Sant Jordi 2018

Enguany he celebrat el meu primer Sant Jordi com a escriptora. Tot i que porto promocionant el Nic des que va sortir el mes de desembre, aquest cap de setmana ha estat especial.

Dissabte vam fer la presentació a Maspujols, en una activitat organitzada per l’Associació de Dones Les Dàlies, i l’AMPA de l’Escola. Vaig tenir una presentació de luxe a càrrec del Manel Leor i un públic molt atent.

Diumenge per la tarda vaig signar exemplars al port de Cambrils, dins l’estand de la Unió de Botiguers, amb la complicitat de Carlin. Sempre és un goig compartir moments amb la gent més propera.

El dia de Sant Jordi vaig anar pel matí a Barcelona. Els meus pares no es van voler perdre el meu debut com a escriptora en una data tan assenyalada i vam estar passejant per les paradetes abans d’anar a la de la meva editorial. En aquest passeig vam poder veure a Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Alejandro Palomas, Luz Gabás, María Dueñas, Cristina Fallarás, Lorenzo Silva, i molts altres. També, vés quines coses, a Ronald McDonald signant llibres. No sé quins llibres devia signar, però alli estava amb la seva cua de fans (en va signar més que jo, ja us ho avanço).

Cap al migdia vam acostar-nos a la parada de Veus Públiques, magníficament decorada pel company Humberto Balcázar. El cap de drac que regnava entre els llibres va ser motiu de fotos i més fotos dels passavolants que llibretejaven per Consell de Cent.

Vaig tenir el goig de saludar amics i de compartir converses amb tots aquells que es van acostar a la parada. I després d’un dinar amb molt bona companyia vaig agafar el tren amb destinació Reus. Al Mercadal vaig compartir espai amb els escriptors de Km. O a la parada de l’Ajuntament i la Biblioteca Xavier Amorós.

I el dia el vaig completar magníficament amb més notícies literàries: tant les marujilles com la meva mare van guanyar sengles concursos literaris. La Paula i la Judit a l’institut, i la meva mare al Casal d’Avis.

La meva rosa no va ser natural, sinó de paper, i és que el fet de tenir un xicot artista fa que tot sigui especial. Una aquarel·la acompanyada d’una poesia de Vicent Andrés Estellés:

“Ella volia una rosa
i un dia se la va fer
Ella tenia una rosa
una rosa de paper”

Trotant per Sant Jordi

El Nic està escalfant les peülles per trotar per diversos llocs aquest mes d’abril. Apunteu:

El 15 d’abril, a les 12 h., visitarà  RUKIMON. Aquest és un parc en què conviuen totes les races de rucs de la península, i fan un munt d’activitats per a totes les edats. Els rucs són els protagonistes, i també ho són els llibres on apareixen aquests animals, ja que disposen de diversos exemplars de La Xurra, Em diuen Tano… i altres. Ara el Nic també estarà disponible a Rukimon. Aqui teniu tota la info: ENTRADES PRESENTACIÓ NIC.

El 21 d’abril, a les 18 h., anirà a Maspujols convidat per l’ASSOCIACIÓ DE DONES LA DÀLIA. Aquesta és una associació que programa activitats culturals i és una gran dinamitzadora de la vida social del poble.

El 22 d’abril, a les 18’30 h, signarem llibres a la parada de CARLIN. La Hiperpapereria es desplaça al Port durant els dies 22 i 23 per a presentar les darreres novetats editorials.

El 28 d’abril, a les 18 h., el Nic galoparà per Tivissa en una sessió de contes i presentació del llibre. La narració de contes anirà a càrrec d’Estefania, del grup de contacontes de Tivissa, una associació de dones que vol transmetre l’interès i l’amor pels llibres i la lectura. Jo mateixa explicaré què són les Aventures d’en Nic i farem la lectura d’un fragment.

I no s’acaba aquí la cosa perquè al maig també tenim unes quantes activitats programades, que ja us anirem anunciant.

Qui ens acompanya?

Visitem el Nic a Guimerà

Dissabte passat vam anar un grupet a visitar el Nic a Guimerà. Des de que va acabar la volta a Catalunya amb el Jordi i el Baf el gener del 2016 viu a la granja del Tau amb altres rucs i cavalls.

El Jordi estava emocionat per retrobar el company de tantes peripècies al voltant del país, i jo em vaig alegrar de tornar a veure el Nic real, ara que el Nic literari ja ha iniciat el seu camí.

Us deixo unes fotos del retrobament i us recordo que el llibre es pot adquirir en llibreries (a través de les distribuïdores Benvil i Dislibris), i a les pàgines de Casa del Libro i Libelista. Així, mateix, tenim disponible una proposta didàctica que us puc enviar per correu electrònic.

Pàgina de facebook del Nic

Pàgina de facebook del llibre

El Nic a Móra d’Ebre

El tour de presentacions de Les Aventures d’en Nic ha fet parada aquest 17 de febrer a Móra d’Ebre. Vaig anar a Bassa La Papereria a fer conèixer la meva primera aventura editorial i l’aventura real que l’ha propiciat.

Va iniciar l’acte Sergi Bassa, que em va donar un regal en forma de notícia sorpresa (encara no es pot anunciar) i a continuació la Begonya Ferré, una de les meves bibliotecàries de referència, va presentar-me i va oferir la seva visió del meu llibre.

Després d’explicar una mica l’aventura real del Jordi Moretó, i com aquesta experiència ha acabat donant pas a una aventura literària, la Begonya, i jo mateixa, amb l’ajuda de l’Abril, vam fer la lectura d’un dels capítols. Vam llegir el capítol que transcorre a Ginestar per fer honor al dia de Sant Valentí. Entre el públic assistent, curiosament, hi havia una neboda d’un dels personatges reals que apareix al capítol, el senyor Mallo.

Vull donar les gràcies a les persones que es van acostar per acompanyar-me en aquesta presentació, a l’Adriana Monclús per l’entrevista per a la Ràdio, i sobretot a la Begonya i el Sergi per la seva complicitat i suport des del primer moment.

Les fotos que acompanyen el post són de Paula Torné. Podeu veure unes fotos magnífiques també al perfil de Marta Escolà a Instagram.

El Nic a la URV

El 25 de gener Les Aventures d’en Nic han galopat pel campus de la URV, concretament per les aules de la  Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia.

El professor Manel Leor, de l’assignatura d’ensenyament i aprenentatge de llengües, juntament amb els professors Enric Márquez i Jacky Verrier em van convidar a parlar del procés d’escriptura del meu llibre. Vaig tenir l’oportunitat de parlar d’això, i de diversos temes relacionats amb el món de les biblioteques i de la lectura en general.

Vaig recomanar llibres i em van recomanar llibres (apuntat A través de mis pequeños ojos). Finalment vam veure la fitxa didàctica de Les Aventures d’en Nic com a possible aplicació després d’una lectura a les escoles.

Ha resultat una experiència enriquidora per a mi i espero que també ho hagi estat per als alumnes assistents.

Gràcies a la Paula Torné per l’ajuda i les fotos.

Les Aventures d’en Nic galopen

Ja fa una setmana que vam presentar Les Aventures d’en Nic a Cambrils i tot han estat bones notícies. El Centre Cultural es va omplir d’amics que volien ser els primers en comprar el llibre i que, segons em van dir, s’ho havien passat pipa durant l’acte.

El llibre ja es pot comprar (o encarregar) a les llibreries, i les escoles de Cambrils ja tenen un exemplar per a la seva biblioteca.

El feedback amb la gent és molt positiu. N’hi ha que ja el van llegir el primer dia (Gràcies, Gallu!) i n’hi ha molts que estan a punt d’acabar-lo, i tots comenten que s’ho passen molt bé llegint les aventures dels tres protagonistes.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressó també de la publicació del llibre, començant pel Diari de Tarragona (Gràcies, Cris), la Revista Cambrils (Gràcies, Berta i Lluís), Canal Reus (gràcies, Jonatan), i Canal Terres de l’Ebre (gràcies, Blanca i Lluïsa)

Només em resta agrair-vos a tothom l’interès i els vostres comentaris. Així és molt fàcil tirar endavant amb el segon capítol d’aquestes aventures, que ara ja transcorren pel Priorat.

Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte vaig assistir a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques per a parlar de Les Aventures d’en Nic. Hi vaig anar convidada per la Joana Serret, bibliotecària de la biblioteca d’Amposta i motor cultural ebrenc.

Durant tot el dia vaig poder assistir a diferents taules rodones i presentacions:

  • Presentació de L’Ebre, un riu literari
  • Taula rodona sobre il·lustració
  • Taula rodona sobre La literatura com a motor cultural
  • Va de dones, taula rodona d’escriptores





Les Aventures d’en Nic van estar presents pel matí, en una petita presentació abans de l’actuació de la Unió Filharmònica d’Amposta, i junt amb les noves propostes editorials de les Germanes Besolí, Cinta Arasa i Jesús Serrano. I també per la tarda, dins un acte de coneixença de nous valors, entre els quals hi havia propostes de tot tipus, des de novel·la pol·licíaca, llibres d’història local, novel·les escatològiques, poesia…

Aquesta jornada em va servir no només per a presentar el meu projecte literari, sinó també per tornar a saludar a coneguts, fer noves coneixences, desvirtualitzar amics de xarxes i, sobretot, aprendre moltes coses.

Gràcies, Joana! Potser l’any que ve ens podem retrobar amb moltes més aventures d’en Nic.

Les Aventures d’en Nic

Plantar un arbre, tenir un fill (o dues filles precioses), i escriure un llibre. Ara puc dir que ja ho tinc tot fet. Bé, crec que em queden moltes coses per a fer encara, però aquestes tres ja estan llestes amb el projecte que us presento avui.

Es tracta de LES AVENTURES D’EN NIC, el primer volum d’una col·lecció que espero que  faci xalar a grans i a petits. La idea va partir de la Sandra Veà, amiga meva i del Jordi Moretó, el protagonista (amb permís del Nic) de la Volta a Catalunya en ruc català. La Sandra em va posar en contacte amb el Jordi i jo vaig proposar-li la idea al Jordi Folck, com a editor de Veus Públiques. Aquest es va entusiasmar des del primer moment i amb ells i amb la Irene Gutiérrez com a dibuixant hem tirat endavant aquestes aventures d’en Nic.

El proper 21 d’octubre estaré a Amposta, a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la Joana Serret per parlar d’aquest projecte. El proper 30 de novembre a les 20’30 h. el presentarem a Cambrils, al Centre Cultural.

Qui s’apunta a compartir aventures amb el Nic?

El tio Antònio

Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de  fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

– Què teniu avui, Montse?

– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.

Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el  migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

– Nenes, les verduretes.
 
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.
 

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir.

A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.

Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.

I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.

– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.

 
 

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies