ROSANA ANDREU: “ELS ASSASSINATS SEMPRE SURTEN EN LES MEVES HISTÒRIES; JO SEMPRE MATO A ALGÚ”

REVISTA CAMBRILS, 24/10/22. Berta Ruiz

La bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu va presentar, aquest passat divendres al Centre Cultural, la seva darrera novel·la titulada “Una taca de sang”, publicada per l’editorial Llibres del Delicte. Apassionada de la novel·la negra i de terror va començar escrivint relats curts, alguns dels quals es poden llegir al seu web. L’any 2015 va guanyar el primer premi del concurs Pratdip Llegendari amb el conte “Llop busca caputxeta” i, el mateix any, també va resultar premiat el seu relat “El missatge”. Posteriorment va publicar dos volums de Les aventures d’en Nic. El gener d’enguany va publicar “Història d’un llapis”, un llibre il·lustrat amb Carles Gil. Ara, amb “Una taca de sang” debuta com a novel·lista de gènere negre.

Segons va explicar a revistacambrils.cat, “l’acció passa en 48 hores, és una història molt senzilla que comença amb un assassinat. A partir d’aquest fet i de la mirada de la Blanca –que és la noia que té la fruiteria– el llibre transcórrer amb la mirada dels diferents personatges que poblen aquella plaça: la biblioteca, la fruiteria, la botiga de mascotes, l’estanc… Aquesta obra està dins d’una col·lecció de novel·la negra, però la negror vindria arrel de l’assassinat en sí; el punt de vista negre sempre el tinc”.

“M’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”

Com apassionada lectora i escriptora d’aquest gènere, Andreu confessa que, “tenia ganes d’escriure un llibre d’aquest estil per veure si podia fer-ho; crec que els contes els tinc dominats, doncs a veure si podia allargar una mica més la trama. Tot i això, em costa fer-ho perquè sempre vull que hi hagi alguna cosa més enllà i que no sigui una simple acumulació de frases una darrere l’altra sinó que hi hagi algun rerefons. En aquest cas, he jugat amb els punts de vista de tots els personatges. També m’agrada jugar amb una acció molt dinàmica i en ser en present dona una sensació d’agilitat; els diàlegs també intento que siguin bastant àgils i que els personatges te’ls puguis imaginar bé. Crec que tots queden força ben dibuixats. També tinc com una obsessió que en comptes de veure la novel·la de forma lineal sempre la veig com un trenca-closques, és a dir, històries relacionades; això és molt difícil de conjugar”. A més, Andreu reconeix que “els assassinats sempre surten en les meves històriques. Jo sempre mato a algú. També m’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”.

“A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror”

Rosana Andreu explica que, després d’haver fet d’altres gèneres, “em quedo amb aquest. Com a lectora m’agrada molt, des de les primeres lectures d’Agatha Christie o Steven King fins les darreres novel·les actuals, tot i que algunes de les que surten ara penso que estan fetes massa amb ‘tira-línies’. A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror, no cal anar a coses tan complicades. Aquesta història potser és més quotidiana i no m’ha sortit excessivament negre per al que jo sóc. Aniria més en la línia d’aquesta negror de l’ànima”. No obstant això, també reconèixer que li agrada abordar diferents gèneres i estils: “les aventures d’en Nic me’l van oferir i em va venir una mica de sorpresa i també estic molt contenta amb el llibre infantil; és bonic tenir un ventall tan diferent”.

De la mà de l’editorial Llibres del Delicte té previst promocionar el llibre per diferents poblacions com Amposta, Mora d’Ebre, Tarragona, Barcelona, Premià de Dalt, així com diferents festivals de novel·la negra.

SOC MOLT PACÍFICA, PERÒ SEMPRE MATO ALGÚ

DIARI MÉS, 18/10/22. Cristina Serret

La bibliotecària de Cambrils publica la seva primera novel·la, una ficció de gènere negre

  • —Com resumiria l’argument de la novel·la?

—Es comet un assassinat en una plaça envoltada de comerços: hi ha la Biblioteca, la fruiteria, el bar… Una plaça que podria ser de qualsevol poble o ciutat. Però aquest assassinat fa que ens fixem en la vida de la resta de persones, en el que batega en aquell barri.

—No és una novel·la negra a l’ús: des de bon començament sabem qui són l’assassí i la víctima.

—Aquesta és la meva primera novel·la, encara que tinc altres coses publicades i també publico al meu web. Allà hi escric contes que són negres, negres, sempre hi ha algun assassinat. A més, tenen un punt Roald Dahl, amb alguna sorpresa al final. A la novel·la hi ha comportaments negrosos i dos assassinats, i això segurament és el que va agradar a l’editor de la col·lecció, el Marc Moreno: aquests comportaments negrosos. Jo volia escriure la història des del punt de vista de la protagonista, la Blanca, fent que tota l’acció pengés de la seva mirada. Ella va mirant a un lloc, i aquella mirada se li retorna, de tal manera que es va entreteixint una mena de teranyina. En aquest aspecte soc molt trencaclosques, molt Pulp Fiction. Trobo molt atractiu que hi hagi flashbacks endavant i endarrere, i que s’entremesclin les històries. Tinc una obsessió amb això, veig una persona pel carrer i ja m’imagino el que ha fet abans i el que farà després.

—És una novel·la molt femenina, tant per la presència de dones com pels fets que s’hi expliquen i com s’expliquen.

—Sí, però és que em surt així, perquè soc dona, i també perquè últimament m’estic reivindicant més. Des de sempre hi ha hagut un silenciament de les dones, el fet que hagin sigut els homes els que han escrit, ha fet que les històries fossin des de la perspectiva masculina. El sexe, per exemple, a la novel·la es presenta molt des del punt de vista femení. Potser no n’he sigut del tot conscient, però és cert que, al final, hi ha coses que has d’acabar reivindicant. De totes maneres, en algun moment he tingut por que no s’interpreti de manera contrària, perquè diversos personatges s’emboliquen amb el malote. Però és que l’estereotip també existeix.

—Un dels personatges és bibliotecària, com vostè mateixa. En topar-me amb ella, de seguida em va passar pel cap que seria la culpable de tot.

—[Riu]. Home, havia de sortir la Biblioteca i una bibliotecària, no? A més, ja sé que el personatge portarà cua, per les coses que li passen.

—És una novel·la de gènere negre, però també hi ha força sexe. Sexe i violència mouen les passions?

—Sí, i també la venjança. Jo soc molt venjativa, encara que en aquesta novel·la no n’hi ha gaire. Quant al sexe, també em surt així. De totes maneres, ni en el sexe ni en la violència m’agrada ficar massa el focus en el detall.

—Al final del llibre afirma que aquesta història és deutora de totes les novel·les negres, policíaques i de sang i fetge que has llegit. Quin tipus d’històries li agraden?

—En el tema de la lectura vaig passar dels llibres d’Enid Blyton a Sherlock Holmes, Agatha Christie i Stephen King. Els llibres que llegeixes són els que et formen. La novel·la romàntica, per exemple, no m’ha agradat mai. Joc soc molt pacífica, però a les novel·les sempre mato algú. I el que no m’agrada gens són les trames molt complicades, aquelles en què l’assassí va quatre passes per davant teu. Després, també penso que últimament hi ha molta tirada a temes que depassen el tabú de la família, una mica obscens. Jo reivindico l’elegància. A Llibres del Delicte per exemple, enguany han publicat històries com Lladrucs a les estrelles, una història molt boja d’Aniol Florença, director de l’APM, o No en cap altre lloc, de Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia, una cosa una mica estranya però que està molt bé. També acabo de llegir Porcs, de Jordi Santasusagna, publicat a Crims.cat, que és brutal, casqueria pura, però molt ben feta. I el que m’ha agradat molt també és Fets caldo, de Pere Figueras. Encara que és novel·la negra, he rigut molt.

Quan presentaràs el llibre?
La primera presentació serà aquest divendres, al Centre Cultural de Cambrils, a les 20h, amb la Margarida Aritzeta. A Tarragona la farem, amb el Moisés Peñalver, el 5 de novembre a les 18 30h, a la llibreria Adserà.

Llegeix més

Història d’un llapis

El gener de 2022 Babidi-bú va publicar un llibre per a nens i nenes a partir de 5 anys, ideal per a primeres lectures autònomes o per llegir en família. El text és meu i les il·lustracions estan fetes per la meva parella, Carles Gil.

Un llapis Staedtler entra a casa del Pau i, d’una o d’una altra manera, anirà ajudant a tots els membres de la casa a fer dibuixos, deures i escrits diversos fins que un dia…

Es pot comprar en llibreries i també al web de l’editorial: Babidibú.

Llegendaris

Llegendaris: relats de por i misteri és un llibre publicat el 2021 per l’Associació Pratdip Llegendari i que agrupa els relats guanyadors i finalistes del concurs Pratdip Llegendari de les edicions del 2014 al 2019.

El meu conte “Llop busca Caputxeta” va resultar guanyador en l’edició del 2015 i es pot llegir aquí: Llop busca Caputxeta.

Campanes

El dia obre una parpella endormiscada. La Rut s’eixuga els cabells davant del mirall després de la dutxa que ha esbandit les gotes de suor de la carrera matinal.

Agafa les calces del calaix i, un cop posades, s’hi repensa, se les treu, les doblega i les torna a posar al seu lloc. Es posa la faldilla, una camisa blanca entallada planxada impecablement i unes sabates de taló. En una bossa, les Pepe Jeans planes.

Mentre la Nespresso escalfa l’aigua, es prepara una torrada amb alvocat empolsinada amb sal d’all, una mandarina i, ara sí, que l’aigua és calenta, un Ispirazione Napoli ben carregat, sense sucre.

El pis és petit, però funcional i ben decorat. Els llibres entapissen tota una paret del menjador, però ara la Rut no se’ls mira, està més pendent del Tinder i de fer match a les múltiples peticions que se li acumulen. Avui només són dos els afortunats.

Apaga l’aplicació, fa un repàs a la resta de xarxes, bloqueja un bavós que se li ha insinuat per Messenger, recull les restes de l’esmorzar, agafa la bossa, les claus i somriu davant del mirall abans de sortir de casa.

Sempre és la primera en arribar a la biblioteca. Li agrada la sensació d’obrir els llums i passejar entre els prestatges plens de llibres, buits de gent. Passeja i repica els talons, clop, clop, clop, ara que ningú pot molestar-se. Fa les devolucions del dia anterior, endreça, obre els ordinadors i també les persianes dels grans finestrals. Comença un nou dia i en deu minuts entraran els primers clients que ja fan cua arran de façana.

La Rut rep les companyes a la petita sala de descans mentre es canvia els talons per les Pepe Jeans i parlen de com ha anat el cap de setmana. Ella no acostuma a explicar res, però escolta atentament els drames familiars de les altres, que naveguen entre els vòmits i caques del nadó de la Carme, i les disputes de la Paula amb les seves adolescents. I tu, què, Rut? Com ha anat el capde? Ja és hora d’obrir, després us explico…

I obre la reixa de ferro de la biblioteca i s’aparta a un costat per deixar pas a l’horda de jubilats que corren a l’encalç del diari. Més d’un dia ha estat a punt d’arribar la sang al riu i les bibliotecàries han hagut de fer de mitjanceres i posar-hi pau.

El matí passa ràpid entre atendre les trucades telefòniques, gestionar el préstec dels clients que han entrat sense donar el bondia i intentar esquivar les peticions de recomanacions de novel·la rosa de la Jordina Mompou. A veure, que ja t’ho he dit mil cops, que a mi no m’agraden aquests llibres, nena. Per què no et passes al gènere negre? D’aquestes sí que te’n puc recomanar un niu. Ai, no, que de desgràcies ja en tinc prou, a mi dona’m paios musculosos i paisatges paradisíacs i… mira, a mi dona’m a aquest: i assenyala dissimuladament el Geri, que acaba d’entrar, els pica l’ullet, fa un mig somriure i tira cap a la primera planta. Si tu sabessis, pensa la Rut… però no diu res, li fa el préstec de quatre novel·les de la Deveraux i dues de la Maxwell i, au, que vagi bé, Jordina.

Tan bon punt ha vist el Geri, ha notat una punxada de desig a l’entrecuix. Pensa que no porta les calces i que haurà de fer un esforç per no tacar. Però són les regles del joc que fa ben bé una setmana que es porten entre tots dos des que li va fer match. Juguen a l’usuari que sedueix la bibliotecària, i avui remataran la història.

El Geri s’acosta al taulell amb un exemplar de Per qui toquen les campanes, de Hemingway. Li dona el llibre, el carnet, i un paper doblegat i, en aquest intercanvi, se senten per primer cop la pell l’un de l’altra. Quan marxa, la Rut desplega el paper: 13’30, Cr. Roma, 23, 2n 1a. L’hora, sí, però l’adreça no hauria calgut, la té davant dels ulls a la pantalla de la seva fitxa d’usuari. Somriu i, involuntàriament, es recorre els llavis amb la punta de la llengua. Avui no dinarà.

Falten cinc minuts per les 13 h. Les companyes van fent fora els clients que es fan els encantats encara entre les pàgines dels diaris o badant davant dels prestatges. La Rut s’acomiada de les companyes fins a la tarda. Que aprofiti, li diuen. I ella es torna humitejar els llavis.

Tranquil·lament, ja amb les sabates de taló de nou, repica rítmicament per entre els carrers amb nom de capitals europees, fins que arriba a la d’Itàlia. Localitza el 23, pitja el 2n 1a i sent el zumzeig que obre el portal. Mentre puja les escales pensa en les converses que han tingut els dies abans i els mugrons se li endureixen ràpidament.

El Geri ja l’està esperant a la porta amb la camisa mig oberta, que deixa entreveure uns pectorals de cine. Entren i la Rut para l’orella. S’escolten de fons uns riffs de guitarra potents. La Rut fa cara de sorpresa i el Geri li diu: Perdona, perdona, que puc canviar la música. Volia fer un joc literari i potser no l’has captat… També tinc jazz, i blues i… La Rut li posa un dit damunt els llavis. Shhhhhhht! De debó vols canviar For whom the bell tolls, de Metallica? Putos estereotips! apuja el volum, calla i folla’m!

HOMENATGE ALS LLAPIS I A TOT EL QUE CONTENEN

Homenatge als llapis i a tot el que contenen

31 de gener 2022

L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu ha presentat el seu nou conte, ‘Història d’un llapis’

Actualitzada 31/01/2022 a les 19:58

Un objecte tan senzill com un llapis de fusta pot contenir tot un univers, si se sap com buscar-lo. Això és el que ha fet l’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu en el seu nou conte, Història d’un llapis (Editorial Babidi-bú). El protagonista és tot un clàssic a les aules: un llapis Staedtler HB fabricat a Nuremberg (Alemanya), que des que el compren, es va fent petit, petit, a força de fer-lo servir.

«És una història molt senzilla, pensada per a primers lectors», apunta la Rosana, qui també admet que, d’alguna manera, el conte «fa pensar en aquella il·lusió que pot sentir tothom quan estrena un llapis nou, allò tan senzill però a la vegada tan bonic». El llapis, afegeix, també és un contrapunt «a l’era digital», i «permet fer moltes coses, com dibuixar o escriure, sense necessitat d’endollar-lo». I, encara més, recorda la Rosana, fer servir un llapis vol dir escriure a mà, un hàbit que fa que les connexions neuronals siguin molt més potents que si simplement mirem una pantalla. En definitiva, apunta l’escriptora, es tracta de recordar la bellesa de l’escriptura a mà i, en síntesi, de les coses senzilles.

Aquest projecte tan personal, la Rosana l’ha fet juntament amb Juan Carlos Gil, que a més de signar les il·lustracions, és la seva parella. «Ell no es dedica professionalment a això, però sí que li agrada molt dibuixar i experimentar amb diferents formats. Volíem fer un projecte junts i vam pensar que podria ser un conte infantil sobre la història d’un llapis», recorda.

L’il·lustrador va decidir que, si la història era sobre aquest objecte, la millor manera de fer els dibuixos seria amb llapis de colors, omplint les pàgines de coloraines, igual que faria un nen. «Es va comprar un estoig de llapis de colors molt maco, que feia molt de temps que tenia ganes de comprar, i així és com va donar tot el color al llibre», recorda la Rosana.

Ara, amb el conte ja imprès i distribuït, la parella admet que té ganes de repetir l’experiència, encara que, com que no s’hi dediquen de manera professional, els costa trobar el moment de posar-s’hi de nou. De material no els en falta: «Hem parlat de fer un nou llibre, però aquesta vegada més enfocat a la novel·la gràfica, seria un còmic a partir d’una novel·la juvenil que ja tinc escrita», explica la Rosana.

Amb Història d’un llapis, l’escriptora de Cambrils suma un nou títol a la seva col·lecció de contes, entre les quals hi ha la sèrie de Les aventures d’en Nic, el simpàtic ruquet que es dedica a voltar pel territori. «Al Nic el tenim en standby a Prades, que és on va acabar la seva última aventura, esperant baixar cap a Reus», bromeja l’escriptora. De moment, explica, no preveu sumar un altre títol a la col·lecció de contes infantils, però sí que avança que, abans que s’acabi l’any, publicarà una novel·la.

Història d’un llapis es pot comprar a través de la pàgina web de l’editorial i també en llibreries de Cambrils i de Tarragona.

 

ROSANA ANDREU I CARLES GIL PRESENTEN EL LLIBRE INFANTIL «HISTÒRIA D’UN LLAPIS»

Rosana Andreu i Carles Gil presenten el llibre infantil «Història d’un llapis»

28 de gener 2022

Ahir a la tarda, al Centre Cultural, va tenir lloc la presentació del llibre infantil “Història d’un llapis” de Rosana Andreu i Carles Gil. L’acte va ser presentat per la bibliotecària i escriptora Judit Robert. En aquesta ocasió, l’obra és un treball realitzat a quatre mans: la Rosana s’ha encarregat del text de la història, mentre que en Carles s’ha fet càrrec de la il·lustració i dels dibuixos que acompanyen el conte.

Tal com va explicar Andreu a revistacambrils.cat, “jo sempre tinc coses escrites als calaixos i, tot i que m’agrada molt escriure per a lectors adults; també tenia algun conte infantil escrit. Juntament amb la meva parella, el Carles, vam pensar fer alguna cosa conjunta; a ell també li agrada molt el tema dels llibres infantils –ell dibuixa–, doncs vam pensar que estaria bé. De les diferents opcions de contes que teníem aquesta ens va semblar atractiva, amb un personatge que és un llapis. És un conte molt senzill, és per a un públic de primers lectors, de 5 a 7 anys, amb un text i una història senzilla però on la càrrega més important és la de les il·lustracions”.

Primera col·laboració conjunta

En Carles Gil no es dedica professionalment al món de la il·lustració, ell és aparellador, però li agrada molt aquest món de l’art. Fa un parell d’anys va començar a fer aquarel·la i d’altres tipus de dibuixos i, aquesta vegada ha estat la seva primera incursió com a il·lustrador dins del món infantil. Aquest és un primer treball conjunt, però tant la Rosana com en Carles no descarten seguir col·laborant plegats. Segons va Andreu, “tinc una novel·la juvenil i a ell li agradaria fer un tipus novel·la gràfica juvenil; però això és un projecte molt ‘macro’; tots dos treballem i això ho fem en les hores lliures”. D’altra banda, Rosana Andreu sí segueix preparant projectes literaris ja que a l’octubre té previst publicar una novel·la negra. “El tema infantil m’agrada molt perquè també és la meva feina, però el que més m’agrada llegir, escriure i exterioritzar és la novel·la negra” va comentar.

Litterarum 2017

Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s’ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l’organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l’acollida. Hi tenen molt a veure l’Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre…) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.

Després d’assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20’30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que…  a qui no li agrada escoltar històries divertides?

Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l’Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l’Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l’Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més… fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l’any que ve!

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt