Avui vinc a queixar-me dels premis literaris, sobretot de les bases, però també de molts altres temes.
Sí, els escriptors que presentem les nostres humils creacions a algun premi literari hem de tenir més paciència que una adolescent a la cua virtual de compra d’entrades de Bad Bunny: hem de revisar les bases de cadascun dels concursos amb lupa per acomplir totes les condicions fil per randa, i us he de dir que cada premi demana coses ben diferents, des del tamany de la lletra, espaiat, llargària, temàtica, i mil i una coses més.
Jo ja descarto directament els que demanen que s’enviï l’original en paper i, a més, no us ho perdeu, acompanyat d’una còpia en USB. En tot cas, pel que fa als que s’han d’enviar a través de mitjans electrònics, n’hi ha que són ben fàcils i altres que ho compliquen tot a través de la seu electrònica de l’ajuntament. He descartat fa poc un premi de novel·la que s’havia de fer d’aquesta manera i resulta que era tan enrevessat que vaig enviar un mail per veure si m’ajudaven. Em va contestar la mateixa regidora de cultura (me’n vaig assabentar més tard que ho era) amb coses que no eren les que jo preguntava i que van fer que no acabés entenent res.
N’hi ha que no indiquen ni qui forma part del jurat ni quan es fallarà el premi o ho diuen d’una manera prou vaga (“a la primavera”), amb la qual cosa, si tens la dèria d’escriure i presentar-te a premis no tens més remei (o almenys és el que faig jo) que fer-te un Excel amb tota la informació dels premis als quals t’has presentat i data aproximada de resolució. I cada tant vas consultant i mirant la premsa a veure si pots assabentar-te de quan ha sigut l’entrega de premis, quants originals s’hi han presentat i coses com aquestes. Seria d’agrair que de l’organització informessin a TOTS els concursants de l’acta, però això no acostuma a passar gairebé mai.
Que jo conegui, només l’organització dels Premis Tinet és força modèlica en aquest aspecte i és que al cap d’uns dies de l’entrega de premis et fan arribar l’acta i pots veure tota la informació. També he de dir que tenen a coses a millorar: l’any passat vaig quedar entre els 12 finalistes i no m’ho van comunicar per a l’entrega de premis, que és una cosa que els vaig dir quan van passar l’enquesta a posteriori, i és que està molt bé que ho comuniquin al guanyador, però crec que als finalistes també ens agradaria anar a la gala i així no hauria d’assabentar-me una setmana després que el meu nom va sortir a la pantalla de l’acte entre els finalistes.
L’últim premi que m’ha deixat de pasta de moniato és un de relats que ha quedat desert. M’hi havia presentat amb un relat distòpic molt potent i creia que tenia possibilitats. El cas és que en quedar desert vaig reflexionar: el meu conte és bo però, evidentment, també s’hi devien presentar de molt bons, entenc que algú em guanyi, però que quedi desert? Vaig fer la consulta a través del web municipal i em van contestar (al cap d’una setmana) que s’hi havien presentat 130 originals. 130????? Hi ha 130 contes i cap d’aquests té prou qualitat per guanyar el premi? Permeteu-me que en dubti una mica.
També podria explicar bastantes coses d’aquell premi que, per fer l’entrega, truquen insistentment a tots els finalistes per tal que hi vagin, en un acte on s’han de pagar 30 o 40 euros per sopar i assistir a un espectacle musical. He de dir que l’acte era bonic, però anar allí amb la il·lusió de poder guanyar i finalment quedar només finalista i contribuir a pagar l’acte amb els teus diners i els de l’acompanyant (és bastant ingrat anar a un acte així sola), doncs la veritat, no em sembla gens bé. I menys si després, quan s’edita el llibre pots admirar la llista d’organismes que posen calerets per al concurs: Diputació tal, ajuntament tal, celler tal… i et preguntes, si tanta gent posa diners, com és que nosaltres hem de finançar la gala d’entrega amb els nostres quartos? Es podria organitzar d’una altra manera, sense tan sopar pijo, amb un acte normal i una copa de cava pagada per l’organització i que els autors no hagin de pagar res, no?
Bé, vaig acabant perquè tinc moltes més coses però aquest post es faria etern i, a més, també hi ha altra gent que ha parlat sobre temes similars com explicava molt bé el Sebastià Bennasar aquí el 2020, i la Lena Paüls aquí. El cas és que els qui posem l’esforç som els escriptors i, curiosament, som els maltractats en aquest món de concursos literaris.
I un altre dia, si voleu, parlem de com no acabar completament desmoralitzada intentant que el teu manuscrit arribi a una editorial, però aquest és tot un altre tema.
Irene Solanich Sanglas. Matar impunement: “La Negra”, impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998). Barcelona: La Magrana, 2025. 331 p.
Aquest llibre sobre la col·lecció “La Negra” de La Magrana és un estudi que parteix de la tesi doctoral de l’autora i del seu vincle amb el gènere, tant com a lectora des de ben petita, com des de de la seva tasca com a editora més endavant, primer amb Edicions Xandri i actualment amb Llibres del delicte.
Comença Solanich explicant el per què de la denominació “negra”, un apunt històric sobre els inicis del gènere i ja en el tercer capítol entra en detall sobre la novel·la negra a Catalunya. Aquí parla de “La Cua de palla”, d’Edicions 62, un referent anterior a “La Negra” i com es va gestar la mítica col·lecció de La Magrana.
A continuació parla de xifres de venda, de les autores de “La Negra”, dels registres lingüístics i de les traduccions a altres llengües. Finalment fa un repàs, un per un, de tots els títols que van formar-ne part, amb esment dels informes de lectura, d’algunes polèmiques, dels canvis en la col·lecció al llarg dels anys, de les crítiques als mitjans i de l’evolució en la rebuda per part del públic.
M’ha resultat especialment interessant la part de les dones ja que esmenta especialment Assumpta Margenat, Margarida Aritzeta i M. Antònia Oliver amb personatges femenins molt potents, les obres de les quals es van incloure a la col·lecció no per quota sinó per qualitat, tal com esmenta un dels editors. També és curiós tot el que fa referència als parlars, els problemes de traducció pel que fa a l’argot i la manera de decidir quin tipus de registres es fan servir i la importància que això pot tenir de cara al lector.
Una obra molt recomanable per als amants de la novel·la negra i que a mi m’ha servit per a prendre nota d’autors i obres que no coneixia.
Aprofito per enllaçar, ja que estem parlant d’estudis sobre novel·la negra, la meva ressenya sobre l’obra de Jean-Paul Martin dedicada a la novel·la negra africana, que podeu trobar al blog de l’Escola de Llibreria.
Desconnectats és un relat destinat al públic juvenil , encara que ja sabem que això de les classificacions són només etiquetes, escrit per Rosana Andreu, qui, en l’actualitat, a part de seguir la seva ja sòlida carrera literària, és bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda i Castells de Cambrils (Tarragona).
