Una habitació al Majestic

El Ricard va deixar la maleta oberta enmig de l’habitació, es va treure les sabates i es va estirar al llit amb el comandament a la mà. La Irene, mentrestant, desfeia el seu equipatge i col·locava la roba a l’armari i els estris d’higiene distribuïts per sobre del marbre del lavabo.

Feia més de vint anys que s’allotjaven en aquest hotel de la Costa Daurada des de la primera vegada que hi van anar a parar, quan la nena era ben petita. Se n’havien enamorat a primer cop d’ull: l’entrada luxosa i elegant, el personal extremadament amable i servicial, les habitacions funcionals i sempre netes, l’esmorzar abundant i deliciós, l’enorme piscina i la platja d’aigües cristal·lines a quatre passes.

El cas és que els havia agradat tant i la petita Laia s’hi havia trobat tant a gust que, sense ni tan sols plantejar-s’ho, es va convertir en una rutina reservar la primera setmana de juliol al Majestic. I mentres la Laia anava creixent entre les festes de tots els empleats de l’hotel, que ja els consideraven de la família, l’establiment anava minvant. No va ser d’un dia per l’altre, no. Que va ser poc a poc, amb aquells petits canvis degeneratius, que si ara una rajola que balla, que si el buffet ha baixat qualitat, que si les habitacions necessiten una capa de pintura, que si… una mica com el seu matrimoni.

No és que no s’estimessin el Ricard i la Irene, no. Sí que s’havien estimat alguna vegada, però la rutina s’havia instaurat en les seves vides sense ni tan sols adonar-se’n i quan la Irene ho va comentar, el Ricard no la va entendre. Pensava que m’estimaves, li va dir. No sé què vols. No vull res, Ricard, només dic que hem caigut en la rutina, sempre fem les mateixes coses i de vegades cal canviar per sentir-se viu. No sé, la nena ja és gran. Podríem canviar de lloc de vacances, per exemple. No cal que anem al Majestic enguany. Per què no marxem a Egipte? Saps que sempre ha sigut un dels meus somnis.

Però no hi va haver res a fer. El plantejament del canvi va generar una discussió que va durar dies i al final la Irene va claudicar. I aquí tornaven a passar les vacances, a l’habitació del Majestic, la mateixa habitació des de feia més de vint anys, ara només per a ells dos, ja que la Laia corria per una altra banda amb la seva parella. 

Anem a la piscina? va dir el Ricard. No sé perquè ho preguntes, si seeeeeempre fem el mateix, va pensar la Irene. Però no ho va dir. Ja s’havia posat el biquini i agafat la tovallola. Som-hi. De camí a la piscina van saludar pel nom a tots i cadascun dels empleats de l’hotel i van haver d’explicar per on parava la Laia, ja que era el primer any que faltava a la cita ineludible de primers de juliol.

De seguida van trobar dues hamaques, i és que la primera quinzena de juliol encara era força tranquil·la. Et porto el teu suc de pinya?, va preguntar-li el Ricard. Un martini, sisplau, amb oliveta. Només per veure la cara que havia posat el Ricard havia pagat la pena. Vols dir que un martini a aquestes hores…? Sí, ara precisament em ve de gust. Ell va anar a la barra a buscar la cervesa i el martini que no tocava i la Irene feia un repàs a la gent del voltant.

El matrimoni Gómez estaven estirats prenent el sol ben empastifats de crema i agafadets de la mà, com sempre. Feia fins i tot molts més anys que també visitaven el Majestic en aquelles dates. La Irene va alçar una mà per saludar-los des de l’altra banda de la piscina. Va cridar-li l’atenció un matrimoni jove amb un parell de nenes d’uns dos anyets, bessones pel que semblava. La família perfecta a jutjar pels cossos esculpits d’ell i ella i per les atencions que dedicaven a les filles. Estaven fent una sessió de fotos buscant els angles més fotogènics i segur que després anirien a parar al instagram de @familiafeliç o similar.

El Ricard ja tornava amb la cervesa i el martini. No havia estat mai gras, però els anys passen factura: La panxa sobresortia per damunt del banyador i el to muscular era ben bé inexistent, a diferència del del noi de la parella que tot just arribava ara a la piscina. No devien tenir més de vint-i-cinc anyets. I, deixant de banda, la joventut i frescor dels seus cossos, desprenien alegria amb els seus somriures i mirades de complicitat. Van agafar una hamaca i es van estirar una damunt de l’altre menjant-se a petons.

