A tu, que saps + que jo de biblioteques

Tinc la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i porto més de 20 anys treballant en biblioteca pública. Però qualsevol persona del carrer està més
qualificada que jo per a opinar sobre el dia a dia en una biblioteca.
Fa poc algú, per privat d’Instagram, va qüestionar que una biblioteca tingués la revista Hola. I aquí ve el motiu d’aquest post. Resulta que l’àmbit de les
biblioteques és molt donat al fet que persones que ni són bibliotecàries, i moltes vegades ni tan sols usuàries de biblioteca, s’atreveixin a criticar procediments bibliotecaris. Tothom hi pot dir la seva, sense tenir en compte que cada decisió
que es pren a la biblioteca és discutida, parlada i consensuada
entre tot el personal, d’acord amb allò que creiem que és més
beneficiós per a un ampli sector del públic.
Treballar en una biblioteca pública no és fàcil, perquè s’ha de satisfer un ampli ventall de necessitats, la d’usuaris de tota mena i condició. El Manifest de la
Unesco diu que la biblioteca ha de ser un lloc democràtic d’accés a la informació,cosa que les bibliotecàries tenim interioritzada i integrada en el nostre dia a dia. I si això vol dir que s’ha de tenir la revista Hola, entre
moltes altres revistes de diferents temàtiques, doncs es té. A mi
personalment no m’agrada, però no m’ha d’agradar a mi, sinó al seu
públic. Igual que hi ha revistes de cuina, de jardineria, d’esport,
de cinema, d’actualitat…
Però, clar, criticar és molt fàcil. I opinar (encara que no entenguis ni un borrall) també.
Les biblioteques són organismes vius, que es reinventen constantment i que, apart de donar servei a públics molt diferents, han de fer front a problemes d’espai, per exemple. La gent que hi treballem hem de decidir constantment quins documents comprar, quines subscripcions donar d’alta, quins documents cal exporgar o guardar al magatzem. Són feines pràcticament diàries i que valorem sempre de cara a oferir aquest accés democràtic de què parlàvem abans.
Els usuaris normalment tenen perfils molt definits i busquen coses molt concretes. Evidentment si hi ha una persona fanàtica dels westerns i que cada setmana agafa en préstec cinc pelis d’aquestes, arribarà un moment que les haurà vist totes. No podem comprar 200 pelis només perquè un usuari sigui
fanàtic, ja que el pressupost l’hem de repartir entre gèneres per
tal que hi hagi una representació de tot.
I pel que fa a llibres, tres quarts del mateix. Hi ha gent que es queixa si hi ha massa llibres en català, o altres si n’hi ha massa en castellà. N’hi ha que no en
tenen prou amb les 30 novel·les de la Danielle Steel, i encara en
volen més. N’hi ha que no entenen que tinguem en lloc destacat
l’última novel·la de la Megan Maxwell i argumenten: això no és
literatura eròtica de qualitat. Doneu-li a llegir Anaïs Nin o Henry
Miller. Doncs no, amics, això no funciona així, quan a algú li
agrada la Megan Maxwell, li agrada la Megan Maxwell i no li parlis de
Millers o Nins (ho he provat, i no cola)
I a tot això l’espavilat de torn que vol tenir les obres completes de Pérez Galdós en lloc destacat perquè són literatura en majúscula i HAN d’estar sí o
sí, resulta que no trepitja mai la biblioteca. I en canvi sí que ve
cada setmana la que agafa les novel·les de la Maxwell. I aquesta,
com que ve cada setmana, queda comptabilitzada al comptador de
visitants de la biblioteca, que és el que després demanen els
polítics per a invertir més o menys en l’equipament. Números, de
persones que utilitzen els serveis.
En definitiva, que les bibliotecàries hem d’estar en un precari
equilibri intentant tenir una mica de tot i que tothom s’hi pugui
sentir representat. I si hi ha algú que no troba allò que busca,
sempre ho podem demanar a una altra biblioteca, per això tenim el
servei de préstec interbibliotecari, que funciona d’allò més bé.
Però clar, criticar és molt fàcil. Quan estàs dins és quan veus quin pa s’hi dóna i t’ho has de manegar amb el pressupost que tens i com bonament pots. I
algunes d’aquestes persones de crítica fàcil resulta que veuen
també el dia a dia de la biblioteca amb la multitud d’activitats de
promocions lectores per a totes les edats, la formació d’usuaris,
les recomanacions personalitzades a través de guies i youtube, i
centenars de coses més…. però clar no se’ls passa pel cap
donar-te l’enhorabona ni tirar-te alguna floreta. Per moltes
activitats que facis resulta que l’únic comentari que t’arriba és:
«com que teniu l’Hola, a veure si vinc un dia i confonc la
biblioteca amb una perruqueria»
Ai, sí, fill, quina gràcia!
Il·lustració de Carles Gil
 

