MATAR IMPUNEMENT

 

Irene Solanich Sanglas. Matar impunement: “La Negra”, impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998). Barcelona: La Magrana, 2025. 331 p.

Aquest llibre sobre la col·lecció “La Negra” de La Magrana és un estudi que parteix de la tesi doctoral de l’autora i del seu vincle amb el gènere, tant com a lectora des de ben petita, com des de de la seva tasca com a editora més endavant, primer amb Edicions Xandri i actualment amb Llibres del delicte.

Comença Solanich explicant el per què de la denominació “negra”, un apunt històric sobre els inicis del gènere i ja en el tercer capítol entra en detall sobre la novel·la negra a Catalunya. Aquí parla de “La Cua de palla”, d’Edicions 62, un referent anterior a “La Negra” i com es va gestar la mítica col·lecció de La Magrana.

A continuació parla de xifres de venda, de les autores de “La Negra”, dels registres lingüístics i de les traduccions a altres llengües. Finalment fa un repàs, un per un, de tots els títols que van formar-ne part, amb esment dels informes de lectura, d’algunes polèmiques, dels canvis en la col·lecció al llarg dels anys, de les crítiques als mitjans i de l’evolució en la rebuda per part del públic.

M’ha resultat especialment interessant la part de les dones ja que esmenta especialment Assumpta Margenat, Margarida Aritzeta i M. Antònia Oliver amb personatges femenins molt potents, les obres de les quals es van incloure a la col·lecció no per quota sinó per qualitat, tal com esmenta un dels editors. També és curiós tot el que fa referència als parlars, els problemes de traducció pel que fa a l’argot i la manera de decidir quin tipus de registres es fan servir i la importància que això pot tenir de cara al lector.

Una obra molt recomanable per als amants de la novel·la negra i que a mi m’ha servit per a prendre nota d’autors i obres que no coneixia.

Aprofito per enllaçar, ja que estem parlant d’estudis sobre novel·la negra, la meva ressenya sobre l’obra de Jean-Paul Martin dedicada a la novel·la negra africana, que podeu trobar al blog de l’Escola de Llibreria.

Ressenya Desconnectats

Portada del llibre Desconnectats

Portada del llibre Desconnectats

 

Ressenya d’Anabel Sáiz Ripoll a Top Cultural

Desconnectats, Rosana Andreu. Llibres del Delicte, 2024 (Delictes Juvenils, 120 pàgines)

Por Anabel Sáiz Ripoll

Desconnectats és un relat destinat al públic juvenil , encara que ja sabem que això de les classificacions són només etiquetes, escrit per Rosana Andreu, qui, en l’actualitat, a part de seguir la seva ja sòlida carrera literària, és  bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda i Castells de Cambrils (Tarragona).

Aquesta novel·la comença d’una forma aparentment previsible. L’Institut Ginjoler es prepara per a iniciar les vacances estivals. El seu director, Enric Pàmies, al qual els alumnes coneixen com Oique, per una expressió que empra sempre en totes les seves intervencions, és un tipus rígid i cregut que només cerca que es parli del seu institut. Aquesta vegada ha acceptat participar en un projecte proposat per l’empresa NoMo, especialista en noves tecnologies que ha ofert la possibilitat de formar part en uns campaments d’estiu d’alt nivell a un grup de 10 alumnes de l’institut.

El curiós és que aquests alumnes, adolescents, són triats per la pròpia empresa seguint un criteri desconegut. Es tracta de Júlia, Elena, Sandra, Mike, Gerard, Frank, Adri, Encert, Bea i Mara. Alguns són amics, però la majoria no, és més, ni se suporten. El director convenç als pares i la representant de NOMO, una tal Rut, els explica en una reunió el suposat propòsit, investigar la relació dels joves amb els mòbils. Sembla interesant e innocent i, en principi, els pares accepten perquè, a més, és tot gratis.

El problema comença en arribar al campament. Allí res s’assembla al que es va dir. Les monitores, els noms de les quals estan trets de l’alfabet grec, es comporten com a vigilants poc amables i Rut comença a deixar de ser una noia amigable i comprensiva. La vida en el campament sembla funcionar,  els nois s’allotgen en diferents bungalows, participen, a contracor de les activitats, mengen menjar “saludable” i comencen a desitjar sortir d’allí al més aviat possible. Mara, que és una noia rebel, amb una relació complicada amb el seu pare, dona mostres d’aquesta rebel·lia en enfrontar-se amb Rut. Els altres, a poc a poc, van forjant una amistat i comencen a sospitar que darrere de NoMo hi ha una cosa tèrbola. Rut insisteix, per exemple, a posar-los uns cascos al cap els pocs moments en què se’ls permet usar el mòbil i castiga, amb mà dura, als dissidents. Intenten escapar, però el campament està allunyat de qualsevol lloc.

Finalment, d’una manera ràpida i inesperada, amb la participació del pare de Mara qui, en rebre la seva trucada, sospita que alguna cosa no va bé, tot es precipita i descobrim les veritables intencions de Rut que el lector haurà d’esbrinar per si mateix.

La novel·la és un relat estructurat en 17 capítols més un epíleg i narrat en tercera persona, encara que els diàlegs són molt importants. Destaca l’evolució del grup de joves que aprenen, a força de contrarietats, a unir-se i a respectar-se.

La seva amistat, a partir d’aquest estiu, serà sòlida com una roca. Aquest és un dels valors de la novel·la. Un altre és el ritme, sempre àgil i emocionant. S’afegeix un ús d’idioma, pròxim a la parla juvenil, amb la incorporació de les noves tecnologies de manera natural. La ploma de l’autora sembla portar-nos per un camí i, de sobte, ens ofereix una nova perspectiva, la qual cosa fa que la novel·la es llegeixi amb més interès. L’incipient amor, l’amistat, els hàbits alimentaris. L’oci, l’ús del mòbil, l’institut i les relacions familiars, entre altres aspectes, són temes importants en el text.

En definitiva, Desconnectats és un relat molt actual, amb el qual els adolescents poden sentir-se ben identificats. Aquests 10 joves evolucionen al llarg de la novel·la, per això podem dir que, en part, és una novel·la iniciàtica de protagonisme coral encara que Mara sigui, tal vegada, qui té una mica més de rellevància. Creiem que hi haurà segona part perquè el final és obert. Esperem que es pugui traduir al castellà perquè altres lectors puguin gaudir d’aquesta història.

TARADELL NEGRE

 

El 4 i 5 d’abril he assistit al Festival Taradell Negre, un dels quatre festivals de novel·la negra en català. Hi vaig anar fa un parell d’anys per a presentar la meva primera novel·la, Una taca de sang, i enguany hi he presentat Desconnectats, ambdues publicades per Llibres del delicte.

Divendres 4 d’abril, després de la inauguració amb els parlaments oficials, la taula rodona El complot dels anells va iniciar els actes del cap de setmana. En aquesta taula de literatura juvenil vaig parlar de Desconnectats junt amb el Cesc Cornet (On és la Marta) i el Xavier Gual (Kilian), moderats per la Teresa Saborit.

 

A continuació es va fer la Final Slam de relats negres, una activitat interessantíssima entre quatre alumnes de l’institut que havien d’esmolar la imaginació per a crear un relat negre en només 4 minuts a partir d’una foto i he de dir que totes quatre van demostrar un bon ingeni.

Dissabte es va realitzar el gruix del festival amb tot de taules rodones temàtiques amb propostes ben atractives. El dinar a la mateixa biblioteca, en format pica pica, ens va permetre conversar amb altres autors, organització i persones assistents al festival.

Taradell Negre és un festival jove, però ningú ho diria veient com rutlla tot a la perfecció, des de la informació prèvia als escriptors que hi assistim, fins a la cura en l’organització del programa, l’atenció en diversos detalls (photocall, llibreria, escenari molt atractiu) i l’acollida per part tant de la Núria Martínez, comissària del Festival, com de l’Eva Leucó, directora de la Biblioteca i col·laboradora còmplice, així com de la resta de personal que ajuda en tasques organitzatives. He de dir que la comunicació en xarxes també és modèlica.

 

En tot cas també he de destacar l’assistència del públic. Sobta (i alegra molt) que en un poble de 6000 habitants, la taula rodona de divendres tingués una assistència d’una setantena de persones. I ja no és per vendre o no vendre llibres, no és aquest el tema, el tema és parlar de llibres i literatura. Així sí!

UN PETÓ

La notícia que campa avui per tots els mitjans l’ha fet esgarrifar. “Trobat el cadàver d’un home als afores d’un prostíbul de València”. Les circumstàncies són especialment escabroses. La Júlia llegeix els articles de dalt baix per a cercar tots i cadascun dels detalls. Cara desfigurada, ossos trencats, testicles introduïts a la boca… Ha de reconèixer que és morbosa, que aquestes notícies li generen una pujada d’adrenalina i que li recorre un pessigolleig per l’entrecuix mentre s’imagina l’escena. No s’atreviria a confessar-ho a ningú, però.

El so del whatsapp l’avisa d’un missatge de la seva millor amiga, l’Eva: “Nena, has vist les notícies? això del paio de València?” “Sí, ara ho estava llegint”. “Estic flipant, que és el Joan, nena, el nostre Joan!” Emoji trist amb llagrimeta. La Júlia no contesta. De sobte els seus pensaments volen trenta anys enrere, quan en tenia tretze i vivia al barri de Sant Pere i Sant Pau.

Les classes es feien en uns baixos d’un edifici de sis plantes. Tot esperant la desitjada nova escola, les diferents aules estaven disseminades pels baixos dels immobles del  barri i als de vuitè els havia tocat l’edifici Perú, davant el monument a la sardana.

Abans de les nou del matí la Júlia i les seves amigues es reunien al voltant del quiosc que hi havia darrere les aules. El Sr. Tomàs venia diaris, revistes, llaminadures i cigarretes soltes. L’Interviu el tenia amagat darrere seu i només el donava als adults. Molts dels nois i noies jugaven a endevinar qui hi havia a la portada, que es veia d’esquitllentes, i com devien ser les fotos de dins. Carmen Cervera, Mari Trini i Charo López ensenyaven pits i parrús i les noies es palpaven per sota la roba amb l’esperança d’arribar un dia a tenir aquelles corbes. Els nois es palpaven amb altres intencions.

Don Julián sortia a la porta i a crits feia entrar els alumnes, que deixaven la xerrameca i les brometes fora de l’aula. Don Julián no era com Don Emilio, el de la classe del costat, que atemoria els seus alumnes amb tota classe de càstigs físics d’allò més sofisticats. Don Julián no, només es limitava a llençar algun esborrador de tant en tant quan sentia parlar massa o a castigar de genolls amb els braços oberts aguantant una pila de llibres durant una bona estona. Menudeses.

La Júlia era de les millors alumnes i havia guanyat sovint el premi de la setmana, que s’aconseguia a base d’acumular punts verds per bon comportament. Qui n’aconseguia més tenia el “grandíssim” honor de passejar el Pulgas, el gos de Don Julián, cada divendres a la tarda durant l’excursió setmanal.

La Júlia hauria delegat gustosa aquesta activitat a algú altre, ja que els gossos no li agradaven gaire, fins i tot li feien una mica de por. Però hi havia una raó poderosa per a acceptar setmana rere setmana la corretja del Pulgas: fer-ho en companyia del Joan. El Joan era el cosí de la seva millor amiga, l’Eva, i de sempre que li havia agradat. L’últim any ell també s’hi havia mostrat interessat i potser la lleu inflor dels pits n’havia sigut el motiu, o potser és que la Júlia era més maca que la resta de noies de classe, o això volia pensar ella.

Com cada divendres tarda la classe de Don Julián es disposa a passejar pel Pont del Diable, que queda molt a la vora de l’escola. Només cal travessar el bosc un parell de quilòmetres, i ja es troben al voltant d’un dels monuments més importants de la Tarragona romana. Don Julián aprofita aquesta tarda per descansar d’una setmana intensa a l’escola i, encara que hauria de fer classe, en aquesta època no hi ha inspectors d’ensenyament, i es passa la normativa pels baixos. Així que ha acostumat els alumnes a fer l’excursió de finals de setmana, i ells encantats, tu, tot sigui no fer classe. I Don Julián, un cop arriben al bosc, tria algun lloc còmode on poder seure, i es dedica a fumar i llegir el diari o una revista.

Els nens passegen amunt i avall. No tenen rellotge, ni tampoc telèfon. Són altres temps. Però, miraculosament, tots fan cap on és Don Julián quan és hora de tornar a casa i, mentrestant, fan allò que els ve més de gust. N’hi ha que juguen a fet i amagar als voltants de la Casa de l’Àngel. N’hi ha d’altres que seuen a xerrar i explicar-se les seves coses. N’hi ha que es dediquen a observar les erugues que fan fileres interminables i intentar descobrir algun esquirol voltant pels arbres. I n’hi ha que aprofiten aquests moments d’esbarjo per a iniciar acostaments sentimentals, com és el cas de la Júlia i el Joan.

La Júlia no anava desencaminada. El Joan sí que se la mira diferent des de fa uns mesos, i és que els mugrons se li han començat a marcar sota les samarretes preadolescents. Al quiosc no pot veure l’Interviu, però no pateix com altres amics, ja que a casa el seu pare en té una bona col·lecció, i no hi posa molta cura en amagar-los. Amb ulls desitjosos es passeja per les pàgines de la revista un cop i un altre, fins que coneix cada racó de l’anatomia de les noies que hi surten. El pessigolleig de l’entrecuix cada cop va a més, i ell ja està cansat de tocar-se i pensa que què es deu sentir tocant una noia, ser tocat per una noia. I la Júlia li agrada, li agrada molt. No té les corbes de les noies Interviu, clar, encara li falten uns anys, però té uns llavis rosats, humits, que li agradaria tastar i de vegades s’escorre només pensant en aquests llavis sucosos.

Però ja sap que els relats que apareixen a les pàgines setinades són coses que fan els grans i que ell s’haurà de conformar amb molt menys per començar. Que tenen tretze anys, gairebé catorze, i que la seva cigala sembla que tingui vida pròpia, però sap que les noies de la seva edat no es deixen ni tocar els pits. Algun amic ho ha intentat i s’ha emportat una bona plantofada. Però avui està decidit a obrir-se camí.

La Júlia porta la corretja del Pulgas i el Joan se li posa al costat. També els acompanya el “Flipper”, el gos de l’Eva que, no se sap d’on, cada divendres apareix a l’escola a l’hora de l’excursió i els acompanya tota la tarda.

Han arribat a lloc i Don Julián ha trobat un mur especialment còmode, així que encén la pipa, agafa el diari i es desentén del seu voltant durant una hora i mitja. Els nens i nenes fan grupets i tant els amics com les amigues de la Júlia i el Joan els deixen a soles, que ja saben que s’agraden i que potser avui…

El Flipper salta al voltant del Pulgas i aquest té unes ganes de jugar que se’l mengen, així que quan el Flipper surt corrent, el Pulgas emprèn carrera darrere. La Júlia, que el té agafat per la corretja i sap que no el pot soltar (la confiança de Don Julián en depèn), vola de l’estrebada i s’arrossega pel terra uns metres fins que, finalment, deixa anar la corretja i el Pulgas surt disparat.

La Júlia s’incorpora i veu com li ha quedat tot el cos nafrat per culpa del maleït gos. Si no ho volia, ella, tenir els punts verds, si només ho feia per estar més a prop del Joan i tenir el vist-i-plau del professor, punyeta. Però amb la roba estripada, els genolls pelats i la cara tota empolsegada, deixa caure un parell de llàgrimes de ràbia i impotència. Ara haurà de buscar el maleït gos i si no el troba…

De seguida se li acosta el Joan i intenta calmar-la. Tranquil·la, Júlia, no pateixis. Trobarem el Pulgas i Don Julián ni ho sabrà. I li tusta els pantalons per intentar eliminar les restes de la caiguda, i li passa les mans per les galtes, molt dolçament, i li eixuga les llàgrimes amb uns dits nerviosos i amb aquests mateixos dits repassa els llavis de la Júlia, que sent un estremiment molt endins. I aleshores tanca els ulls i no sent res del voltant, només la respiració del Joan i com se li acosta i li nota l’alè i una llengua joganera que entra dins la seva boca i molta calor i l’estremiment que ara s’ha convertit en foc viu. Quan obre els ulls veu el Joan i sap que aquell ha sigut el primer petó de tots dos.

I ara també obre els ulls i veu el Joan al diari, però estirat a terra, a sota d’una manta tèrmica i no vol imaginar-se com els llavis d’aquell primer petó han acabat amb els genitals a dins. Què has fet, Joan? Què t’han fet?

RATATOUILLE

El passat 31 de gener vam presentar el recull ENLAIRAMENT I ALTRES CONTES, publicat per Cossetània i que aplega el conte guanyador i els finalistes de l’edició 2024 del Premi Tinet.

Va ser un acte encantador en què l’escriptor Àngel-O. Brunet va parlar de cadascun dels contes i els va comparar amb diverses pel·lícules.

Aquí deixo la preciosa lectura que va fer del meu conte, Ratatouille i en  imatge les pel·lícules que li van venir al cap en llegir-lo. I què voleu que us digui: Misery? Oi tant que m’agrada la comparació. Pel que fa a El Menú, encara no he tingut ocasió de veure-la, però si hi apareixen el Fiennes i la Taylor-Joy ben segur que m’agradarà.

Gènere: Sàtira, humor negre, thriller psicològic

 A banda d’un plat típic de la cuina francesa i d’una pel·li de Pixar i Disney, és una història fosca i sorprenent on la construcció del suspens és impecable. La narrativa comença com una aparent història costumista sobre la cuina tradicional per transformar-se gradualment en un thriller psicològic que juga amb el contrast entre l’ordre aparent i el caos latent. L’autora construeix magistralment el personatge, mostrant la seva obsessió i desequilibri, a través de detalls quotidians, alhora que sap desconcertar, una rere l’altra, les expectatives del lector.

Les referències cinematogràfiques són evidents: barreja la tensió de “Misery”, pel que fa a la seva exploració de l’obsessió i el captiveri, amb l’humor negre de “El Menu”.

 

“No tot allò que es cou amb amor és bo per a tothom.””.

 

I ara, digueu-me: us ve de gust llegir Ratatouille?

LA NINA

Vaig trobar la nina vella a les golfes de ca la iaia. Hi havia pujat a jugar i, dins d’un bagul polsós, embolicada en paper kraft, hi havia la nina vella, amb la cara plena d’arrugues, el cabell blanc i uns ulls grisos tristois.

En agafar-la vaig sentir un calfred. Mai havia vist res semblant. Les meves nines eren rosses i boniques, i tenien la cara suau, i també les de les meves amigues, i totes les que sortien als anuncis. També hi havia nines bebè, nines embarassades, nines de diferents races, però de nines amb arrugues i cabells platejats no n’havia vist mai cap.

Vaig portar-la al llit on feia dies que reposava la iaia per una malaltia.

-Nena, què hi tens aquí?

-He trobat aquesta nina a les golfes, iaia. Que potser era teva?

La iaia va agafar la nina. Se la va acostar per veure-la bé i els ulls se li van omplir de llàgrimes. Em va subjectar la mà perquè l’escoltés de ben a la vora i em va explicar aquesta història:

“La Roser, la meva àvia, era la noia més bonica del poble. Va conèixer a qui seria el seu marit, el meu avi, amb només quinze anys i de seguida es van enamorar. El primer regal que li va fer va ser precisament aquesta nina. No era una nina qualsevol, ja que l’havia triat per la semblança extraordinària amb la seva estimada. Ambdues tenien la pell blanca i llisa, els cabells llargs, rossos, suaus com un núvol d’estiu. Els llavis molsuts i vermells com una cirera, els ulls riallers i plens de curiositat.

Es van casar aviat i van tenir una nena, la meva mare, que era l’alegria de la casa i que, de manera natural, va heretar la preciosa nina.

La felicitat, però, es va acabar el dia que l’avi va anar a la guerra i… no en va tornar. L’àvia va emmalaltir i després de mesos sense menjar ni sense esma per a res més que no fos recordar el seu marit, va embogir de tristesa. Ni tan sols la petita podia consolar-la de la desaparició del seu únic amor.

El seu últim sospir el va exhalar al llit, abraçada a la nina. Havia ingerit un verí per desertar d’un món que ja no la feia feliç. La meva mare va anar a viure amb els seus oncles i l’única cosa que es va emportar de la seva vida anterior va ser la nina.

Al cap d’uns mesos va notar alguna cosa estranya, i és que la nina canviava poc a poc. No eren grans canvis, però es va adonar que la nina havia evolucionat. No sabia com explicar-ho, però era ben bé així. La petita es va adonar que allò no era normal, era conscient que si algú ho arribava a saber ho consideraria tan estrany com ella i aleshores, ves a saber, potser se la prendrien, i això no ho volia de cap manera. Era l’únic record que li quedava de la mare.

Passats uns anys, però, la tieta va trobar la nina dins d’un armari mentre feia dissabte i de seguida es va adonar de la prodigiosa transformació: la nina aparentava ben bé l’edat que hauria tingut la Roser si no hagués mort tan jove.

Ràpidament va decidir fer fonedissa la nina, malgrat les súpliques de la meva mare. Això només pot ser obra del dimoni o dels mals esperits, va dir, mentre se senyava i ruixava amb aigua beneïda tota l’habitació.

La mama no va tornar a veure la nina mai, encara que la va buscar i que ho va demanar una i una altra vegada. Em va explicar aquesta història quan jo era ben petita i no sabia si creure-me-la, però ara veig que tenia raó. Aquí en tinc la prova.”

En acabar la narració la iaia es va haver d’eixugar les llàgrimes i no va trigar gaire a adormir-se. Suposo que l’esforç de recordar i explicar una història amb tanta càrrega emocional havia afeblit el seu cos malalt. Vaig sortir de puntetes de l’habitació. 

L’endemà la vam trobar morta, abraçada a la nina vella.

Rosana Andreu: «No soc ‘bonista’, però volia explicar que els problemes fan que ens unim»

DIARI MÉS, 21/01/2025 (Cristina Serret)

Foto: Gerard Martí

L’escriptora cambrilenca s’estrena en la novel·la juvenil amb ‘Desconnectats’ (Llibres del Delicte)

El desencadenant de la teva novel·la és una notícia real.

«Sí, la notícia explicava que s’havia organitzat un campament sense mòbils. Vaig pensar que un campament com aquest estaria molt bé, encara que els adolescents, que estan tan enganxats al telèfon, segurament no hi voldrien anar. Així que vaig plantejar que hi anessin una mica contra la seva voluntat i, a més, lligant-ho amb una història una mica negra».

Explica’m la història sense desvelar cap secret de la trama.

«Hi ha una empresa que proposa al director d’un institut que alguns alumnes vagin a un campament sense mòbils, de luxe i amb les despeses pagades. L’objectiu és monitorar-los per estudiar com fer que no estiguin tan enganxats a les pantalles, però en realitat és tot el contrari. A més, hi ha una trama de la directora dels campaments, i tot plegat acaba desembocant en una altra cosa».

Els protagonistes són deu adolescents que representen diversos perfils i que, d’entrada, no estan gaire disposats a col·laborar.

«Sí, volia que fossin tots una mica diferents i que al grup hi hagués joves que eren amics i altres que no ho eren, però que, al final, tots s’acabessin ajuntant. Però no és que jo sigui bonista, eh? Els finals bonistes no m’agraden gaire».

Bé, al final de la novel·la hi ha una desgràcia, no és un final rosa.

«Exacte. A mi, els finals en què tot és bonic, no m’agraden. Però en aquest cas sí que vaig voler explicar que, davant d’una situació d’estrès o en què hi ha un problema gran, la gent s’uneix, deixant de banda les diferències, i aquells que fins llavors eren marginats acaben sent només persones que coneixíem poc».

Entenc que no escrius per donar lliçons, però una de les conclusions que es deriven del llibre és que, per connectar amb la gent, hem de desconnectar (de les pantalles).

«La meva idea és que els nois i noies, que són els que han de llegir el llibre, es diverteixin. Després, hi ha hagut lectors adults que també se l’han llegit i que m’han dit que esperaven que, al final, els protagonistes es desenganxessin dels mòbils, que acabessin superdesconnectats, però no és això el que volia explicar. Si, a partir d’aquesta lectura, es pot establir un diàleg sobre aquest tema, perfecte. I si no, doncs ja està. De totes maneres, a l’editorial disposen de material pedagògic per treballar a partir de la novel·la al voltant de qüestions que poden sorgir després d’haver-la llegit».

Quines són, aquestes qüestions?

«Doncs temes com l’amistat, la família, l’institut, l’avortament, les sectes, la tecnologia… O el tabac. Aquest tema l’he volgut incloure, però fent que la jove que fuma s’acabi redimint. Em serveix com a element de rebel·lia, però arriba un punt que decideixo que ho deixi, perquè és una qüestió que crea dependència».

Em fa l’efecte que la qüestió de la connexió-desconnexió t’interessa especialment.

«Fa poc em vaig llegir el llibre La fábrica de cretinos digitales, del neurocientífic Michel Desmurget, que també havia escrit Feu-los llegir, i que tracten qüestions com el dèficit d’atenció derivat del consum desenfrenat de pantalles. Fa 30 anys que treballo a la Biblioteca de Cambrils i et puc assegurar que, quan vaig començar, encara que no en sabia tant, em resultava més explicar contes que ara, perquè avui dia costa molt que els nens parin atenció».

Aquesta és la teva primera novel·la adreçada al públic juvenil. Això t’ha condicionat d’alguna manera?

«No, només m’ha condicionat a l’hora d’escollir el tema, que era aquest campament per a joves. Això de les franges d’edat no m’agrada gaire, i de fet hi ha adults que també s’han llegit el llibre, perquè, com va dir l’Oriol Teixell quan el va presentar a Cambrils, tots ens hi podem sentir reflectits, perquè tots hem sigut joves».

Tampoc t’has estalviat episodis de venjança, assassinat… És una novel·la negra en tota regla.

«Tots sabem que els joves, amb els mòbils, poden accedir a continguts mil vegades més forts».

DESCONNECTEM?

Just he acabat de devorar La fábrica de cretinos digitales (Editorial Península), del neurocientífic Michel Desmurget. En tenia moltes ganes després d’haver llegit també el seu Feu-los llegir (Edicions 62). Tots dos llibres exposen el problema a què ens ha abocat el consum desenfrenat de pantalles, amb especial incidència en infants i adolescents, la qual cosa ha provocat tot tipus de problemes relacionats amb dèficit d’atenció, disminució en l’adquisició del vocabulari i la comprensió lectora, adquisició d’hàbits perniciosos com ara consum de tabac i alcohol, i augment de l’agressivitat a causa de l’exposició reiterada a continguts violents.

La veritat és que no m’ha vingut de nou, però sí que m’ha agradat veure validat amb informes científics el que ja sospitava de fa temps, que la sobreexposició a les pantalles té múltiples desavantatges enfront d’una vida més analògica com la que proclama, per exemple, la psicòloga Catherine l’Ecuyer en el seu molt recomanable Educar en el asombro (Editorial Plataforma Actual). L’Ecuyer aposta també en aquest llibre per una vida allunyada de pantalles durant la primera infància i per reprendre totes aquelles coses que fan que el cervell dels petits es desenvolupi de manera adequada, com ara interactuar amb els adults i amb la natura a un ritme pausat.

És un tema que em preocupa i per això l’he volgut tractar, de manera ficcionada, amb la meva última novel·la juvenil. El títol és, precisament, Desconnectats (Llibres del Delicte) i la idea inicial se’m va ocórrer quan vaig saber que hi havia organitzacions que oferien campaments sense pantalles, per connectar amb la natura. El campament NoMo del meu llibre és un campament on els adolescents aniran, presumptament, a desintoxicar-se de la dependència dels mòbils en un entorn de luxe i completament gratis. Però els luxes, de vegades, es paguen cars, i això és el que descobriran la Mara i companyia a NoMo.

Jo espero que cap adolescent s’hagi de topar amb cap Rut ni amb cap organització com NoMo, però també m’agradaria que, a banda d’estar connectats amb el mòbil, tinguessin temps per a connectar amb les persones del voltant i amb la natura. En un futur ells ho agrairan i la societat, de retruc, també.

Tu, què en penses?

Fil a X amb fragments destacats del llibre de Desmurget: La fábrica de cretinos digitales

ROSANA ANDREU: “EL MÓN DIGITAL I LES XARXES SOCIALS NO ENS HAN DE DESCONNECTAR DEL MÓN QUE ENS ENVOLTA”

RÀDIO CAMBRILS, 19/11/2024

L’escriptora cambrilenca acaba de publicar la seva primera novel·la juvenil que es titula ‘Desconnectats’

L’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu ha publicat una nova novel·la que es titula ‘Desconnectats’ i que té com a fil conductor la connexió digital dels joves, de vegades positiva i de vegades excessiva. És la seva primera incursió en la literatura juvenil, tot i que l’autora afirma que l’obra pot interessar a tothom perquè avui en dia tots estem hiperconnectats.

Rosana Andreu ha passat avui pel programa ‘El món de Cambrils’ per parlar de ‘Desconnectats’ i per reflexionar sobre com la connexió digital s’ha apoderat de les nostres vides. La novel·la tracta d’un grup de joves que s’apunten a un campament d’estiu, però el que no saben és que durant el temps que duri l’acampada no podran utilitzar el mòbil. A partir d’aquí succeiran diversos fets que conduiran a un misteri que es resoldrà al final. Dos temes, la connexió i el misteri, que interessen molt a Rosana Andreu. ‘Desconectats’, ha explicat Andreu és una novel·la curta, àgil i intrigant, ingredients que agraden als joves.

La connectivitat, com tot, assegura l’escriptora té múltiples aspectes positius, però també reconeix que en té d’altres de negatius i això és el que s’ha de tenir clar. Els joves haurien de saber reconèixer quan una xarxa social pot ser perniciosa o també tenir clar quan s’està venent publicitat en forma de consells o suggeriments d’influencers.

Rosana Andreu durant l’entrevista reflexiona sobre la necessitat d’estar desconnectats de tant en tant. Opina que la connexió digital no ha de desconnectar de la resta del món. Posa un exemple: no s’ha oblidar de la calidesa de les relacions humanes o del gaudi d’una excursió sense mòbil.

 

ESCOLTA EL PODCAST AQUÍ

ROSANA ANDREU PRESENTA LA SEVA PRIMERA NOVEL·LA JUVENIL: “DESCONNECTATS AGRADARÀ ALS JOVES PERQUÈ ELS INTERPEL·LA AMB TEMES QUE ELS INTERESSEN”

Andreu Dalmau, REVISTA CAMBRILS, 16/11/2024

L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu debuta en novel·la juvenil amb Desconnectats (Llibres del delicte, 2024), un relat “claustrofòbic i angoixant” —segons Oriol Teixell, que la va acompanyar durant la presentació— que convida a reflexionar sobre l’abús de les tecnologies. Amb aquest llibre, Andreu llença als adolescents una oportunitat per enganxar-se a la literatura gràcies a una temàtica que interpel·la tota una generació amb “temes que els interessen”.

Andreu coneix bé el públic juvenil. No en va ha conduït durant anys, clubs de lectura per a nens i adolescents a la biblioteca Josep Salceda i Castells on treballa. El seu estudi de camp li dona prou arguments per afirmar que els joves no llegeixen tant com abans. Però, tot i que espera que Desconnectats agradi als joves, també ha puntualitzat que la novel·la pot interessar als adults. De fet, la seva darrera obra no ha nascut per voluntat expressa de fer literatura juvenil, sinó per la voluntat de tractar la temàtica de la “hiperconnectivitat”, com ella l’anomena. “A mi m’agraden molt els mòbils, però si no en tingués llegiria més, per exemple”, admet. Però, que els hi passaria a deu adolescents del segle XXI si no tinguessin el seu telèfon durant uns dies?

Aquesta és la premissa de la qual parteix Desconnectats, on s’explica el projecte d’un institut per convertir uns campaments de luxe en un malson. Els protagonistes, deu personatges adolescents “molt diferents entre si”, segons Teixell; afronten reptes i es coneixen a ells mateixos a través de “la solidaritat, l’amistat i la recerca d’una identitat personal”. Uns conflictes emocionals que ha viscut qualsevol persona quan ha estat jove i que, per tant, pot fer connectar a qualsevol adult amb la novel·la.

A banda de parlar del seu llibre, durant la presentació, Andreu també va respondre les preguntes dels presents —una seixantena de persones va omplir la sala d’actes del Centre Cultural—, sobretot enfocades al seu procés creatiu. Com a bona bibliotecària, la cambrilenca va aconsellar a tothom que vulgui escriure que sigui autoexigent, autèntic i, sobretot, que llegeixi molt.

Una seixantena de persones van omplir la Sala d’Actes del Centre Cultural per la presentació del llibre d’Andreu (Foto: Andreu Dalmau)

DESCONNECTATS

Portada del llibre Desconnectats

Portada del llibre Desconnectats

Rosana Andreu – Llibres del Delicte – 2024

L’Institut Ginjoler ha escollit deu alumnes per participar en un campament innovador. Què tenen en comú aquests noies i noies perquè els hagin triat a ells? La resposta només la sap la Rut, l’enigmàtica cap de projecte que no pensa permetre que aquella colla gaudeixi del seu suposat premi.

El que comença com uns dies de desconnexió, diversió i companyonia en aquell campament ple de luxes acabarà sent un malson terrible del qual tothom pretén escapar. Què volen d’ells i per què els retenen? El grup d’amics haurà de descobrir què amaga la Rut i aprendre a confiar entre ells per lluitar contra el perill que ara els amenaça.

 

Uns dies de campament gratis amb amics i companys. Quin regal! Però a vegades les coses massa boniques no ho són tant.

En fer clic al botó de comprar aniràs a la pàgina de compra de la web de l’editorial.

ALBERT PIJUAN, ROSANA ANDREU E ISABEL SALVAT EN LAS NITS LITERÀRIES DE TARRAGONA

Glòria Aznar. DIARI DE TARRAGONA, 25/10/2024

La Capella de Santa Tecla la Vella acogió ayer la segunda y última jornada de la cita de literatura y patrimonio

 

Un viejo cementerio inmerso en la oscuridad total, una capilla que guarda restos funerarios de antiguos prohombres, sepulcros que rezuman historia y eternas batallas. En este escenario tuvo lugar anoche la segunda jornada de la tercera edición de las Nits Literàries. El lugar escogido este año era la Capella de Santa Tecla la Vella, un espacio anexo a la Catedral de Tarragona, que se llenó completamente de público para asistir a la actividad con escritores y escritoras del Camp de Tarragona que en sus historias tienen a la noche como protagonista y como espacio físico y temporal. Un público atraído tanto por los textos literarios como por la capilla en sí, ya que era una oportunidad única para visitar esta mágica construcción, una joya protegida como Bien Cultural de Interés Local y que durante mucho tiempo estuvo cerrada. En su interior destacan los sepulcros góticos, sus escudos de identificación y el monumento funerario del arzobispo Olivella.

Si la pasada semana las escritoras y escritores invitados fueron Coia Valls, Adrià Targa y Martí Sales, ayer fue el turno de Isabel Salvat, Rosana Andreu y Albert Pijuan, quienes leyeron sus propias creaciones. Cuentos en el caso de las autoras y un fragmento de La gran substitució, la novela recién publicada de Pijuan. Ambos actos han sido conducidos por Fermí Fernàndez y acompañados musicalmente por Raül Contreras. Asimismo, también se leyeron textos de autores de los que se celebra la conmemoración como Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Vayreda, Àngel Guimerà y Víctor Balaguer.

«Hoy cerramos el ciclo con el que hemos dado la bienvenida al otoño», dijo Fermí Fernàndez. «Y lo hacemos con escritores y escritoras que dedican sus textos al momento en que se acerca la oscuridad, cuando cae la noche, cuando se manifiestan los imprevistos, las preocupaciones y los espectros. Lecturas que nos permiten dar un paseo a través de la literatura». Fernàndez destacó que en pasadas ediciones las Nits Literàries se celebraron caminando –en la Part Alta de la ciudad y en la Necròpolis Paleocristiana– y cómo en cada edición se gana más público.

El acto estaba organizado por los Serveis Territorials de Cultura en Tarragona y la Biblioteca Pública de Tarragona, con la colaboración del Museu Diocesà y la Delegació Diocesana para la cultura del Arquebisbat de Tarragona. De hecho, fue la directora de la Biblioteca, Dolors Saumell, la encargada de abrir el evento en un «entorno maravilloso».

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies