Divendres 22 de març vaig assistir a l’acte oficial dels 25 anys de la Biblioteca de La Canonja. Va ser un acte senzill, amb l’assistència d’aquells que la van impulsar, i de les persones que hi hem treballat al llarg d’aquests anys.
La Biblioteca de La Canonja va ser el meu primer lloc de treball tot just acabada la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. La il·lusió de la primera feina i el fet d’engegar una biblioteca nova de trinca fa que sigui una de les meves biblioteques de referència, junt amb la Biblioteca Pública de Tarragona, escenari de les meves primeres lectures, i de la Biblioteca de Cambrils, on treballo actualment.
En aquella biblioteca, situada a a les golfes del Castell de Masricart, vaig aprendre moltes coses sobre la lectura i les biblioteques, apart de posar-me molt en forma pujant i baixant escales, ja que aleshores no hi havia ascensor. Vaig equivocar-me moltes vegades, però també vaig tenir alguns encerts, i estic molt orgullosa d’haver engegat el cicle Un senalló de contes, i el Club de Lectura Adult, que avui encara funcionen.
Allí vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Josep Albanell. He explicat moltes vegades l’anècdota, i és que jo n’era molt fan des de la lectura de En Patancràs Xinxolaina, llibre que havia rebut com a premi per un concurs literari a l’escola. Quan vaig idear una activitat de lectura a la Biblioteca, ell va ser el primer escriptor en qui vaig pensar, i tinc l’orgull de dir que som amics des d’aleshores. Fins i tot, junt amb el Felicià Cañellas, vaig escriure un article a CLIJ: El racó de Joles Sennell.
El Joan-Elies Adell, poeta i fins fa ben poc director de la Institució de les Lletres Catalanes, també forma part de les meves amistats d’aquella època. Malauradament no va poder venir a l’acte per motius laborals, però ben segur que ens hauria explicat alguna anècdota de la seva PSS al Castell.
Va ser un goig treballar en aquesta biblioteca, però se’m va quedar l’espina clavada de no treballar-hi formant part de la Xarxa de la Generalitat. Ara això ja s’ha aconseguit des de fa un parell d’anys, la qual cosa amplificarà encara més els serveis i activitats que ofereix.
Sí que vaig aconseguir endur-me un bon record i una bona colla d’amics. No els esmento a tots perquè no acabaria, però sí que no puc deixar d’anomenar el Felicià, un bon amic que em va ensenyar moltes coses i amb qui he compartit moltes hores de feina i de converses, primer entre el fum de les cigarretes que fumàvem tots dos aleshores, i ara entre les amanides saludables (els anys no passen debades) que mengem dos o tres cops l’any quan ens veiem per dinar.
