La marca personal

Al Màster de Social Media de la UOC estic fent una assignatura de reputació digital. Ara estem treballant la nostra marca personal tenint com a base el llibre Personal Branding: cómo comunicar tu valor diferencial al mercado, de Iñaki Bustínduy.

Bustínduy explica que el nou mercat laboral exigeix una aposta per la diferenciació, per aportar un valor afegit a la nostra feina i treballar la nostra marca personal. Ja fa temps que naveguem entre xarxes i la nostra petjada digital va creant una imatge de nosaltres.

Jo mateixa tinc Twitter des del 2012, Facebook des de fa tant temps que ni ho recordo, i Instagram des dels primers dies de naixement (2010). Soc, a més, una persona activa en totes aquestes xarxes i és evident que totes les meves publicacions reflecteixen una imatge de mi.

Tenint en compte això he volgut fer un experiment sobre la meva marca personal, així que vaig llençar un tuit per tal de veure quina percepció tenen els meus seguidors sobre mi com a professional.

De seguida vaig començar a rebre comentaris de molts dels meus seguidors, que van intentar definir amb una (o diverses paraules), aquesta percepció sobre mi. La veritat és que he quedat aclaparada per la multitud de respostes, les quals agraeixo sincerament.

Amb totes les respostes he generat el núvol de paraules que encapçala aquest post i que dona una imatge de la meva marca personal, tal com em veuen les persones que em segueixen a diari.

El resultat per a mi ha sigut plenament satisfactori, ja que les paraules que em defineixen segons aquesta mostra són conceptes que jo intento transmetre a través de la meva feina i, fins i tot, de la meva vida. Passió, implicació, entusiasme, inquietud, compromís… paraules i actituds que poden ser aplicables a qualsevol feina, ja que una persona apassionada, entusiasta, implicada, inquieta i compromesa té moltes possibilitats de treballar amb excel·lència tant en una biblioteca com en una empresa de serveis.

Jo ja sé quina és la meva marca personal. Tu saps quina és la teva?

 

 

Follow + Unfollow = Block

Les xarxes socials ens han agafat en calces, i hem anat aprenent la “netiqueta” a còpia d’equivocar-nos, cagar-la, rectificar, i aprendre ràpidament.

Sobre la gent que sempre les veu com si fossin el dimoni, jo sempre dic que a mi m’han donat més alegries que disgustos, i és que el fet de poder compartir opinions i debatre amb gent d’arreu i en temps real (i fins i tot algun cop amb els teus referents) és molt positiva.

Però hi ha, certament, gent que en fa un mal ús. Podríem parlar de moltíssimes coses, però avui només volia comentar el tema Follow+Unfollow. Per si no ho sabeu (o encara no us n’heu adonat) és una activitat que acostumen a fer de manera sistemàtica i planificada certs personatges que es volen fer populars a base de tenir seguidors. I com ho fan? Molt senzill: comencen a seguir massivament esperant rebre un follow de tornada.

Fins aquí res a dir. Per a mi és bonic compartir a les xarxes. Ho considero un enriquiment. La cosa es capgira quan resulta que aquella persona que fa una setmana et  va fer follow, i a la que fas likes, resulta que no et fa ni un punyetero like. Mires el seu perfil i t’adones que t’ha fet unfollow. Clar, el que volia era simplement augmentar seguidors, però mantenir la ràtio entre seguidors i seguits ben ampla.

Ja fa temps que els he calat. Malgrat això, és una pràctica que no deixa de fer-me molta ràbia. És allò de “Jo sóc molt important i és molt interessant el que dic, però m’importa una merda el que dius o fas tu”. Tampoc és una cosa exclusiva de les xarxes, vindria a ser allò de mirar-se sempre el melic o “yo, mi, me, conmigo”.  M’ha arribat a passar que, en adonar-me, faig unfollow, i al cap d’unes hores et tornen a fer follow, tan feliços ells.

S’ha de ser vanitós i pagat de si mateix per practicar aquesta estratègia i, a més, de manera planificada. Me’ls imagino prenent un cafè i unes torradetes pel matí i consultant alguna aplicació que els permet actuar de manera sibil·lina: “Aquests 60 em van seguir fa una setmana, ja m’han fet uns quants likes, ara ja els puc fer unfollow. Ja són meus” I anar clicant unfollows mentre remenen el cafè i pugen la seva entrada xupi-guai al bloc.

Doncs sabeu què, jo tinc la meva pròpia equació:

FOLLOW + UNFOLLOW = BLOCK

Estaria bé que tothom féssim el mateix, i que quan algú tingués un munt de bloquejos, li esborressin el compte. Que dolenta sóc, ho sé.

IGERSCAMBRILS: 5 anys de trobades

Un dia descobreixes una app per a compartir fotografies i, tot i que ja tens prou feina amb facebook i twitter, dius: anem a provar-la. I la proves, i t’agrada, i t’enganxes. I comences a ampliar el cercle d’amistats i a aprendre les normes de comportament dins la nova xarxa, i també els truquets per a treure-li més suc.
I arriba un dia que la teva amiga Rosa M. et pregunta: “Rosana, tu saps qui és un tal Eutyches que m’envia privats per Instagram?” I Jo “Doncs no sé qui és… pensava que era amic teu. A mi també me n’envia!”. I el tal Eutyches ens convoca un dia a la Rosa M. i a mi, sense conèixer-nos de res… i d’aquella trobada sorgeix (mira, pues!) IGERSCAMBRILS.
Són ja uns anyets compartint fotos, dinars, confidències, alegries i també decepcions, que de tot això està la vida feta. I encara que som molt diferents, ens avenim d’allò més i treballem compenetradament. Al nostre trio inicial s’hi han afegit marujilles, cibernautes, Ivys, valencianots i un munt d’amics de totes menes i tots colors. Igerscambrils som un gran equip, que hem tirat endavant 5 edicions de trobades instagramers a Cambrils amb el suport de diferents institucions, empreses i comerços. 
Aquesta 5a edició ha estat tot un èxit. Una cinquantena d’igers d’arreu hem passejat pel port del nostre poble fent fotos, navegant i gaudint d’un dia esplèndid en bona companyia. Les fotos de la trobada les podeu trobar agrupades sota el hashtag #igerscambrils18 i també podreu visitar una exposició de fotos escollides al Club Nàutic a partir del dia 18 dins dels actes de la Fira Marítima de Cambrils. Us animem a visitar-la!

Gràcies a tots per participar!

Toni, Rosa M: us estimo!

Fotos by: @eutyches33

Un tàndem

Avui us explico una bona notícia: el bloc, a partir d’avui, tindrà un alicient en forma de col·laboració artística. El Carles Gil s’incorpora com a il·lustrador dels  meus textos.

Sí, ell és el príncep del meu conte de fades (el post més llegit d’aquest bloc, per cert), però no només això, sinó que també dibuixa molt i molt bé, com podreu comprovar a partir d’ara.

Aqui dalt el tenim a la biblioteca “de mis amores” coneixent el món dels àlbums il·lustrats. Entre Innocenti, Jeffers, Paula Bonet, Dautremer… De moment us deixo amb una il·lustració seva ben maca. Us agrada? a mi m’encanta!

Mama, vull ser Youtuber

La meva filla d’ 11 anys fa uns mesos em va dir “Mama, vull ser youtuber!” i volia que jo l’ajudés a fer el canal, editant-lo i participant activament. No li he prohibit, però he anat fent l’orni a veure si se li passa la dèria.

El cas és que si ella hagués volgut fer com la Marta Botet al seu canal Recomanacions de llibres  segurament jo m’hi hauria interessat més (deformació professional), però els canals que a ella li agraden són els que estan de moda actualment i que acumulen milions de visites.

Canals com els de l’Aitana  una nena de 8 anys amb 40.500 subscriptors (i pujant) i més de 22.000 visualitzacions del seu últim video (Spaghetti Challenge) en 1 dia.

Què ens ensenya l’Aitana al seu canal? Doncs bàsicament tastets de la seva vida, sovint amb el seus germans (també youtubers populars),  i “reptes”, proposar-se diferents coses i fer-les davant la càmera per a demostrar si es compleixen o no.

El mateix dia que reflexiono sobre això llegeixo a twitter que tres dels youtubers espanyols més famosos han estat contractats per una multinacional francesa. La seva capacitat d’arribar a un sector del públic molt difícil, el jove, els fa molt atractius per a les empreses. Realment els admiro per haver aconseguit això pràcticament amb inversió zero, són persones que destaquen per la seva capacitat de comunicar i també per la independència de les seves opinions. Això últim dubto molt que ho continuïn mantenint si accepten el contracte de la multinacional.

No estic en contra que existeixin aquests canals, ni molt menys, ara bé, sí em desconcerta una mica que es dediquin tantíssimes hores a consumir aquests productes insubstancials. Veure com la gent es maquilla, passa el dia a Port Aventura, fa reptes amb els amics, es disfressa, fa concursos… i el fet que cada cop els youtubers són més i més joves, nens i fins i tot famílies senceres (Familia Carameluchi).

El cas és que quan Orwell va escriure el 1947 la seva distòpica 1984 segur que no podia imaginar que el Gran Germà, en comptes de ser repressor, es convertiria en font de gaudi col·lectiu. Recordeu la primera emissió de Gran Hermano a Tele 5 l’any 2000? Jo mateixa no em vaig perdre els primers episodis davant una exhibició impúdica i immoral disfressada d’experiment sociològic. 16 anys després ja ningú s’escandalitza ni amb els “realities” més estranys i exhibicionistes (Adán y Eva, Granjero busca esposa, Quiero ser monja, Born in the wild, Who’s your daddy?)

Veiem canals, doncs, on la gent exposa públicament la seva vida i moltíssima gent els segueix activament (fins i tot fent comentaris i posant “likes” o “dislikes”), mentre molts altres canals interessants no tenen tantes visualitzacions ni repercussió.

El de la Marta Botet, per exemple, té 972 subscriptors i els seus videos ronden les 500 visualitzacions. Compareu amb el de l’Aitana.

Què és el que crida l’atenció d’aquests canals? És allò de mirar per un forat la vida dels altres, a l’estil Gran Hermano? Què fa que uns canals tinguin més repercusssió que altres? No en tinc ni idea, però també penso que els adults hauríem de supervisar una mica més aquests continguts. Ja hi ha fills que han denunciat els pares per penjar fotos seves a facebook, per exemple. I també em dóna per pensar que les moltíssimes hores que dediquen a pensar, gravar, editar i promocionar videos són hores que no dediquen ni als estudis ni a la lectura, evidentment.

Clar que aqui em surt la vena bibliotecària romàntica, rememorant aquells temps en què els llibres eren font principal de diversió. Ara a les biblioteques hem de fer mil invents per a aconseguir un mínim interès en els llibres i els nostres Canals a Youtube no tenen ni una mil·lèsima part de visites dels que tenen aquests que us he comentat. Ens hem de dedicar també a fer reptes? Hem de fer videos divertits? No ho crec, com a molt aconseguiríem una mica de repercussió mediàtica, però segurament no aconseguiríem “vendre” la biblioteca, que és el que realment ens agradaria.

Jo, si de cas, continuaré fent l’orni esperant que la meva filla s’oblidi del “Mama, vull ser youtuber” o, almenys, que no el canviï per un “Mama, vull ser tronista”, perquè aqui sí que no. De Mujeres y Hombres y viceversa, si voleu, en parlem un altre dia.