El bibliòfil jeia a terra, desmanegat, ert, colgat pels llibres que estimava en vida i que ara l’envoltaven com una mortalla de cel·lulosa.
No feia ni dues hores que havia entrat a la biblioteca. No a una biblioteca qualsevol. A la “seva” biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més. Havia posat la clau al pany amb cura i l’havia fet giravoltar reverencialment, com tots els dies que hi anava. Va empènyer la porta, que va xerricar suaument amb aquell soroll tan habitual, i va pitjar l’interruptor. Una llum tènue va il·luminar la sala. Aleshores, i només aleshores, va deixar anar la respiració que havia contingut des que s’havia plantat davant de la porta. El ritual era sempre el mateix.
Les prestatgeries ocupaven tota la biblioteca. Curulles de llibres de dalt baix, d’esquerra a dreta. Aquells llibres que no hi cabien reposaven en piles per damunt de les taules i en alguns racons del terra, formant estructures perfectament equilibrades i, segons el bibliòfil, perfectament ordenades.
El pols, que glatia accelerat minuts abans d’entrar, ara tornava ràpidament a la seva cadència habitual. Sempre temia que, en entrar, hagués succeït algun imprevist que alterés l’habitual paisatge. Algun llibre fora de lloc, algun animaló destructor campant per la sala, alguna trencadissa fruit d’una bretolada, algun incendi…
Els incendis el preocupaven d’allò més. Per això havia instaurat un ritual consistent en desconnectar tots i cadascun dels aparells elèctrics que hi havia a la biblioteca i, no content amb això, abans de sortir, i després de donar una última llambregada als seus llibres, baixava l’interruptor general i quedava tot en penombra i lliure del perill de qualsevol espetec elèctric fins a la propera visita.
Va tancar la porta i va passejar amunt i avall resseguint amb els dits els lloms dels llibres. Llibres vells i no tan vells, llibres grans i llibres diminuts, llibres acadèmics i novel·les. Llibres i més llibres. En català, en castellà, en anglès, en francès, en italià, en rus, en txec, en swahili… Llibres de totes menes i de tots colors. Tant feia el tema i l’idioma. Només calia que fossin llibres i que li haguessin cridat l’atenció d’alguna o altra manera. Quan viatjava procurava comprar llibres en les llengües locals, encara que no els entengués, i en gaudia igualment quan els obria, els olorava, els palpava, els acariciava i els tornava a deixar amb cura al seu lloc del prestatge.
No havia llegit ni una dècima part dels prop de 10.000 volums que conformaven la seva biblioteca. El bibliòfil en tenia prou de posseir-los i buscar per a ells un lloc adient al prestatge o en alguna de les piles perfectament distribuïdes.
Li agradaven especialment els llibres antics i rars, els de temàtica religiosa, i els llibres d’art. D’uns i altres en tenia una col·lecció ben generosa. També estava obsessionat amb les enciclopèdies i col·leccions. Es delia pels prestatges que mostraven unes fileres de volums tots iguals, amb el mateix llom, perfectament arrenglerats. Passava hores anivellant cada volum arran de la vora de la prestatgeria després de treure la pols reverencialment amb uns draps especials que havia adquirit en un llibreter de vell.
El bibliòfil, dèiem, va resseguir el llom dels llibres i en va triar un a l’atzar. Un volum de més de 500 pàgines sobre el Monestir de Poblet. No li interessava gens ni mica l’estudi arquitectònic i artístic del Monestir, però sí li agradaria tocar la pell de la coberta, passar les pàgines i admirar les fotos i notar l’aroma del paper nou. I així ho va fer després de seure a la seva butaca preferida, la de pell de color marró, situada just al mig de la sala.
El temps s’escolava ràpidament en companyia d’un bon llibre, però quan va haver saciat el seu desig amb el llibre del monestir, va decidir que havia arribat l’hora. El va tornar a deixar al prestatge, curosament col·locat, en sintonia amb els volums de banda i banda i es va dirigir al seu lloc preferit de tota la biblioteca. Va col·locar l’escala i va pujar lentament, esglaó a esglaó, fins que va ser al capdamunt, allí on reposava el volum núm. u de l’Enciclopèdia Espasa.
Per darrera vegada va aspirar fortament fins que els narius se li van omplir amb l’olor barrejada dels milers de llibres que formaven la seva biblioteca. Va engrapar dos o tres volums de l’Espasa, i es va deixar caure cap enrere mentre la resta de volums, un darrere l’altre, queien damunt seu com a fitxes de dòmino.
El dia abans el bibliòfil s’havia llevat d’hora. Tenia cita amb el metge per recollir les últimes proves que li havien fet. Feia mesos que el seu cos no responia com abans. L’edat no perdona i ell aviat compliria 82 anys. L’acompanyava la seva dona.
La Pepita era molt lectora. El bibliòfil, contràriament a allò que podia semblar, no n’estava gens orgullós de la passió lectora de la seva dona. No podia suportar trobar els seus llibres deixats de qualsevol manera per tota la casa. Damunt la taula del menjador, entre molles de pa i taques d’oli era el lloc més normal, però n’havia trobat pel terra, damunt de mobles plens de pols, doblegats i rebregats entre els coixins del sofà i, fins i tot, la Pepita n’acostumava a deixar-ne al lavabo, entre rotlles de paper de wàter i pots de xampú per encetar.
Feia anys (molts anys) havien discutit sobre aquest tema, però el bibliòfil no n’havia pogut sortir, així que va decidir iniciar la seva biblioteca personal, per a ús propi i de ningú més en un pis llogat no gaire lluny de casa. Ningú hi era benvingut, ningú hi podia entrar. I molt menys la seva dona.
El metge va encaixar la mà del bibliòfil i de la seva senyora i els va fer seure. Va revisar els informes que tenia davant i, amb la seva cara de males notícies, va anunciar allò que ja es veia a venir. El bibliòfil tenia dos mesos per endavant, a tot estirar.
Van tornar a casa en silenci. I en arribar el bibliòfil va explicar-li a la Pepita que tot just feia una setmana havia anat a arreglar el testament. Que ho deixava tot ben lligat, que no calia que es preocupés de res. I… la biblioteca? Es va atrevir ella a preguntar amb un fil de veu. La Pepita frisava per entrar a aquell santuari i fer-se’l seu i, potser, vendre alguns dels llibres. O tots. Ella no donava valors als llibres, els llegia i prou. Mai havia entès la dèria del seu home.
En aquell moment entraven al menjador i el bibliòfil va veure, damunt la taula, un llibre obert de bat a bat. Una novel·la, va pensar despectivament. A sobre, vinclant-lo de manera antinatural, un pot buit de cigrons feia la funció de punt de llibre, mentre deixava anar sobre les pàgines unes gotes del suc que havia contingut els cigrons del dinar. Però no només això. Diversos fragments estaven subratllats amb bolígraf de color vermell. Bolígraf! Vermell! El bibliòfil va notar com el cor se li accelerava, amb un batec furiós.
No et preocupis per la biblioteca, va respondre el bibliòfil, mirant de dominar-se. Serà tota teva. I, a la cuina, va agafar una capsa de mistos.
Abans d’arribar a terra i quedar masegat per l’Espasa, el bibliòfil encara va ser a temps de veure com les flames començaven a devorar la biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més.