Records

El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…

El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.

És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.

I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.

Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.

Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)

La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.