veure’t al banc. Fa poc que hi treballes?
– Sí, sí, tot just fa una setmana. Em van traslladar per tal de posar ordre. Es veu
que aquesta oficina és una mica anàrquica. I han decidit que cal una mica de mà
dura, amb mètodes de la vella escola, ja m’entens…

Doncs no, no acabava d’entendre per on anava la cosa, però si l’havien traslladat per a
millorar les coses, ben segur que ho faria molt bé. L’Enric era una persona
extremadament recta i amb un gran sentit de la responsabilitat. Si eres amic seu, tenies
el seu suport incondicional fins a la tomba. Ara bé, si per algun motiu t’enemistaves
amb ell, ja havies begut oli.

– Molt maco el teu pis – vaig dir, mentre reüllava tot el menjador.
– Sí. He tingut sort. Una ganga en els temps que corren, i ja porto uns mesos
decorant-lo al meu gust. M’agrada que tot estigui perfecte. I tu, encara continues
vivint al barri?
– Alli estic encara. La Cèlia i jo ho vam deixar còrrer fa un parell d’anys i ella va
marxar al seu poble, així que jo em vaig quedar la casa, i també el Ringo. Te’n
recordes del Ringo?
– I tant, si me’n recordo. Ja deu ser gran, no? Aleshores era un cadell.
– 12 anys va fer fa poc. Ja no volta tant com abans. Però explica’m, i què és de la
teva vida? Has trobat alguna noia? La Raquel, ja t’ho dic ara, no feia per a tu…

L’Enric em va explicar on havia anat després de vendre la casa del barri i mentrestant
anava parant taula.
– Espero que t’agradi el menú. Començarem amb una crema de ceps, seguirem
amb un magret d’ànec amb fruits vermells i acabarem amb una mousse de
xocolata.
– M’agrada molt, Enric. Però no t’hauries d’haver molestat tant, de debó. Ho
hauràs encarregat, oi?
– Encarregar? Que poc em coneixes! Estic fet un cuinetes, jo. Quan em poso a
cuinar se m’obliden tots els problemes, és la manera més fàcil de relaxar-me. I
mira, el cava que has portat crec que anirà molt bé amb tot el sopar. Som-hi

I vam seure un davant de l’altre en aquella taula de vidre i acer amb estovalles i
tovallons de lli blanquíssim, i copes d’un vidre extremadament lluent.

– Aquesta crema és boníssima, Enric. Et felicito! Els encenalls de pernil li donen
el punt cruixent que m’agrada. Te’n recordes d’aquell matrimoni amb quatre
fills que vivien al meu costat?
– I tant, com oblidar-los! Aquells nens es passaven el dia cridant, plorant, donant
cops o barallant-se a totes hores. Es deuen haver civilitzat, no?
– Doncs resulta que un dia van venir els Serveis Socials i se’ls van emportar tots
quatre. Els pares els deixaven habitualment per la nit mentre anaven de copes i
la policia se’n va adonar una nit que van trobar el més petit, quatre anys tenia
aleshores, voltant pel carrer a les dues de la matinada.
– Què em dius! Quines penques uns pares així! Bé, suposo que al reformatori els
hauran arreglat una mica.

De la crema vam passar al magret. Era deliciós, i estava al punt, talladet pulcrament en
dotze llesquetes i regat amb la salsa de fruits vermells.
– I els veïns de davant meu? Aquells vellets tan adorables? Què se n’ha fet?
– Oh, els Juncosa. L’home va morir farà un parell d’anys d’un atac de feridura. I la
seva dona el va acompanyar al cap d’un parell de setmanes. N’estaven molt l’un
de l’altre.
– Sí, certament, un veïns encantadors. M’hi portava molt bé amb ells. Eren
silenciosos, nets… Té, espero que tinguis encara racó per la mousse de xocolata.
– I tant que sí. Jo sempre remato un bon dinar. I mentre començava a paladejar la
mousse vaig dir-li. La veritat, Enric, és que els Juncosa devien ser els únics que
et queien bé. No sé si recordes que vam acabar ben enfadats tu i jo. Ara és cosa
passada, però et va agafar fort, eh, nano!
– Sí, sí, que me’n recordo. Però com dius, ja és aigua passada. És que jo sóc molt
primmirat amb la neteja, ja ho saps, i aquelles cagarades del Ringo a la porta de
casa meva…
– És veritat, hahahaha, quin tip de riure. I quines emprenyamentes que agafaves!
Vés, què havia de fer jo? Mentre jo estava esmorzant, deixava el Ringo que anés
a treure el ventre de mal any. Jo ja li deia que no ho fes a casa teva, però mira tu,
que no hi havia manera, hahaha.
– Sí, tu, quin tip de riure. Està bona la mousse de xocolata? No n’has deixat ni una
engruna, i jo me n’alegro molt perquè l’he feta amb un ingredient molt especial
per a tu, pel Ringo, i pels vells temps.

I mentre deia això el somriure blanquíssim i de dents perfectament arrenglerades es va
transformar en una ganyota. Davant seu restava, intacta, la seva mousse de “xocolata”.


2 respostes a «Nou conte: VEÏNS»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *