El encaje roto

Passejant pels carrers propers a la catedral de Palma de Mallorca vaig trobar una petita llibreria amb encant (Literanta), i hi vaig comprar un exemplar de El encaje roto, de Emilia Pardo Bazán, una recopilació de contes de violència contra les dones. L’edició és a càrrec de Cristina Patiño i l’ha publicat Contraseña editorial.
Patiño fa també un estudi sobre l’obra de Pardo Bazán i assenyala la seva reivindicació feminista, molt explícita en tots els contes que trobem en aquest recull, i en la resta de la seva obra, així com en la seva pròpia vida.
El Encaje roto són 35 relats que tenen en comú una violència contra les dones que podria semblar d’una altra època, però que avui dia encara no ha desaparegut. La lectura de totes aquestes narracions fa posar la pell de gallina. A mi m’han agradat especialment:
  • Las medias rojas
  • Los huevos arrefalfados
  • Apólogo
  • La dentadura
  • El encaje roto

Aquest últim, que dona nom al recull, ens demostra com un petit gest pot transformar la vida de les persones i evitar, per exemple, que una dona canviï un destí de maltractaments per una vida de llibertat. No cal que assenyali que la prosa de Pardo Bazán és literatura amb majúscules. Aquí us deixo un petit fragment de Las medias rojas:
“Cuando la rapaza entró, cargada con el haz de leña que acababa de merodear en el monte del señor amo, el tío Clodio no levantó la cabeza, entregado a la ocupación de picar un cigarro, sirviéndose, en vez de navaja, de una uña córnea, color de ámbar oscuro, porque la había tostado el fuego de las apuradas colillas”

JUNO, de Laia Aguilar



Juno, a la mitologia grega,
era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. 
La Juno que protagonitza la
novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que
suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver
assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies
que la rebutgen una i altra vegada.

Per tal de millorar la
situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en
què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. 
Contra la seva voluntat la
Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova
les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no
interfereixi en la dinàmica de la classe. 
La Juno i el Cesc van
alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment
de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.

L’autora és llicenciada en Comunicació
Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig
tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al
Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan
planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de
Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi
Menjallibres el 2018
.

Jo crec que amb aquest llibre
la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge
anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa
reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens
convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades,
aquest món no és de color de rosa.

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???

Estic enfadada. MOLT!
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.

Nou conte: LA CITA

LA CITA



Vaig
col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a
toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer
cop.
La
història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el
Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de
Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va
començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa,
però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps.
Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El
Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de
pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a
Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la
pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials:
Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que
jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam
recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va
proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents
espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la
importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes
i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i
alhora extremadament professional.

Vaig
dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon
estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la
filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant
m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser
premonitori.

Un
parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem
estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts
almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un
calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a
cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però
educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan
marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat
amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els
primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un
producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava
tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una
altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid
que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de
calmar com podia.

Potser
feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer
missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar
la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar
el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i,
com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina,
i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu.
Clica: Llanas Interiorisme,
remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé.
#vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

“Molt
content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 %
recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com
jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De
queixar-se, sí que en saben.

La
veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en
el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En
un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les
piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració
que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de
@pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així
és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè
podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa,
per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt
personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com
em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo
sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig
traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam
entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava
tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc
fer?” em va demanar.

Jo
coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan
maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que
si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust
per a tots dos.

I
no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va
anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets,
però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació
s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a
través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava
conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a
casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma
tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el
timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com
envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les
extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i
allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest
de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va
fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que
fossis tan guapo”