Categoria: Biblioteques

Publicat a

KISS MY ASS

Fa un parell de dies una persona va fer un tuit ofensiu cap a la meva biblioteca i, en especial, cap a una de les meves companyes. En l’espai reduït d’un tuit carregava contra el col·lectiu bibliotecari, insultava la companya i, a més, deia allò tan gastat i rònec de “et pago amb els meus impostos”.

Com que la xarxa de Musk permet interaccionar, van ser moltes les companyes bibliotecàries que li van assenyalar la poca educació del tuit i aquesta persona es devia passar el dia blocant perfils, ja que blocava tots i cadascun que deien alguna cosa que no li agradava.

En tot cas sí que vaig poder veure com es queixava del corporativisme que havia fet que sortís tothom en massa a defensar la meva biblioteca. I us explicaré perquè. Resulta que a les biblioteques, encara que a molta gent li sembli inconcebible, patim a diari insults, amenaces, vexacions i agressions per part d’usuaris malhumorats amb uns serveis que són dels més ben valorats per la comunitat, quina incongruència!

Les professionals que hi treballem som molt bones en la nostra feina: poso la mà al foc per totes i sabem quin pa s’hi cou a diari, així que sí, si ens ataquen a una ens ataquen a totes i, a l’estil del #metoo: “Jo sí et crec germana”. I si això és corporativisme, doncs endavant amb el corporativisme, què voleu que us digui. Per cert: cap companya bibliotecària em va preguntar què punyetes havia passat, ja sabien que per la nostra banda havíem fet bé la feina i ho saben perquè elles també han de batallar amb aquests temes sovint.

El mateix dia, a més, també va sortir un bonic article d’opinió al Diari Ara amb el títol de “Bibliotecàries republicanes” en què un tal Albert Pla Nualart es despatxa a gust contra les bibliotecàries de la sala infantil de la Benguerel: “… i aquests bibliotecaris espectrals de la Benguerel només transmeten als infants que hi entren… indiferència funcionarial”. Aquest senyor poc que coneix les biblioteques, ja que tant la Benguerel com tota la resta de biblioteques d’aquest país funcionen de meravella i realitzen una tasca de dinamització de la lectura brutal amb els més petits.

Com veieu, això és el pa nostre de cada dia, i no ens hem de conformar amb què ens fotin mocs a la cara mentre som a la biblio, sinó que també ens hem de veure exposades a les xarxes, com aquests dos exemples que us he posat. És per això que hi ha diversos perfils a twitter per lluitar (corporativament, sí), contra aquests atacs. Es tracta de Feministes CCB, Defensem biblios Bcn  i Bibliotecàries Precàries.

I us preguntareu: perquè aquest post porta per títol “Kiss my ass”, oi? No, no li dic jo a ningú. És el que em va dir a mi un usuari amb cara de fàstic fa unes setmanes després que el carnet li quedés bloquejat durant quinze dies per haver tornat tard un munt de documents amb un mes de retard. Vaig a prendre’m una til·la.

Publicat a

Amb els ulls esbatanats

 

 

Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que  enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.

Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant,  la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.

Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat  amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?

A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.

I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?

Publicat a

25 anys de la Biblioteca de La Canonja

Divendres 22 de març vaig assistir a l’acte oficial dels 25 anys de la Biblioteca de La Canonja. Va ser un acte senzill, amb l’assistència d’aquells que la van impulsar, i de les persones que hi hem treballat al llarg d’aquests anys.
La Biblioteca de La Canonja va ser el meu primer lloc de treball tot just acabada la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. La il·lusió de la primera feina i el fet d’engegar una biblioteca nova de trinca fa que sigui una de les meves biblioteques de referència, junt amb la Biblioteca Pública de Tarragona, escenari de les meves primeres lectures, i de la Biblioteca de Cambrils, on treballo actualment.
En aquella biblioteca, situada a a les golfes del Castell de Masricart, vaig aprendre moltes coses sobre la lectura i les biblioteques, apart de posar-me molt en forma pujant i baixant escales, ja que aleshores no hi havia ascensor. Vaig equivocar-me moltes vegades, però també vaig tenir alguns encerts, i estic molt orgullosa d’haver engegat el cicle Un senalló de contes, i el Club de Lectura Adult, que avui encara funcionen.
Allí vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Josep Albanell. He explicat moltes vegades l’anècdota, i és que jo n’era molt fan des de la lectura de En Patancràs Xinxolaina, llibre que havia rebut com a premi per un concurs literari a l’escola. Quan vaig idear una activitat de lectura a la Biblioteca, ell va ser el primer escriptor en qui vaig pensar, i tinc l’orgull de dir que som amics des d’aleshores. Fins i tot, junt amb el Felicià Cañellas, vaig escriure un article a CLIJ: El racó de Joles Sennell.
El Joan-Elies Adell, poeta i fins fa ben poc director de la Institució de les Lletres Catalanes, també forma part de les meves amistats d’aquella època. Malauradament no va poder venir a l’acte per motius laborals, però ben segur que ens hauria explicat alguna anècdota de la seva PSS al Castell.
Va ser un goig treballar en aquesta biblioteca, però se’m va quedar l’espina clavada de no treballar-hi formant part de la Xarxa de la Generalitat. Ara això ja s’ha aconseguit des de fa un parell d’anys, la qual cosa amplificarà encara més els serveis i activitats que ofereix.
Sí que vaig aconseguir endur-me un bon record i una bona colla d’amics. No els esmento a tots perquè no acabaria, però sí que no puc deixar d’anomenar el Felicià, un bon amic que em va ensenyar moltes coses i amb qui he compartit moltes hores de feina i de converses, primer entre el fum de les cigarretes que fumàvem tots dos aleshores, i ara entre les amanides saludables (els anys no passen debades) que mengem dos o tres cops l’any quan ens veiem per dinar.
Publicat a

Som Biblioteca

Dissabte 26 de gener un grup de bibliotecàries ens vam reunir a la Biblioteca Mercè Lleixà per escoltar a tres grans professionals: la Cinta Roldan, la Paula Jarrin i la Bel Olid, i per debatre sobre llibres, lectura, biblioteques i feminisme.
La Begonya Ferré i el seu equip a la Biblioteca de Roquetes, la Judit Tomé i el Marc Jornet organitzen des de fa uns anys les trobades Som Biblioteca, que permeten intercanviar opinions entorn del nostre món laboral i aprendre de les experiències de les convidades i de les companyes que assistim a la trobada.
Enguany va obrir la sessió la Cinta Roldán, de la biblioteca de Gandesa. Va explicar la seva experiència realitzant accions culturals que pretén que proporcionin transformacions en les persones. I, tal com va explicar, ho aconsegueix, encara que sigui una feina de formigueta, d’anar creant una platja a base de petits granets d’arena en forma de trobades de clubs de lectura tan especials com el feminista o el de poesia. El vincle que ha aconseguit crear amb les persones que s’acosten a la biblioteca fa pensar que sí, que la feina feta a les biblioteques pot aconseguir transformacions. Ens hi posem?
La Paula Jarrin, llibretera de referència pel que fa a la literatura infantil i juvenil des de la seva llibreria Al·lots, va fer una exposició amb un títol provocador: “Llegir no serveix per a res (però ajuda molt)”. El títol el va agafar prestat d’un article de Tina Vallès a Vilaweb, i li serveix per a reivindicar una lectura purament plaent, sense obligatorietats. La lectura per plaer, ens va dir, té efectes infinitament més beneficiosos que quan es llegeix per obligació. És per això que molta de la seva feina la dedica a llegir i comentar llibres infantils i juvenils, per tal de donar unes pautes a aquells que treballem a l’entorn del món del llibre. En aquest sentit va acabar la seva intervenció recomanant 25 títols de novetats que són imprescindibles i dels quals vaig prendre bona nota, evidentment.
Finalment la Bel Olid, presidenta de l’AELC, va argumentar a favor de deixar de recomanar llibres masclistes per tal de salvar el desequilibri tradicional en favor de la literatura escrita per homes, perpetuadora de clixés masclistes. Va exposar molts exemples de com el patriarcat no només no destaca la literatura feta per dones, sinó que fins i tot  la silencia i l’arracona. Es demana, per exemple, per què als instituts es llegeix Jaume Roig i no Isabel de Villena, contemporània seva i millor escriptora. 
Va ser una trobada tremendament inspiradora i útil, que ens va fer pensar, aprendre, i impulsar a actuar per tal d’engegar accions a les nostres biblioteques que funcionin com a motors de transformació social. Només em resta agrair l’organització de la Jornada i desitjar que des de la Biblioteca de Roquetes continuïn oferint #SomBiblioteca durant molts anys més.
Publicat a

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???

Estic enfadada. MOLT!
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.

Publicat a

El Club de lectura infantil

El dia  26 comença una nova edició del Club de Lectura Infantil de la Biblioteca de Cambrils. Ja deu fer uns 15 anys que el dinamitzo, i molts dels nens que passen pel club després continuen al juvenil, amb l’Eva Ferré. 
Perquè és necessari un club de lectura? hi ha mares i pares que, quan s’inicia el curs, venen a la biblioteca a la recerca d’activitats (gratuïtes) i sovint tenen fills als quals no els agrada llegir (cada cop més) i els voldrien apuntar al club per veure si així s’engresquen. 
A les biblios no tenim receptes miraculoses, però sí que procurem engrescar amb coses tan senzilles com compartir opinions entorn de la literatura, conèixer llibres de temàtiques i d’autors diferents,  aprendre mitjançant l’ús de jocs, parlar amb escriptors i il·lustradors i, sobretot, oferir un ampli ventall d’opcions de lectura que ajudin en la creació d’un esperit crític i autodidacta. És a dir, volem que els nens i nenes tinguin les eines necessàries per a escollir les seves lectures ara i en un futur de manera autònoma. 
Sovint s’acaben apuntant nens i nenes que ja són lectors i això fa que ens preguntem pel sentit del club de lectura. Si ja són lectors, aleshores perquè s’apunten al club? doncs la resposta és al final de paràgraf anterior i també podríem comparar el club infantil amb els clubs de lectura adults. Gairebé totes les biblioteques en tenen algun i ningú no es planteja que la gent que hi va ja són lectors. Doncs el mateix. Els lectors tenim de vegades la necessitat de compartir les nostres impressions sobre allò que llegim, i els clubs acompleixen aquesta funció perfectament.
Al club de la biblioteca de Cambrils he realitzat muntanyes de lectures i activitats (especialment engrescadores van ser les del 2016, amb el Centenari Roald Dahl); hem pogut xerrar amb autors com Olga Xirinacs, Josep Albanell, Ignasi Blanch, Jordi Folck, Vicenç Villatoro… i molts més; i han passat per la nostra sala molts nens i nenes que ara ja són grans i que encara recorden el seu pas pel Club. 
En un exercici de sinergia literària, el Jordi Folck (que va venir a una de les sessions del club i que, a més, és l’editor del meu llibre) em va preguntar pels meus “consells” per a engrescar a la lectura i els va publicar al seu bloc: Los 10 consejos de Rosana Andreu para hacer lectores. És només una petita part de les coses que es poden fer, però n’hi ha moltes més, i és que “cada maestrillo tiene su librillo”.
La foto que encapçala el post és d’una sessió del 2008 i hi apareixen, entre altres, l’Alba i la Maria, amb les quals encara avui tinc amistat. Una relació que comença entre llibres no pot anar malament, no creieu?
Publicat a

Llegir té premi?

El Servei de Biblioteques i Legiland han convocat aquest estiu LLEGIR TÉ PREMI, un concurs per a fomentar la lectura. El mecanisme era molt senzill. Només calia inscriure’s a la pàgina amb el carnet d’una biblioteca, crear un avatar, triar lectura, llegir i guanyar punts contestant els qüestionaris.

Enguany jo he tingut una experiència doble: com a dinamitzadora i com a mare de participant i us puc explicar la meva experiència des d’aquesta doble vessant.

PUNTS A FAVOR: la meva filla, que no llegeix habitualment, ha llegit molt, moltíssim. Ha devorat un llibre després de l’altre, tant lectures clàssiques com més modernes: Un monstruo viene a verme, Un puente hacia Terabithia, Ningú és un zombi, El club de las zapatillas rojas, Wonder i molts més que ara no recordo. I no és l’única que ha llegit molt a Cambrils. Més d’una vintena de nens i nenes de la nostra biblioteca es van inscriure.

PUNTS EN CONTRA: el tema del concurs provoca una mica de frustració. He vist com la Judit llegia i llegia, i tot i així hi havia nens i nenes que llegien el doble, el triple, deu vegades més… i per molt que llegís mai aconseguia estar en el rànquing dels 10 primers lectors. La diferència de punts, a més, era abismal. Altres nens de la biblioteca m’han comentat el mateix. Si hi ha nens que llegeixen actualment d’aquesta manera tan devoradora, jo que me n’alegro. Pensava que no existien. En tot cas, el tema de les puntuacions també es frustrant quan algú s’incorpora al joc i ja ha passat un mes, per exemple, i hi ha nens que porten un mes llegint. És realment impossible arribar a aconseguir cap premi, així que tothom s’hi hauria d’apuntar els primers dies si vol tenir opció a premi.

També trobo a faltar algun gadget per a compartir lectures a Instagram Stories, per exemple. En aquest cas els nens i nenes donarien visibilitat al concurs i als llibres i això seria una propaganda ideal de boca-orella directa entre el target de públic a qui s’adreça el concurs.

El Concurs ha acabat tot just fa un parell de dies i jo em pregunto: Llegir té premi? La resposta és SÍ, en majúscules. Encara que el concursant-lector no hagi guanyat ni la tablet, ni l’smart watch, ni els llibres, ha guanyat en hàbit lector, vocabulari, imaginació, expressió, concentració i segur que començarà l’institut amb molt bon peu i és que, com diu aquest article de l’ARA CRIATURES, tres estius sense llegir equivalen a un any perdut en desenvolupament intel·lectual.

Publicat a

Contes de Dahl a la biblioteca de La Canonja

Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.
Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)… Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per “enxufe”, ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte. 
El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d’escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià  es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop. 
Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d’aleshores m’honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l’heu llegit, feu-ho).
Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l’he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s’han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d’Històries Imprevistes. Va ser l’oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d’haver iniciat la meva vida laboral allí.
I demà què? 
Publicat a

NO explicaré més contes

L’edat dels nens i nenes que venen a les sessions de contes de les biblioteques és cada cop més baixa. No és un tema exclusiu de la meva biblioteca, sinó de totes. Ho he pogut constatar parlant amb narradors i bibliotecaris de diferents biblioteques. Aquesta és la tendència.

Quins són els motius? Jo crec que, d’una banda, les ganes dels pares d’estimular els nens de ben petits, i de l’altra, les múltiples activitats extraescolars dels nens a partir ja de 1r de primària. Unes activitats que deixen ben poc temps lliure. Amb això tenim que s’acosten a la biblioteca en demanda d’activitats els pares de nens fins a 3 anys, i els nens a partir de primària “desapareixen”. I si algun d’aquests ve per casualitat, quan veu la munió de nens petits sent que allò no està fet per a ell. És un peix que es mossega la cua.

Potser no són aquestes les raons. Potser són altres. Però el cas és que l’edat baixa cada cop més. I els contes que s’expliquen per a una franja d’edat no són adequats per a una altra franja. Entre altres coses (entre moltes altres coses) la capacitat d’atenció és ben diferent.

Apart d’això, també hi ha un altre tema i és el de l’educació quan s’assisteix a una sessió de contes, però això donaria per un altre post. Aquell tema d’oblidar els mòbils, no fer tertúlies mentre s’està explicant… Les condicions ideals per a una sessió les explica molt bé Inés Bengoa en aquest post: Condiciones de cuento. I també per a unes bones pràctiques en la realització de narracions sempre és ideal consultar les pàgines de Pep Bruno i AEDA, que porten molts anys fent pedagogia de la narració oral.

Fa més de 20 anys que explico contes. He après a narrar de manera autodidacta, observant, llegint i assistint a cursos específics. En tot cas, crec que les meves habilitats narradores encaixen més en franges d’edat a partir de 6 anys. És per això que dic que NO explicaré més contes. Bé, no explicaré més contes en franges inferiors a aquesta edat. Crec que hi ha professionals que estan especialitzats i ofereixen sessions de narracions per a bebés magnífiques. Són tot un altre món.

I… heu de saber que els contes NO són només per als petits. A qui li agrada que li expliquin una bona història? segur que TOTS heu aixecat la mà. M’equivoco?

Publicat a

Setmana del Llibre en Català

Dissabte 9 de setembre vaig tornar a passejar per la Setmana del Llibre en Català. Aquest cop amb la meva bibliotecària preferida, la Lidia Bartolomé, i els nostre dos valencians preferits, el Carles Gil i el Josep Calataiud.

La Setmana és un aparador magnífic del món editorial i llibreter català. Apart de poder remenar pels estands es fan multituds d’actes relacionats amb el llibre i la literatura: sessions de contes, presentacions de novetats, xerrades, rutes literàries… però per a mi suposa l’oportunitat de saludar i intercanviar impressions amb persones que sovint només conec per les xarxes.

Enguany he pogut desvirtualitzar la Paula Jarrin, de la llibreria Al·lots; el J.M. Vidal-Illanes, que presentava nou llibre editat per Gregal; La Maria Nunes que també presentava llibre de rutes literàries editat pels amics de Meteora; el Miquel Adam, de Amsterdam, que em va convèncer per a comprar la seva última novetat del catàleg (pinta molt bé); el Marc Moreno, que malauradament enguany no tenia estand de Llibres del Delicte; La Laura Huerga, sempre amb un somriure… i molts altres.

I vam tornar a casa amb la bossa plena de llibres, que prometen lectures ben interessants (aniré informant). Dimecres 13 és el dia de les biblioteques a La Setmana. La nostra biblioteca anirà a adquirir algunes de les últimes novetats: ja he passat la info a les companyes.

Publicat a

A tu, que saps + que jo de biblioteques

Tinc la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i porto més de 20 anys treballant en biblioteca pública. Però qualsevol persona del carrer està més
qualificada que jo per a opinar sobre el dia a dia en una biblioteca.
Fa poc algú, per privat d’Instagram, va qüestionar que una biblioteca tingués la revista Hola. I aquí ve el motiu d’aquest post. Resulta que l’àmbit de les
biblioteques és molt donat al fet que persones que ni són bibliotecàries, i moltes vegades ni tan sols usuàries de biblioteca, s’atreveixin a criticar procediments bibliotecaris. Tothom hi pot dir la seva, sense tenir en compte que cada decisió
que es pren a la biblioteca és discutida, parlada i consensuada
entre tot el personal, d’acord amb allò que creiem que és més
beneficiós per a un ampli sector del públic.
Treballar en una biblioteca pública no és fàcil, perquè s’ha de satisfer un ampli ventall de necessitats, la d’usuaris de tota mena i condició. El Manifest de la
Unesco diu que la biblioteca ha de ser un lloc democràtic d’accés a la informació,cosa que les bibliotecàries tenim interioritzada i integrada en el nostre dia a dia. I si això vol dir que s’ha de tenir la revista Hola, entre
moltes altres revistes de diferents temàtiques, doncs es té. A mi
personalment no m’agrada, però no m’ha d’agradar a mi, sinó al seu
públic. Igual que hi ha revistes de cuina, de jardineria, d’esport,
de cinema, d’actualitat…
Però, clar, criticar és molt fàcil. I opinar (encara que no entenguis ni un borrall) també.
Les biblioteques són organismes vius, que es reinventen constantment i que, apart de donar servei a públics molt diferents, han de fer front a problemes d’espai, per exemple. La gent que hi treballem hem de decidir constantment quins documents comprar, quines subscripcions donar d’alta, quins documents cal exporgar o guardar al magatzem. Són feines pràcticament diàries i que valorem sempre de cara a oferir aquest accés democràtic de què parlàvem abans.
Els usuaris normalment tenen perfils molt definits i busquen coses molt concretes. Evidentment si hi ha una persona fanàtica dels westerns i que cada setmana agafa en préstec cinc pelis d’aquestes, arribarà un moment que les haurà vist totes. No podem comprar 200 pelis només perquè un usuari sigui
fanàtic, ja que el pressupost l’hem de repartir entre gèneres per
tal que hi hagi una representació de tot.
I pel que fa a llibres, tres quarts del mateix. Hi ha gent que es queixa si hi ha massa llibres en català, o altres si n’hi ha massa en castellà. N’hi ha que no en
tenen prou amb les 30 novel·les de la Danielle Steel, i encara en
volen més. N’hi ha que no entenen que tinguem en lloc destacat
l’última novel·la de la Megan Maxwell i argumenten: això no és
literatura eròtica de qualitat. Doneu-li a llegir Anaïs Nin o Henry
Miller. Doncs no, amics, això no funciona així, quan a algú li
agrada la Megan Maxwell, li agrada la Megan Maxwell i no li parlis de
Millers o Nins (ho he provat, i no cola)
I a tot això l’espavilat de torn que vol tenir les obres completes de Pérez Galdós en lloc destacat perquè són literatura en majúscula i HAN d’estar sí o
sí, resulta que no trepitja mai la biblioteca. I en canvi sí que ve
cada setmana la que agafa les novel·les de la Maxwell. I aquesta,
com que ve cada setmana, queda comptabilitzada al comptador de
visitants de la biblioteca, que és el que després demanen els
polítics per a invertir més o menys en l’equipament. Números, de
persones que utilitzen els serveis.
En definitiva, que les bibliotecàries hem d’estar en un precari
equilibri intentant tenir una mica de tot i que tothom s’hi pugui
sentir representat. I si hi ha algú que no troba allò que busca,
sempre ho podem demanar a una altra biblioteca, per això tenim el
servei de préstec interbibliotecari, que funciona d’allò més bé.
Però clar, criticar és molt fàcil. Quan estàs dins és quan veus quin pa s’hi dóna i t’ho has de manegar amb el pressupost que tens i com bonament pots. I
algunes d’aquestes persones de crítica fàcil resulta que veuen
també el dia a dia de la biblioteca amb la multitud d’activitats de
promocions lectores per a totes les edats, la formació d’usuaris,
les recomanacions personalitzades a través de guies i youtube, i
centenars de coses més…. però clar no se’ls passa pel cap
donar-te l’enhorabona ni tirar-te alguna floreta. Per moltes
activitats que facis resulta que l’únic comentari que t’arriba és:
“com que teniu l’Hola, a veure si vinc un dia i confonc la
biblioteca amb una perruqueria”
Ai, sí, fill, quina gràcia!
Il·lustració de Carles Gil
 
Publicat a

La bústia de devolucions

La bústia de devolucions de la biblioteca és un invent extremadament útil i necessari. Dóna servei a aquelles persones que NO poden venir a tornar les coses a la biblioteca perquè estan molt enfeinats, però en canvi SÍ poden venir a emportar-se coses a la biblioteca, ja que en aquest cas s’ho poden combinar perfectament.

No entraré en la feina addicional que suposa per als treballadors la gestió de la bústia, però sí us explicaré algunes de les casuístiques que ens trobem:

  • Retorn de documents amb molt retard, per si cola i no ens adonem que fa 250 dies que s’havien d’haver tornat. NO COLA.
  • Donacions llardoses. Donat que fa vergonya portar-les directament al taulell per la seva llardositat, si es deixen a la bústia la gent queda amb la consciència tranquil·la i et passen a tu el mort sense haver de sentir que hi ha coses de les quals no cal fer donació (veure post sobre donacions)
  • Documents fràgils que ningú amb dos dits de front s’arriscaria a llençar per un forat que no saps on va a parar i que no saps si el material es pot fer malbé. Com a exemple, hi va haver una usuària que va llençar un ebook, amb un parell. I un altre que també va llençar un CD que li havíem prestat d’una altra biblioteca i que, específicament, portava un postit que deia: “tracteu especialment aquest CD donat que forma part de la nostra col·lecció local i està signat per l’autor”.
  • Retorn de documents que la persona deia que ja havia tornat a la biblioteca i que havia remenat tota la casa de dalt baix i que no els tenia de cap manera. Quan finalment els documents apareixen, es dipositen amb nocturnitat a la bústia per si cola i no ens adonem. NO COLA.
  • Llibres d’un volum considerable, tipus diccionaris enciclopèdics o totxos com les novel·les del Rothfuss, etc… Es fan difícils d’entaforar pel forat de la bústia, però la gent empeny i empeny fins que el llibrot acaba entrant. Si es desencola una mica en el procés, ja ens ho trobarem nosaltres després.
  • Documents que dipositen encara que intueixin que la bústia és plena i que potser si ve algú darrere i posa la mà se’ls podrà emportar. Però aleshores, ja no és el seu problema, el problema és nostre, clar, perquè ells ja han deixat el document a la bústia.
  • Documents diversos que s’han extraviat a casa de l’usuari, però com que assegura que els va tornar a la bústia i és la seva paraula contra la nostra, doncs ara el problema és nostre.
  • Gent que, tot i que està la biblioteca oberta, i tot i que entren a fer-ne ús, abans d’entrar, dipositen els documents a la bústia. Aleshores arriben a taulell per a agafar altres coses en préstec i quan els dius que deuen coses et diuen: “Noooooo, si ho he deixat a la bústia”.  Clar, i l’esperit sant ho porta volant fins al programa de gestió de manera immediata.
  • Gels de maduixa Durex (sencers). Bé, tant pot ser això (que és real), com qualsevol altra porqueria. Total, és com una paperera, no?

Aquests només són uns petits exemples dels problemes associats a les bústies de devolucions, però segur que els companys bibliotecaris en teniu molts més. Us animo a deixar comentaris amb les vostres experiències.

Ah, i si amb la bústia hi ha gent que no en té prou, cap problema: poses els documents en una bossa i els llences per sobre de la porta. Fiuuuuuuuuuuuu. Algú ja els recollirà… o no (cas real). Un cop llençat el material, el problema és nostre.


Il·lustració de CARLES GIL

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies