L’escriptora cambrilenca acaba de publicar la seva primera novel·la juvenil que es titula ‘Desconnectats’
L’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu ha publicat una nova novel·la que es titula ‘Desconnectats’ i que té com a fil conductor la connexió digital dels joves, de vegades positiva i de vegades excessiva. És la seva primera incursió en la literatura juvenil, tot i que l’autora afirma que l’obra pot interessar a tothom perquè avui en dia tots estem hiperconnectats.
Rosana Andreu ha passat avui pel programa ‘El món de Cambrils’ per parlar de ‘Desconnectats’ i per reflexionar sobre com la connexió digital s’ha apoderat de les nostres vides. La novel·la tracta d’un grup de joves que s’apunten a un campament d’estiu, però el que no saben és que durant el temps que duri l’acampada no podran utilitzar el mòbil. A partir d’aquí succeiran diversos fets que conduiran a un misteri que es resoldrà al final. Dos temes, la connexió i el misteri, que interessen molt a Rosana Andreu. ‘Desconectats’, ha explicat Andreu és una novel·la curta, àgil i intrigant, ingredients que agraden als joves.
La connectivitat, com tot, assegura l’escriptora té múltiples aspectes positius, però també reconeix que en té d’altres de negatius i això és el que s’ha de tenir clar. Els joves haurien de saber reconèixer quan una xarxa social pot ser perniciosa o també tenir clar quan s’està venent publicitat en forma de consells o suggeriments d’influencers.
Rosana Andreu durant l’entrevista reflexiona sobre la necessitat d’estar desconnectats de tant en tant. Opina que la connexió digital no ha de desconnectar de la resta del món. Posa un exemple: no s’ha oblidar de la calidesa de les relacions humanes o del gaudi d’una excursió sense mòbil.
L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu debuta en novel·la juvenil amb Desconnectats (Llibres del delicte, 2024), un relat “claustrofòbic i angoixant” —segons Oriol Teixell, que la va acompanyar durant la presentació— que convida a reflexionar sobre l’abús de les tecnologies. Amb aquest llibre, Andreu llença als adolescents una oportunitat per enganxar-se a la literatura gràcies a una temàtica que interpel·la tota una generació amb “temes que els interessen”.
Andreu coneix bé el públic juvenil. No en va ha conduït durant anys, clubs de lectura per a nens i adolescents a la biblioteca Josep Salceda i Castells on treballa. El seu estudi de camp li dona prou arguments per afirmar que els joves no llegeixen tant com abans. Però, tot i que espera que Desconnectats agradi als joves, també ha puntualitzat que la novel·la pot interessar als adults. De fet, la seva darrera obra no ha nascut per voluntat expressa de fer literatura juvenil, sinó per la voluntat de tractar la temàtica de la “hiperconnectivitat”, com ella l’anomena. “A mi m’agraden molt els mòbils, però si no en tingués llegiria més, per exemple”, admet. Però, que els hi passaria a deu adolescents del segle XXI si no tinguessin el seu telèfon durant uns dies?
Aquesta és la premissa de la qual parteix Desconnectats, on s’explica el projecte d’un institut per convertir uns campaments de luxe en un malson. Els protagonistes, deu personatges adolescents “molt diferents entre si”, segons Teixell; afronten reptes i es coneixen a ells mateixos a través de “la solidaritat, l’amistat i la recerca d’una identitat personal”. Uns conflictes emocionals que ha viscut qualsevol persona quan ha estat jove i que, per tant, pot fer connectar a qualsevol adult amb la novel·la.
A banda de parlar del seu llibre, durant la presentació, Andreu també va respondre les preguntes dels presents —una seixantena de persones va omplir la sala d’actes del Centre Cultural—, sobretot enfocades al seu procés creatiu. Com a bona bibliotecària, la cambrilenca va aconsellar a tothom que vulgui escriure que sigui autoexigent, autèntic i, sobretot, que llegeixi molt.
Una seixantena de persones van omplir la Sala d’Actes del Centre Cultural per la presentació del llibre d’Andreu (Foto: Andreu Dalmau)
La Capella de Santa Tecla la Vella acogió ayer la segunda y última jornada de la cita de literatura y patrimonio
Un viejo cementerio inmerso en la oscuridad total, una capilla que guarda restos funerarios de antiguos prohombres, sepulcros que rezuman historia y eternas batallas. En este escenario tuvo lugar anoche la segunda jornada de la tercera edición de las Nits Literàries. El lugar escogido este año era la Capella de Santa Tecla la Vella, un espacio anexo a la Catedral de Tarragona, que se llenó completamente de público para asistir a la actividad con escritores y escritoras del Camp de Tarragona que en sus historias tienen a la noche como protagonista y como espacio físico y temporal. Un público atraído tanto por los textos literarios como por la capilla en sí, ya que era una oportunidad única para visitar esta mágica construcción, una joya protegida como Bien Cultural de Interés Local y que durante mucho tiempo estuvo cerrada. En su interior destacan los sepulcros góticos, sus escudos de identificación y el monumento funerario del arzobispo Olivella.
Si la pasada semana las escritoras y escritores invitados fueron Coia Valls, Adrià Targa y Martí Sales, ayer fue el turno de Isabel Salvat, Rosana Andreu y Albert Pijuan, quienes leyeron sus propias creaciones. Cuentos en el caso de las autoras y un fragmento de La gran substitució, la novela recién publicada de Pijuan. Ambos actos han sido conducidos por Fermí Fernàndez y acompañados musicalmente por Raül Contreras. Asimismo, también se leyeron textos de autores de los que se celebra la conmemoración como Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Vayreda, Àngel Guimerà y Víctor Balaguer.
«Hoy cerramos el ciclo con el que hemos dado la bienvenida al otoño», dijo Fermí Fernàndez. «Y lo hacemos con escritores y escritoras que dedican sus textos al momento en que se acerca la oscuridad, cuando cae la noche, cuando se manifiestan los imprevistos, las preocupaciones y los espectros. Lecturas que nos permiten dar un paseo a través de la literatura». Fernàndez destacó que en pasadas ediciones las Nits Literàries se celebraron caminando –en la Part Alta de la ciudad y en la Necròpolis Paleocristiana– y cómo en cada edición se gana más público.
El acto estaba organizado por los Serveis Territorials de Cultura en Tarragona y la Biblioteca Pública de Tarragona, con la colaboración del Museu Diocesà y la Delegació Diocesana para la cultura del Arquebisbat de Tarragona. De hecho, fue la directora de la Biblioteca, Dolors Saumell, la encargada de abrir el evento en un «entorno maravilloso».
Eduard Riudavets / Ciutadella –Una plaça. Uns veïns. Un crim. Vet aquí els tres elements bàsics d’aquesta novel·la, una història negra tan diferent com engrescadora.
Fixem-nos en l’argument. Un noi assassina una noia al mig de la plaça davant d’un munt d’espectadors. Una altra mort fruit de la violència de gènere, però tothom creu saber com i per què aquella parella ha acabat així.
El plantejament és absolutament innovador. Des d’un principi sabem qui és la víctima i coneixem l’assassí. No hi ha lloc, llavors, per a la investigació criminal. Rosana Andreu fa saltar pels aires una de les convencions del gènere. I amb excel·lents resultats, per cert. Perquè, aleshores, el que hi resta és la gent, tots els personatges que d’una manera o l’altra han interactuat amb la parella.
Vet aquí el gran encert de la novel·la. Se’ns revela un microcosmos. Cada personatge reacciona davant el crim a partir de les seves vivències. Aleshores, arran de l’assassinat se’n posen davant els ulls les il·lusions i les ferides, les mancances i ambicions, les frustracions i mentides.
El símil és molt gastat, però ara no em passa d’altre pel cap, l’assassinat ve a ser com una pedra llançada a un bassal d’aigües calmes. Tot ho remou.
Potser ara en faré un gra massa; tanmateix, és la veritat. Tot llegint Una taca de sang he recordat novel·les d’autors, com ara Vasco Pratolini o Naguib Mahfouz, en què una barriada i els veïns que l’habiten en són els protagonistes. Així i tot, ara no ens trobem a la florentina Via del Corno o a un barri cairota, l’escenari és Can Manyer, a una vila catalana innominada.
Així, passa a passa, anem coneixent la vida de cada un dels personatges, i això comporta primer la intriga, després el desassossec i finalment una creixent tensió. Què pot passar? Què succeirà? No és la resolució del crim el que ens aporta aquests interrogants, són els sentiments i les accions dels veïns, a partir de les seves diferents trajectòries vitals, les que generen a sensació d’intranquil·litat pròpia del gènere negre.
Per altra part, l’autora posa el focus sobre la violència masclista. No és debades. Hi trobem totes les respostes. Des de la indignació més contundent a la culpabilització de la víctima, des del dolor més empàtic al covard mirar cap a una altra banda. La plaça Caterina Albert esdevé un reflex de la nostra societat, talment.
De fet, potser el més dur, i alhora tan real, és que tots els veïns veien d’una manera o l’altra el que estava passant i que no acabaria bé, i així … “Tothom ho deia, però ningú havia fet res.”
He parlat molt dels personatges. Són fonamentals en aquesta novel·la coral, on només la Blanca – la fruitera- té alguns moments de solista, perquè si no estiguessin ben resolts, la trama s’ensorraria. I, ans al contrari, aguanta perfectament, perquè tots ells són versemblants, pensen, parlen i actuen coherentment amb el que són.
Des de la jove que procura amagar els seus intensos desitjos sexuals a la funcionària que els emmascara sota una façana de respectabilitat, tot passant per l’immigrant que a còpia de molt treball va bastint una nova vida, pel vell xaruc que empaita dones o per la dona amargada que fa de la maledicència una vàlvula d’escapament, tots ells són el que poden ser.
Si més no, també cal dir-ho, la pulsió sexual, en el present o en el passat, té molt a veure amb la personalitat que han desenvolupat. Com també hi tenen molt a veure les relacions de dependència, els rols de gènere que la societat estimula, la perpetuació d’esquemes de pensament i estructures de poder que pretenen convertir les dones en una mena de possessió obedient…
En definitiva, una molt, molt bona novel·la que cal llegir.
Sant Jordi sempre és un moment idoni per descobrir noves propostes literàries les quals endur-nos a casa. És per aquest motiu que us volem donar a conèixer a la Rosana Andreu i l’Albert Casanovas, un parell d’autors locals de la nostra estimada comarca que ens presenten les seves propostes per enguany.
Sota el títol ‘La pausa dels dies’, el periodista Xavier Graset presenta un recull d’articles publicats al Diari de Tarragona i al Punt Avui, tot plegat en format dietari i on plasma reflexions i petites històries del dia a dia d’uns temps amb un ritme de vida és pausat.
Pels que prefereixin la novel·la negra, recomanem ‘La taca de sang’, la primera publicació d’aquest gènere de Rosana Andreu que ens porta una història fosca on s’ha de resoldre un crim masclista.
I acabem amb el llibre ‘Solo te quiero a ti’. Es tracta de la segona part d’una publicació ja presentada per la jove Maria Aragonès, que amb només quinze anys ha escrit dos volums d’una història d’amor.
Poemaris, llibres d’assaig, biogràfiques… per aquest Sant Jordi podem trobar prop de 200 publicacions de proximitat de tota mena, tot i que la novel·la encara és el gènere per excel·lència.
Rosana Andreu: «He volgut ser creativa jugant amb l’estructura, l’escenari i els personatges»
L’escriptora i bibliotecària va presentar ahir «Una taca de sang» a la llibreria Torrevisca acompanyada pel periodista Andreu Dalmau
La primera novel·la de Rosana Andreu gira al voltant d’una taca de sang. L’autora tarragonina, coneguda a Cambrils pel seu paper de bibliotecària a la Josep Salceda i Castells, ha debutat com a novel·lista amb una història negra, amb el masclisme com a temàtica principal, on el punt de vista juga un paper fonamental. En la presentació d’ahir a la llibreria Torrevisca —sota el títol «Una taca de sang i una copa de vi» i en companyia del periodista Andreu Dalmau— l’autora va explicar que el seu objectiu a l’hora de crear la seva obra no era fer una espècie d’al·legat feminista, com molts pensen, sinó modelar una “història polièdrica”, amb molts protagonistes i salts temporals.
Una taca de sang (Llibres del Delicte, 2022) és una novel·la negra ambientada a la plaça fictícia Caterina Albert on tots els personatges que hi conviuen veuen el mateix crim amb diferents ulls. Al principi de la trama, tothom comenta l’assassinat de la Georgina a mans de la seva parella, l’Albert, amb aquesta morbositat tan odiosa que envolta la societat. “És una crítica als xafarders, sí”, admet Andreu, “ja ho diu un dels personatges: ningú sap que passa darrere de la porta de cada casa”.
De la mateixa manera, l’escriptora tarragonina també fa un retrat molt acurat de la presència, encara molt accentuada, del masclisme a les vides de les dones. Tots els personatges femenins d’Una taca de sang han patit violència per part dels homes en major o menor grau, “igual que totes les que esteu aquí, no cal ni que us pregunti”, va afirmar Andreu. Tanmateix, enviar aquest missatge feminista tampoc era la principal missió de la novel·la, sinó que la trama reflecteix, simplement, el comportament habitual de les persones d’avui en dia.
Una novel·la àgil que juga amb les perspectives i les estructures
Rosana Andreu va escriure Una taca de sang per jugar amb les perspectives. “El primer que vaig plantejar va ser l’escenari”, explica l’autora, “de fet, la novel·la s’anava a titular La plaça. Un títol dolentíssim, per cert”. Després de la ubicació van venir els personatges i, més tard, una història fosca de les que li agraden a ella com a lectora: “des de ben petita he llegit Agatha Christie, per exemple”.
La seva novel·la és breu i àgil, pel lector és senzill saltar d’una pàgina a l’altra. Una velocitat que l’autora admet que neix del seu bagatge com a escriptora de relats curts (ha guanyat premis amb contes com Llop busca caputxeta o El missatge). L’estructura fragmentada, però, és una influència que ve del cinema: “encara me’n recordo de la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction. He intentat reproduir el mateix estil”.
Rosana Andreu aconsegueix obrir i tancar les subtrames amb èxit i jugar amb els flashbacks perquè vegis de què estan fets els fonaments dels seus protagonistes. A vegades, necessites llegir el següent capítol per saber on anirà a parar el context que t’ha deixat entreveure, i això és fonamental per fer-se amb la complicitat del lector. Una complicitat que la bibliotecària i escriptora també es va guanyar després d’aquesta presentació propera i acollidora a la Torrevisca que es va tancar amb les preguntes dels assistents i amb la firma d’alguns exemplars per part de l’autora d’Una taca de sang.
Anna Carreras i Aubets, 03/01/2023. NÚVOL: DIGITAL DE CULTURA
L’Albert apunyala i mata la Geannina enmig de la plaça Caterina Albert, centre neuràlgic del barri de Can Manyer. Els veïns fan rotllana al voltant d’una immensa taca de sang. Així comença Una taca de sang (Llibres del Delicte), la primera novel·la de l’escriptora i bibliotecària Rosana Andreu (Tarragona, 1972) bellament il·lustrada per una imatge urbana de perspectiva perfecta a càrrec d’Àlex Santaló.
Rosana Andreu | Foto cedida per Llibres del Delicte
La novel·la denuncia la violència masclista, els feminicidis imparables, i reflexiona sobre aquesta xacra social des d’un punt de vista crític i emprenyat. Rosana Andreu defuig els tòpics del gènere i des de la primera pàgina ens planta el crim i l’assassí als nassos. Perquè el que interessa a Una taca de sang són les reaccions i les emocions de tot un barri que ja veia a venir el tràgic desenllaç de la parella formada per l’Albert i la Geannina des que els van veure per primera vegada al barri i ell ja li parlava a ella amb imperatius i amb «un to molt alt i agressiu». El problema? El de sempre: «Tothom ho deia, però ningú havia fet res. I el resultat és una dona morta».
A partir de l’assassinat i de la mirada de la Blanca, la noia de la fruiteria, la que no jutja ningú perquè «cada història té darrere un munt d’històries lligades que només els protagonistes poden reconèixer amb tots els ets i uts», Una taca de sang encadena els punts de vista dels diferents personatges que poblen de quotidianitat la plaça Caterina Albert: la fruiteria de la Blanca, la biblioteca de l’Helena —al bell mig—, el Juan i la Mercedes del bar Jaén, la botiga de reparació de sabates del James, la papereria del Marc, la botiga de llaminadures de la Paula, l’estanc de la Júlia, la botiga d’animals de la Clara i l’Ivet, el gimnàs de la Sandra, la insaciable Paula, la misteriosa i envejosa Anna Guasch i el vell verd Benaiges, un porc setantí. Amb uns personatges molt ben dibuixats que estimes o detestes, Rosana Andreu escriu la novel·la en present i atorga agilitat al text a través d’uns diàlegs molt versemblants. La negror de la novel·la —més enllà del crim— es troba en les ànimes i en els pensaments rebuscats i contradictoris inherents a la condició humana.
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats.
La quotidianitat detallada de la prosa de Una taca de sang és digna d’esment. Sota l’aparença de la facilitat narrativa, com a escriptora us puc assegurar que és molt complex assolir el nivell d’oralitat en què destaca Rosana Andreu. El safareig versemblant, les converses monotemàtiques sobre el tema que ha trasbalsat la vida d’un barri sencer. A través de salts temporals enrere, el lector coneix, d’una banda, com s’han construït les relacions entre les persones del barri actual i cadascun dels seus passats per entendre els seus presents i, de l’altra, com a la Blanca li ha afectat potser més que als altres l’assassinat de la seva veïna en mans de l’Albert. La radiografia de tot plegat és impecable: «Ningú sap què passa a les cases dels altres portes endins». Tanmateix, l’acció de la novel·la, en el fons, es concentra en dos dies: els posteriors al crim. I això també és orfebreria narrativa.
Quan la Blanca es posa a pensar en l’assassinat de la romanesa Geannina —fet inevitable perquè tant el barri com els mitjans en van plens i la policia ronda tothora per allà—, li venen records en primera persona de maltractaments físics i psíquics, mirades tèrboles, explosions de còlera i menyspreus per part de la seva primera parella adolescent. El «xulo-putes» de l’Albert tenia la seva dona tancada a casa, no la deixava estudiar ni treballar, l’esbroncava al balcó davant de tot el barri, sempre feia «cara de mala hòstia» i anava amb una colla d’imbècils a mamar davant la biblioteca. L’Albert és l’arquetip d’home misogin, masclista, que no se sap comportar en societat, que aparta la parella de la seva família i dels amics perquè la vol només per ell i vol ser amo de la seva voluntat. Hi ha massa Alberts al món. Energúmens de «taula parada i llit calent».
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats com el de la Geannina. Hi ha els mans llargues com el senyor Benaiges, els porcs de llengua llarga, els assetjadors lascius, els requeridors insistents i un extens etcètera de mascles alfa que es creuen superiors a les dones i les tracten com si fossin escòria. Els tocaments no desitjats també són violència masclista: sembla evident però a dia d’avui segueix passant cada dia en cada barri del món. En paral·lel, com a bon relat que negreja, la novel·la també critica la xenofòbia, els patrons prefixats, la televisió carronyaire, la gent que s’alimenta de les penes alienes, els prejudicis. Rosana Andreu escriu una novel·la duríssima i real sense complexos.
Un home assassina la seva parella davant de tothom, un altre crim masclista que trasbalsa la vida d’un barri. Comerciants i veïns es desperten a l’ombra dels fets. Parlen i comenten. Tots creuen conèixer la parella i, molt íntimament, la història de botxí i víctima destaparà pensaments ocults de tota la comunitat. És Una taca de sang, de Rosana Andreu, publicada per Llibres del Delicte. Andreu, bibliotecària i fins ara escriptora de contes, debuta amb aquesta història en el gènere de la novel·la.
Des de l’inici, el lector ja sap qui és l’assassí. Per què?
En principi, la meva idea no era fer novel·la negra, gènere que m’apassiona, sinó una història més llarga perquè vull creure que els contes els tinc dominats. M’atrauen els relats entrellaçats i en aquest cas, tota l’acció penja de la mirada de la protagonista, la Blanca. Després, com sempre tinc la mania de matar algú, el crim masclista condiciona la novel·la, ja que tots els personatges en veure la seva vida amb relació a l’assassinat, el que acaben fent és una reflexió sobre les agressions que han patit les dones al llarg dels anys.
En aquesta mirada, és possible que acabin enaltint l’assassí?
No. La meva idea és que sigui feminista.
És una persona que captiva, molt atractiva.
Sí que és cert que hi ha dones que cauen en aquest parany. A la novel·la hi ha dos vessants. Per una banda, estic denunciant la violència masclista, però és cert que els masclistes no la llegiran i si ho fan, no se sentiran interpel·lats. Per altra banda, sí que pot haver-hi alguna dona que s’identifiqui amb alguna de les situacions i es pugui reconèixer.
El final és per enfurismar les feministes?
No. El final és un tour de force i tampoc no és que estigui molt amagat. No hi ha trama criminal, detectivesca, no hi ha un misteri molt gros, més enllà del moment de l’assassinat.
És una història costumista.
Sí, amb denúncia social.
I una defensa del comerç quilòmetre zero.
Volia fer un fresc de la vida de barri i hi ha qui m’ha comentat que és com veure Veïns o Gent del barri. Amb l’ambient de passejar pel carrer, de saludar-se entre els diferents comerços. He intentat que tot sigui molt sensorial, vívid, que el lector ho visqui.
Com a bona bibliotecària, està plena d’autors.
Són autors que m’agraden a mi i m’ha faltat l’Amélie Nothomb. Al final, sempre acabes fent referència als teus interessos.
A les biblioteques es donen moltes bregues com la que explica a la novel·la?
Moltes. Es donen moltes situacions de masclisme i haig de dir que a mi m’ha passat. Vull dir, nosaltres, igual que a altres comerços, estem en un aparador, en què quedem exposats. Ha passat moltes vegades que hi ha usuaris recurrents, que venen cada dia a veure’t. Saben a quina hora entres i a quina surts. Personalment, vaig haver de trucar a la policia perquè un usuari m’assetjava. També es donen molts menyspreus per raó de gènere i problemes de morositat.
Els que no retornen els préstecs?
Efectivament, a més jo m’encarrego dels usuaris morosos. I és una cosa que em trasbalsa molt perquè estic convençuda que treballo en un lloc que és bo, bonic i gratis, ni tan sols és barat. No he patit agressions físiques, encara que sí verbals, bastant grosses i m’incomoda molt. Per això volia reflectir-lo i també trencar amb l’estereotip de la bibliotecària. És bàsic. Porto tota la vida lluitant contra això.
Què diu aquest estereotip?
Parla de la bibliotecària lletja amb monyo, ulleres, antiga i solterona. Prou.
Els personatges masculins no queden molt ben parats.
És cert. De fet, hi ha alguns agressors, ja que hi ha moltes formes de violència masclista, des del que dona un cop a les natges, fins a les violacions o l’assassinat.
Elles, tampoc. Amb el sexe es perdona tot?
No. Tot i que vull reivindicar la sexualitat, que per a mi és bàsica. I aquí el sexe està tractat d’una manera que em serveix per fer veure que pot ser plaent, però també agressiu.
Els usuaris de la biblioteca de Cambrils es poden veure reflectits?
No específicament els usuaris de la biblioteca, sinó en general. Tot i que la trama no està situada a Cambrils, sí que hi ha moltes coses de Sant Pere i Sant Pau, on jo vivia.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
