Enguany he participat en el III Certamen Amics Amigues de la Pagesia, un concurs amb l’objectiu de reconèixer i donar suport al patrimoni paisatgístic creat per la pagesia. La proposta, en aquesta tercera edició, era fer referència a la gastronomia.
L’organització ha publicat tots els relats participants aquí.
Exposo el meu. Ja em direu què us sembla!
FER L’OLIVA
Les olives són les meves magdalenes de Proust. Siguin del color que siguin, que si verdes, que si morades, que si negres. Siguin de la varietat que siguin, que si picuals, que si arbequines, que si aragoneses. Olives al cap i a la fi.
I si penso en olives, esclar, penso en l’avi Joaquim.
Els avis vivien a pagès, en un petit poble a la vora d’un riu cabalós, i encara que tenien una casa de dues plantes amb totes les comoditats, l’avi Joaquim passava moltes hores a la petita caseta del tros, on hi tenia un hortet curull d’enciams, tomàquets, cebes i patates, segons l’estació.
Jo hi anava tots els estius al poble. Al principi no m’agradava gens, perquè havia d’estar separada del papa i la mama, però com que treballaven, el fet de deixar-me amb els avis els anava la mar de bé i no havien de pagar cangurs. El cas és que per a mi, al principi, allò era com un càstig i em passava moltes hores asseguda al sofà de casa fent morros i de braços plegats.
Però un dia tot va canviar. L’avi Joaquim em va demanar si volia acompanyar-lo a l’hort i jo, que ja estava ben avorrida, vaig dir que potser sí que hi aniria, però que ho faria sense gens de ganes. L’avi em va mirar amb aquells ulls de color cel clar i va somriure lleument.
Vam pujar al tros i va començar a feinejar entre les rengleres d’enciams. Jo, tal com li havia dit, em vaig quedar asseguda en una cadireta a la porta mentre l’observava. Però m’avorria. M’havia dit que fins a la nit no tornaríem a casa, i vaig demanar-li si el podia ajudar. L’avi em va donar un petit rasclet i em va donar instruccions sobre com l’havia de fer servir. Havia de rastellar la terra i treure les males herbes.
El temps em va passar volant i, de sobte, vaig sentir l’avi que em cridava des de la caseta: Vinga, xiqueta, que el dinar no espera! Vaig córrer fins arribar a la taula parada amb un àpat que em va semblar de reis. A sobre les estovalles blanques i vermelles hi havia dos plats amb uns tomàquets amanits, un tros de formatge d’ovella, un pa rodó de crosta cruixent i molla tova i blanqueta i un bol amb unes olives verdes. La combinació d’aquests senzills aliments, el sabor intens de cadascun d’ells, va fer que em caiguessin unes llàgrimes de pura felicitat.
Em van agradar especialment les olives. Petites. Verdes. Assaonades per l’àvia amb sajolida i all, com em va dir l’avi. L’àvia Maria feia conserves de tots els productes que l’avi cultivava tant a l’hort com al tros de secà.
Des d’aquell dia vaig acompanyar l’avi a l’hort i també a fer l’oliva quan era la temporada. Això m’agradava especialment. No em feia res matinar i acompanyar l’avi i els seus jornalers ben d’hora per espolsar les branques dels arbres, fer caure els fruits a les borrasses, i recollir aquelles olives que ben aviat passarien als pots de vidre de l’àvia. Era una feina feixuga, certament, però sabia que l’avi apreciava la meva companyia.
Quan els avis van morir amb poc temps de diferència, la mare i el tiet es van vendre les terres i ja no vaig tornar a fer l’oliva mai més, però cada cop que en menjo una recordo les hores passades al costat de l’avi Joaquim. Són les meves petites magdalenes de Proust.
