Passejant pels carrers propers a la catedral de Palma de Mallorca vaig trobar una petita llibreria amb encant (Literanta), i hi vaig comprar un exemplar de El encaje roto, de Emilia Pardo Bazán, una recopilació de contes de violència contra les dones. L’edició és a càrrec de Cristina Patiño i l’ha publicat Contraseña editorial.
Patiño fa també un estudi sobre l’obra de Pardo Bazán i assenyala la seva reivindicació feminista, molt explícita en tots els contes que trobem en aquest recull, i en la resta de la seva obra, així com en la seva pròpia vida.
El Encaje roto són 35 relats que tenen en comú una violència contra les dones que podria semblar d’una altra època, però que avui dia encara no ha desaparegut. La lectura de totes aquestes narracions fa posar la pell de gallina. A mi m’han agradat especialment:
Las medias rojas
Los huevos arrefalfados
Apólogo
La dentadura
El encaje roto
Aquest últim, que dona nom al recull, ens demostra com un petit gest pot transformar la vida de les persones i evitar, per exemple, que una dona canviï un destí de maltractaments per una vida de llibertat. No cal que assenyali que la prosa de Pardo Bazán és literatura amb majúscules. Aquí us deixo un petit fragment de Las medias rojas:
“Cuando la rapaza entró, cargada con el haz de leña que acababa de merodear en el monte del señor amo, el tío Clodio no levantó la cabeza, entregado a la ocupación de picar un cigarro, sirviéndose, en vez de navaja, de una uña córnea, color de ámbar oscuro, porque la había tostado el fuego de las apuradas colillas”
Juno, a la mitologia grega,
era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. La Juno que protagonitza la
novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que
suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver
assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies
que la rebutgen una i altra vegada.
Per tal de millorar la
situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en
què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. Contra la seva voluntat la
Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova
les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no
interfereixi en la dinàmica de la classe. La Juno i el Cesc van
alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment
de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.
L’autora és llicenciada en Comunicació
Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig
tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al
Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan
planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi
Menjallibres el 2018.
Jo crec que amb aquest llibre
la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge
anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa
reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens
convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades,
aquest món no és de color de rosa.
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.
Tots coneixem Tow Sawyer, Jim Hawkins i Nils Hölgersson. Són personatges que ens han acompanyat durant generacions entre les pàgines de grans llibres de LIJ. Però avui vull fer un homenatge als personatges femenins que també desfilen per les pàgines dels millors llibres per a infants i joves, i que són tan grans com aquells (o més)
Algunes de les meves protagonistes preferides:
MATILDA, de Roald Dahl. Una nena que aprèn sola a llegir en una biblioteca. Totes les bibliotecàries n’estem enamorades i ens agradaria tenir una Matilda a qui prestar Dickens i Dumas.
ANNA DE LES TEULES VERDES, de Lucy Maud Montgomery. Una nena pèl-roja, pigada, adoptada per un matrimoni gran per tal que els ajudi en les feines de la casa. Un llibre que ara, no deixarien publicar, n’estic segura.
PIPPI de Astrid Lindgren. No li cal presentació. Qui no ha volgut ser amiga de Pippi i viure mil i una aventures?
LESLIE, de Katerine Paterson. El protagonista de Un puente hacia Terabithia és en Jess, però el paper de la Leslie és fonamental per a l’avançament de la trama i, sobretot, el tràgic final, que sempre recordarem. Un llibre prohibit per aquest final, entre altres coses.
JO, de Louise May Alcott. La doneta més rebel i, a més, escriptora. També ens agrada molt, clar!
CELIA, de Elena Fortún. Una nena encantadora que va fer les delícies de les lectores de principis del s. XX. Acaba de sortir la biografia de l’autora, imprescindible per aquelles que ens vam enamorar de Celia: Oculto sendero
FANTÔMETTE, de Georges Chaulet. Recordo devorar les aventures d’aquesta heroïna. Juraria que no s’han tornat a editar. Ja en tenen prou les nenes d’avui en dia amb LadyBug?
ALICIA, de Lewis Carroll. Un clàssic no només de la LIJ, sinó de la literatura en general, a qui no cal presentar.
KATNISS EVERDEEN, de Suzanne Collins. Protagonista d’una exitosa trilogia, avui tothom coneix la Katniss i la seva lluita contra el Capitoli.
GEORGE, de Alex Gino. Acabo de llegir aquest llibre i, tot i que no és un clàssic, vull incloure’l com a homenatge pel retrat tan aconseguit de les dificultats d’una nena transgènere. I encara que som al S.XXI i que sembli mentida, ha estat prohibit als EUA.
La Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és l’entrada al món de la Literatura. Qui s’hi capbussa i frueix de la navegació entre pàgines i més pàgines d’aventures, humor, terror, misteris… té molts números per convertir-se en un adult lector i això, com no cal que us expliqui, té múltiples beneficis.
Els escriptors de LIJ, apart de fer-nos gaudir amb els seus llibres, ens han deixat frases sobre la lectura que podem trobar recopilades en diferents enllaços. Avui en destaco les següents:
Estamos habitados por libros y por amigos. Daniel Pennac
Les paraules ens faran un pont lluminós que s’alçarà per sobre nostre i seran la supervivència. Els poetes que ens han precedit ens han fet hereus d’aquesta llum. Olga Xirinacs
Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida. Ana María Matute
Un libro es como un espejo. Si un tonto se mira en él, no puedes esperar que refleje un genio. J.K. Rowling
Es un buen libro aquel que se abre con expectación y se cierra con provecho. Louise May Alcott
El que no cree en la magia, nunca la encontrará. Roald Dahl
¿Por qué a los adultos no les gustaba leer las historias que hablaban de Narnia, de islas secretas, contrabandistas y peligrosos duendes? Neil Gaiman
Los niños tienen el derecho a encontrar sus propios autores, y yo quiero ser ese autor, no el material de un programa de curso. Neil Gaiman
Es importante que los niños lean poesía. Y es más que importante, es necesario. Gloria Fuertes
No sé cómo debe ser un libro infantil, trato de ser auténtica; auténtica en el sentido artístico, que es lo único que me propongo cuando escribo. Astrid Lindgren
Que acabo de llegir aquest llibre de la M. Carme Roca i m’ha agradat molt.
Que tracta de la vida de l’Eulàlia Rovira entre els anys 40 i 50. Una nena malaltissa que aconsegueix treballar de maniquí per a Pertegaz, després de passar pels taulells de Can Jorba, la famosa empresa de Barcelona.
Que la seva vida estarà marcada per les convencions socials i la por al què diran, i això la conduirà a cometre un error darrere d’un altre.
Que coneixerem un ventall de personatges que ben segur podrien haver existit realment: des del feixista furibund, fins el professor d’esquerres que ha de fugir d’Espanya, passant pels homosexuals que han de guardar les aparences sigui com sigui, les minyones arribades d’Andalusia, i les treballadores que deixen la feina un cop s’han casat.
Que m’ha agradat molt també el retrat d’aquella època, amb les referències als anuncis, i als serials de la ràdio i, sobretot, la multitud de detalls sobre la roba, la confecció, i el món de la moda en general.
Que us la recomano si us agrada tot això que us he dit, i que si us estranya com he fet aquesta recomanació, només cal que llegiu el llibre i ho entendreu.
Pel matí, després d’un espectacle de contes i llegendes de les Terres de l’ebre a càrrec del grup de teatre juvenil de l’EtcA, vaig sortejar 5 exemplars de Les Aventures d’en Nic entre els nens i nenes assistents, junt amb l’Olga i l’Ester Besolí, autores de Els Contes de Muniatto, que també van sortejar els seus llibres.
A continuació, i entre saludar a uns i a altres, vam poder gaudir d’espectacles de poesia elèctrica i teatrals. I l’hora de dinar es va passar en un sospir entre escriptores, llibreteres, bibliotecàries, i gent vinculada d’una o altra manera a la literatura.
Per la tarda tocava la xerrada sobre biblioteques i autors de capçalera, conduïda de manera impecable per Ricard Ruiz Garzón i presentada per Àlex Cosials. Els escriptors van parlar de la seva vinculació amb les biblioteques, i del seu amor pels nostres equipaments, i les bibliotecàries també hi vam dir la nostra. Ells ens estimen i nosaltres també, i per això els recomanem (o prescrivim, que queda més modern)
Les Jornades són un magnífic aparador de la literatura que es fa a casa nostra, i de qualsevol tipus d’espectacle que s’hi relacioni. Permeten posar en contacte autors, lectors i altres professionals del món del llibre i també, evidentment, comprar llibres. Enguany Espai Cultural Guaix feia la parada amb els llibres de tots els autors presents a les Jornades. Jo ja em vaig emportar uns quants exemplars signats.
L’any que ve tornarem. Espero que amb la segona part de Les Aventures d’en Nic (pel Priorat).
El dia 26 comença una nova edició del Club de Lectura Infantil de la Biblioteca de Cambrils. Ja deu fer uns 15 anys que el dinamitzo, i molts dels nens que passen pel club després continuen al juvenil, amb l’Eva Ferré.
Perquè és necessari un club de lectura? hi ha mares i pares que, quan s’inicia el curs, venen a la biblioteca a la recerca d’activitats (gratuïtes) i sovint tenen fills als quals no els agrada llegir (cada cop més) i els voldrien apuntar al club per veure si així s’engresquen.
A les biblios no tenim receptes miraculoses, però sí que procurem engrescar amb coses tan senzilles com compartir opinions entorn de la literatura, conèixer llibres de temàtiques i d’autors diferents, aprendre mitjançant l’ús de jocs, parlar amb escriptors i il·lustradors i, sobretot, oferir un ampli ventall d’opcions de lectura que ajudin en la creació d’un esperit crític i autodidacta. És a dir, volem que els nens i nenes tinguin les eines necessàries per a escollir les seves lectures ara i en un futur de manera autònoma.
Sovint s’acaben apuntant nens i nenes que ja són lectors i això fa que ens preguntem pel sentit del club de lectura. Si ja són lectors, aleshores perquè s’apunten al club? doncs la resposta és al final de paràgraf anterior i també podríem comparar el club infantil amb els clubs de lectura adults. Gairebé totes les biblioteques en tenen algun i ningú no es planteja que la gent que hi va ja són lectors. Doncs el mateix. Els lectors tenim de vegades la necessitat de compartir les nostres impressions sobre allò que llegim, i els clubs acompleixen aquesta funció perfectament.
Al club de la biblioteca de Cambrils he realitzat muntanyes de lectures i activitats (especialment engrescadores van ser les del 2016, amb el Centenari Roald Dahl); hem pogut xerrar amb autors com Olga Xirinacs, Josep Albanell, Ignasi Blanch, Jordi Folck, Vicenç Villatoro… i molts més; i han passat per la nostra sala molts nens i nenes que ara ja són grans i que encara recorden el seu pas pel Club.
En un exercici de sinergia literària, el Jordi Folck (que va venir a una de les sessions del club i que, a més, és l’editor del meu llibre) em va preguntar pels meus “consells” per a engrescar a la lectura i els va publicar al seu bloc: Los 10 consejos de Rosana Andreu para hacer lectores. És només una petita part de les coses que es poden fer, però n’hi ha moltes més, i és que “cada maestrillo tiene su librillo”.
La foto que encapçala el post és d’una sessió del 2008 i hi apareixen, entre altres, l’Alba i la Maria, amb les quals encara avui tinc amistat. Una relació que comença entre llibres no pot anar malament, no creieu?
Sempre dic que la gent no dóna prou les gràcies. La crítica sempre la tenim a la punta de la llengua, però l’agraïment… de vegades el soterrem injustament.
Avui predicaré amb l’exemple i donaré les gràcies a l’equip Nic. Ara fa un any estàvem a punt de veure publicat, després de mesos de feina, de reunions i de correccions, el primer volum de Les Aventures d’en Nic. I vull donar les gràcies al Jordi Moretó, al Jordi Folck i a la Irene Gutiérrez.
Al Jordi Moretó per donar-me l’oportunitat de traslladar al paper la seva experiència real. El Jordi és una persona generosa, que va confiar en mi a través de la Sandra Veà (a qui tampoc donaré mai prou les gràcies) i que va acceptar de bon grat tota l’evolució del projecte. No sé què es deu sentir veient-se convertit en un personatge de ficció! curiosament els seus comentaris respecte el text sempre van més encaminats a respectar el Nic, que a ell mateix. Sempre s’ha volgut quedar en un segon pla i si l’he retratat com a golafre o maldestre algun cop, mai s’ha queixat.
Al Jordi Folck per fer possible que el projecte inicial hagi esdevingut un llibre amb tots els ets i uts. Però no només això, sinó que ha convertit aquella primera idea en el llibre que és ara i, amb els seus consells, estic aprenent a convertir-me (algun dia potser ho aconsegueixo) en escriptora.
A la Irene Gutiérrez, per haver convertit en imatges el meu text, acabant de convertir-lo en un llibre com cal. També per la maquetació, que amb les presses d’última hora li va portar més d’un maldecap.
I bé, ara només cal esperar que arribi el segon volum de les aventures d’un ruc que trota alegrement per les pàgines de la literatura infantil.
Enguany he estat a LITTERARUM no com a programadora, com l’any passat, sinó com a escriptora, presentant Les Aventures d’en Nic. Us explico una mica com va anar.
Des de l’organització m’havien convidat a fer la presentació a l’escenari de la Plaça de Dalt, dins de l’espai de Ràdio Móra d’Ebre. Vaig arribar una hora abans per tal de poder veure la parada de novetats de la Llibreria La Bassa, i saludar amics. Ja de bon començament el Sergi Bassa em va donar la bona notícia que totes les escoles de la Ribera havien comprat el llibre per tal de tenir-lo a les seves biblioteques. Gràcies! i em va presentar l’Àurea, de Libelista, el portal on es pot comprar el Nic, entre molts altres llibres ebrencs.
A continuació vaig poder saludar la Pilar Romera, el Miquel Esteve, l’Albert Pujol, la Núria Grau, la Sílvia Mayans, la Vanessa Gutiérrez, l’Adriana Monclús, la M. Josep Clua, i potser me’n deixo algun, però és que per terres de l’Ebre hi tinc un munt d’amics i sempre és un plaer retrobar-los.
A les 18’30 va encetar la roda de presentacions a l’escenari la Laura Pinyol que, com jo, s’estrenava presentant llibre, i a qui vaig tenir el goig de saludar. A la Laura la vaig escoltar l’any passat al TEDx Reus en una xerrada sobre el sexisme en els mitjans. Es van presentar diversos llibres més, tant de narrativa, com de poesia i assaig, tots interessants i, sobretot, 100% ebrencs.
Entrevistada per l’Adriana vaig explicar una mica la gestació del meu llibre i alguna anècdota. A continuació els autors vam anar a la carpa per tal de parlar amb els espectadors i signar llibres. La Lenke Kovács, coeditora de Ara ve Nadal (Afers), em va explicar que la seva mare havia comprat el meu Nic perquè li havia agradat la portada i li havia fet gràcia l’argument, i que l’estava llegint amb molt de gust. Evidentment, trobarem un dia per tal de signar-li el llibre. La Lenke i jo vam tenir, fins i tot, el gran honor de convertir-nos en littheroïnes i fer-nos una foto amb el súper Littheroi.
Ja ho he dit més d’un cop, però no em cansaré de repetir-ho: Litterarum és un magnífic aparador de la literatura i la cultura, i passejar-hi i capbussar-s’hi, sigui com a espectador, llibreter, programador, escriptor, actor… és un autèntic plaer. Més encara si tenim en compte l’afecte amb què et tracta tothom. Així dóna gust!
Tornaré l’any vinent? d’una manera o altra segur que sí.
Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.
He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.
A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.
He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.
Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.
Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.
Enguany he celebrat el meu primer Sant Jordi com a escriptora. Tot i que porto promocionant el Nic des que va sortir el mes de desembre, aquest cap de setmana ha estat especial.
Dissabte vam fer la presentació a Maspujols, en una activitat organitzada per l’Associació de Dones Les Dàlies, i l’AMPA de l’Escola. Vaig tenir una presentació de luxe a càrrec del Manel Leor i un públic molt atent.
Diumenge per la tarda vaig signar exemplars al port de Cambrils, dins l’estand de la Unió de Botiguers, amb la complicitat de Carlin. Sempre és un goig compartir moments amb la gent més propera.
El dia de Sant Jordi vaig anar pel matí a Barcelona. Els meus pares no es van voler perdre el meu debut com a escriptora en una data tan assenyalada i vam estar passejant per les paradetes abans d’anar a la de la meva editorial. En aquest passeig vam poder veure a Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Alejandro Palomas, Luz Gabás, María Dueñas, Cristina Fallarás, Lorenzo Silva, i molts altres. També, vés quines coses, a Ronald McDonald signant llibres. No sé quins llibres devia signar, però alli estava amb la seva cua de fans (en va signar més que jo, ja us ho avanço).
Cap al migdia vam acostar-nos a la parada de Veus Públiques, magníficament decorada pel company Humberto Balcázar. El cap de drac que regnava entre els llibres va ser motiu de fotos i més fotos dels passavolants que llibretejaven per Consell de Cent.
Vaig tenir el goig de saludar amics i de compartir converses amb tots aquells que es van acostar a la parada. I després d’un dinar amb molt bona companyia vaig agafar el tren amb destinació Reus. Al Mercadal vaig compartir espai amb els escriptors de Km. O a la parada de l’Ajuntament i la Biblioteca Xavier Amorós.
I el dia el vaig completar magníficament amb més notícies literàries: tant les marujilles com la meva mare van guanyar sengles concursos literaris. La Paula i la Judit a l’institut, i la meva mare al Casal d’Avis.
La meva rosa no va ser natural, sinó de paper, i és que el fet de tenir un xicot artista fa que tot sigui especial. Una aquarel·la acompanyada d’una poesia de Vicent Andrés Estellés:
“Ella volia una rosa
i un dia se la va fer
Ella tenia una rosa
una rosa de paper”
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
