L’estiu de 1969 a Califòrnia alguns membres de la família Manson van perpetrar uns crims que encara avui ens fan esgarrifar.
Ja fa anys que conec la història. Només cal mirar per la xarxa i trobareu un munt d’informació. Fins i tot els fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky estan explicats al minut, com si veiéssim una pel·lícula. Per cert, la propera peli de Tarantino serà sobre aquests fets.
S’ha escrit molt sobre Manson i la secta que va crear i l’última ha estat la nordamericana Emma Cline. El seu llibre Les noies, publicat per Anagrama, està basat en aquestes fets reals, però barreja elements de ficció. La protagonista és l’ Evie, una adolescent que passa per una etapa difícil i que se sent fascinada per Suzanne, una de les membres més actives de la família Manson.
Amb aquesta novel·la l’escriptora ens mostra de quina manera es pot caure en les xarxes d’una secta. D’una banda entenem la fascinació de l’Evie per la Suzanne, i de l’altra ens fa patir que no doni un pas enrere i surti de l’abocador en què viuen, de la manipulació, de les agressions sexuals… Bé, en part l’Evie sí que ho veu (les ungles fràgils per la mala alimentació, l’ús del sexe per a aconseguir allò que volen, les drogues, la vida al marge de la llei…), però es troba en un moment fràgil a casa i amb la seva millor amiga, i la família Manson l’acull i fa que se senti important.
M’ha agradat molt Les noies, sobretot el retrat de l’Evie, la manera com Cline ens fa sentir allò que ella sent. Fins i tot a nosaltres ens fascina la Suzanne, com a l’Evie:
“Em vaig asseure al terra al davant de la Suzanne, que va posar les cames a banda i banda, i vaig provar de sentir-me còmoda amb la proximitat, la intimitat sobtada, innocent. Els meus pares no eren afectuosos, i em sorprenia que algú pogués tocar-me en qualsevol moment, el regal de la seva mà lliurat tan irreflexivament com una barra de xiclet. Era una benedicció inexplicada. La fortor del seu alé al clatell quan em va apartar tots els cabells cap a un costat. Va passejar els dits pel cuir cabellut i va fer-hi una clenxa recta. Fins i tot els grans que li havia vist a la barra tenien una bellesa obliqua, la flama rosada d’un excés interior que es feia visible”
“Vaig dubtar i la Suzanne va allargar la mà per jugar amb un floc dels meus cabells. Sempre ho feia: em treia enganxavelles de la camisa, una vegada fins i tot em va ficar una ungla entremig de les dents per treure’m un trosset de menjar. Trencava els límits per fer-me saber que no existien”
I sí, quan parlem dels fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky el protagonista, tot i que no es va embrutar les mans, és Manson, però a Les noies brilla, enmig de la podridura, la Suzanne-Susan Atkins.
