ENTREVISTA REVISTA CAMBRILS
LLIBRES CLICKBAIT I/O FAST FOOD
Fa uns mesos vaig llegir L’Assistenta, de Freida McFadden, empesa per la mateixa intenció que quan vaig llegir les 50 ombres, i és que treballant en una biblioteca crec que cal conèixer una mica per on van les modes per poder opinar en conseqüència.
Resultat: llibre dels que jo anomeno enganyosos, amb trama que d’entrada et crida molt l’atenció, tal com vas llegint et va atrapant per la intriga, però cap al final, quan arriba el gir impossible, aquest és tan forçat i tan inversemblant que et quedes amb cara que t’han pres per idiota.
Però aquí està la McFadden, omnipresent a tots els taulells de les llibreries amb aquesta assistenta, que si ara et vigila, que si ara té un secret, que si ara es casa! I També amb altres novel·les que no són de la saga però que treu com a xurros i totes amb la mateixa fórmula, si no vaig errada. Els aeroports, estacions de metro, etc… tenen assistentes a piles i fa poc vaig anar de vacances a les Canàries i si m’haguessin donat 1 euro per tota la gent que vaig veure llegint aquest llibre, les vacances m’haurien sortit gratis, i no ho dic de broma.
Per a mi aquests llibres tenen un elevat component de CLICKBAIT o de FAST FOOD. Clickbait perquè t’enganxen amb una frase irresistible que t’empeny a agafar-los i fast food perquè són de consum molt ràpid, et satisfan al moment, però al cap d’una hora ja tornes a tenir gana, et deixen completament buida. Bé, almenys aquesta és la meva opinió, a mi ja no em queden cap ganes de continuar amb cap d’aquestes sagues clòniques i que juguen a tractar-nos com a idiotes.
M’ha passat també amb el segon del Michaelides, Les donzelles. En acabar-lo vaig pensar, marededeu, quina pura enganyifa. El primer seu, La pacient silenciosa, encara em va agradar una mica, tot i que també tenia aquest component clickbaitós. El cas és que justament el vaig llegir perquè em vaig assabentar que tenia un gir de guió completament inesperat, però com que jo això ja ho sabia, la sorpresa no va ser tan grossa.
I què he de dir de la sèrie Todo Arde de Juan Gómez-Jurado. He de reconèixer que la trilogia Reina Roja em va agradar, com a moltíssima gent i per això el Jurado va decidir posar tota la carn a la graella en una nova saga. Vaig llegir el primer i em va posar completament nerviosa el ritme frenètic de l’acció i l’acumulació de tòpics i típics copiats de l’univers Reina Roja. Resultat: també m’he quedat només amb el primer.
A mi doneu-me trames d’intriga, però no tan rebuscades, i amb un ritme més calmadet. Potser ho fa l’edat, què us he de dir, però agraeixo molt més un Montalbano, amb les seves passejades per l’escullera, els seus banys a la platja de davant de casa i els seus àpats a ca n’Enzo i si es pot resoldre algun crim, doncs endavant, però sense girs de guió que em facin sentir com una estúpida.
I vosaltres, què en penseu? Us llegeixo.
PREMIS LITERARIS
Avui vinc a queixar-me dels premis literaris, sobretot de les bases, però també de molts altres temes.
Sí, els escriptors que presentem les nostres humils creacions a algun premi literari hem de tenir més paciència que una adolescent a la cua virtual de compra d’entrades de Bad Bunny: hem de revisar les bases de cadascun dels concursos amb lupa per acomplir totes les condicions fil per randa, i us he de dir que cada premi demana coses ben diferents, des del tamany de la lletra, espaiat, llargària, temàtica, i mil i una coses més.
Jo ja descarto directament els que demanen que s’enviï l’original en paper i, a més, no us ho perdeu, acompanyat d’una còpia en USB. En tot cas, pel que fa als que s’han d’enviar a través de mitjans electrònics, n’hi ha que són ben fàcils i altres que ho compliquen tot a través de la seu electrònica de l’ajuntament. He descartat fa poc un premi de novel·la que s’havia de fer d’aquesta manera i resulta que era tan enrevessat que vaig enviar un mail per veure si m’ajudaven. Em va contestar la mateixa regidora de cultura (me’n vaig assabentar més tard que ho era) amb coses que no eren les que jo preguntava i que van fer que no acabés entenent res.
N’hi ha que no indiquen ni qui forma part del jurat ni quan es fallarà el premi o ho diuen d’una manera prou vaga (“a la primavera”), amb la qual cosa, si tens la dèria d’escriure i presentar-te a premis no tens més remei (o almenys és el que faig jo) que fer-te un Excel amb tota la informació dels premis als quals t’has presentat i data aproximada de resolució. I cada tant vas consultant i mirant la premsa a veure si pots assabentar-te de quan ha sigut l’entrega de premis, quants originals s’hi han presentat i coses com aquestes. Seria d’agrair que de l’organització informessin a TOTS els concursants de l’acta, però això no acostuma a passar gairebé mai.
Que jo conegui, només l’organització dels Premis Tinet és força modèlica en aquest aspecte i és que al cap d’uns dies de l’entrega de premis et fan arribar l’acta i pots veure tota la informació. També he de dir que tenen a coses a millorar: l’any passat vaig quedar entre els 12 finalistes i no m’ho van comunicar per a l’entrega de premis, que és una cosa que els vaig dir quan van passar l’enquesta a posteriori, i és que està molt bé que ho comuniquin al guanyador, però crec que als finalistes també ens agradaria anar a la gala i així no hauria d’assabentar-me una setmana després que el meu nom va sortir a la pantalla de l’acte entre els finalistes.
L’últim premi que m’ha deixat de pasta de moniato és un de relats que ha quedat desert. M’hi havia presentat amb un relat distòpic molt potent i creia que tenia possibilitats. El cas és que en quedar desert vaig reflexionar: el meu conte és bo però, evidentment, també s’hi devien presentar de molt bons, entenc que algú em guanyi, però que quedi desert? Vaig fer la consulta a través del web municipal i em van contestar (al cap d’una setmana) que s’hi havien presentat 130 originals. 130????? Hi ha 130 contes i cap d’aquests té prou qualitat per guanyar el premi? Permeteu-me que en dubti una mica.
També podria explicar bastantes coses d’aquell premi que, per fer l’entrega, truquen insistentment a tots els finalistes per tal que hi vagin, en un acte on s’han de pagar 30 o 40 euros per sopar i assistir a un espectacle musical. He de dir que l’acte era bonic, però anar allí amb la il·lusió de poder guanyar i finalment quedar només finalista i contribuir a pagar l’acte amb els teus diners i els de l’acompanyant (és bastant ingrat anar a un acte així sola), doncs la veritat, no em sembla gens bé. I menys si després, quan s’edita el llibre pots admirar la llista d’organismes que posen calerets per al concurs: Diputació tal, ajuntament tal, celler tal… i et preguntes, si tanta gent posa diners, com és que nosaltres hem de finançar la gala d’entrega amb els nostres quartos? Es podria organitzar d’una altra manera, sense tan sopar pijo, amb un acte normal i una copa de cava pagada per l’organització i que els autors no hagin de pagar res, no?
Bé, vaig acabant perquè tinc moltes més coses però aquest post es faria etern i, a més, també hi ha altra gent que ha parlat sobre temes similars com explicava molt bé el Sebastià Bennasar aquí el 2020, i la Lena Paüls aquí. El cas és que els qui posem l’esforç som els escriptors i, curiosament, som els maltractats en aquest món de concursos literaris.
I un altre dia, si voleu, parlem de com no acabar completament desmoralitzada intentant que el teu manuscrit arribi a una editorial, però aquest és tot un altre tema.
MATAR IMPUNEMENT
Irene Solanich Sanglas. Matar impunement: “La Negra”, impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998). Barcelona: La Magrana, 2025. 331 p.
Aquest llibre sobre la col·lecció “La Negra” de La Magrana és un estudi que parteix de la tesi doctoral de l’autora i del seu vincle amb el gènere, tant com a lectora des de ben petita, com des de de la seva tasca com a editora més endavant, primer amb Edicions Xandri i actualment amb Llibres del delicte.
Comença Solanich explicant el per què de la denominació “negra”, un apunt històric sobre els inicis del gènere i ja en el tercer capítol entra en detall sobre la novel·la negra a Catalunya. Aquí parla de “La Cua de palla”, d’Edicions 62, un referent anterior a “La Negra” i com es va gestar la mítica col·lecció de La Magrana.
A continuació parla de xifres de venda, de les autores de “La Negra”, dels registres lingüístics i de les traduccions a altres llengües. Finalment fa un repàs, un per un, de tots els títols que van formar-ne part, amb esment dels informes de lectura, d’algunes polèmiques, dels canvis en la col·lecció al llarg dels anys, de les crítiques als mitjans i de l’evolució en la rebuda per part del públic.
M’ha resultat especialment interessant la part de les dones ja que esmenta especialment Assumpta Margenat, Margarida Aritzeta i M. Antònia Oliver amb personatges femenins molt potents, les obres de les quals es van incloure a la col·lecció no per quota sinó per qualitat, tal com esmenta un dels editors. També és curiós tot el que fa referència als parlars, els problemes de traducció pel que fa a l’argot i la manera de decidir quin tipus de registres es fan servir i la importància que això pot tenir de cara al lector.
Una obra molt recomanable per als amants de la novel·la negra i que a mi m’ha servit per a prendre nota d’autors i obres que no coneixia.
Aprofito per enllaçar, ja que estem parlant d’estudis sobre novel·la negra, la meva ressenya sobre l’obra de Jean-Paul Martin dedicada a la novel·la negra africana, que podeu trobar al blog de l’Escola de Llibreria.
Ressenya Desconnectats
Ressenya d’Anabel Sáiz Ripoll a Top Cultural
Desconnectats, Rosana Andreu. Llibres del Delicte, 2024 (Delictes Juvenils, 120 pàgines)
Por Anabel Sáiz Ripoll
Desconnectats és un relat destinat al públic juvenil , encara que ja sabem que això de les classificacions són només etiquetes, escrit per Rosana Andreu, qui, en l’actualitat, a part de seguir la seva ja sòlida carrera literària, és bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda i Castells de Cambrils (Tarragona).
Aquesta novel·la comença d’una forma aparentment previsible. L’Institut Ginjoler es prepara per a iniciar les vacances estivals. El seu director, Enric Pàmies, al qual els alumnes coneixen com Oique, per una expressió que empra sempre en totes les seves intervencions, és un tipus rígid i cregut que només cerca que es parli del seu institut. Aquesta vegada ha acceptat participar en un projecte proposat per l’empresa NoMo, especialista en noves tecnologies que ha ofert la possibilitat de formar part en uns campaments d’estiu d’alt nivell a un grup de 10 alumnes de l’institut.
El curiós és que aquests alumnes, adolescents, són triats per la pròpia empresa seguint un criteri desconegut. Es tracta de Júlia, Elena, Sandra, Mike, Gerard, Frank, Adri, Encert, Bea i Mara. Alguns són amics, però la majoria no, és més, ni se suporten. El director convenç als pares i la representant de NOMO, una tal Rut, els explica en una reunió el suposat propòsit, investigar la relació dels joves amb els mòbils. Sembla interesant e innocent i, en principi, els pares accepten perquè, a més, és tot gratis.
El problema comença en arribar al campament. Allí res s’assembla al que es va dir. Les monitores, els noms de les quals estan trets de l’alfabet grec, es comporten com a vigilants poc amables i Rut comença a deixar de ser una noia amigable i comprensiva. La vida en el campament sembla funcionar, els nois s’allotgen en diferents bungalows, participen, a contracor de les activitats, mengen menjar “saludable” i comencen a desitjar sortir d’allí al més aviat possible. Mara, que és una noia rebel, amb una relació complicada amb el seu pare, dona mostres d’aquesta rebel·lia en enfrontar-se amb Rut. Els altres, a poc a poc, van forjant una amistat i comencen a sospitar que darrere de NoMo hi ha una cosa tèrbola. Rut insisteix, per exemple, a posar-los uns cascos al cap els pocs moments en què se’ls permet usar el mòbil i castiga, amb mà dura, als dissidents. Intenten escapar, però el campament està allunyat de qualsevol lloc.
Finalment, d’una manera ràpida i inesperada, amb la participació del pare de Mara qui, en rebre la seva trucada, sospita que alguna cosa no va bé, tot es precipita i descobrim les veritables intencions de Rut que el lector haurà d’esbrinar per si mateix.
La novel·la és un relat estructurat en 17 capítols més un epíleg i narrat en tercera persona, encara que els diàlegs són molt importants. Destaca l’evolució del grup de joves que aprenen, a força de contrarietats, a unir-se i a respectar-se.
La seva amistat, a partir d’aquest estiu, serà sòlida com una roca. Aquest és un dels valors de la novel·la. Un altre és el ritme, sempre àgil i emocionant. S’afegeix un ús d’idioma, pròxim a la parla juvenil, amb la incorporació de les noves tecnologies de manera natural. La ploma de l’autora sembla portar-nos per un camí i, de sobte, ens ofereix una nova perspectiva, la qual cosa fa que la novel·la es llegeixi amb més interès. L’incipient amor, l’amistat, els hàbits alimentaris. L’oci, l’ús del mòbil, l’institut i les relacions familiars, entre altres aspectes, són temes importants en el text.
En definitiva, Desconnectats és un relat molt actual, amb el qual els adolescents poden sentir-se ben identificats. Aquests 10 joves evolucionen al llarg de la novel·la, per això podem dir que, en part, és una novel·la iniciàtica de protagonisme coral encara que Mara sigui, tal vegada, qui té una mica més de rellevància. Creiem que hi haurà segona part perquè el final és obert. Esperem que es pugui traduir al castellà perquè altres lectors puguin gaudir d’aquesta història.
TARADELL NEGRE
El 4 i 5 d’abril he assistit al Festival Taradell Negre, un dels quatre festivals de novel·la negra en català. Hi vaig anar fa un parell d’anys per a presentar la meva primera novel·la, Una taca de sang, i enguany hi he presentat Desconnectats, ambdues publicades per Llibres del delicte.
Divendres 4 d’abril, després de la inauguració amb els parlaments oficials, la taula rodona El complot dels anells va iniciar els actes del cap de setmana. En aquesta taula de literatura juvenil vaig parlar de Desconnectats junt amb el Cesc Cornet (On és la Marta) i el Xavier Gual (Kilian), moderats per la Teresa Saborit.
A continuació es va fer la Final Slam de relats negres, una activitat interessantíssima entre quatre alumnes de l’institut que havien d’esmolar la imaginació per a crear un relat negre en només 4 minuts a partir d’una foto i he de dir que totes quatre van demostrar un bon ingeni.
Dissabte es va realitzar el gruix del festival amb tot de taules rodones temàtiques amb propostes ben atractives. El dinar a la mateixa biblioteca, en format pica pica, ens va permetre conversar amb altres autors, organització i persones assistents al festival.
Taradell Negre és un festival jove, però ningú ho diria veient com rutlla tot a la perfecció, des de la informació prèvia als escriptors que hi assistim, fins a la cura en l’organització del programa, l’atenció en diversos detalls (photocall, llibreria, escenari molt atractiu) i l’acollida per part tant de la Núria Martínez, comissària del Festival, com de l’Eva Leucó, directora de la Biblioteca i col·laboradora còmplice, així com de la resta de personal que ajuda en tasques organitzatives. He de dir que la comunicació en xarxes també és modèlica.
En tot cas també he de destacar l’assistència del públic. Sobta (i alegra molt) que en un poble de 6000 habitants, la taula rodona de divendres tingués una assistència d’una setantena de persones. I ja no és per vendre o no vendre llibres, no és aquest el tema, el tema és parlar de llibres i literatura. Així sí!
Rosana Andreu: «No soc ‘bonista’, però volia explicar que els problemes fan que ens unim»
DIARI MÉS, 21/01/2025 (Cristina Serret)
Foto: Gerard Martí
L’escriptora cambrilenca s’estrena en la novel·la juvenil amb ‘Desconnectats’ (Llibres del Delicte)
El desencadenant de la teva novel·la és una notícia real.
«Sí, la notícia explicava que s’havia organitzat un campament sense mòbils. Vaig pensar que un campament com aquest estaria molt bé, encara que els adolescents, que estan tan enganxats al telèfon, segurament no hi voldrien anar. Així que vaig plantejar que hi anessin una mica contra la seva voluntat i, a més, lligant-ho amb una història una mica negra».
Explica’m la història sense desvelar cap secret de la trama.
«Hi ha una empresa que proposa al director d’un institut que alguns alumnes vagin a un campament sense mòbils, de luxe i amb les despeses pagades. L’objectiu és monitorar-los per estudiar com fer que no estiguin tan enganxats a les pantalles, però en realitat és tot el contrari. A més, hi ha una trama de la directora dels campaments, i tot plegat acaba desembocant en una altra cosa».
Els protagonistes són deu adolescents que representen diversos perfils i que, d’entrada, no estan gaire disposats a col·laborar.
«Sí, volia que fossin tots una mica diferents i que al grup hi hagués joves que eren amics i altres que no ho eren, però que, al final, tots s’acabessin ajuntant. Però no és que jo sigui bonista, eh? Els finals bonistes no m’agraden gaire».
Bé, al final de la novel·la hi ha una desgràcia, no és un final rosa.
«Exacte. A mi, els finals en què tot és bonic, no m’agraden. Però en aquest cas sí que vaig voler explicar que, davant d’una situació d’estrès o en què hi ha un problema gran, la gent s’uneix, deixant de banda les diferències, i aquells que fins llavors eren marginats acaben sent només persones que coneixíem poc».
Entenc que no escrius per donar lliçons, però una de les conclusions que es deriven del llibre és que, per connectar amb la gent, hem de desconnectar (de les pantalles).
«La meva idea és que els nois i noies, que són els que han de llegir el llibre, es diverteixin. Després, hi ha hagut lectors adults que també se l’han llegit i que m’han dit que esperaven que, al final, els protagonistes es desenganxessin dels mòbils, que acabessin superdesconnectats, però no és això el que volia explicar. Si, a partir d’aquesta lectura, es pot establir un diàleg sobre aquest tema, perfecte. I si no, doncs ja està. De totes maneres, a l’editorial disposen de material pedagògic per treballar a partir de la novel·la al voltant de qüestions que poden sorgir després d’haver-la llegit».
Quines són, aquestes qüestions?
«Doncs temes com l’amistat, la família, l’institut, l’avortament, les sectes, la tecnologia… O el tabac. Aquest tema l’he volgut incloure, però fent que la jove que fuma s’acabi redimint. Em serveix com a element de rebel·lia, però arriba un punt que decideixo que ho deixi, perquè és una qüestió que crea dependència».
Em fa l’efecte que la qüestió de la connexió-desconnexió t’interessa especialment.
«Fa poc em vaig llegir el llibre La fábrica de cretinos digitales, del neurocientífic Michel Desmurget, que també havia escrit Feu-los llegir, i que tracten qüestions com el dèficit d’atenció derivat del consum desenfrenat de pantalles. Fa 30 anys que treballo a la Biblioteca de Cambrils i et puc assegurar que, quan vaig començar, encara que no en sabia tant, em resultava més explicar contes que ara, perquè avui dia costa molt que els nens parin atenció».
Aquesta és la teva primera novel·la adreçada al públic juvenil. Això t’ha condicionat d’alguna manera?
«No, només m’ha condicionat a l’hora d’escollir el tema, que era aquest campament per a joves. Això de les franges d’edat no m’agrada gaire, i de fet hi ha adults que també s’han llegit el llibre, perquè, com va dir l’Oriol Teixell quan el va presentar a Cambrils, tots ens hi podem sentir reflectits, perquè tots hem sigut joves».
Tampoc t’has estalviat episodis de venjança, assassinat… És una novel·la negra en tota regla.
«Tots sabem que els joves, amb els mòbils, poden accedir a continguts mil vegades més forts».
DESCONNECTEM?
Just he acabat de devorar La fábrica de cretinos digitales (Editorial Península), del neurocientífic Michel Desmurget. En tenia moltes ganes després d’haver llegit també el seu Feu-los llegir (Edicions 62). Tots dos llibres exposen el problema a què ens ha abocat el consum desenfrenat de pantalles, amb especial incidència en infants i adolescents, la qual cosa ha provocat tot tipus de problemes relacionats amb dèficit d’atenció, disminució en l’adquisició del vocabulari i la comprensió lectora, adquisició d’hàbits perniciosos com ara consum de tabac i alcohol, i augment de l’agressivitat a causa de l’exposició reiterada a continguts violents.
La veritat és que no m’ha vingut de nou, però sí que m’ha agradat veure validat amb informes científics el que ja sospitava de fa temps, que la sobreexposició a les pantalles té múltiples desavantatges enfront d’una vida més analògica com la que proclama, per exemple, la psicòloga Catherine l’Ecuyer en el seu molt recomanable Educar en el asombro (Editorial Plataforma Actual). L’Ecuyer aposta també en aquest llibre per una vida allunyada de pantalles durant la primera infància i per reprendre totes aquelles coses que fan que el cervell dels petits es desenvolupi de manera adequada, com ara interactuar amb els adults i amb la natura a un ritme pausat.
És un tema que em preocupa i per això l’he volgut tractar, de manera ficcionada, amb la meva última novel·la juvenil. El títol és, precisament, Desconnectats (Llibres del Delicte) i la idea inicial se’m va ocórrer quan vaig saber que hi havia organitzacions que oferien campaments sense pantalles, per connectar amb la natura. El campament NoMo del meu llibre és un campament on els adolescents aniran, presumptament, a desintoxicar-se de la dependència dels mòbils en un entorn de luxe i completament gratis. Però els luxes, de vegades, es paguen cars, i això és el que descobriran la Mara i companyia a NoMo.
Jo espero que cap adolescent s’hagi de topar amb cap Rut ni amb cap organització com NoMo, però també m’agradaria que, a banda d’estar connectats amb el mòbil, tinguessin temps per a connectar amb les persones del voltant i amb la natura. En un futur ells ho agrairan i la societat, de retruc, també.
Tu, què en penses?
Fil a X amb fragments destacats del llibre de Desmurget: La fábrica de cretinos digitales
ROSANA ANDREU: “EL MÓN DIGITAL I LES XARXES SOCIALS NO ENS HAN DE DESCONNECTAR DEL MÓN QUE ENS ENVOLTA»
L’escriptora cambrilenca acaba de publicar la seva primera novel·la juvenil que es titula ‘Desconnectats’
L’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu ha publicat una nova novel·la que es titula ‘Desconnectats’ i que té com a fil conductor la connexió digital dels joves, de vegades positiva i de vegades excessiva. És la seva primera incursió en la literatura juvenil, tot i que l’autora afirma que l’obra pot interessar a tothom perquè avui en dia tots estem hiperconnectats.
Rosana Andreu ha passat avui pel programa ‘El món de Cambrils’ per parlar de ‘Desconnectats’ i per reflexionar sobre com la connexió digital s’ha apoderat de les nostres vides. La novel·la tracta d’un grup de joves que s’apunten a un campament d’estiu, però el que no saben és que durant el temps que duri l’acampada no podran utilitzar el mòbil. A partir d’aquí succeiran diversos fets que conduiran a un misteri que es resoldrà al final. Dos temes, la connexió i el misteri, que interessen molt a Rosana Andreu. ‘Desconectats’, ha explicat Andreu és una novel·la curta, àgil i intrigant, ingredients que agraden als joves.
La connectivitat, com tot, assegura l’escriptora té múltiples aspectes positius, però també reconeix que en té d’altres de negatius i això és el que s’ha de tenir clar. Els joves haurien de saber reconèixer quan una xarxa social pot ser perniciosa o també tenir clar quan s’està venent publicitat en forma de consells o suggeriments d’influencers.
Rosana Andreu durant l’entrevista reflexiona sobre la necessitat d’estar desconnectats de tant en tant. Opina que la connexió digital no ha de desconnectar de la resta del món. Posa un exemple: no s’ha oblidar de la calidesa de les relacions humanes o del gaudi d’una excursió sense mòbil.
ESCOLTA EL PODCAST AQUÍ
ROSANA ANDREU PRESENTA LA SEVA PRIMERA NOVEL·LA JUVENIL: «DESCONNECTATS AGRADARÀ ALS JOVES PERQUÈ ELS INTERPEL·LA AMB TEMES QUE ELS INTERESSEN»
Andreu Dalmau, REVISTA CAMBRILS, 16/11/2024
L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu debuta en novel·la juvenil amb Desconnectats (Llibres del delicte, 2024), un relat “claustrofòbic i angoixant” —segons Oriol Teixell, que la va acompanyar durant la presentació— que convida a reflexionar sobre l’abús de les tecnologies. Amb aquest llibre, Andreu llença als adolescents una oportunitat per enganxar-se a la literatura gràcies a una temàtica que interpel·la tota una generació amb “temes que els interessen”.
Andreu coneix bé el públic juvenil. No en va ha conduït durant anys, clubs de lectura per a nens i adolescents a la biblioteca Josep Salceda i Castells on treballa. El seu estudi de camp li dona prou arguments per afirmar que els joves no llegeixen tant com abans. Però, tot i que espera que Desconnectats agradi als joves, també ha puntualitzat que la novel·la pot interessar als adults. De fet, la seva darrera obra no ha nascut per voluntat expressa de fer literatura juvenil, sinó per la voluntat de tractar la temàtica de la “hiperconnectivitat”, com ella l’anomena. “A mi m’agraden molt els mòbils, però si no en tingués llegiria més, per exemple”, admet. Però, que els hi passaria a deu adolescents del segle XXI si no tinguessin el seu telèfon durant uns dies?
Aquesta és la premissa de la qual parteix Desconnectats, on s’explica el projecte d’un institut per convertir uns campaments de luxe en un malson. Els protagonistes, deu personatges adolescents “molt diferents entre si”, segons Teixell; afronten reptes i es coneixen a ells mateixos a través de “la solidaritat, l’amistat i la recerca d’una identitat personal”. Uns conflictes emocionals que ha viscut qualsevol persona quan ha estat jove i que, per tant, pot fer connectar a qualsevol adult amb la novel·la.
A banda de parlar del seu llibre, durant la presentació, Andreu també va respondre les preguntes dels presents —una seixantena de persones va omplir la sala d’actes del Centre Cultural—, sobretot enfocades al seu procés creatiu. Com a bona bibliotecària, la cambrilenca va aconsellar a tothom que vulgui escriure que sigui autoexigent, autèntic i, sobretot, que llegeixi molt.
ALBERT PIJUAN, ROSANA ANDREU E ISABEL SALVAT EN LAS NITS LITERÀRIES DE TARRAGONA
Glòria Aznar. DIARI DE TARRAGONA, 25/10/2024
La Capella de Santa Tecla la Vella acogió ayer la segunda y última jornada de la cita de literatura y patrimonio
Un viejo cementerio inmerso en la oscuridad total, una capilla que guarda restos funerarios de antiguos prohombres, sepulcros que rezuman historia y eternas batallas. En este escenario tuvo lugar anoche la segunda jornada de la tercera edición de las Nits Literàries. El lugar escogido este año era la Capella de Santa Tecla la Vella, un espacio anexo a la Catedral de Tarragona, que se llenó completamente de público para asistir a la actividad con escritores y escritoras del Camp de Tarragona que en sus historias tienen a la noche como protagonista y como espacio físico y temporal. Un público atraído tanto por los textos literarios como por la capilla en sí, ya que era una oportunidad única para visitar esta mágica construcción, una joya protegida como Bien Cultural de Interés Local y que durante mucho tiempo estuvo cerrada. En su interior destacan los sepulcros góticos, sus escudos de identificación y el monumento funerario del arzobispo Olivella.
Si la pasada semana las escritoras y escritores invitados fueron Coia Valls, Adrià Targa y Martí Sales, ayer fue el turno de Isabel Salvat, Rosana Andreu y Albert Pijuan, quienes leyeron sus propias creaciones. Cuentos en el caso de las autoras y un fragmento de La gran substitució, la novela recién publicada de Pijuan. Ambos actos han sido conducidos por Fermí Fernàndez y acompañados musicalmente por Raül Contreras. Asimismo, también se leyeron textos de autores de los que se celebra la conmemoración como Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Vayreda, Àngel Guimerà y Víctor Balaguer.
«Hoy cerramos el ciclo con el que hemos dado la bienvenida al otoño», dijo Fermí Fernàndez. «Y lo hacemos con escritores y escritoras que dedican sus textos al momento en que se acerca la oscuridad, cuando cae la noche, cuando se manifiestan los imprevistos, las preocupaciones y los espectros. Lecturas que nos permiten dar un paseo a través de la literatura». Fernàndez destacó que en pasadas ediciones las Nits Literàries se celebraron caminando –en la Part Alta de la ciudad y en la Necròpolis Paleocristiana– y cómo en cada edición se gana más público.
El acto estaba organizado por los Serveis Territorials de Cultura en Tarragona y la Biblioteca Pública de Tarragona, con la colaboración del Museu Diocesà y la Delegació Diocesana para la cultura del Arquebisbat de Tarragona. De hecho, fue la directora de la Biblioteca, Dolors Saumell, la encargada de abrir el evento en un «entorno maravilloso».
ULLS PER LLEGIR: UNA TACA DE SANG
Eduard Riudavets. Iris.cat. 10/09/2023
Eduard Riudavets / Ciutadella –Una plaça. Uns veïns. Un crim. Vet aquí els tres elements bàsics d’aquesta novel·la, una història negra tan diferent com engrescadora.
Fixem-nos en l’argument. Un noi assassina una noia al mig de la plaça davant d’un munt d’espectadors. Una altra mort fruit de la violència de gènere, però tothom creu saber com i per què aquella parella ha acabat així.
El plantejament és absolutament innovador. Des d’un principi sabem qui és la víctima i coneixem l’assassí. No hi ha lloc, llavors, per a la investigació criminal. Rosana Andreu fa saltar pels aires una de les convencions del gènere. I amb excel·lents resultats, per cert. Perquè, aleshores, el que hi resta és la gent, tots els personatges que d’una manera o l’altra han interactuat amb la parella.
Vet aquí el gran encert de la novel·la. Se’ns revela un microcosmos. Cada personatge reacciona davant el crim a partir de les seves vivències. Aleshores, arran de l’assassinat se’n posen davant els ulls les il·lusions i les ferides, les mancances i ambicions, les frustracions i mentides.
El símil és molt gastat, però ara no em passa d’altre pel cap, l’assassinat ve a ser com una pedra llançada a un bassal d’aigües calmes. Tot ho remou.
Potser ara en faré un gra massa; tanmateix, és la veritat. Tot llegint Una taca de sang he recordat novel·les d’autors, com ara Vasco Pratolini o Naguib Mahfouz, en què una barriada i els veïns que l’habiten en són els protagonistes. Així i tot, ara no ens trobem a la florentina Via del Corno o a un barri cairota, l’escenari és Can Manyer, a una vila catalana innominada.
Així, passa a passa, anem coneixent la vida de cada un dels personatges, i això comporta primer la intriga, després el desassossec i finalment una creixent tensió. Què pot passar? Què succeirà? No és la resolució del crim el que ens aporta aquests interrogants, són els sentiments i les accions dels veïns, a partir de les seves diferents trajectòries vitals, les que generen a sensació d’intranquil·litat pròpia del gènere negre.
Per altra part, l’autora posa el focus sobre la violència masclista. No és debades. Hi trobem totes les respostes. Des de la indignació més contundent a la culpabilització de la víctima, des del dolor més empàtic al covard mirar cap a una altra banda. La plaça Caterina Albert esdevé un reflex de la nostra societat, talment.
De fet, potser el més dur, i alhora tan real, és que tots els veïns veien d’una manera o l’altra el que estava passant i que no acabaria bé, i així … “Tothom ho deia, però ningú havia fet res.”
He parlat molt dels personatges. Són fonamentals en aquesta novel·la coral, on només la Blanca – la fruitera- té alguns moments de solista, perquè si no estiguessin ben resolts, la trama s’ensorraria. I, ans al contrari, aguanta perfectament, perquè tots ells són versemblants, pensen, parlen i actuen coherentment amb el que són.
Des de la jove que procura amagar els seus intensos desitjos sexuals a la funcionària que els emmascara sota una façana de respectabilitat, tot passant per l’immigrant que a còpia de molt treball va bastint una nova vida, pel vell xaruc que empaita dones o per la dona amargada que fa de la maledicència una vàlvula d’escapament, tots ells són el que poden ser.
Si més no, també cal dir-ho, la pulsió sexual, en el present o en el passat, té molt a veure amb la personalitat que han desenvolupat. Com també hi tenen molt a veure les relacions de dependència, els rols de gènere que la societat estimula, la perpetuació d’esquemes de pensament i estructures de poder que pretenen convertir les dones en una mena de possessió obedient…
En definitiva, una molt, molt bona novel·la que cal llegir.