La bústia de devolucions

La bústia de devolucions de la biblioteca és un invent extremadament útil i necessari. Dóna servei a aquelles persones que NO poden venir a tornar les coses a la biblioteca perquè estan molt enfeinats, però en canvi SÍ poden venir a emportar-se coses a la biblioteca, ja que en aquest cas s’ho poden combinar perfectament.

No entraré en la feina addicional que suposa per als treballadors la gestió de la bústia, però sí us explicaré algunes de les casuístiques que ens trobem:

  • Retorn de documents amb molt retard, per si cola i no ens adonem que fa 250 dies que s’havien d’haver tornat. NO COLA.
  • Donacions llardoses. Donat que fa vergonya portar-les directament al taulell per la seva llardositat, si es deixen a la bústia la gent queda amb la consciència tranquil·la i et passen a tu el mort sense haver de sentir que hi ha coses de les quals no cal fer donació (veure post sobre donacions)
  • Documents fràgils que ningú amb dos dits de front s’arriscaria a llençar per un forat que no saps on va a parar i que no saps si el material es pot fer malbé. Com a exemple, hi va haver una usuària que va llençar un ebook, amb un parell. I un altre que també va llençar un CD que li havíem prestat d’una altra biblioteca i que, específicament, portava un postit que deia: «tracteu especialment aquest CD donat que forma part de la nostra col·lecció local i està signat per l’autor».
  • Retorn de documents que la persona deia que ja havia tornat a la biblioteca i que havia remenat tota la casa de dalt baix i que no els tenia de cap manera. Quan finalment els documents apareixen, es dipositen amb nocturnitat a la bústia per si cola i no ens adonem. NO COLA.
  • Llibres d’un volum considerable, tipus diccionaris enciclopèdics o totxos com les novel·les del Rothfuss, etc… Es fan difícils d’entaforar pel forat de la bústia, però la gent empeny i empeny fins que el llibrot acaba entrant. Si es desencola una mica en el procés, ja ens ho trobarem nosaltres després.
  • Documents que dipositen encara que intueixin que la bústia és plena i que potser si ve algú darrere i posa la mà se’ls podrà emportar. Però aleshores, ja no és el seu problema, el problema és nostre, clar, perquè ells ja han deixat el document a la bústia.
  • Documents diversos que s’han extraviat a casa de l’usuari, però com que assegura que els va tornar a la bústia i és la seva paraula contra la nostra, doncs ara el problema és nostre.
  • Gent que, tot i que està la biblioteca oberta, i tot i que entren a fer-ne ús, abans d’entrar, dipositen els documents a la bústia. Aleshores arriben a taulell per a agafar altres coses en préstec i quan els dius que deuen coses et diuen: «Noooooo, si ho he deixat a la bústia».  Clar, i l’esperit sant ho porta volant fins al programa de gestió de manera immediata.
  • Gels de maduixa Durex (sencers). Bé, tant pot ser això (que és real), com qualsevol altra porqueria. Total, és com una paperera, no?

Aquests només són uns petits exemples dels problemes associats a les bústies de devolucions, però segur que els companys bibliotecaris en teniu molts més. Us animo a deixar comentaris amb les vostres experiències.

Ah, i si amb la bústia hi ha gent que no en té prou, cap problema: poses els documents en una bossa i els llences per sobre de la porta. Fiuuuuuuuuuuuu. Algú ja els recollirà… o no (cas real). Un cop llençat el material, el problema és nostre.


Il·lustració de CARLES GIL

Bibliorelats

 
 
 

El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.

Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:

Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l’Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.

Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l’Hèctor Abela va ser l’encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure a continuació.

Moltes gràcies!

Litterarum 2017

Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s’ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l’organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l’acollida. Hi tenen molt a veure l’Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre…) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.

Després d’assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20’30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que…  a qui no li agrada escoltar històries divertides?

Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l’Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l’Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l’Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més… fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l’any que ve!

Granets de sorra

Treballar en una biblioteca és dipositar granets de sorra.

Apart de les feines rutinàries de seleccionar, gestionar comandes, catalogar, difondre la col·lecció per mitjans cada cop més diversos, atendre l’usuari a peu de taulell i endreçar, entre altres, també inventem mil i una històries per a inocular la passió per la lectura i els llibres en els més petits.