Quina vergonya, va dir el Ricard. Aquí fotent l’espectacle davant de tothom. Com si no tinguessin una habitació. Quan érem joves no ho fèiem això, eh, nena? (odiava que li digués nena, prou que ho sabia). No, no ho hem fet mai, Ricard, no ho hem fet mai. Vaig a banyar-me. Se t’escalfarà el martini! No, que de seguida torno. Es va capbussar en una aigua tèbia i lleugerament oliosa, res a veure amb la netedat i frescor que recordava d’anys enrere. Tot i així la parella jove també s’hi va capbussar entre petons i abraçades. Semblava que l’estat de l’aigua no els afectava igual que a ella.

El dia va passar lentament entre tots els llocs comuns que havien anat bastint al llarg dels anys. A l’hora de sopar el Ricard es va passar tot l’àpat parlant de la seva feina, de coses mil cop explicades, mentre la Irene anava fent que sí amb el cap alhora que observava la resta de taules de la sala. Bla, bla, bla, bla, blaaaaaaaaaaaa, oi que sí, nena? Sí, sí, clar que sí, home! 

La seva atenció, però, estava centrada en la parelleta jove que tot just acabaven d’entrar al menjador. Des d’on era podia veure perfectament com es desenvolupava el seu sopar. No calia ser molt perspicaç per adonar-se de la sintonia que traspuaven. Les mirades, l’intercanvi de carícies constant, els somriures. Si alguna vegada la Irene s’havia sentit així ja ni se’n recordava.

El Ricard continuava el seu monòleg, que només necessitava de lleus assentiments per part de la Irene. A la taula del davant, en canvi, el diàleg era fresc, viu, desacomplexat. Segur que estaven parlant de les petites anècdotes del dia, o dels plans per a l’endemà o, a jutjar per les mirades intenses i els llavis humits, de la nit que els esperava sota els llençols. 

Ni les postres van esborrar l’amargor que sentia créixer la Irene, ni tan sols el whatsapp de la Laia explicant-li com s’ho estava passant de bé amb la seva xicota. Fem una copa abans de pujar? va proposar al Ricard. Sabia que amb un parell de whiskys es podria deslliurar fàcilment dels possibles requeriments sexuals.

Tal com havia previst, l’alcohol havia fet la seva feina i, de camí a l’habitació, el Ricard trontollava lleugerament i reia com un poca-solta dels acudits dolents que havia explicat el monologuista de l’espectacle nocturn. Davant la porta, mentre buscaven la clau, van passar per darrere seu la parelleta jove que, pel que semblava, tenien just l’habitació del costat. La Irene va veure com la noia obria la camisa del noi i li llepava àvidament el coll amb una llengua juganera. Tan entretinguts estaven que ni se n’havien adonat de la presència dels seus veïns.

Finalment la Irene i el Ricard van entrar a l’habitació i aquest, vestit com anava, es va tombar al llit i va començar a roncar. La Irene va treure-li les sabates i els pantalons, els mitjons i la camisa, i va tombar-lo de costat, per tal de no haver-li de veure la cara. Ella també es va despullar i es va estirar al llit, mirant el sostre i amb els ulls ben oberts, escoltant atentament tots els sorolls que provenien de l’habitació del costat.

Els riures van donar pas als cops rítmics a la paret i als gemecs d’un i l’altra. La Irene va començar a acariciar-se els mugrons i d’aquí va baixar al clítoris, que va fregar amb dits experts fins que va aconseguir un petit orgasme. I es va adormir bressolada pels xiuxiuejos de la parella del costat.

El Ricard es va llevar empalmat i de seguida va atacar a la Irene, encara que aquesta estava mig adormida. Per sort anava molt calent i ella sabia ben bé com prémer els músculs pèlvics per accelerar el procés i acabar com més aviat millor.

L’esmorzar semblava un dejà-vu del sopar. Tots dos asseguts a la mateixa taula, ell parlant de yo-mi-me-conmigo, ella assentint distretament, i la parelleta baixant pletòrica després d’una nit fogosa. Les seves safates eren plenes a vessar d’embotits, formatges i torradetes. Calia recuperar forces.

Vaig a buscar un croissant. Vols alguna cosa més, nena? La Irene va desviar la vista de la parelleta i va respirar fondo abans de contestar: Sí, vull un croissant, dels de xocolata, i també vull el divorci. Gràcies, NEN.