Estimada Andrea

 

 

Estimada Andrea,

Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.

Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.

Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.

Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.

Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.

Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.

Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.

T’estimo. La teva,

Cristina

La marca personal

Al Màster de Social Media de la UOC estic fent una assignatura de reputació digital. Ara estem treballant la nostra marca personal tenint com a base el llibre Personal Branding: cómo comunicar tu valor diferencial al mercado, de Iñaki Bustínduy.

Bustínduy explica que el nou mercat laboral exigeix una aposta per la diferenciació, per aportar un valor afegit a la nostra feina i treballar la nostra marca personal. Ja fa temps que naveguem entre xarxes i la nostra petjada digital va creant una imatge de nosaltres.

Jo mateixa tinc Twitter des del 2012, Facebook des de fa tant temps que ni ho recordo, i Instagram des dels primers dies de naixement (2010). Soc, a més, una persona activa en totes aquestes xarxes i és evident que totes les meves publicacions reflecteixen una imatge de mi.

Tenint en compte això he volgut fer un experiment sobre la meva marca personal, així que vaig llençar un tuit per tal de veure quina percepció tenen els meus seguidors sobre mi com a professional.

 

 

De seguida vaig començar a rebre comentaris de molts dels meus seguidors, que van intentar definir amb una (o diverses paraules), aquesta percepció sobre mi. La veritat és que he quedat aclaparada per la multitud de respostes, les quals agraeixo sincerament.

Amb totes les respostes he generat el núvol de paraules que encapçala aquest post i que dona una imatge de la meva marca personal, tal com em veuen les persones que em segueixen a diari.

El resultat per a mi ha sigut plenament satisfactori, ja que les paraules que em defineixen segons aquesta mostra són conceptes que jo intento transmetre a través de la meva feina i, fins i tot, de la meva vida. Passió, implicació, entusiasme, inquietud, compromís… paraules i actituds que poden ser aplicables a qualsevol feina, ja que una persona apassionada, entusiasta, implicada, inquieta i compromesa té moltes possibilitats de treballar amb excel·lència tant en una biblioteca com en una empresa de serveis.

Jo ja sé quina és la meva marca personal. Tu saps quina és la teva?