Aquesta novel·la comença d’una forma aparentment previsible. L’Institut Ginjoler es prepara per a iniciar les vacances estivals. El seu director, Enric Pàmies, al qual els alumnes coneixen com Oique, per una expressió que empra sempre en totes les seves intervencions, és un tipus rígid i cregut que només cerca que es parli del seu institut. Aquesta vegada ha acceptat participar en un projecte proposat per l’empresa NoMo, especialista en noves tecnologies que ha ofert la possibilitat de formar part en uns campaments d’estiu d’alt nivell a un grup de 10 alumnes de l’institut.
El curiós és que aquests alumnes, adolescents, són triats per la pròpia empresa seguint un criteri desconegut. Es tracta de Júlia, Elena, Sandra, Mike, Gerard, Frank, Adri, Encert, Bea i Mara. Alguns són amics, però la majoria no, és més, ni se suporten. El director convenç als pares i la representant de NOMO, una tal Rut, els explica en una reunió el suposat propòsit, investigar la relació dels joves amb els mòbils. Sembla interesant e innocent i, en principi, els pares accepten perquè, a més, és tot gratis.
El problema comença en arribar al campament. Allí res s’assembla al que es va dir. Les monitores, els noms de les quals estan trets de l’alfabet grec, es comporten com a vigilants poc amables i Rut comença a deixar de ser una noia amigable i comprensiva. La vida en el campament sembla funcionar, els nois s’allotgen en diferents bungalows, participen, a contracor de les activitats, mengen menjar “saludable” i comencen a desitjar sortir d’allí al més aviat possible. Mara, que és una noia rebel, amb una relació complicada amb el seu pare, dona mostres d’aquesta rebel·lia en enfrontar-se amb Rut. Els altres, a poc a poc, van forjant una amistat i comencen a sospitar que darrere de NoMo hi ha una cosa tèrbola. Rut insisteix, per exemple, a posar-los uns cascos al cap els pocs moments en què se’ls permet usar el mòbil i castiga, amb mà dura, als dissidents. Intenten escapar, però el campament està allunyat de qualsevol lloc.
Finalment, d’una manera ràpida i inesperada, amb la participació del pare de Mara qui, en rebre la seva trucada, sospita que alguna cosa no va bé, tot es precipita i descobrim les veritables intencions de Rut que el lector haurà d’esbrinar per si mateix.
La novel·la és un relat estructurat en 17 capítols més un epíleg i narrat en tercera persona, encara que els diàlegs són molt importants. Destaca l’evolució del grup de joves que aprenen, a força de contrarietats, a unir-se i a respectar-se.
La seva amistat, a partir d’aquest estiu, serà sòlida com una roca. Aquest és un dels valors de la novel·la. Un altre és el ritme, sempre àgil i emocionant. S’afegeix un ús d’idioma, pròxim a la parla juvenil, amb la incorporació de les noves tecnologies de manera natural. La ploma de l’autora sembla portar-nos per un camí i, de sobte, ens ofereix una nova perspectiva, la qual cosa fa que la novel·la es llegeixi amb més interès. L’incipient amor, l’amistat, els hàbits alimentaris. L’oci, l’ús del mòbil, l’institut i les relacions familiars, entre altres aspectes, són temes importants en el text.
En definitiva,Desconnectats és un relat molt actual, amb el qual els adolescents poden sentir-se ben identificats. Aquests 10 joves evolucionen al llarg de la novel·la, per això podem dir que, en part, és una novel·la iniciàtica de protagonisme coral encara que Mara sigui, tal vegada, qui té una mica més de rellevància. Creiem que hi haurà segona part perquè el final és obert. Esperem que es pugui traduir al castellà perquè altres lectors puguin gaudir d’aquesta història.
El 4 i 5 d’abril he assistit al Festival Taradell Negre, un dels quatre festivals de novel·la negra en català. Hi vaig anar fa un parell d’anys per a presentar la meva primera novel·la, Una taca de sang, i enguany hi he presentat Desconnectats, ambdues publicades per Llibres del delicte.
Divendres 4 d’abril, després de la inauguració amb els parlaments oficials, la taula rodona El complot dels anells va iniciar els actes del cap de setmana. En aquesta taula de literatura juvenil vaig parlar de Desconnectats junt amb el Cesc Cornet (On és la Marta) i el Xavier Gual (Kilian), moderats per la Teresa Saborit.
A continuació es va fer la Final Slam de relats negres, una activitat interessantíssima entre quatre alumnes de l’institut que havien d’esmolar la imaginació per a crear un relat negre en només 4 minuts a partir d’una foto i he de dir que totes quatre van demostrar un bon ingeni.
Dissabte es va realitzar el gruix del festival amb tot de taules rodones temàtiques amb propostes ben atractives. El dinar a la mateixa biblioteca, en format pica pica, ens va permetre conversar amb altres autors, organització i persones assistents al festival.
Taradell Negre és un festival jove, però ningú ho diria veient com rutlla tot a la perfecció, des de la informació prèvia als escriptors que hi assistim, fins a la cura en l’organització del programa, l’atenció en diversos detalls (photocall, llibreria, escenari molt atractiu) i l’acollida per part tant de la Núria Martínez, comissària del Festival, com de l’Eva Leucó, directora de la Biblioteca i col·laboradora còmplice, així com de la resta de personal que ajuda en tasques organitzatives. He de dir que la comunicació en xarxes també és modèlica.
En tot cas també he de destacar l’assistència del públic. Sobta (i alegra molt) que en un poble de 6000 habitants, la taula rodona de divendres tingués una assistència d’una setantena de persones. I ja no és per vendre o no vendre llibres, no és aquest el tema, el tema és parlar de llibres i literatura. Així sí!
La notícia que campa avui per tots els mitjans l’ha fet esgarrifar. “Trobat el cadàver d’un home als afores d’un prostíbul de València”. Les circumstàncies són especialment escabroses. La Júlia llegeix els articles de dalt baix per a cercar tots i cadascun dels detalls. Cara desfigurada, ossos trencats, testicles introduïts a la boca… Ha de reconèixer que és morbosa, que aquestes notícies li generen una pujada d’adrenalina i que li recorre un pessigolleig per l’entrecuix mentre s’imagina l’escena. No s’atreviria a confessar-ho a ningú, però.
El so del whatsapp l’avisa d’un missatge de la seva millor amiga, l’Eva: “Nena, has vist les notícies? això del paio de València?” “Sí, ara ho estava llegint”. “Estic flipant, que és el Joan, nena, el nostre Joan!” Emoji trist amb llagrimeta. La Júlia no contesta. De sobte els seus pensaments volen trenta anys enrere, quan en tenia tretze i vivia al barri de Sant Pere i Sant Pau.
Les classes es feien en uns baixos d’un edifici de sis plantes. Tot esperant la desitjada nova escola, les diferents aules estaven disseminades pels baixos dels immobles del barri i als de vuitè els havia tocat l’edifici Perú, davant el monument a la sardana.
Abans de les nou del matí la Júlia i les seves amigues es reunien al voltant del quiosc que hi havia darrere les aules. El Sr. Tomàs venia diaris, revistes, llaminadures i cigarretes soltes. L’Interviu el tenia amagat darrere seu i només el donava als adults. Molts dels nois i noies jugaven a endevinar qui hi havia a la portada, que es veia d’esquitllentes, i com devien ser les fotos de dins. Carmen Cervera, Mari Trini i Charo López ensenyaven pits i parrús i les noies es palpaven per sota la roba amb l’esperança d’arribar un dia a tenir aquelles corbes. Els nois es palpaven amb altres intencions.
Don Julián sortia a la porta i a crits feia entrar els alumnes, que deixaven la xerrameca i les brometes fora de l’aula. Don Julián no era com Don Emilio, el de la classe del costat, que atemoria els seus alumnes amb tota classe de càstigs físics d’allò més sofisticats. Don Julián no, només es limitava a llençar algun esborrador de tant en tant quan sentia parlar massa o a castigar de genolls amb els braços oberts aguantant una pila de llibres durant una bona estona. Menudeses.
La Júlia era de les millors alumnes i havia guanyat sovint el premi de la setmana, que s’aconseguia a base d’acumular punts verds per bon comportament. Qui n’aconseguia més tenia el “grandíssim” honor de passejar el Pulgas, el gos de Don Julián, cada divendres a la tarda durant l’excursió setmanal.
La Júlia hauria delegat gustosa aquesta activitat a algú altre, ja que els gossos no li agradaven gaire, fins i tot li feien una mica de por. Però hi havia una raó poderosa per a acceptar setmana rere setmana la corretja del Pulgas: fer-ho en companyia del Joan. El Joan era el cosí de la seva millor amiga, l’Eva, i de sempre que li havia agradat. L’últim any ell també s’hi havia mostrat interessat i potser la lleu inflor dels pits n’havia sigut el motiu, o potser és que la Júlia era més maca que la resta de noies de classe, o això volia pensar ella.
Com cada divendres tarda la classe de Don Julián es disposa a passejar pel Pont del Diable, que queda molt a la vora de l’escola. Només cal travessar el bosc un parell de quilòmetres, i ja es troben al voltant d’un dels monuments més importants de la Tarragona romana. Don Julián aprofita aquesta tarda per descansar d’una setmana intensa a l’escola i, encara que hauria de fer classe, en aquesta època no hi ha inspectors d’ensenyament, i es passa la normativa pels baixos. Així que ha acostumat els alumnes a fer l’excursió de finals de setmana, i ells encantats, tu, tot sigui no fer classe. I Don Julián, un cop arriben al bosc, tria algun lloc còmode on poder seure, i es dedica a fumar i llegir el diari o una revista.
Els nens passegen amunt i avall. No tenen rellotge, ni tampoc telèfon. Són altres temps. Però, miraculosament, tots fan cap on és Don Julián quan és hora de tornar a casa i, mentrestant, fan allò que els ve més de gust. N’hi ha que juguen a fet i amagar als voltants de la Casa de l’Àngel. N’hi ha d’altres que seuen a xerrar i explicar-se les seves coses. N’hi ha que es dediquen a observar les erugues que fan fileres interminables i intentar descobrir algun esquirol voltant pels arbres. I n’hi ha que aprofiten aquests moments d’esbarjo per a iniciar acostaments sentimentals, com és el cas de la Júlia i el Joan.
La Júlia no anava desencaminada. El Joan sí que se la mira diferent des de fa uns mesos, i és que els mugrons se li han començat a marcar sota les samarretes preadolescents. Al quiosc no pot veure l’Interviu, però no pateix com altres amics, ja que a casa el seu pare en té una bona col·lecció, i no hi posa molta cura en amagar-los. Amb ulls desitjosos es passeja per les pàgines de la revista un cop i un altre, fins que coneix cada racó de l’anatomia de les noies que hi surten. El pessigolleig de l’entrecuix cada cop va a més, i ell ja està cansat de tocar-se i pensa que què es deu sentir tocant una noia, ser tocat per una noia. I la Júlia li agrada, li agrada molt. No té les corbes de les noies Interviu, clar, encara li falten uns anys, però té uns llavis rosats, humits, que li agradaria tastar i de vegades s’escorre només pensant en aquests llavis sucosos.
Però ja sap que els relats que apareixen a les pàgines setinades són coses que fan els grans i que ell s’haurà de conformar amb molt menys per començar. Que tenen tretze anys, gairebé catorze, i que la seva cigala sembla que tingui vida pròpia, però sap que les noies de la seva edat no es deixen ni tocar els pits. Algun amic ho ha intentat i s’ha emportat una bona plantofada. Però avui està decidit a obrir-se camí.
La Júlia porta la corretja del Pulgas i el Joan se li posa al costat. També els acompanya el “Flipper”, el gos de l’Eva que, no se sap d’on, cada divendres apareix a l’escola a l’hora de l’excursió i els acompanya tota la tarda.
Han arribat a lloc i Don Julián ha trobat un mur especialment còmode, així que encén la pipa, agafa el diari i es desentén del seu voltant durant una hora i mitja. Els nens i nenes fan grupets i tant els amics com les amigues de la Júlia i el Joan els deixen a soles, que ja saben que s’agraden i que potser avui…
El Flipper salta al voltant del Pulgas i aquest té unes ganes de jugar que se’l mengen, així que quan el Flipper surt corrent, el Pulgas emprèn carrera darrere. La Júlia, que el té agafat per la corretja i sap que no el pot soltar (la confiança de Don Julián en depèn), vola de l’estrebada i s’arrossega pel terra uns metres fins que, finalment, deixa anar la corretja i el Pulgas surt disparat.
La Júlia s’incorpora i veu com li ha quedat tot el cos nafrat per culpa del maleït gos. Si no ho volia, ella, tenir els punts verds, si només ho feia per estar més a prop del Joan i tenir el vist-i-plau del professor, punyeta. Però amb la roba estripada, els genolls pelats i la cara tota empolsegada, deixa caure un parell de llàgrimes de ràbia i impotència. Ara haurà de buscar el maleït gos i si no el troba…
De seguida se li acosta el Joan i intenta calmar-la. Tranquil·la, Júlia, no pateixis. Trobarem el Pulgas i Don Julián ni ho sabrà. I li tusta els pantalons per intentar eliminar les restes de la caiguda, i li passa les mans per les galtes, molt dolçament, i li eixuga les llàgrimes amb uns dits nerviosos i amb aquests mateixos dits repassa els llavis de la Júlia, que sent un estremiment molt endins. I aleshores tanca els ulls i no sent res del voltant, només la respiració del Joan i com se li acosta i li nota l’alè i una llengua joganera que entra dins la seva boca i molta calor i l’estremiment que ara s’ha convertit en foc viu. Quan obre els ulls veu el Joan i sap que aquell ha sigut el primer petó de tots dos.
I ara també obre els ulls i veu el Joan al diari, però estirat a terra, a sota d’una manta tèrmica i no vol imaginar-se com els llavis d’aquell primer petó han acabat amb els genitals a dins. Què has fet, Joan? Què t’han fet?
Vaig trobar la nina vella a les golfes de ca la iaia. Hi havia pujat a jugar i, dins d’un bagul polsós, embolicada en paper kraft, hi havia la nina vella, amb la cara plena d’arrugues, el cabell blanc i uns ulls grisos tristois.
