LITTERARUM 2018

Enguany he estat a LITTERARUM no com a programadora, com l’any passat, sinó com a escriptora, presentant Les Aventures d’en Nic. Us explico una mica com va anar.

Des de l’organització m’havien convidat a fer la presentació a l’escenari de la Plaça de Dalt, dins de l’espai de Ràdio Móra d’Ebre. Vaig arribar una hora abans per tal de poder veure la parada de novetats de la Llibreria La Bassa, i saludar amics. Ja de bon començament el Sergi Bassa em va donar la bona notícia que totes les escoles de la Ribera havien comprat el llibre per tal de tenir-lo a les seves biblioteques. Gràcies! i em va presentar l’Àurea, de Libelista, el portal on es pot comprar el Nic, entre molts altres llibres ebrencs.

A continuació vaig poder saludar la Pilar Romera, el Miquel Esteve, l’Albert Pujol, la Núria Grau, la Sílvia Mayans, la Vanessa Gutiérrez,  l’Adriana Monclús, la M. Josep Clua, i potser me’n deixo algun, però és que per terres de l’Ebre hi tinc un munt d’amics i sempre és un plaer retrobar-los.

A les 18’30 va encetar la roda de presentacions a l’escenari la Laura Pinyol que, com jo, s’estrenava presentant llibre, i a qui vaig tenir el goig de saludar. A la Laura la vaig escoltar l’any passat al TEDx Reus en una xerrada sobre el sexisme en els mitjans. Es van presentar diversos llibres més, tant de narrativa, com de poesia i assaig, tots interessants i, sobretot, 100% ebrencs.

Entrevistada per l’Adriana vaig explicar una mica la gestació del meu llibre i alguna anècdota. A continuació els autors vam anar a la carpa per tal de parlar amb els espectadors i signar llibres. La Lenke Kovács, coeditora de Ara ve Nadal (Afers), em va explicar que la seva mare havia comprat el meu Nic perquè li havia agradat la portada i li havia fet gràcia l’argument, i que l’estava llegint amb molt de gust. Evidentment, trobarem un dia per tal de signar-li el llibre. La Lenke i jo vam tenir, fins i tot, el gran honor de convertir-nos en littheroïnes i fer-nos una foto amb el súper Littheroi.

Ja ho he dit més d’un cop, però no em cansaré de repetir-ho: Litterarum és un magnífic aparador de la literatura i la cultura, i passejar-hi i capbussar-s’hi, sigui com a espectador, llibreter, programador, escriptor, actor… és un autèntic plaer. Més encara si tenim en compte l’afecte amb què et tracta tothom. Així dóna gust!

Tornaré l’any vinent? d’una manera o altra segur que sí.

Nou conte: VEÏNS

VEÏNS


Vaig arribar al sopar amb l’Enric amb puntualitat suïssa: ni un minut abans, ni un minut
després. Recordava la seva obsessió per la puntualitat. Per la puntualitat i per moltes
altres coses, tot i que potser els anys havien fet que relaxés les seves obsessions. En tot
cas, alli estava jo, plantat normativament davant la porta amb una ampolla de cava ben
fresqueta.

– Endavant – Em va convidar l’Enric després d’obrir la porta a l’hora convinguda
(ni un minut més, ni un minut menys), sense que jo hagués trucat al timbre.

Vaig encaixar la seva mà ferma i vaig entrar. – Deixa l’abric aquÍ penjat i espolsa’t les
sabates en aquesta catifa – em va dir. L’obsessió per la neteja. Es veu que no se li havia
passat amb els anys. Vaig fer com m’havia demanat, i vaig rebregar la sola de les
sabates per damunt la catifa que m’havia assenyalat.

Vam enfilar pel passadís fins arribar a un menjador gran i lluminós. Les parets eren d’un
blanc immaculat, els mobles de fusta massisa de color clar, i la decoració en tons càlids
pel que fa a quadres, panells i figuretes decoratives.

– Quina alegria que ens tornem a veure, després de tants anys! Em va dir l’Enric. I
somreia amb unes dents perfectament arrenglerades i blanquíssimes. Recordo
haver sentit a dir que se les raspallava ben bé sis cops al dia i de manera
absolutament ritual: raspallat (amb llengua inclosa), fil dental, colutori.

– Doncs sí. La veritat és que em va sorprendre una mica que em convidessis a
sopar, després de tots aquests anys sense veure’ns. A més, realment, tampoc
èrem els millors amics del món, tot s’ha de dir. Però em vaig alegrar molt de
veure’t al banc. Fa poc que hi treballes?
– Sí, sí, tot just fa una setmana. Em van traslladar per tal de posar ordre. Es veu
que aquesta oficina és una mica anàrquica. I han decidit que cal una mica de mà
dura, amb mètodes de la vella escola, ja m’entens…

Doncs no, no acabava d’entendre per on anava la cosa, però si l’havien traslladat per a
millorar les coses, ben segur que ho faria molt bé. L’Enric era una persona
extremadament recta i amb un gran sentit de la responsabilitat. Si eres amic seu, tenies
el seu suport incondicional fins a la tomba. Ara bé, si per algun motiu t’enemistaves
amb ell, ja havies begut oli.

– Molt maco el teu pis – vaig dir, mentre reüllava tot el menjador.
– Sí. He tingut sort. Una ganga en els temps que corren, i ja porto uns mesos
decorant-lo al meu gust. M’agrada que tot estigui perfecte. I tu, encara continues
vivint al barri?
– Alli estic encara. La Cèlia i jo ho vam deixar còrrer fa un parell d’anys i ella va
marxar al seu poble, així que jo em vaig quedar la casa, i també el Ringo. Te’n
recordes del Ringo?
– I tant, si me’n recordo. Ja deu ser gran, no? Aleshores era un cadell.
– 12 anys va fer fa poc. Ja no volta tant com abans. Però explica’m, i què és de la
teva vida? Has trobat alguna noia? La Raquel, ja t’ho dic ara, no feia per a tu…

L’Enric em va explicar on havia anat després de vendre la casa del barri i mentrestant
anava parant taula.
– Espero que t’agradi el menú. Començarem amb una crema de ceps, seguirem
amb un magret d’ànec amb fruits vermells i acabarem amb una mousse de
xocolata.
– M’agrada molt, Enric. Però no t’hauries d’haver molestat tant, de debó. Ho
hauràs encarregat, oi?
– Encarregar? Que poc em coneixes! Estic fet un cuinetes, jo. Quan em poso a
cuinar se m’obliden tots els problemes, és la manera més fàcil de relaxar-me. I
mira, el cava que has portat crec que anirà molt bé amb tot el sopar. Som-hi

I vam seure un davant de l’altre en aquella taula de vidre i acer amb estovalles i
tovallons de lli blanquíssim, i copes d’un vidre extremadament lluent.

– Aquesta crema és boníssima, Enric. Et felicito! Els encenalls de pernil li donen
el punt cruixent que m’agrada. Te’n recordes d’aquell matrimoni amb quatre
fills que vivien al meu costat?
– I tant, com oblidar-los! Aquells nens es passaven el dia cridant, plorant, donant
cops o barallant-se a totes hores. Es deuen haver civilitzat, no?
– Doncs resulta que un dia van venir els Serveis Socials i se’ls van emportar tots
quatre. Els pares els deixaven habitualment per la nit mentre anaven de copes i
la policia se’n va adonar una nit que van trobar el més petit, quatre anys tenia
aleshores, voltant pel carrer a les dues de la matinada.
– Què em dius! Quines penques uns pares així! Bé, suposo que al reformatori els
hauran arreglat una mica.

De la crema vam passar al magret. Era deliciós, i estava al punt, talladet pulcrament en
dotze llesquetes i regat amb la salsa de fruits vermells.
– I els veïns de davant meu? Aquells vellets tan adorables? Què se n’ha fet?
– Oh, els Juncosa. L’home va morir farà un parell d’anys d’un atac de feridura. I la
seva dona el va acompanyar al cap d’un parell de setmanes. N’estaven molt l’un
de l’altre.
– Sí, certament, un veïns encantadors. M’hi portava molt bé amb ells. Eren
silenciosos, nets… Té, espero que tinguis encara racó per la mousse de xocolata.
– I tant que sí. Jo sempre remato un bon dinar. I mentre començava a paladejar la
mousse vaig dir-li. La veritat, Enric, és que els Juncosa devien ser els únics que
et queien bé. No sé si recordes que vam acabar ben enfadats tu i jo. Ara és cosa
passada, però et va agafar fort, eh, nano!
– Sí, sí, que me’n recordo. Però com dius, ja és aigua passada. És que jo sóc molt
primmirat amb la neteja, ja ho saps, i aquelles cagarades del Ringo a la porta de
casa meva…
– És veritat, hahahaha, quin tip de riure. I quines emprenyamentes que agafaves!
Vés, què havia de fer jo? Mentre jo estava esmorzant, deixava el Ringo que anés
a treure el ventre de mal any. Jo ja li deia que no ho fes a casa teva, però mira tu,
que no hi havia manera, hahaha.
– Sí, tu, quin tip de riure. Està bona la mousse de xocolata? No n’has deixat ni una
engruna, i jo me n’alegro molt perquè l’he feta amb un ingredient molt especial
per a tu, pel Ringo, i pels vells temps.

I mentre deia això el somriure blanquíssim i de dents perfectament arrenglerades es va
transformar en una ganyota. Davant seu restava, intacta, la seva mousse de “xocolata”.


IGERSCAMBRILS: 5 anys de trobades

Un dia descobreixes una app per a compartir fotografies i, tot i que ja tens prou feina amb facebook i twitter, dius: anem a provar-la. I la proves, i t’agrada, i t’enganxes. I comences a ampliar el cercle d’amistats i a aprendre les normes de comportament dins la nova xarxa, i també els truquets per a treure-li més suc.
I arriba un dia que la teva amiga Rosa M. et pregunta: “Rosana, tu saps qui és un tal Eutyches que m’envia privats per Instagram?” I Jo “Doncs no sé qui és… pensava que era amic teu. A mi també me n’envia!”. I el tal Eutyches ens convoca un dia a la Rosa M. i a mi, sense conèixer-nos de res… i d’aquella trobada sorgeix (mira, pues!) IGERSCAMBRILS.
Són ja uns anyets compartint fotos, dinars, confidències, alegries i també decepcions, que de tot això està la vida feta. I encara que som molt diferents, ens avenim d’allò més i treballem compenetradament. Al nostre trio inicial s’hi han afegit marujilles, cibernautes, Ivys, valencianots i un munt d’amics de totes menes i tots colors. Igerscambrils som un gran equip, que hem tirat endavant 5 edicions de trobades instagramers a Cambrils amb el suport de diferents institucions, empreses i comerços. 
Aquesta 5a edició ha estat tot un èxit. Una cinquantena d’igers d’arreu hem passejat pel port del nostre poble fent fotos, navegant i gaudint d’un dia esplèndid en bona companyia. Les fotos de la trobada les podeu trobar agrupades sota el hashtag #igerscambrils18 i també podreu visitar una exposició de fotos escollides al Club Nàutic a partir del dia 18 dins dels actes de la Fira Marítima de Cambrils. Us animem a visitar-la!

Gràcies a tots per participar!

Toni, Rosa M: us estimo!

Fotos by: @eutyches33

En Nic a l’Institut Ramon Berenguer IV

Si la setmana passada vam anar a parlar de Les Aventures d’en Nic a Figueres, en la primera trobada amb un club de lectura, ahir vam anar a l’Institut Ramon Berenguer IV a la primera trobada amb lectors d’un centre escolar.

En aquesta ocasió em va acompanyar el Jordi Moretó, protagonista de dues potes de l’aventura real, que va fer les delícies dels nois i noies amb les anècdotes que va explicar. A continuació vaig fer cinc cèntims de com es va traslladar la seva experiència a un llibre i vam comentar l’ús de la veu narrativa en primera persona i la mescla de realitat i ficció.

Les professores havien demanat als alumnes la seva implicació activa en aquesta lectura. Entre altres coses, apart de respondre les seves preguntes, també vam tenir una sorpresa, ja que cada alumne havia afegit un capítol final al llibre. Se’n van triar tres, i els mateixos nois els van llegir en veu alta. Les tres històries eren ben diferents, però seguien molt bé la línia narrativa de Les Aventures d’en Nic.

Vull donar les gràcies a les professores que han apostat pel meu llibre com a lectura per als seus alumnes, i a aquests per llegir-lo i crear unes històries tan estimulants a partir de la seva lectura. També vull agrair que l’hagin comprat.

El fet de comprar el llibre va permetre que després s’emportessin el seu exemplar signat a casa, tant per mi com pel Jordi Moretó. I és que en aquests temps de socialització de llibres a la majoria d’escoles, s’agraeix que encara en alguns llocs se’n fomenti l’adquisició. De la bona rebuda depèn que el Nic continuï galopant amunt i avall per Catalunya.

Galopem?

Literatura i processos creatius

Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.

He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.

A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.

He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.

Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.

Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.

Fotos de Marta Oller