Acabo de llegir aquesta novel·la de Sorj Chalandon. És la primera que llegeixo d’aquest autor i no serà l’última.
M’ha enganxat des de la primera pàgina. Chalandon ens presenta una mare i un fill a l’enterrament del pare, una cerimònia a la qual no hi assisteix ningú més. Això ja ens fa pensar que la història que anem a conèixer no serà gens agradable. I no ho és, gens ni mica.
Mare i fill viuen atemorits sota l’autoritat d’un pare que ni treballa ni deixa treballar. Que viu en un món de fantasies delirants i hi arrossega la seva família. Les conseqüències seran devastadores per a tothom, fins i tot per a un amic del petit Émile.
“Quan ell va tornar, la mare li va implorar que no em tanqués a l’armari de l’habitació conjugal. El “correccional”, segons el pare. Ella li va dir que, amb el que havia rebut, jo ja en tenia prou. I que l’endemà tenia classe. Necessitava dormir tota la nit per recuperar-me.
– Pots donar les gràcies a la mare– va dir ell.
Les hi vaig donar.
No vaig sopar. Càstig del pare. Va engegar la ràdio. Cada vespre, la veu del transistor m’ajudava a adormir-me. Els plats, l’aigua, les cadires arrossegades per terra, els passos dels pares, una remor que anunciava la fi del dia”