Nou conte: NO M’ESTRANYA

NO M’ESTRANYA


Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i
n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a
esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les
8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant.
El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que
ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També
devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat
(descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens
a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu
ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a
berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits
del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta
atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora
fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les
manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar
amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc
edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia
cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari
i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un
llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que
era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen.
No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot
allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer
el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar
dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada,
planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar
que aquell dia que no vam escoltar les seves històries fos també l’últim de la
seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I
tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre
tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al
cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de
tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot
de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva
noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a
casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada
dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens
explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys
abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i
s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i
arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts.
S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat.
Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava
l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor
nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un
company de feina tot el seu món s’havia enfonsat. Havia desitjat morir per no
haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no
ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada
al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els
seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va
explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents
dels mossos d’esquadra van entrar al bar i 
el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per
la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en
sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi
trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va
estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi
sota la taula. Un rínxol ros s’escolava entre la cremallera.


8 respostes a «Nou conte: NO M’ESTRANYA»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *