Contes de Dahl a la biblioteca de La Canonja

Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.
Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)… Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per “enxufe”, ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte. 
El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d’escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià  es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop. 
Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d’aleshores m’honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l’heu llegit, feu-ho).
Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l’he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s’han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d’Històries Imprevistes. Va ser l’oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d’haver iniciat la meva vida laboral allí.
I demà què? 

Nou conte: NO M’ESTRANYA

NO M’ESTRANYA


Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i
n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a
esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les
8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant.
El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que
ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També
devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat
(descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens
a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu
ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a
berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits
del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta
atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora
fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les
manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar
amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc
edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia
cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari
i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un
llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que
era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen.
No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot
allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer
el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar
dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada,
planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar
que aquell dia que no vam escoltar les seves històries fos també l’últim de la
seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I
tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre
tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al
cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de
tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot
de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva
noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a
casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada
dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens
explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys
abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i
s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i
arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts.
S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat.
Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava
l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor
nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un
company de feina tot el seu món s’havia enfonsat. Havia desitjat morir per no
haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no
ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada
al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els
seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va
explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents
dels mossos d’esquadra van entrar al bar i 
el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per
la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en
sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi
trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va
estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi
sota la taula. Un rínxol ros s’escolava entre la cremallera.


Presentació de Les Aventures d’en Nic a l’UNICORN

L’Espai de Desenvolupament de Rucs i de Natura l’Unicorn ha realitzat una jornada de portes obertes el 10 de juny amb l’objectiu de recaptar fons per al projecte d’asinoteràpia que duen a terme al pavelló de mares i fills de la presó de dones de Barcelona.
La Jornada s’ha iniciat amb l’acollida per part de la Laura, que ha explicat l’etologia del ruc i, a continuació, les famílies inscrites han pogut visitar tota la zona per a conèixer i interactuar amb els animals i els espais: ovelles, cabres, rucs, minipigs, ponis, gallines, conills, i un jardí dels sentits. 
En finalitzar aquest recorregut he explicat en 15 minuts què són Les Aventures d’en Nic i, fins i tot, n’he llegit un fragment.
Ha estat un matí preciós en un lloc que convida a deturar el ritme habitual que portem en el nostre dia a dia (cosa que també m’agrada transmetre quan parlo del llibre) i en contacte amb el medi natural. Aquest fet és actualment de vital importància si tenim en compte que els nens cada cop estan més desconnectats de la natura, i la connexió amb aquesta aporta molts beneficis, tal com explica Richard Louv en aquest article publicat a El País. Dono les gràcies al meu amic Pep Bruno per compartir-lo.
Només em resta agrair a la Laura el fet de convidar-me a presentar el meu llibre i  l’enhorabona per la bona feina que realitzen a l’Unicorn, sobretot pel que fa a les teràpies inclusives i terapèutiques.

Nou conte: NO ESTEM SOLS

NO ESTEM SOLS

L’excursió
es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i
el Joan van canviar per sempre més.
     Bon
dia – va saludar la Pilar.
     Bon
dia – van respondre els altres tres companys.

Tots
quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una
excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències,
canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de
desistir de fer-la.

Ja
depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones
cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de
casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de
cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades
amb la cura dels néts.

Feia
ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles,
gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja
no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de
venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap
eliminaven cap mena de risc.

I
així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i
boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt
més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que
tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut
cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou
d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc
senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre
dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que
zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.

El
temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els
feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu
les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats…
Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava
res…

      Avui
anirem a La Mussara – va dir la Pilar
      Però
que no anàvem a Prades?
     – Canvi
de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un
llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc
molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és
fruit de moltes llegendes i successos estranys…

      Successos
estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
     Au,
vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a
plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre
passen per la nit.
       Doncs
jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo
encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
     Té,
dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la
bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no
tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia
caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins
i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!

   Van
agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles,
van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el
camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns
minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per
Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de
baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
   
    Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació
que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a
admirar els salts d’aigua que anaven trobant.

       I
si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
      Que
t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser
glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit
del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
      Doncs
jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.

I va
enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant
mentre els altres reien de la seva gosadia.

Van
continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar
al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant
senyorívolament, els estava esperant.
      No
estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
     Ja
era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant
d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
     
    El
cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la
zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar
algun lloc per dinar. 
Segons
havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format
per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades,
l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta.
Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia,
era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca,
circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.

       Doncs
no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que
és més nova que la resta d’edificacions.
    I
dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el
Quim, escèptic.
     No
ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix
a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a
saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però
el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
       Ho
veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. 
Aquí estic, sa i estalvi.
      Amb
aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc
per a dinar.

Van
seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.  Van treure els entrepans, la fruita, la
beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment
havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
     Hauríem
de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens
queda poc més d’una hora de llum.
       Som-hi!

Van
recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel
camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les
indicacions dels panells.

No
feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de
boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien
els uns als altres.

       Atureu-vos!
No veig res. – va dir el Joan.
       Hauríem
de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.

La
Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena
d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar
passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la
filera.
El
camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia
veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van
continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla,
i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien
els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.

       Jo
diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar
la Pilar.
Es
van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La
Mussara.

       No
pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
       No
sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
     A
veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens
impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar.
S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.

El
Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell,
ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho
podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.

       No
m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan
vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
      A
veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i
arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.

Es
van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia
fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les
Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que
tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més
d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les
petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
       Queda
poc. Vinga, que ja veig el poble!

Però,
per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador
per tercera vegada.

     Estem
perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
    Jo
diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir
d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats
i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit
com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
      Els
meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va
dir el Joan.
    Sí,
home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la
nit aquí. Seguiu-me!

I la
Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que
va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben
conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica
l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes
de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.

Van
seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura
havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre
les pedres de la vella església.
      Encara
rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè
pensava que mai la utilitzaria.
       Doncs
mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
       No
et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
      I
de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest
migdia.
    A
veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes
barretes de xocolata.
       A  mi encara em queda aigua…
       Au,
doncs, repartim.

Van
menjar en silenci.
       No
estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
       Què
estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
       Dic
que no estem sols. Noto una presència…

Van
callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de
mirar de notar alguna presència.

      Doncs
jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I
estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
       Bona
idea – va convenir la Pilar.

I
tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els
cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora
d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer
el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.

L’endemà
la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el
Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.

       Ei,
desperteu-vos, dormilegues!
      Bon
dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
      Bon
dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
    M’acabo
de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora.
 
Anem a buscar-lo.

Es
van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del
Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i
assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només
unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.

       Quim,
on ets?
      Eooooo,
on t’has ficat, Quim?
Després
de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia
enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a
Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada
no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble
van contactar amb la policia.
En
un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la
recerca, però ni rastre del Quim.

       Va
passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels
policies.
     Doncs
mira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre
una pedra i què passava si saltaves per damunt…
      Sí,
ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a
veure què diu exactament?


La
Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a
qui ningú va tornar a veure mai més.