Mes: desembre de 2022

Gloria Aznar, 11/12/2022. DIARI DE TARRAGONA

Un home assassina la seva parella davant de tothom, un altre crim masclista que trasbalsa la vida d’un barri. Comerciants i veïns es desperten a l’ombra dels fets. Parlen i comenten. Tots creuen conèixer la parella i, molt íntimament, la història de botxí i víctima destaparà pensaments ocults de tota la comunitat. És Una taca de sang, de Rosana Andreu, publicada per Llibres del Delicte. Andreu, bibliotecària i fins ara escriptora de contes, debuta amb aquesta història en el gènere de la novel·la.

Des de l’inici, el lector ja sap qui és l’assassí. Per què?

En principi, la meva idea no era fer novel·la negra, gènere que m’apassiona, sinó una història més llarga perquè vull creure que els contes els tinc dominats. M’atrauen els relats entrellaçats i en aquest cas, tota l’acció penja de la mirada de la protagonista, la Blanca. Després, com sempre tinc la mania de matar algú, el crim masclista condiciona la novel·la, ja que tots els personatges en veure la seva vida amb relació a l’assassinat, el que acaben fent és una reflexió sobre les agressions que han patit les dones al llarg dels anys.

En aquesta mirada, és possible que acabin enaltint l’assassí?

No. La meva idea és que sigui feminista.

És una persona que captiva, molt atractiva.

Sí que és cert que hi ha dones que cauen en aquest parany. A la novel·la hi ha dos vessants. Per una banda, estic denunciant la violència masclista, però és cert que els masclistes no la llegiran i si ho fan, no se sentiran interpel·lats. Per altra banda, sí que pot haver-hi alguna dona que s’identifiqui amb alguna de les situacions i es pugui reconèixer.

El final és per enfurismar les feministes?

No. El final és un tour de force i tampoc no és que estigui molt amagat. No hi ha trama criminal, detectivesca, no hi ha un misteri molt gros, més enllà del moment de l’assassinat.

És una història costumista.

Sí, amb denúncia social.

I una defensa del comerç quilòmetre zero.

Volia fer un fresc de la vida de barri i hi ha qui m’ha comentat que és com veure Veïns o Gent del barri. Amb l’ambient de passejar pel carrer, de saludar-se entre els diferents comerços. He intentat que tot sigui molt sensorial, vívid, que el lector ho visqui.

Com a bona bibliotecària, està plena d’autors.

Són autors que m’agraden a mi i m’ha faltat l’Amélie Nothomb. Al final, sempre acabes fent referència als teus interessos.

A les biblioteques es donen moltes bregues com la que explica a la novel·la?

Moltes. Es donen moltes situacions de masclisme i haig de dir que a mi m’ha passat. Vull dir, nosaltres, igual que a altres comerços, estem en un aparador, en què quedem exposats. Ha passat moltes vegades que hi ha usuaris recurrents, que venen cada dia a veure’t. Saben a quina hora entres i a quina surts. Personalment, vaig haver de trucar a la policia perquè un usuari m’assetjava. També es donen molts menyspreus per raó de gènere i problemes de morositat.

Els que no retornen els préstecs?

Efectivament, a més jo m’encarrego dels usuaris morosos. I és una cosa que em trasbalsa molt perquè estic convençuda que treballo en un lloc que és bo, bonic i gratis, ni tan sols és barat. No he patit agressions físiques, encara que sí verbals, bastant grosses i m’incomoda molt. Per això volia reflectir-lo i també trencar amb l’estereotip de la bibliotecària. És bàsic. Porto tota la vida lluitant contra això.

Què diu aquest estereotip?

Parla de la bibliotecària lletja amb monyo, ulleres, antiga i solterona. Prou.

Els personatges masculins no queden molt ben parats.

És cert. De fet, hi ha alguns agressors, ja que hi ha moltes formes de violència masclista, des del que dona un cop a les natges, fins a les violacions o l’assassinat.

Elles, tampoc. Amb el sexe es perdona tot?

No. Tot i que vull reivindicar la sexualitat, que per a mi és bàsica. I aquí el sexe està tractat d’una manera que em serveix per fer veure que pot ser plaent, però també agressiu.

Els usuaris de la biblioteca de Cambrils es poden veure reflectits?

No específicament els usuaris de la biblioteca, sinó en general. Tot i que la trama no està situada a Cambrils, sí que hi ha moltes coses de Sant Pere i Sant Pau, on jo vivia.

Lluís LLort, 06/12/2022. EL PUNT

LLUÍS LLORT – BARCELONA

Rosana Andreu (Tar­ra­gona, 1972) és una bibli­o­tecària voca­ci­o­nal perquè sem­pre ha estat i és una apas­si­o­nada dels lli­bres. Després d’haver publi­cat alguns relats pre­mi­ats, ara debuta en novel·la amb Una taca de sang (Lli­bres del Delicte).

És una obra de capítols breus i dinàmics en què els per­so­nat­ges es pas­sen el relleu d’un a l’altre. És ambi­en­tada en una petita plaça de barri amb dife­rents comerços: la frui­te­ria de la Blanca –que, tot i el to coral, és qui té més funció de nar­ra­dora–, la botiga de lla­mi­na­du­res que porta la seva amiga Paula, l’estanc, el bar i la bibli­o­teca, diri­gida per una mena de femme fatale. La quo­ti­di­a­ni­tat es veu tren­cada quan l’Albert, un nini busca-raons i mas­clista, assas­sina a punya­la­des davant del bar, a la vista de tot­hom, la Gean­nina, una noia roma­nesa que té pràcti­ca­ment segres­tada.

No hi ha inves­ti­gació poli­cial, la trama es cons­tru­eix a través de la mirada dels per­so­nat­ges fins a arri­bar a un final ben curiós. “M’agrada molt jugar amb la sor­presa final, a l’estil de les Històries impre­vis­tes, de Roald Dahl”, asse­gura Rosana Andreu.

Tot i tre­ba­llar en una bibli­o­teca, afirma que l’Helena, la direc­tora de la seva ficció, no està basada en ningú real. “He vol­gut tren­car amb l’este­re­o­tip de la bibli­o­tecària lletja i avor­rida. La situ­ació amb l’Albert, quan l’aborda i l’escri­dassa, sí que podria ser real; a mi m’ha pas­sat, perquè a les bibli­o­te­ques hi ha mol­tes acti­tuds de violència con­tra les dones, que som, en un per­cen­tatge molt ele­vat, les que hi tre­ba­llem.”

I és que hi ha un tema clar de denúncia que va recor­rent tota l’obra. “He vol­gut par­lar de la violència mas­clista en gene­ral, la que hem patit totes les dones en algun moment, anant del micro­mas­clisme fins a l’assas­si­nat.” Un mas­clisme del qual tot­hom comença a ser cons­ci­ent però que encara és lluny de des­a­parèixer.

L’ambi­ent de la plaça, amb un aire de pati de veïns, és un esce­nari ben cons­truït. “Beu una mica del caliu que hi havia al meu barri d’infan­tesa i joven­tut, Sant Pere i Sant Pau, de Tar­ra­gona, i també d’alguns espais de Cam­brils”, admet l’autora.

“M’agra­den les històries corals i polièdri­ques, on es poden veure els dife­rents punts de vista, ja que la rea­li­tat no és única, és com la per­cep cada per­sona i cada per­sona la per­cep de manera dife­rent. Els capítols curts per a mi són bàsics, no m’agrada diva­gar, sinó anar al gra. En aquest sen­tit, m’agrada molt Amélie Not­homb.”