No havia tornat a trepitjar la fira des d’aquell dia. La Blanca feia 13 anys i volia anar-hi. Ho havia estat evitant, però enguany ja no tenia més excuses. Totes les amigues hi anaven, i ningú entenia aquell encaparrament del Pau per marxar fora tots els anys el cap de setmana de la Fira.
Només va posar-li una condició: que portés pantalons llargs i que a les deu fos a casa. Però, papa, que és la Fira, que totes es queden fins les 12 i jo seré… però no hi va haver manera. En això el pare va ser inflexible.
La Blanca va marxar després de fer-li un petó ràpid i fugisser (volia demostrar el seu malestar) i ell es va quedar a casa llegint, però només un moment, perquè se’l menjaven les imatges d’aquell dia i no es podia concentrar en la lectura. No volia pensar-hi, però el record del que havia passat vint anys abans tornava al seu cap una i una altra vegada, com un martell… Finalment va decidir anar a la Fira. Només a donar una volta, es va dir. No passa res. Puc fer-ho.
Els anys havien passat. El Pau ja no era aquell xicot de setze anys, esprimatxat, ros i il·lusionat per compartir la Fira amb la seva primera novieta, la Raquel. Ara havia guanyat uns quants quilos i els cabells començaven a blanquejar. Pensava que, igual que ell, la Fira hauria canviat, s’hauria modernitzat o alguna cosa semblant, però no era així. No se’n sabia avenir. Semblava que el temps s’hagués aturat. Només canviava la roba de la gent que s’hi passejava. La resta era ben bé igual, tal com ho recordava.
El Pau va sentir un ofec al pit. Es va aturar i va respirar fondo dues o tres vegades. I aleshores va continuar caminant, procurant dominar els pensaments negres.
Va passar per la parada de xurros de l’inici de la Fira. L’olor penetrant de l’oli refregit li confirmava la sensació d’aturada en el temps. Els xurros, les porres, les patates fregides, les cotnes i els frankfurts s’apilonaven al mostrador mentre el xurrero suava profusament. Al Pau li va semblar veure que una o dues gotes de suor queien a la massa que aviat quedaria fregida i exposada a l’aparador. Quin fàstic, va pensar.
“La tómbola de la suerteeeeeeeeeeeeeeeeee, amigos. No se quede sin su boletooooooooo. Hoy puede ser su día de suerte!!!!!. Quiere un boleto, amigo? Solo son dos euros”. No, gràcies, va contestar el Pau. La Raquel, aleshores, sí que havia volgut temptar la sort. La butlleta tenia com a premi un mocador vermell que ella es va lligar al cabell. Estava preciosa. El Pau hauria jurat que la cantarella de l’home de la tómbola era exactament la mateixa, i que ell també era la mateixa persona. Però no podia ser. Havien passat 20 anys, per l’amor de Deu!
A continuació la parada d’artesania de Sud-Amèrica, amb pantalons, camises, instruments musicals, polseres fetes a mà. Podia ser que la roba fos exactament igual?, les mateixes talles, les mateixes combinacions de colors cridaners. I la gent comprava. No se’n sabia avenir.
Es va aturar davant del petit carro de xufles, coco, pomes de caramel i núvol de cotó de sucre. L’olor dolça va omplir-li els narius. Va respirar fondo i va recordar que amb la Raquel també s’hi havien aturat força estona allí mateix, pensant quina de les llaminadures agafarien. A ell li agradava molt el coco i ella es delia per un núvol de cotó, així que van agafar una de cada i van compartir-les entre riures. Era divertit llepar les comissures dels llavis enganxosos i sentir la calidesa de la pell de la Raquel, alhora.
Va notar un cop a l’espatlla i es va girar. Només era un grup de nois i noies, de l’edat de la Blanca, que pujaven Fira enllà, a les atraccions. El carrer s’anava omplint cada cop més i els cops i les empentes eren habituals. Sempre li havia cridat l’atenció la gent que passejava entre tota aquella gernació amb els carrets del nadons de setmanes. Entre la cridòria, els cops, les cigarretes, la calor infernal d’aquells primers dies de juny. Mentre la Blanca havia estat petita no se li havia acudit mai d’anar-hi, i després encara menys. Fins aquell dia, que ja no tenia cap més excusa.
Les atraccions per als més petits venien a continuació. Si no recordava malament, fins i tot ocupaven el mateix lloc. Els cotxes de xoc en miniatura, la muntanya russa petita, el tren de la bruixa, amb aquell personatge disfressat amb una màscara de Mickey Mouse. Els anys passaven, però els crits de nens i nenes que pujaven al tren eren exactament els mateixos. Aquella por a la foscor, al no saber què passarà dins del túnel. Als ulls inexpressius del firaire darrere la cara de Mickey. Pam, pam, pam.
L’olor enganxosa del greix refregit el va tornar a assaltar, com a la parada de la xurreria. Ara provenia, però, de la camioneta dels frankfurts. Frankfurts, hamburgueses, patates fregides, entrepans de llom amb formatge. Suplement de ceba, un euro. I els pots enormes de quètchup i maionesa per a dissimular els gustos immunds de carns processades fins a l’extenuació. Una cua de gent famolenca esperava el seu torn.
S’acostava la zona d’atraccions per als més grans, i el tipus de gent canviava. Ja no s’hi veien tantes famílies, i la mitjana d’edat es podia ben bé situar en els divuit anys. La roba havia canviat, sí. I també l’estètica. Els tatuatges, que vint anys enrere eren inexistents, ara adornaven la pell de la majoria de nois i noies que corrien per la zona. No costaven gaire de veure tenint en compte que la roba en alguns casos era ben minsa. Les noies semblava que anessin uniformades, amb shorts texans i tops de diferents mides i colors. Els nois portaven texans llargs i samarretes arrapades mostrant els músculs incipients.
El Pau, ara, mirava a banda i banda provant de trobar la Blanca entre les riuades d’adolescents que navegaven per l’esplanada. Només la vull veure de lluny, es deia. Comprovar que està acompanyada, que no li passa res. Que m’ha fet cas i que no porta shorts. Que no corre cap perill. I aleshores tornaré a casa i l’esperaré i m’alegraré que no hagi passat res. Perquè el que va passar aquell dia…
Però aleshores el Pau, que tenia aquests pensaments mentre s’obria pas entre la multitud, es va trobar davant de la Presó d’esma. I es va quedar clavat davant de l’atracció, una de les més populars, abans i ara, pel que veia. Aterrit, va veure el firaire que vigilava la cua per pujar a l’atracció. Mentre la gàbia s’anava gronxant amunt i avall, el firaire mirava l’espectacle de les carns adolescents des de sota, i s’humitejava els llavis lascivament. El Pau va mirar la gàbia i allí hi havia la seva Blanca, amb uns shorts diminuts que li havia prohibit expressament.
I ara, com 20 anys enrere, el desgraciat aquell es delectava amb l’espectacle i qui sap si no estava escollint la seva propera víctima. El Pau i la Raquel eren dalt i ell els devia mirar com ara mirava la seva filla. Era ell mateix, n’estava segur. Havia envellit molt malament, però era ell, ho sabia. Els ulls petits injectats en sang, la barba mal afaitada, els texans bruts i estripats, la samarreta plena de llànties llardoses, la llengua serpentejant entre unes dents negres i ratades.
La gàbia es va aturar i la gent va començar a sortir. El Pau i la Raquel van ser els últims. Enhorabona!, va dir el firaire. Sou els clients número 5.000. Heu guanyat un talonari de viatges il·limitats a qualsevol atracció durant el que resta de Fira. Allò estava molt bé. Podrien gastar els diners que tenien en menjar o beguda, o estalviar-los. Veniu amb mi a la caravana, em sembla que tinc allí el talonari. I va fer un gest a un company perquè ocupés el seu lloc a l’atracció.
Els dos joves el van acompanyar. Passeu, passeu. Està una mica atrotinada. A veure si el trobo… va començar a remenar calaixos. La temperatura era molt alta allí dins i el Pau es va començar a trobar malament. Esperem fora, va dir, si no et sap greu. Sí que em sap greu. I es va girar cap al Pau amb un ganivet enorme. La Raquel va xisclar, però ningú no la va sentir. El firaire va lligar les mans del Pau, el va amenaçar amb el ganivet i el va llençar al terra d’un cop. Calladet, nen. Si estàs quiet us deixaré marxar ràpid.
I aleshores es va acostar a la Raquel i… El Pau ja en va tenir prou. Feia molts anys que no hi pensava. Ho havia amagat en un racó molt fondo del pensament, després que la Raquel decidís que no ho dirien a ningú i que no en tornarien a parlar. No n’havia tornat a parlar amb ningú, cert, però allò l’hi havia impedit tornar a la Fira des d’aquell dia.
La gàbia era a punt d’aturar-se. La Blanca era dalt amb les seves amigues, i el violador era baix esmolant-se les ungles per triar la seva presa i atacar. El Pau es va acostar al Firaire i li va dir: avui no repartiràs cap talonari. I d’un cop el va empènyer cap a la gàbia quan aquesta era a punt de tocar a terra. Els crits dels joves en notar el cos esclafat i els esquitxos de sang sota l’atracció van fer que s’aplegués una gentada davant de la Presó.
Deien els diaris al dia següent que ningú no s’explicava què li havia passat pel cap a en Pau C.F. per a cometre aquell assassinat. La calor d’un juny infernal, deien uns, alguna provocació del fatxenda del firaire, deien uns altres. El cert és que en Pau no va obrir boca i va entrar a la presó amb un somriure d’orella a orella.