Vaig trobar la nina vella a les golfes de ca la iaia. Hi havia pujat a jugar i, dins d’un bagul polsós, embolicada en paper kraft, hi havia la nina vella, amb la cara plena d’arrugues, el cabell blanc i uns ulls grisos tristois.
En agafar-la vaig sentir un calfred. Mai havia vist res semblant. Les meves nines eren rosses i boniques, i tenien la cara suau, i també les de les meves amigues, i totes les que sortien als anuncis. També hi havia nines bebè, nines embarassades, nines de diferents races, però de nines amb arrugues i cabells platejats no n’havia vist mai cap.
Vaig portar-la al llit on feia dies que reposava la iaia per una malaltia.
-Nena, què hi tens aquí?
-He trobat aquesta nina a les golfes, iaia. Que potser era teva?
La iaia va agafar la nina. Se la va acostar per veure-la bé i els ulls se li van omplir de llàgrimes. Em va subjectar la mà perquè l’escoltés de ben a la vora i em va explicar aquesta història:
“La Roser, la meva àvia, era la noia més bonica del poble. Va conèixer a qui seria el seu marit, el meu avi, amb només quinze anys i de seguida es van enamorar. El primer regal que li va fer va ser precisament aquesta nina. No era una nina qualsevol, ja que l’havia triat per la semblança extraordinària amb la seva estimada. Ambdues tenien la pell blanca i llisa, els cabells llargs, rossos, suaus com un núvol d’estiu. Els llavis molsuts i vermells com una cirera, els ulls riallers i plens de curiositat.
Es van casar aviat i van tenir una nena, la meva mare, que era l’alegria de la casa i que, de manera natural, va heretar la preciosa nina.
La felicitat, però, es va acabar el dia que l’avi va anar a la guerra i… no en va tornar. L’àvia va emmalaltir i després de mesos sense menjar ni sense esma per a res més que no fos recordar el seu marit, va embogir de tristesa. Ni tan sols la petita podia consolar-la de la desaparició del seu únic amor.
El seu últim sospir el va exhalar al llit, abraçada a la nina. Havia ingerit un verí per desertar d’un món que ja no la feia feliç. La meva mare va anar a viure amb els seus oncles i l’única cosa que es va emportar de la seva vida anterior va ser la nina.
Al cap d’uns mesos va notar alguna cosa estranya, i és que la nina canviava poc a poc. No eren grans canvis, però es va adonar que la nina havia evolucionat. No sabia com explicar-ho, però era ben bé així. La petita es va adonar que allò no era normal, era conscient que si algú ho arribava a saber ho consideraria tan estrany com ella i aleshores, ves a saber, potser se la prendrien, i això no ho volia de cap manera. Era l’únic record que li quedava de la mare.
Passats uns anys, però, la tieta va trobar la nina dins d’un armari mentre feia dissabte i de seguida es va adonar de la prodigiosa transformació: la nina aparentava ben bé l’edat que hauria tingut la Roser si no hagués mort tan jove.
Ràpidament va decidir fer fonedissa la nina, malgrat les súpliques de la meva mare. Això només pot ser obra del dimoni o dels mals esperits, va dir, mentre se senyava i ruixava amb aigua beneïda tota l’habitació.
La mama no va tornar a veure la nina mai, encara que la va buscar i que ho va demanar una i una altra vegada. Em va explicar aquesta història quan jo era ben petita i no sabia si creure-me-la, però ara veig que tenia raó. Aquí en tinc la prova.”
En acabar la narració la iaia es va haver d’eixugar les llàgrimes i no va trigar gaire a adormir-se. Suposo que l’esforç de recordar i explicar una història amb tanta càrrega emocional havia afeblit el seu cos malalt. Vaig sortir de puntetes de l’habitació.
L’endemà la vam trobar morta, abraçada a la nina vella.
