Amb els ulls esbatanats

 

 

Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que  enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.

Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant,  la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.

Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat  amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?

A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.

I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?

Contes de Dahl a la biblioteca de La Canonja

Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.
Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)… Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per “enxufe”, ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte. 
El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d’escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià  es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop. 
Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d’aleshores m’honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l’heu llegit, feu-ho).
Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l’he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s’han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d’Històries Imprevistes. Va ser l’oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d’haver iniciat la meva vida laboral allí.
I demà què? 

NO explicaré més contes

L’edat dels nens i nenes que venen a les sessions de contes de les biblioteques és cada cop més baixa. No és un tema exclusiu de la meva biblioteca, sinó de totes. Ho he pogut constatar parlant amb narradors i bibliotecaris de diferents biblioteques. Aquesta és la tendència.

Quins són els motius? Jo crec que, d’una banda, les ganes dels pares d’estimular els nens de ben petits, i de l’altra, les múltiples activitats extraescolars dels nens a partir ja de 1r de primària. Unes activitats que deixen ben poc temps lliure. Amb això tenim que s’acosten a la biblioteca en demanda d’activitats els pares de nens fins a 3 anys, i els nens a partir de primària “desapareixen”. I si algun d’aquests ve per casualitat, quan veu la munió de nens petits sent que allò no està fet per a ell. És un peix que es mossega la cua.

Potser no són aquestes les raons. Potser són altres. Però el cas és que l’edat baixa cada cop més. I els contes que s’expliquen per a una franja d’edat no són adequats per a una altra franja. Entre altres coses (entre moltes altres coses) la capacitat d’atenció és ben diferent.

Apart d’això, també hi ha un altre tema i és el de l’educació quan s’assisteix a una sessió de contes, però això donaria per un altre post. Aquell tema d’oblidar els mòbils, no fer tertúlies mentre s’està explicant… Les condicions ideals per a una sessió les explica molt bé Inés Bengoa en aquest post: Condiciones de cuento. I també per a unes bones pràctiques en la realització de narracions sempre és ideal consultar les pàgines de Pep Bruno i AEDA, que porten molts anys fent pedagogia de la narració oral.

Fa més de 20 anys que explico contes. He après a narrar de manera autodidacta, observant, llegint i assistint a cursos específics. En tot cas, crec que les meves habilitats narradores encaixen més en franges d’edat a partir de 6 anys. És per això que dic que NO explicaré més contes. Bé, no explicaré més contes en franges inferiors a aquesta edat. Crec que hi ha professionals que estan especialitzats i ofereixen sessions de narracions per a bebés magnífiques. Són tot un altre món.

I… heu de saber que els contes NO són només per als petits. A qui li agrada que li expliquin una bona història? segur que TOTS heu aixecat la mà. M’equivoco?

Erostreet 2017

El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l’erotisme des d’una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.

Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.

Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l’escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d’aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m’agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.

Vull donar les gràcies a l’organització per oferir-me l’oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l’Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.

Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n’hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d’assistir a Erostreet per a desmitificar d’una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l’enllaç de:

I si voleu llegir FRÍGIDA, haureu de fer una petita cosa: posar un comentari en aquest post. Si hi ha almenys 10 comentaris, penjaré el conte. Juguem?

Carbasses i abraçades

Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d’infantil i primària de les escoles del municipi.

Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d’integració social.

Estic orgullosa de formar part d’aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l’estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.

Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l’he tingut aquest matí. Després d’una de les sessions uns quants nens m’han abraçat abans de tornar a l’escola. I si això ja no és prou bonic, l’Alba m’ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d’un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.

La felicitat està feta de petites coses, no creieu?