En agafar-la vaig sentir un calfred. Mai havia vist res semblant. Les meves nines eren rosses i boniques, i tenien la cara suau, i també les de les meves amigues, i totes les que sortien als anuncis. També hi havia nines bebè, nines embarassades, nines de diferents races, però de nines amb arrugues i cabells platejats no n’havia vist mai cap.
Vaig portar-la al llit on feia dies que reposava la iaia per una malaltia.
-Nena, què hi tens aquí?
-He trobat aquesta nina a les golfes, iaia. Que potser era teva?
La iaia va agafar la nina. Se la va acostar per veure-la bé i els ulls se li van omplir de llàgrimes. Em va subjectar la mà perquè l’escoltés de ben a la vora i em va explicar aquesta història:
“La Roser, la meva àvia, era la noia més bonica del poble. Va conèixer a qui seria el seu marit, el meu avi, amb només quinze anys i de seguida es van enamorar. El primer regal que li va fer va ser precisament aquesta nina. No era una nina qualsevol, ja que l’havia triat per la semblança extraordinària amb la seva estimada. Ambdues tenien la pell blanca i llisa, els cabells llargs, rossos, suaus com un núvol d’estiu. Els llavis molsuts i vermells com una cirera, els ulls riallers i plens de curiositat.
Es van casar aviat i van tenir una nena, la meva mare, que era l’alegria de la casa i que, de manera natural, va heretar la preciosa nina.
La felicitat, però, es va acabar el dia que l’avi va anar a la guerra i… no en va tornar. L’àvia va emmalaltir i després de mesos sense menjar ni sense esma per a res més que no fos recordar el seu marit, va embogir de tristesa. Ni tan sols la petita podia consolar-la de la desaparició del seu únic amor.
El seu últim sospir el va exhalar al llit, abraçada a la nina. Havia ingerit un verí per desertar d’un món que ja no la feia feliç. La meva mare va anar a viure amb els seus oncles i l’única cosa que es va emportar de la seva vida anterior va ser la nina.
Al cap d’uns mesos va notar alguna cosa estranya, i és que la nina canviava poc a poc. No eren grans canvis, però es va adonar que la nina havia evolucionat. No sabia com explicar-ho, però era ben bé així. La petita es va adonar que allò no era normal, era conscient que si algú ho arribava a saber ho consideraria tan estrany com ella i aleshores, ves a saber, potser se la prendrien, i això no ho volia de cap manera. Era l’únic record que li quedava de la mare.
Passats uns anys, però, la tieta va trobar la nina dins d’un armari mentre feia dissabte i de seguida es va adonar de la prodigiosa transformació: la nina aparentava ben bé l’edat que hauria tingut la Roser si no hagués mort tan jove.
Ràpidament va decidir fer fonedissa la nina, malgrat les súpliques de la meva mare. Això només pot ser obra del dimoni o dels mals esperits, va dir, mentre se senyava i ruixava amb aigua beneïda tota l’habitació.
La mama no va tornar a veure la nina mai, encara que la va buscar i que ho va demanar una i una altra vegada. Em va explicar aquesta història quan jo era ben petita i no sabia si creure-me-la, però ara veig que tenia raó. Aquí en tinc la prova.”
En acabar la narració la iaia es va haver d’eixugar les llàgrimes i no va trigar gaire a adormir-se. Suposo que l’esforç de recordar i explicar una història amb tanta càrrega emocional havia afeblit el seu cos malalt. Vaig sortir de puntetes de l’habitació.
L’endemà la vam trobar morta, abraçada a la nina vella.
L’escriptora cambrilenca s’estrena en la novel·la juvenil amb ‘Desconnectats’ (Llibres del Delicte)
El desencadenant de la teva novel·la és una notícia real.
«Sí, la notícia explicava que s’havia organitzat un campament sense mòbils. Vaig pensar que un campament com aquest estaria molt bé, encara que els adolescents, que estan tan enganxats al telèfon, segurament no hi voldrien anar. Així que vaig plantejar que hi anessin una mica contra la seva voluntat i, a més, lligant-ho amb una història una mica negra».
Explica’m la història sense desvelar cap secret de la trama.
«Hi ha una empresa que proposa al director d’un institut que alguns alumnes vagin a un campament sense mòbils, de luxe i amb les despeses pagades. L’objectiu és monitorar-los per estudiar com fer que no estiguin tan enganxats a les pantalles, però en realitat és tot el contrari. A més, hi ha una trama de la directora dels campaments, i tot plegat acaba desembocant en una altra cosa».
Els protagonistes són deu adolescents que representen diversos perfils i que, d’entrada, no estan gaire disposats a col·laborar.
«Sí, volia que fossin tots una mica diferents i que al grup hi hagués joves que eren amics i altres que no ho eren, però que, al final, tots s’acabessin ajuntant. Però no és que jo sigui bonista, eh? Els finals bonistes no m’agraden gaire».
Bé, al final de la novel·la hi ha una desgràcia, no és un final rosa.
«Exacte. A mi, els finals en què tot és bonic, no m’agraden. Però en aquest cas sí que vaig voler explicar que, davant d’una situació d’estrès o en què hi ha un problema gran, la gent s’uneix, deixant de banda les diferències, i aquells que fins llavors eren marginats acaben sent només persones que coneixíem poc».
Entenc que no escrius per donar lliçons, però una de les conclusions que es deriven del llibre és que, per connectar amb la gent, hem de desconnectar (de les pantalles).
«La meva idea és que els nois i noies, que són els que han de llegir el llibre, es diverteixin. Després, hi ha hagut lectors adults que també se l’han llegit i que m’han dit que esperaven que, al final, els protagonistes es desenganxessin dels mòbils, que acabessin superdesconnectats, però no és això el que volia explicar. Si, a partir d’aquesta lectura, es pot establir un diàleg sobre aquest tema, perfecte. I si no, doncs ja està. De totes maneres, a l’editorial disposen de material pedagògic per treballar a partir de la novel·la al voltant de qüestions que poden sorgir després d’haver-la llegit».
Quines són, aquestes qüestions?
«Doncs temes com l’amistat, la família, l’institut, l’avortament, les sectes, la tecnologia… O el tabac. Aquest tema l’he volgut incloure, però fent que la jove que fuma s’acabi redimint. Em serveix com a element de rebel·lia, però arriba un punt que decideixo que ho deixi, perquè és una qüestió que crea dependència».
Em fa l’efecte que la qüestió de la connexió-desconnexió t’interessa especialment.
«Fa poc em vaig llegir el llibre La fábrica de cretinos digitales, del neurocientífic Michel Desmurget, que també havia escrit Feu-los llegir, i que tracten qüestions com el dèficit d’atenció derivat del consum desenfrenat de pantalles. Fa 30 anys que treballo a la Biblioteca de Cambrils i et puc assegurar que, quan vaig començar, encara que no en sabia tant, em resultava més explicar contes que ara, perquè avui dia costa molt que els nens parin atenció».
Aquesta és la teva primera novel·la adreçada al públic juvenil. Això t’ha condicionat d’alguna manera?
«No, només m’ha condicionat a l’hora d’escollir el tema, que era aquest campament per a joves. Això de les franges d’edat no m’agrada gaire, i de fet hi ha adults que també s’han llegit el llibre, perquè, com va dir l’Oriol Teixell quan el va presentar a Cambrils, tots ens hi podem sentir reflectits, perquè tots hem sigut joves».
