Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i  pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits…  totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.

Bo, bonic i… GRATIS!


Tinc molta sort: treballo en una biblioteca i estic segura de les bondats de ser-ne usuari.
Quan intento transmetre durant les visites escolars perquè és beneficiós visitar una biblioteca, i no només això, sinó també usar els seus serveis o participar activament en alguna de les múltiples activitats que s’hi duen a terme, em resulta extremadament fàcil: A les biblioteques no venem la moto a ningú, venem quelcom que és BO per a la salut (intelectual), BONIC (els equipaments són sempre si no ultramoderns almenys encantadors i acollidors)  i no només barat, sinó directament GRATIS! és a dir, quan explico què cal per a fer-se el carnet i els seus múltiples beneficis puc mirar directament a la cara de qui tinc davant, somriure obertament i ensenyar els palmells de les mans, perquè no amago cap “lletra petita”.
Per això ara que s’acaba el 2016 i que comencem a fer bons propòsits per al 2017, jo us animo a anar a la biblioteca (si no hi heu anat mai), a anar-hi més sovint (si hi aneu poc) o a fer-vos usuari prèmium (si ja hi aneu molt). La vostra ment ho agrairà, i també la vostra butxaca. Estic segura que us he convençut.

Roald Dahl

Com la majoria de vosaltres sabeu (o m’agradaria que sabéssiu), enguany se celebra el centenari del naixement de Roald Dahl, l’escriptor que ha enlluernat a grans i petits amb les seves històries esbojarrades, cruels, fantàstiques, misterioses, políticament incorrectes…

L’any passat a la biblioteca ens vam plantejar realitzar un gran homenatge a Dahl durant aquest 2016, i ara que s’acaba l’any puc dir que ho hem aconseguit amb escreix. Cada mes l’hem dedicat a un dels seus llibres i hem realitzat activitats molt diverses: contacontes, sessions de club de lectura, aparadors culturals, accions a les xarxes socials amb el hashtag #embaDAHLits i moltes altres.

Per a mi ha estat un repte especialment la preparació d’una sessió de contes per a adults amb algunes de les seves històries imprevistes. He llegit, rellegit i tornat a llegir tots els seus contes fins a trobar-ne tres que m’han semblat més aptes per a ser explicats: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. He estat molts mesos assajant per a interioritzar-ne tots els detalls i, finalment, el 30 de setembre vaig realitzar la primera sessió a la Biblioteca de Cambrils. Van venir una trentena de persones, tot un èxit! i  va sortir tal com jo desitjava.



De moment les meves Històries Imprevistes de Dahl han viatjat a l’Institut Ramon Berenguer IV (segon de BAT) i a la Biblioteca de Constantí. Properament aniran a Pratdip Llegendari i a la Biblioteca de Lloret de Mar. Estic molt contenta que l’esforç que he fet serveixi per a fer conèixer la vida i l’obra d’un dels grans de la literatura.

Les fotos d’aquest post són de Vanessa Gutiérrez i corresponen a la sessió del 24 de setembre a la Biblioteca de Constantí. Van assistir unes 15 persones i en destaco tres coses: la visita del Jaume Muntané, que va venir expressament des de Tarragona; el fet que els assistents en acabar la sessió es van interessar pels llibres de Dahl que havien exposat magníficament les bibliotecàries; i el noi que mentre estava explicant els contes llegia el diari i a poc a poc es va anar acostant atrapat per les històries, fins que va acabar formant part del públic.

Acabo, a més, recomanant els seus llibres amb aquesta llista del canal de la Biblioteca:

Dahl i Girona

Aquest primer cap de setmana de desembre he viatjat a Girona per negocis/plaer. El dia 2 vaig portar les meves Històries imprevistes de Dahl a la Biblioteca de Lloret de Mar. Va ser una sessió a les 20 hores, amb uns 25 assistents que van conèixer de primera mà una mica de la vida de Dahl i tres dels seus contes: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. Les fotos són de Josep Calataiud (Moltes gràcies!)








Dissabte matí, amb la Lidia Bartolomé i la Cris Quesada, de la biblio de Lloret i companyes de Quèfemalesbiblios, vam anar a visitar la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Ens esperaven la Sílvia Sanahuja i la Marta Mora, que ens van fer una visita guiada d’allò més estimulant i vam aprofitar per a fer unes fotos que ja anireu veient per les xarxes…




La resta del cap de setmana va servir per a conèixer la zona, tant turísticament com gastronòmicament parlant: Besalú, Girona i Blanes, amb la companyia del Carles i la Lídia i el Josep de cicerones. Com que vaig besar el cul de la lleona a Girona és ben segur que hi tornaré.




Mama, vull ser Youtuber

La meva filla d’ 11 anys fa uns mesos em va dir “Mama, vull ser youtuber!” i volia que jo l’ajudés a fer el canal, editant-lo i participant activament. No li he prohibit, però he anat fent l’orni a veure si se li passa la dèria.

El cas és que si ella hagués volgut fer com la Marta Botet al seu canal Recomanacions de llibres  segurament jo m’hi hauria interessat més (deformació professional), però els canals que a ella li agraden són els que estan de moda actualment i que acumulen milions de visites.

Canals com els de l’Aitana  una nena de 8 anys amb 40.500 subscriptors (i pujant) i més de 22.000 visualitzacions del seu últim video (Spaghetti Challenge) en 1 dia.

Què ens ensenya l’Aitana al seu canal? Doncs bàsicament tastets de la seva vida, sovint amb el seus germans (també youtubers populars),  i “reptes”, proposar-se diferents coses i fer-les davant la càmera per a demostrar si es compleixen o no.

El mateix dia que reflexiono sobre això llegeixo a twitter que tres dels youtubers espanyols més famosos han estat contractats per una multinacional francesa. La seva capacitat d’arribar a un sector del públic molt difícil, el jove, els fa molt atractius per a les empreses. Realment els admiro per haver aconseguit això pràcticament amb inversió zero, són persones que destaquen per la seva capacitat de comunicar i també per la independència de les seves opinions. Això últim dubto molt que ho continuïn mantenint si accepten el contracte de la multinacional.

No estic en contra que existeixin aquests canals, ni molt menys, ara bé, sí em desconcerta una mica que es dediquin tantíssimes hores a consumir aquests productes insubstancials. Veure com la gent es maquilla, passa el dia a Port Aventura, fa reptes amb els amics, es disfressa, fa concursos… i el fet que cada cop els youtubers són més i més joves, nens i fins i tot famílies senceres (Familia Carameluchi).

El cas és que quan Orwell va escriure el 1947 la seva distòpica 1984 segur que no podia imaginar que el Gran Germà, en comptes de ser repressor, es convertiria en font de gaudi col·lectiu. Recordeu la primera emissió de Gran Hermano a Tele 5 l’any 2000? Jo mateixa no em vaig perdre els primers episodis davant una exhibició impúdica i immoral disfressada d’experiment sociològic. 16 anys després ja ningú s’escandalitza ni amb els “realities” més estranys i exhibicionistes (Adán y Eva, Granjero busca esposa, Quiero ser monja, Born in the wild, Who’s your daddy?)

Veiem canals, doncs, on la gent exposa públicament la seva vida i moltíssima gent els segueix activament (fins i tot fent comentaris i posant “likes” o “dislikes”), mentre molts altres canals interessants no tenen tantes visualitzacions ni repercussió.

El de la Marta Botet, per exemple, té 972 subscriptors i els seus videos ronden les 500 visualitzacions. Compareu amb el de l’Aitana.

Què és el que crida l’atenció d’aquests canals? És allò de mirar per un forat la vida dels altres, a l’estil Gran Hermano? Què fa que uns canals tinguin més repercusssió que altres? No en tinc ni idea, però també penso que els adults hauríem de supervisar una mica més aquests continguts. Ja hi ha fills que han denunciat els pares per penjar fotos seves a facebook, per exemple. I també em dóna per pensar que les moltíssimes hores que dediquen a pensar, gravar, editar i promocionar videos són hores que no dediquen ni als estudis ni a la lectura, evidentment.

Clar que aqui em surt la vena bibliotecària romàntica, rememorant aquells temps en què els llibres eren font principal de diversió. Ara a les biblioteques hem de fer mil invents per a aconseguir un mínim interès en els llibres i els nostres Canals a Youtube no tenen ni una mil·lèsima part de visites dels que tenen aquests que us he comentat. Ens hem de dedicar també a fer reptes? Hem de fer videos divertits? No ho crec, com a molt aconseguiríem una mica de repercussió mediàtica, però segurament no aconseguiríem “vendre” la biblioteca, que és el que realment ens agradaria.

Jo, si de cas, continuaré fent l’orni esperant que la meva filla s’oblidi del “Mama, vull ser youtuber” o, almenys, que no el canviï per un “Mama, vull ser tronista”, perquè aqui sí que no. De Mujeres y Hombres y viceversa, si voleu, en parlem un altre dia.