Na Maria Escalas és una escriptora mallorquina que acaba de publicar Estimada Mirta amb Amsterdam. Els seus dos llibres anteriors són Abans que el teu record es torni cendra (finalista del Premi BBVA Sant Joan) i Sara i els silencis.
Estimada Mirta parteix d’un fet real, d’una història que un home va explicar en una reunió familiar, sobre el seu exili a Argentina. Escalas se’n va interessar en veure que d’allí podia sortir una gran novel·la i, després de diverses entrevistes amb aquest home, va posar fil a l’agulla per tal de crear una història basada en les seves vivències, però també amb altres elements de ficció i elements reals del període que retrata.
A Mallorca, l’any 1947, un adolescent Francisco és enviat pels pares a Argentina, preocupats per la situació amb Franco i pensant que allí tindria més oportunitats. I realment és així, ja que després de diversos anys d’estudis i treballs aconsegueix casar-se amb Na Teresa, filla de l’empresari per al qual treballa.
Al llarg de les més de 400 pàgines (que es fan curtes) coneixerem tota la vida d’en Francisco i els personatges que es mouen al seu voltant, com la família mallorquina que també acaba emigrant, la família política, l’amor de la seva vida, i tota una sèrie de personatges reals de l’Argentina de l’època.
Hi trobem la lluita de classes (els esquerranosos i bolxevics contra la classe acomodada), els amors il·lícits, els amors impossibles, el desamor, l’exili i l’enyorament, i també les tortures i els nadons robats que van suposar un fosc episodi en la història del país sudamericà.
No us dic més, us animo a llegir-la ja que a banda de conèixer una trama molt interessant, plena de personatges i situacions al límit, també podreu recordar moments històrics i gaudir amb la prosa de Na Maria, que sap retratar molt bé els sentiments. Us en poso un trosset:
“Potser els primers records no ens queden al cervell, sinó a l’amígdala, o al ventre, o en alguna mena de memòria de la pell, i els tenim sense saber-ho, desats d’una manera difusa, desendreçada, i no es poden dir amb paraules. Potser alguns records són com pol·len damunt una fulla, imperceptibles, però impregnant-ho tot i formant un núvol de color quan algú els espolsa. Per això, encara que fos impossible, en David recordava la madre Antonina”