Tampoc t’has estalviat episodis de venjança, assassinat… És una novel·la negra en tota regla.
«Tots sabem que els joves, amb els mòbils, poden accedir a continguts mil vegades més forts».
La teva dona em posa calenta, em va dir la meva companya de feina. I mira que a ella només li agradava la coca cola, nen. Així va començar la història el meu amic Roger i, tot i que jo ja estava acostumat a la seva manera de captar l’atenció des del principi, aquest cop la cosa em va interessar molt més. Perquè tenia a veure amb la Ceci, la seva ex. I a mi la Ceci també m’havia posat sempre molt calent.
M’havia citat un dissabte de bon matí a l’Eugeni, i vam seure davant d’uns platillos de tripa que haurien aixecat de la tomba a Dràcula en un dia assolellat. En un plat a banda, uns pebrots verds fregits i unes llesques de pa per sucar aquell plat suculent. Vi? Ens va preguntar el cambrer. No, no, va dir el Roger, jo una cervesa. Així que jo el vaig secundar, estranyat d’aquell canvi de preferències després de tants anys.
És que ja no bec vi, nen. I no m’he tornat abstemi, no. Ara t’explico. I mentre sucava i engolia va continuar la història de la Ceci que havia començat amb tan bona fortuna. Jo era tot orelles i el plaer de degustar una bona història junt amb un esmorzar suculent, feien que tingués l’atenció centrada del tot en el meu amic, amb qui no havia parlat des que feia un parell de mesos m’havia dit que se separava.
El cas, va continuar el Roger, és que la Marta, la meva companya de feina i jo, baixàvem a esmorzar plegats cada dia. I un d’aquells dies la conversa va agafar un to sexual. Ella em va començar a explicar les seves aventures calentes i a mi se’m posaven les dents llargues, més si tenim en compte que feia mesos que la Ceci i jo no ho fèiem. Saps què passa, nen? Que després de més de quinze anys ja et canses del mateix àpat cada dia. I mira que havíem provat totes les postures i totes les joguines sexuals que et puguis imaginar. Però la rutina…, bé, tu no ho saps, que vas sucant el melindro aquí i allí, prou que ho sé…
Doncs el que et deia, que la Marta m’anava explicant totes aquelles aventures, i jo m’anava posant calent i li vaig dir, com qui no vol la cosa, que feia temps que no sucava, i ella, doncs ja m’estranya perquè… Doncs això, que la teva dona em posa calenta, em va dir.
I jo vaig al·lucinar. És que no m’ho esperava de cap manera i no sabia què dir. I aleshores li vaig dir que amb la Ceci algun cop havíem parlat de fer un intercanvi de parelles, o alguna aventureta picant, o alguna cosa així per posar emoció al matrimoni. I ella em va dir que un cop al mes feia un sopar de només dones i que allí hi passava de tot i que si hi convidava la Ceci que jo ho podria veure en directe des d’una altra habitació i que allò ens posaria molt calents i revifaria la flama. Això va dir.
Jo em vaig imaginar la Ceci en un sopar picant amb altres dones i de poc que no m’ennuego, però ho vaig dissimular. Continua, vaig dir. I em va explicar com va convèncer la Ceci per assistir al sopar i com, fins i tot, la va ajudar a triar la roba sexy que portaria sota la faldilla i la camisa. Ell estaria mirant des d’una altra habitació a través d’un mirall camuflat. Quina mena de persona tenia un mirall així a casa? Això m’hauria d’haver fet sospitar…
El Roger i la Ceci van arribar junts a casa de la Marta i ell va passar a l’habitació especial. Allí es va posar còmode i es va dedicar a observar l’escena. Abans d’entrar va fer un petó humit a la seva dona, que estava nerviosa, tot provant de tranquil·litzar-la. Passa-ho bé, li va xiuxiuejar a cau d’orella. No pateixis, va dir-li la Marta, que la tractarem molt bé. I li va picar l’ullet entremaliadament.
Al sopar hi estaven convidades dues noies més. L’Eugeni no me les va descriure amb detall, només em va dir que estaven molt bones, com la Marta, com la Ceci, i que de bon grat s’hauria afegit al sopar. Però aquelles no eren les condicions que havien convingut.
La Marta era una amfitriona perfecta. La taula estava parada de manera exquisida i tot de plats freds deliciosos omplien el menjador d’una olor embriagadora. Hi havia unes ostres fresquíssimes, un tartar de tonyina, una amanida de gambes, i diversos bols amb verduretes tallades i diferents tipus d’hummus.
Les quatre van seure a taula. Tens coca cola, va dir la Ceci? No, bonica, va respondre la Marta, aquí només bevem vi. Ep! Però el millor del món, D.O. Penedès, de casa nostra, que no cal anar a buscar res fora, no creieu? La Ceci, ja ho saps, no hi està acostumada, però per no quedar malament, va acceptar.
L’amfitriona era una entesa en la D.O, estava clar, ja que acompanyava l’àpat amb una dissertació sobre les bondats dels vins. Avui, com que fem un sopar fred, m’he decidit per un escumós Clàssic Penedès que ens acompanyarà tota l’estona fins a les postres. Els escumosos són versàtils, mariden amb tot i, a més, aquest és ben especial, ja que segueix un procés d’elaboració ancestral amb una estada al celler mínima de quinze mesos. Així s’aconsegueix aquest color, aquesta llàgrima, aquest aroma, i aquest gust. La Ceci va tastar per primer cop la copa que li oferia la Marta i vaig veure com les bombolles li feien pessigolles i arrufava el nas, però només un moment. Després, es va obrir. Al vi i a tot el que vindria.
La taula s’anava buidant i les noies tenien una conversa cada cop més desinhibida. La Ceci semblava trobar-s’hi a gust, potser ho feia el vi, del qual ja li n’havien servit unes quantes copes. El cas és que la temperatura pujava i les anècdotes cada cop eren més picants. No sé com, en algun moment la roba va anar desapareixent i les quatre eren a taula només amb la roba interior. Amb uns conjunts d’allò més sexys, he de dir. Com comprendràs, jo estava a l’altra banda i la roba em molestava d’allò més, així que també vaig quedar-me en roba interior i em vaig començar a tocar seguint tot l’àpat.
La Ceci semblava que s’ho passava bé, i això a mi em feia tenir sentiments contradictoris. D’una banda, ja ho havíem pactat i segurament això serviria per a revifar la nostra passió. De l’altra, em posava una mica nerviós que unes altres mans la toquessin. I és que la Marta, m’hi vaig fixar prou bé, va estar tot el sopar passant-li la mà sota les calces. Jo sabia que allí baix hi devia haver un mullader. Però eren unes mans femenines. Si haguessin sigut unes mans masculines no ho hauria suportat, nen. En aquest punt del relat, amb la panxa plena, jo també notava una forta erecció sota els pantalons, com la que devia tenir el meu amic contemplant aquella fantasia tan habitual en els homes.
I aleshores van arribar les postres. La Marta va desparar taula i hi va deixar només uns bombons i una ampolla de Gramona gra a gra, això va dir. Un dolç blanc de varietat Chardonnay i Sauvignon blanc. Ara que les bombolletes han fet la feina, ara anirem a pel dolç. Una de les altres noies va agafar un bombó, se’l va posar a la boca i l’hi va passar a la seva companya de taula. Quan aquesta el va entomar, li va abocar a raig el Gramona, que es va barrejar amb la xocolata i li va regalimar pel coll i els pits, avall, avall. Va passar l’ampolla a la Marta i es va dedicar a llepar el vi que corria pel cos de la seva amiga.
Ja havíem acabat la tripa i ara estàvem amb els cafès. Cafès amb gel, però la temperatura era tan alta en aquella taula de l’Eugeni que vaig estar pensant si em convenia anar un moment al lavabo per acabar amb aquella tortura. El Roger seguia parlant, però, i jo no em podia resistir a l’escena que va dibuixar a continuació. La Marta va fer exactament el mateix. Li va donar un bombó a la Ceci i aquesta el va agafar, riallera. Amb una mirada brillant i de desig que jo feia molt temps que no li veia. Al bombó va seguir el raig de Gramona i jo seguia, amb les mans fermament engrapant-me la verga, la descripció que en feia la Marta mentre el vi regalimava pels seus pits i se li escolava per entre les calces. Les altres ja estaven encavalcades l’una damunt de l’altra i es xuclaven llavis i mugrons amb avidesa. La Marta, deia: Aquest vi té una tonalitat or intensa, com pots veure, que conjuga a la perfecció amb la teva pell morena. Jo veia la Ceci panteixant de desig. Al nas, és profund i intens, amb notes de fruita i florals, préssec, farigola, un punt de mel. Ho notes, Ceci? La Ceci estava amatent a l’explicació de la meva companya de feina. I en boca, va dir, és llaminer, de cos mitjà, amb una gran càrrega de fruita. Ho notes, Ceci? I la Ceci no sé què notava, però jo sí que sé que en aquell moment em vaig escórrer entre convulsions violentes. Quan em vaig recuperar, la Marta també estava encavalcada damunt la Ceci i se la va menjar de dalt baix, noi, no es va deixar ni un mil·límetre de pell sense xuclar.
Després d’aquesta imatge tan poderosa, el meu amic va callar. Tots dos vam callar i vam retenir en la imaginació l’escena. I res, va dir finalment, que la Ceci em va dir que em deixava, que volia explorar noves coses i que fins una altra. I jo, si vols que et digui la veritat, jo crec que el vi en va tenir la culpa, que a la Ceci només li agradava la coca cola, nen!
Les passes de la psicòloga repiquen rítmicament sobre les rajoles de la presó de Can Brians. Després de presentar l’acreditació a la finestreta d’entrada, la condueixen a la sala de reunions, on l’espera la Laura Tremosa, a qui ofereix la mà. La Tremosa fa una encaixada ferma i freda i ho acompanya amb un somriure glaçat.
La psicòloga seu en una cadira davant de la presa i desplega a la taula el contingut de la seva cartera: els informes del cas Cementiri i les fotos de l’escena del crim. La Laura hi dona una llambregada, però no sembla afectada per les imatges del cadàver del Toni Ribot.
-Bona tarda, senyora Tremosa – diu la psicòloga. – Ja sap per què soc aquí, oi?
La Laura assenteix desmenjadament i li comenta que prou que ho sap, que ha de determinar si està sana o està com un llum de ganxo i que del seu informe dependrà la sentència que li apliquin durant el judici.
-I tant me fa, si vol que li digui. Sense el Toni ja no em queda ningú aquí, així que ja poden fer amb mi el que vulguin. Què vol que li expliqui?
-Doncs comenci pel principi. Com va conèixer el Toni Ribot?
La Laura Tremosa s’arrepapa a la cadira, entrellaça les mans, alça els ulls cap al sostre ple de taques d’origen indefinible i rememora el primer dia que va veure el Toni, quan va arribar a l’empresa de consumibles informàtics en què ella treballava des de feia uns anys. L’havien contractat com a comptable i aquell primer dia, amb el vestit una talla més gran i el somriure trist, semblava molt desvalgut.
La Laura el va acollir, li va ensenyar el seu lloc de treball, les seves funcions, i li va comentar que estava disposada a ajudar-lo en el que calgués. Quan va ser l’hora de l’esmorzar li va dir que tenien mitja hora i que normalment baixaven al bar de sota, que si s’hi volia afegir, però ell no va voler i va preferir quedar-se al despatx posant-se al dia.
-I se’n va enamorar, vostè, ja, aquell primer dia?
La Laura diu que no, que aquell dia només li havia semblat algú una mica despistat i també entranyable i que ben segur no tenia cap dona a casa, per què d’altra manera no l’haurien deixat sortir amb un vestit que li quedava ample i li haurien fet comprar un més de la seva mida. Però amb els dies va anar agafant afecte a aquell noi bastant més jove i va aconseguir que baixés amb ella a esmorzar. Entre entrepà i entrepà va conèixer la seva trista història.
-La mort de de la seva dona, oi?
-Sí. Un càncer que en dos mesos se la va emportar a la tomba i això que només feia dos anys que estaven casats.
La Laura explica tots els detalls dels joves enamorats segons li havia explicat ell, com s’havien conegut a l’institut i s’havien enamorat a primera vista, i quantes il·lusions havien posat en una vida en comú, que imaginaven amb dos o tres fills. Quan va entrar a l’empresa feia pocs mesos que havia mort la seva dona i per això passejava la seva tristor amunt i avall i aquelles peces de roba que li anaven balderes, a causa dels quilos que havia perdut després de la defunció.
-I poc a poc me’n vaig anar enamorant i vaig aconseguir que ell també n’estigués de mi, o això pensava jo, perquè, com vaig veure després, això no era ben bé així. Però el cas és que al cap d’un any ens casàvem i per a mi, que ja havia abandonat l’esperança de trobar algú amb qui compartir la meva vida, va ser com si se m’obrís el cel de cop. Sé que sembla un tòpic, però les papallones em voleiaven per l’estómac i estava sempre amb un somriure d’orella a orella. El Toni era allò que jo sempre havia volgut. No podia ser més feliç.
-I aleshores, com va acabar tot així? – I la psicòloga assenyala la foto del Toni amb el crani rebentat.
La Laura no s’immuta i continua la història.
-Els primers anys van ser feliços, no puc dir que no, però en algun moment vaig començar a notar que ell havia perdut l’interès. Poques coses, no cregui. Però ell per a mi ho era tot, i jo no estava disposada a perdre’l, així que vaig començar a parar atenció a la seva actitud i em va semblar que encaixava amb el fet que pogués tenir una amant. Mai va ser especialment fogós, però hi va haver un moment en què evitava les relacions sexuals i dos més dos són quatre, així que vaig començar a regirar-li el mòbil i a mirar-li la roba per si trobava senyals compatibles amb alguna infidelitat. Però res. Res de res. Ni un xat amb cap noia, ni cap aplicació d’aquestes per buscar parella, ni cap senyal de maquillatge a la roba, ni tan sols cap aroma de perfum femení.
-Aleshores va decidir seguir-lo.
-Això mateix. Un dia que em va dir que marxava a fer una cervesa amb els amics, amics que jo sabia que no tenia, vaig agafar un taxi i vaig fer com a les pel·lícules: Segueixi aquell cotxe! I el cotxe del Toni es va aturar al cementiri, ni més ni menys. Vaig baixar del taxi i el vaig seguir de lluny. Ja em podia imaginar que anava a veure la tomba de la seva ex, però el que no em podia imaginar de cap manera era el que hi havia allí. Coneix Eternitat, vosté?
-No ho coneixia fins que no vaig agafar el cas. Ara sí, però expliqui-m’ho amb les seves paraules.
-Doncs resulta que el Toni s’atura davant la tomba de la seva ex, pitja la mà a la llosa i, de sobte, com per art de màgia, apareix una noia parlant. No una noia qualsevol, la SEVA noia, la que va morir de càncer. Allí estava parlant amb el Toni, que escoltava atentament mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador.
-Suposo que no li va agradar.
-Suposa bé. Què volia dir allò? Que m’estava fent el salt amb la seva ex morta? És que de totes les coses que se m’havien passat pel cap, aquella no l’havia previst de cap manera. Suposo que vostè tampoc ho hauria pensat, oi?
-Doncs no. No crec que ningú s’ho hagués imaginat. Continuï.
-El cas és que em vaig indignar. I vaig anar fins on era ell i li vaig dir que què hi feia allí i que què era aquella pantomima. Es va espantar molt, tant com si l’hagués enxampat en ple acte sexual al nostre llit. Però, cregui’m, això no m’hauria importat tant.
-I van discutir…
-I tant si vam discutir. Ell em va dir que allò significava molt per a ell, que era un projecte d’una empresa, Eternitat, que s’encarregava de gravar vídeos de gent que sabia que havia de morir amb missatges per als seus éssers estimats. El cas és que la seva ex ho havia fet sense que ell ho sabés i que, quan l’empresa va contactar amb ell no n’havia volgut saber res, però que al cap del temps la trobava tant a faltar que havia acceptat el, diguem-ne, producte.
-I vostè es va enfadar.
-Clar que em vaig enfadar. I molt. M’estava dient que una dona morta significava més que jo. S’ho pot creure? Em va veure molt enfadada i va provar de calmar-me, però com més em parlava, més embolicava la troca i, a més, allí a la pantalla, aquella noia continuava xerrotejant, com si no fos morta. El Toni em va dir que ell també havia gravat uns missatges per a mi i que si un dia faltava, el podria recordar sempre, que era una cosa bona, que no era morbós, però a mi se’m va enterbolir el cervell. El veia, però no l’escoltava, només veia a aquella dona, tan jove, tan maca, amb la qual jo no podia competir, encara que estigués ben viva…
-I el va colpejar amb una gerra de flors.
-Això mateix. Si no m’estimava en vida, almenys podria tenir el seu record en vídeo a la seva tomba, i aquell sí que seria només per a mi.
-Entenc.
-No. No ho entén. Perquè… sap què és el pitjor de tot?
-No. Digui.
-El pitjor és que han contactat amb mi els d’ Eternitat per fer-me arribar els vídeos que va gravar i… sap què? Que no eren per a mi. També eren per a ELLA. Doncs ara ja descansen tots dos junts fins a l’eternitat. És just el que el Toni volia.
Els llums de neó del rètol refulgeixen en la foscor d’aquell racó enmig de la carretera. Hi manca una “J” de fa temps i el nom sembla que estigui desdentegat: “La Rio_ana”.
L’Antònio baixa del taxi i s’acosta al porter.
– Com anem, Ramiro? Tot bé per aquí?
-Ja hi pots comptar. Jo pensava que amb el porno se’ns acabaria el negoci, i mira tu, encara venen més homes i cada cop són més joves. No ho entenc, si vols que et digui.
-Bé deuen estar contentes les noies, doncs.
-Ca, que aquests jovenets volen coses estranyes i també es prenen pastis i després no se’ls aixeca, o se’ls aixeca massa, i vinga fotre-li, per davant i per darrere, i elles que es veu que prefereixen els senyors d’abans, que poc a poc i bona lletra i amb quatre rebregades es queden tan a gust. Per cert, que m’han dit els clients que si et pots esperar una mica més, que fan l’última copa, i t’ho pagaran bé, que no pateixis.
-Cap problema. Espero al cotxe. Fins una altra!
L’Antònio puja al Citröen i, contràriament a allò que acostuma a fer, no engega la ràdio. Està ben capficat des que ha sortit de casa i ha discutit amb la Pilar. A ella no li agrada que surti tan d’hora a fer el servei. Total, és autònom, és el seu propi cap, pot dissenyar-se l’horari que més li convingui. Perquè, doncs, comença a les cinc del matí? És que no ho pot entendre.
I després, li continua retraient, arribes de nit. Pràcticament no et veiem per casa i, mira, jo ja m’hi he mig acostumat, però les nenes et troben a faltar. Tota l’estona que on és el papa, que si el papa no ve, que quan vindrà el papa, i jo ja no sé què dir. Et necessitem més a casa, Antònio, i a tu també t’anirà bé, que sempre arribes malhumorat. Que si cada cop les carreres són més curtes i els clients més busca-raons, que si l’espera se’t fa massa llarga a les parades, que si de dalt cada cop et collen amb més impostos i revisions, que si… i quan entres no tens ni esma de saludar. Les nenes ja saben que no et poden ni parlar fins que no has acabat de menjar. Que sembla que arribis de la guerra, coi!
I jo ja no puc més. Que si continuem així, doncs jo baixo del carro i agafo les nenes i aquí et quedes i ja ens has vist prou. Tu mateix.
Des de dins del cotxe, enmig del no-res i esperant la primera carrera del dia, l’Antònio reflexiona. És d’idees fixes, ja li han dit prou, tant la seva família, com els amics i ara la Pilar. I per molt que sap que no està bé, no hi pot fer més. Intenta ser una mica més flexible, però hi ha alguna cosa que l’impel·leix a continuar fent el que ell creu que és convenient, i la situació a casa és delicada, i les tres filles (tres!) suposen una gran despesa en el magre pressupost familiar. Fins que no acabin de pagar la hipoteca no podran aixecar una mica el cap, n’està ben segur.
Té molt clar que no vol que la Pilar marxi amb les nenes. Què faria ell sense les seves floretes? Què faria sense la dona que ha donat sentit a la seva vida? Potser ha de mirar de trobar una feina més rentable, però no té estudis, i només sap conduir, és el que ha fet tota la vida. O potser sí que ha de fer menys hores, o sortir una miqueta més tard i quedar-se entre els llençols abraçat a la Pilar, que de ganes no n’hi falten, i només seria qüestió d’estrènyer una mica més el cinturó. Potser sí que hauria de fer un intent…
Surten dos homes del local. S’acomiaden del Ramiro i tiren cap al taxi.
-Bon dia. O bona nit, segons es miri.
-Bon dia, bon dia. – diu el més alt, el que se li asseu al costat.
No és habitual que els clients seguin davant, però l’Antònio ha vist tantes coses que ja res no li estranya.
-Cap a Tarragona – Diu el de darrere amb una veu rogallosa.
L’Antònio enfila cap a Tarragona. Els dos homes no parlen. Deu haver estat una nit intensa. Ja sap que ha de respectar el caràcter dels clients i si aquests no volen parlar, doncs muts i a la gàbia. Molt millor, que així pot continuar pensant en el tema que ara mateix el preocupa.
La preocupació, però, passa a segon pla després que nota el canó d’una pistola a les costelles.
-No t’aturis. Continua tranquil·lament, que ja t’indicarem per on has d’anar.
No sap com reaccionar. Mira que n’hi han passat de tots colors, però que l’encanonin amb una pistola, això sí que no s’ho podia pensar. I sí que en els últims temps hi havia hagut molts assalts a taxistes, però és d’allò que no t’esperes que et passi a tu. Intenta parlar.
-Tinc diners. Agafeu…
-Calla i condueix. Necessitem un cotxe i t’ha tocat a tu. Mala sort. És que això de sortir de La Model d’esquitllentes fa que els recursos siguin limitats, Antònio – Diu el de darrere després de mirar la llicència del taxi.
-I què voleu? Mireu, jo no vull problemes. Agafeu el cotxe i deixeu-me aquí…
-Que callis o et disparo una puta bala, que no tinc res a perdre, jo, eh?
I l’Antònio nota com li clava encara més la pistola mentre el de darrere riu com un energumen i s’encén una cigarreta. No es pot fumar al taxi, pensa l’Antònio, i de seguida esborra el pensament. Ara no toca. Calla i obeeix. Amb una mica de sort tot acabarà bé. I l’únic pensament que té ara és tornar a veure a les nenes i a la Pilar.
Ja fa estona que han passat Tarragona. No sap on deuen anar ni què coi tenen pensat fer. No entén perquè no el deixen a qualsevol lloc i agafen el cotxe i…
-A la rotonda, gira a la dreta.
Passen pel costat del Parc Samà, direcció Montbrió.
-Continua. Vas bé. Veus? si vas calladet i no ens dones problemes, no et passarà res. Aquí, continua recte.
Arriben a Riudecanyes i els dos trinxeraires li van indicant el camí cap a l’embassament. Arriben a una esplanada envoltada d’arbres. No hi ha ni una ànima.
-Atura’t i baixa.
L’Antònio obeeix i els dos baixen darrere seu. Ara tots dos porten pistola i l’encanonen. No és religiós, però comença a resar un parenostre. Creu que aquest serà el seu últim dia i l’únic que fa és culpar-se de no haver fet cas de la Pilar. Per què no t’he fet cas, nena?
-Mira quins ulls que fa l’Antònio. Està cagat de por. Au va, home, que no volem més problemes dels que ja tenim. Si només t’agafem el cotxe per fer un encàrrec i després ja te’l trobaran. Però ara ens hem d’assegurar que no avises a ningú… Vine, vine per aquí.
I el condueixen endins el bosc, i quan troben un lloc que els sembla adequat, treuen una corda de no sap on i el lliguen a un arbre. Es deixa fer sense oferir resistència. Què més podria fer?
Quan han acabat giren cua cap al cotxe i és aleshores que l’Antònio nota una escalfor que se li escola cames avall. No ho ha pogut evitar i ara, a més a més d’estar lligat, té una desagradable sensació d’humitat a l’entrecuix. Fa fred a aquelles hores a Riudecanyes, enmig del bosc.
Prova de deslligar-se i nota que les cordes no estan prou fortes i que amb una mica d’esforç se’n sortirà. Es regira endavant i enrere i s’esquinça els canells amb l’escorça, però no nota el dolor. Només pensa en alliberar-se i arribar a casa i abraçar a les seves dones.
Després d’una bona estona ho aconsegueix. Salta, més que corre, bosc avall per tal d’arribar a la carretera. No sap quanta estona ha passat i el poble és uns quilòmetres més enllà. Haurà de córrer encara una mica més. Però té sort i veu avançar un cotxe. Es planta davant la carretera i el fa aturar. Després sabrà que el Joan anava a feinejar al camp, però ara li explica el que li acaba de passar i que l’ha d’acompanyar immediatament a la comissaria més propera, que han d’aturar qualsevol cosa que hagin de fer aquell parell.
El Joan el fa pujar, gira per tornar per on venia i comença a avançar mentre l’Antònio li amplia la informació. Que són dos i que van armats, que s’han escapat de la presó.
De sobte, davant seu veuen aparèixer un taxi. El taxi de l’Antònio, que torna cap on eren fa un moment. Accelera, no t’aturis, li diu al Joan. Però aquell parell clissen el taxista dins el Toyota i creuen el taxi enmig de la carretera. Baixen amb les pistoles i els fan baixar a tots dos.
-Què coi hi fas aquí, Antònio? On et penses que vas? Ens la volies jugar, oi?
I el més alt li clava un cop amb la culata a la templa i, quan és a terra, li engalta quatre o cinc coces al ventre.
El Joan no s’ha mogut. Jo no he fet re, somica. Deixeu-me marxar!
Els dos se li acosten i li agafen les claus del cotxe. Pam! li engalten una plantofada.
-Au, corre. I ni se t’acudeixi dir res si no vols acabar com aquest.
El Joan arrenca a córrer cap al bosc i no mira enrere. No veu com aquell parell agafen l’Antònio i el llencen dins el maleter del seu propi taxi, sense miraments, i hi tornen a pujar. Sent una derrapada i com tornen cap a Riudecanyes, i ves a saber cap on més. I ell no, que no ho vol saber.
L’Antònio obre els ulls i no sap on és. És fosc i nota moviment. Sóc al maleter, es diu. S’acosta la mà al cap i se la nota humida. Sembla sang, però amb aquella foscor no hi veu res. Sent les veus dels dos dins del cotxe. No entén ben bé què diuen, alguna cosa d’un banc.
Les nenes i la Pilar tornen al seu pensament i únicament pensa en tornar-les a veure, així que fa el cor fort i pensa, pensa, què pot fer. Manipula el pany del maleter. S’hi està una bona estona, però aconsegueix obrir-lo i té cura d’agafar-lo per tal que no s’obri del tot i ho puguin veure pel retrovisor.
Pensa, pensa. Ja ho tinc. Agafa el mocador que sempre porta a la butxaca, un dels de l’aixovar, amb les inicials del matrimoni, i el xopa amb la sang que li surt de la templa. Aleshores torna a obrir amb cura el maleter i treu el mocador i el mou una mica, com si agités una bandera blanca, però aquesta és vermella, i és de perill.
I té sort, perquè just darrere la Mònica i l’Albert van camí de la feina i veuen el mocador i intueixen que allí en passa alguna de grossa. I agafen el mòbil i truquen al 112 amb totes les dades de la carretera i el vehicle, que sembla que va cap a Constantí.
L’Antònio es desperta en un llit d’hospital, amb el cap i el tors embenats. Recorda què va passar, però ara no vol perdre temps amb allò. Intenta girar el cap i mirar a banda i banda i somriu, perquè allà hi són la Pilar i les tres nenes, que no marxaran mai del seu costat, ara ho sap del cert. Ara tot serà diferent.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
