Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i  pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits…  totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.

4 respostes a «Un conte de fades modern»

  1. Hi ha bibliotecaries amb molta màgia i decidides com ningú, com és el cas de la protagonista de la història. Jo en conec una del poble veí igualeta que la del conte. Moderna, guapa, divertida i competent.
    Aquest tipus de bibliotecaries saben que les novel.les amb final obert molen molt perquè cadascú les allarga o les acaba com li dóna la gana. Ah! Una cosa… si el cavaller és poeta, ja té pinta de ser un cavaller amb classe i si li agraden les petites fades, el llistó va pujant. Si embaDahleix voltar per mars i muntanyes la cosa pinta mooooolt bé!!!
    El duet bibliotecaria i cavaller m'agrada, sí, sí…
    (No ho diguis a ningú però els finals feliços són els meus preferits. En el fons… sóc una romàntica)

  2. Al·legoritzes un mon inexistent de cavallers, a mi que l’únic cavaller que m’ha semblat creïble a la meva vida va ser el Cavaller Inexistent d’Italo Calvino, un cavaller que estava buit a dintre de la seva armadura, un cavaller que no “era” però que amb la seva ferma voluntat de “ser” representava com cap altre la vertadera essència de la cavalleria.

    A la vida normalment et passen els dies, però de vegades et passen “coses”. Hi ha qui tracta a la vida de tu a tu i aquesta se li plena de moments valuosos, s’enriqueix amb vivències interessants forçant que els seus dies no siguin un seguit de monòtons fulls en blanc, si no l’expressió real d’un apassionament pel fet de viure, ja que tenim la vida visquem-la en colors. Jo et vaig conèixer al caliu encisador d’una biblioteca, i ràpid em vaig donar compte de que a tu et passaven “coses”, aleshores un desig força empenyedor ens va posar l’un davant l’altre i…

    La relació de fets que ens han portat a estar junts és molt menys interessant que la relació de fets que hem forçat a ocórrer estant junts, i aquí “senyora meva” ho he de dir clarament i ben alt: GRÀCIES. El teu impuls es molt poderós, molt més que el meu, i així ho penso i dic: jo he vingut ací a aprendre. I això faig cada dia que compartim, cada dia que ens passen “coses”, aprendre que la felicitat està en viure d’una forma molt activa pel bé propi i dels qui estimes. Fer, per obtenir-ne els resultats i gaudir amb plenitud de cada moment.

    I aquest cavaller, que no ho és d’inexistent, si no físicament ben palpable, te la ferma voluntat de no desistir en aquest empeny enriquidor, encuriosit per tantes vivències encara només insinuades però que ja prometen un any nou ple de felicitat.

    Gràcies pel regal Rosana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *