Rosana Andreu

TOTHOM HO VEU I CALLA…

Lluís LLort, 06/12/2022. EL PUNT

LLUÍS LLORT – BARCELONA

http://www.elpunt.cat

Rosana Andreu (Tar­ra­gona, 1972) és una bibli­o­tecària voca­ci­o­nal perquè sem­pre ha estat i és una apas­si­o­nada dels lli­bres. Després d’haver publi­cat alguns relats pre­mi­ats, ara debuta en novel·la amb Una taca de sang (Lli­bres del Delicte).

És una obra de capítols breus i dinàmics en què els per­so­nat­ges es pas­sen el relleu d’un a l’altre. És ambi­en­tada en una petita plaça de barri amb dife­rents comerços: la frui­te­ria de la Blanca –que, tot i el to coral, és qui té més funció de nar­ra­dora–, la botiga de lla­mi­na­du­res que porta la seva amiga Paula, l’estanc, el bar i la bibli­o­teca, diri­gida per una mena de femme fatale. La quo­ti­di­a­ni­tat es veu tren­cada quan l’Albert, un nini busca-raons i mas­clista, assas­sina a punya­la­des davant del bar, a la vista de tot­hom, la Gean­nina, una noia roma­nesa que té pràcti­ca­ment segres­tada.

No hi ha inves­ti­gació poli­cial, la trama es cons­tru­eix a través de la mirada dels per­so­nat­ges fins a arri­bar a un final ben curiós. “M’agrada molt jugar amb la sor­presa final, a l’estil de les Històries impre­vis­tes, de Roald Dahl”, asse­gura Rosana Andreu.

Tot i tre­ba­llar en una bibli­o­teca, afirma que l’Helena, la direc­tora de la seva ficció, no està basada en ningú real. “He vol­gut tren­car amb l’este­re­o­tip de la bibli­o­tecària lletja i avor­rida. La situ­ació amb l’Albert, quan l’aborda i l’escri­dassa, sí que podria ser real; a mi m’ha pas­sat, perquè a les bibli­o­te­ques hi ha mol­tes acti­tuds de violència con­tra les dones, que som, en un per­cen­tatge molt ele­vat, les que hi tre­ba­llem.”

I és que hi ha un tema clar de denúncia que va recor­rent tota l’obra. “He vol­gut par­lar de la violència mas­clista en gene­ral, la que hem patit totes les dones en algun moment, anant del micro­mas­clisme fins a l’assas­si­nat.” Un mas­clisme del qual tot­hom comença a ser cons­ci­ent però que encara és lluny de des­a­parèixer.

L’ambi­ent de la plaça, amb un aire de pati de veïns, és un esce­nari ben cons­truït. “Beu una mica del caliu que hi havia al meu barri d’infan­tesa i joven­tut, Sant Pere i Sant Pau, de Tar­ra­gona, i també d’alguns espais de Cam­brils”, admet l’autora.

“M’agra­den les històries corals i polièdri­ques, on es poden veure els dife­rents punts de vista, ja que la rea­li­tat no és única, és com la per­cep cada per­sona i cada per­sona la per­cep de manera dife­rent. Els capítols curts per a mi són bàsics, no m’agrada diva­gar, sinó anar al gra. En aquest sen­tit, m’agrada molt Amélie Not­homb.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt