Categoria: Uncategorized

Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:

Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a ella, i també per a mi.

Però diuen que hi ha persones a qui els costa separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.

Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.

Al principi la Blanca no hi havia donat importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que, alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.

Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella. Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més, però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per deixar-ho córrer.

Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més. I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?

Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les paraules sortirien, ben segur.

La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.

SI PREFERIU ESCOLTAR-LO:

Acabo de llegir Contra la lectura, de Mikita Brottman, un assaig d’aquesta professora, lectora empedreïda, que ja des del títol juga a l’equívoc amb un tema que ens preocupa a tots aquells que treballem en el món de la lectura. Explica la seva experiència com a lectora compulsiva a l’adolescència, i dona la seva opinió sobre diversos temes que giren entorn els llibres i la lectura. En algunes hi estic d’acord, i en altres no tant, però val la pena llegir-lo.

Al capítol dos va desgranant les respostes que li van fer a una enquesta sobre diversos hàbits lectors, i jo he volgut també contestar-la. Us animeu a dir-hi la vostra?

1.  Quin llibre estàs llegint ara?

Desconeguts, de David Lozano. Premi Edebé de Literatura Juvenil. Traducció de Martina García.

2. Com decideixes el següent llibre?

Per impulsos. A la biblioteca passen molts llibres per les meves mans. Els fullejo i, si m’atreuen, els agafo. També miro ressenyes especialitzades i recomanacions de gent a qui segueixo i en qui confio per xarxes socials.

3. Sempre acabes els llibres o en deixes algun a mitges? Si els abandones, quantes pàgines necessites llegir?

Procuro llegir tots els que començo. Però si no hi ha feeling, no em sap greu abandonar-los. No tinc un número de pàgines específic.

4. Diferencies entre lectures de treball i de diversió?

Sí, però les mesclo alegrement. Tenint en compte que el treball també té a veure amb la lectura, és tot com un peix que es mossega la cua.

5. Rellegeixes? Cada quant?

No molt. Hi ha molts llibres, no considero necessari rellegir, només en comptades ocasions si em ve la nostàlgia o per verificar alguna sensació (o per treball, clar)

6. Pots llegir en llocs amb molt soroll?

No

7. Recordes algun llibre que t’hagi fet riure o plorar?

Vaig riure molt amb L’ Excursió i d’altres maremàgnums, de Gerald Durrell. Encara ric quan penso en la mare del Gerald demanant tomàquets a la graella a uns cambrers grecs.

8. On compres la majoria de llibres? Quant gastes?

A les llibreries més properes, normalment. Hauria de gastar més, ho reconec, però tenir la biblioteca totes les hores del dia a l’abast…

9. Uses punts de llibres o doblegues? Notes al marge? llapis, boli?

Punts de llibre normalment, però també doblego (si el llibre és meu), i anoto i subratllo (si és meu, clar) amb la primera cosa que tinc a mà. Pot ser un fosforito.

10. A quina velocitat llegeixes? a tota marxa o assaborint?

Segons el llibre, clar. N’hi ha que pots passar la vista ràpidament si t’ho demana l’acció i estic neguitosa per saber què passarà. Però hi ha altres que demanen una lectura més concentrada.

11. Quan i on llegeixes?

Normalment a casa, al sofà. M’agrada també molt llegir al tren, però això es converteix en impossible quan la gent crida o parla pel mòbil en veu molt alta.