Sí, les bibliotecàries tenim aquesta dèria. Ens resultaria molt més fàcil obrir i tancar la biblioteca i actuar com a caixeres de supermercat entregant llibres i endreçant-los, però en comptes d’això gestionem clubs de lectura, fem visites escolars, expliquem contes, llegim i recomanem muntanyes de llibres, dissenyem gimcanes… tot per a encomanar les ganes de llegir.

Ho fem amb il·lusió i amb convenciment perquè sabem que és beneficiós per als usuaris. Però també, he de reconèixer que ho fem amb picardia, i és que quan trobes un usuari al cap dels anys que et somriu, et saluda i et diu: «Recordo els contes que explicaves…», «Quants llibres vaig llegir gràcies a tu…», «Em vas obrir un món amb el club de lectura…» no pots deixar de sentir-te orgullosa dels petits grans de sorra que vas dipositant.

La nostra feina és això, dipositar petits grans de sorra que es converteixen en muntanyes algun dia. Ben al contrari d’allò que pretenen segons quines campanyes d’animació a la lectura que s’anuncien als quatre vents i volen aconseguir en quatre dies les coses que nosaltres només aconseguim a còpia d’anys.

Il·lustració de Carles Gil

Donacions: sí o no?

Llegeixo que un home mor aixafat per la seva col·lecció de revistes porno. I immediatament penso que si hagués fet com molta gent que va a una biblioteca a fer donació de les seves col·leccions documentals, això no li hauria passat.

I és que la dèria de fer «donacions» a biblioteques no té fronteres. Voleu saber què en pensem d’aquesta dèria els bibliotecaris? Molt fàcil:

Donacions sí: quan responen a una voluntat sincera de ser d’ajuda d’alguna manera per als usuaris de la biblioteca i, prèviament, han tingut el detallet de fer una selecció des de casa. Normalment et porten el material en bon estat i ben empaquetat.

Donacions no: quan responen a les ganes de treure’s del davant com més ràpidament millor i passant-li el mort a un altre tota la morralla que es té per casa, sense pensar si aquells llibres poden servir als usuaris ni tenir en compte si estan extremadament bruts, estripats, o fins i tot amb insectes. I si et colen postals antigues, fotos velles, tiquets de compra de l’any de la picor, avall que fa baixada.

Doncs sí, amics. Els bibliotecaris que llegeixin això ja ho saben, però la resta de gent quan dius que les donacions són un mort no ho entenen. No saben que la gent porta les «donacions» en bosses de brossa, per exemple, o que són llibres que fan mania de tocar, entre altres coses.

L’argument bàsic és: «Acabo de traslladar-me de casa, estic fent neteja i claaaaaaaaaaaaaaaar, no aniré a llençar els llibres…» quantes vegades no hem sentit aquesta cantarella, i quantes vegades no hem respost: «Bé, si estan en bon estat…» «Oh, sí, sí, clar que estan en bon estat, a més són llibres molt bons», i aleshores obres la bossa i et trobes amb el que ja sabies: llibres fastigosos (per bruts, estripats…) i tres-centes vegades repetits (Poldark, El Perfum, Raíces, algun que altre Coelho…)

A Quèfemalesbiblios vam fer una recopilació de moments surrealistes en aquest post:  Però tu estàs bojaaaaaaa?  N’hi ha molts més, us ho asseguro. El tema donacions és font inesgotable d’anècdotes, la majoria de vegades esgarrifoses.

I ja quan es combina el tema «donacions» amb bústia de devolucions el resultat és directament de jutjat de guàrdia. Però el tema de la bústia ja el tractarem en una altra ocasió.

Per cert, si hi ha algú per la zona amb una bonica col·lecció de revistes porno com el de la notícia d’abans, no cal que en faci donació, no sigui cas que en comptes d’insectes contingui restes de porqueria d’una altra classe. NO, GRÀCIES!

El lector neix i es fa… de vegades

Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l’he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d’acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d’això últim seria l’article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:

  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres

I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d’acord… a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d’oci)

A casa tinc la prova palpable d’això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l’animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s’ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus «pinitos» com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1994 amb La mostra de l’olivera.

Aquesta mare lectora va provar d’acostar l’espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d’Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle… etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l’ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l’exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava… o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d’encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: «… és aconseguir la clau per entrar en un nou món…proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat».

El tema de la multitud d’estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.

Bo, bonic i… GRATIS!

Tinc molta sort: treballo en una biblioteca i estic segura de les bondats de ser-ne usuari.
Quan intento transmetre durant les visites escolars perquè és beneficiós visitar una biblioteca, i no només això, sinó també usar els seus serveis o participar activament en alguna de les múltiples activitats que s’hi duen a terme, em resulta extremadament fàcil: A les biblioteques no venem la moto a ningú, venem quelcom que és BO per a la salut (intelectual), BONIC (els equipaments són sempre si no ultramoderns almenys encantadors i acollidors)  i no només barat, sinó directament GRATIS! és a dir, quan explico què cal per a fer-se el carnet i els seus múltiples beneficis puc mirar directament a la cara de qui tinc davant, somriure obertament i ensenyar els palmells de les mans, perquè no amago cap «lletra petita».
Per això ara que s’acaba el 2016 i que comencem a fer bons propòsits per al 2017, jo us animo a anar a la biblioteca (si no hi heu anat mai), a anar-hi més sovint (si hi aneu poc) o a fer-vos usuari prèmium (si ja hi aneu molt). La vostra ment ho agrairà, i també la vostra butxaca. Estic segura que us he convençut.

Roald Dahl

Com la majoria de vosaltres sabeu (o m’agradaria que sabéssiu), enguany se celebra el centenari del naixement de Roald Dahl, l’escriptor que ha enlluernat a grans i petits amb les seves històries esbojarrades, cruels, fantàstiques, misterioses, políticament incorrectes…

L’any passat a la biblioteca ens vam plantejar realitzar un gran homenatge a Dahl durant aquest 2016, i ara que s’acaba l’any puc dir que ho hem aconseguit amb escreix. Cada mes l’hem dedicat a un dels seus llibres i hem realitzat activitats molt diverses: contacontes, sessions de club de lectura, aparadors culturals, accions a les xarxes socials amb el hashtag #embaDAHLits i moltes altres.

Per a mi ha estat un repte especialment la preparació d’una sessió de contes per a adults amb algunes de les seves històries imprevistes. He llegit, rellegit i tornat a llegir tots els seus contes fins a trobar-ne tres que m’han semblat més aptes per a ser explicats: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. He estat molts mesos assajant per a interioritzar-ne tots els detalls i, finalment, el 30 de setembre vaig realitzar la primera sessió a la Biblioteca de Cambrils. Van venir una trentena de persones, tot un èxit! i  va sortir tal com jo desitjava.

De moment les meves Històries Imprevistes de Dahl han viatjat a l’Institut Ramon Berenguer IV (segon de BAT) i a la Biblioteca de Constantí. Properament aniran a Pratdip Llegendari i a la Biblioteca de Lloret de Mar. Estic molt contenta que l’esforç que he fet serveixi per a fer conèixer la vida i l’obra d’un dels grans de la literatura.

Les fotos d’aquest post són de Vanessa Gutiérrez i corresponen a la sessió del 24 de setembre a la Biblioteca de Constantí. Van assistir unes 15 persones i en destaco tres coses: la visita del Jaume Muntané, que va venir expressament des de Tarragona; el fet que els assistents en acabar la sessió es van interessar pels llibres de Dahl que havien exposat magníficament les bibliotecàries; i el noi que mentre estava explicant els contes llegia el diari i a poc a poc es va anar acostant atrapat per les històries, fins que va acabar formant part del públic.

Acabo, a més, recomanant els seus llibres amb aquesta llista del canal de la Biblioteca:

Dahl i Girona

Aquest primer cap de setmana de desembre he viatjat a Girona per negocis/plaer. El dia 2 vaig portar les meves Històries imprevistes de Dahl a la Biblioteca de Lloret de Mar. Va ser una sessió a les 20 hores, amb uns 25 assistents que van conèixer de primera mà una mica de la vida de Dahl i tres dels seus contes: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. Les fotos són de Josep Calataiud (Moltes gràcies!)

Dissabte matí, amb la Lidia Bartolomé i la Cris Quesada, de la biblio de Lloret i companyes de Quèfemalesbiblios, vam anar a visitar la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Ens esperaven la Sílvia Sanahuja i la Marta Mora, que ens van fer una visita guiada d’allò més estimulant i vam aprofitar per a fer unes fotos que ja anireu veient per les xarxes…

La resta del cap de setmana va servir per a conèixer la zona, tant turísticament com gastronòmicament parlant: Besalú, Girona i Blanes, amb la companyia del Carles i la Lídia i el Josep de cicerones. Com que vaig besar el cul de la lleona a Girona és ben segur que hi tornaré.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies