L’escriptora cambrilenca acaba de publicar la seva primera novel·la juvenil que es titula ‘Desconnectats’
L’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu ha publicat una nova novel·la que es titula ‘Desconnectats’ i que té com a fil conductor la connexió digital dels joves, de vegades positiva i de vegades excessiva. És la seva primera incursió en la literatura juvenil, tot i que l’autora afirma que l’obra pot interessar a tothom perquè avui en dia tots estem hiperconnectats.
Rosana Andreu ha passat avui pel programa ‘El món de Cambrils’ per parlar de ‘Desconnectats’ i per reflexionar sobre com la connexió digital s’ha apoderat de les nostres vides. La novel·la tracta d’un grup de joves que s’apunten a un campament d’estiu, però el que no saben és que durant el temps que duri l’acampada no podran utilitzar el mòbil. A partir d’aquí succeiran diversos fets que conduiran a un misteri que es resoldrà al final. Dos temes, la connexió i el misteri, que interessen molt a Rosana Andreu. ‘Desconectats’, ha explicat Andreu és una novel·la curta, àgil i intrigant, ingredients que agraden als joves.
La connectivitat, com tot, assegura l’escriptora té múltiples aspectes positius, però també reconeix que en té d’altres de negatius i això és el que s’ha de tenir clar. Els joves haurien de saber reconèixer quan una xarxa social pot ser perniciosa o també tenir clar quan s’està venent publicitat en forma de consells o suggeriments d’influencers.
Rosana Andreu durant l’entrevista reflexiona sobre la necessitat d’estar desconnectats de tant en tant. Opina que la connexió digital no ha de desconnectar de la resta del món. Posa un exemple: no s’ha oblidar de la calidesa de les relacions humanes o del gaudi d’una excursió sense mòbil.
L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu debuta en novel·la juvenil amb Desconnectats (Llibres del delicte, 2024), un relat “claustrofòbic i angoixant” —segons Oriol Teixell, que la va acompanyar durant la presentació— que convida a reflexionar sobre l’abús de les tecnologies. Amb aquest llibre, Andreu llença als adolescents una oportunitat per enganxar-se a la literatura gràcies a una temàtica que interpel·la tota una generació amb “temes que els interessen”.
Andreu coneix bé el públic juvenil. No en va ha conduït durant anys, clubs de lectura per a nens i adolescents a la biblioteca Josep Salceda i Castells on treballa. El seu estudi de camp li dona prou arguments per afirmar que els joves no llegeixen tant com abans. Però, tot i que espera que Desconnectats agradi als joves, també ha puntualitzat que la novel·la pot interessar als adults. De fet, la seva darrera obra no ha nascut per voluntat expressa de fer literatura juvenil, sinó per la voluntat de tractar la temàtica de la “hiperconnectivitat”, com ella l’anomena. “A mi m’agraden molt els mòbils, però si no en tingués llegiria més, per exemple”, admet. Però, que els hi passaria a deu adolescents del segle XXI si no tinguessin el seu telèfon durant uns dies?
Aquesta és la premissa de la qual parteix Desconnectats, on s’explica el projecte d’un institut per convertir uns campaments de luxe en un malson. Els protagonistes, deu personatges adolescents “molt diferents entre si”, segons Teixell; afronten reptes i es coneixen a ells mateixos a través de “la solidaritat, l’amistat i la recerca d’una identitat personal”. Uns conflictes emocionals que ha viscut qualsevol persona quan ha estat jove i que, per tant, pot fer connectar a qualsevol adult amb la novel·la.
A banda de parlar del seu llibre, durant la presentació, Andreu també va respondre les preguntes dels presents —una seixantena de persones va omplir la sala d’actes del Centre Cultural—, sobretot enfocades al seu procés creatiu. Com a bona bibliotecària, la cambrilenca va aconsellar a tothom que vulgui escriure que sigui autoexigent, autèntic i, sobretot, que llegeixi molt.
Una seixantena de persones van omplir la Sala d’Actes del Centre Cultural per la presentació del llibre d’Andreu (Foto: Andreu Dalmau)
La Capella de Santa Tecla la Vella acogió ayer la segunda y última jornada de la cita de literatura y patrimonio
Un viejo cementerio inmerso en la oscuridad total, una capilla que guarda restos funerarios de antiguos prohombres, sepulcros que rezuman historia y eternas batallas. En este escenario tuvo lugar anoche la segunda jornada de la tercera edición de las Nits Literàries. El lugar escogido este año era la Capella de Santa Tecla la Vella, un espacio anexo a la Catedral de Tarragona, que se llenó completamente de público para asistir a la actividad con escritores y escritoras del Camp de Tarragona que en sus historias tienen a la noche como protagonista y como espacio físico y temporal. Un público atraído tanto por los textos literarios como por la capilla en sí, ya que era una oportunidad única para visitar esta mágica construcción, una joya protegida como Bien Cultural de Interés Local y que durante mucho tiempo estuvo cerrada. En su interior destacan los sepulcros góticos, sus escudos de identificación y el monumento funerario del arzobispo Olivella.
Si la pasada semana las escritoras y escritores invitados fueron Coia Valls, Adrià Targa y Martí Sales, ayer fue el turno de Isabel Salvat, Rosana Andreu y Albert Pijuan, quienes leyeron sus propias creaciones. Cuentos en el caso de las autoras y un fragmento de La gran substitució, la novela recién publicada de Pijuan. Ambos actos han sido conducidos por Fermí Fernàndez y acompañados musicalmente por Raül Contreras. Asimismo, también se leyeron textos de autores de los que se celebra la conmemoración como Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Vayreda, Àngel Guimerà y Víctor Balaguer.
«Hoy cerramos el ciclo con el que hemos dado la bienvenida al otoño», dijo Fermí Fernàndez. «Y lo hacemos con escritores y escritoras que dedican sus textos al momento en que se acerca la oscuridad, cuando cae la noche, cuando se manifiestan los imprevistos, las preocupaciones y los espectros. Lecturas que nos permiten dar un paseo a través de la literatura». Fernàndez destacó que en pasadas ediciones las Nits Literàries se celebraron caminando –en la Part Alta de la ciudad y en la Necròpolis Paleocristiana– y cómo en cada edición se gana más público.
El acto estaba organizado por los Serveis Territorials de Cultura en Tarragona y la Biblioteca Pública de Tarragona, con la colaboración del Museu Diocesà y la Delegació Diocesana para la cultura del Arquebisbat de Tarragona. De hecho, fue la directora de la Biblioteca, Dolors Saumell, la encargada de abrir el evento en un «entorno maravilloso».
La teva dona em posa calenta, em va dir la meva companya de feina. I mira que a ella només li agradava la coca cola, nen. Així va començar la història el meu amic Roger i, tot i que jo ja estava acostumat a la seva manera de captar l’atenció des del principi, aquest cop la cosa em va interessar molt més. Perquè tenia a veure amb la Ceci, la seva ex. I a mi la Ceci també m’havia posat sempre molt calent.
M’havia citat un dissabte de bon matí a l’Eugeni, i vam seure davant d’uns platillos de tripa que haurien aixecat de la tomba a Dràcula en un dia assolellat. En un plat a banda, uns pebrots verds fregits i unes llesques de pa per sucar aquell plat suculent. Vi? Ens va preguntar el cambrer. No, no, va dir el Roger, jo una cervesa. Així que jo el vaig secundar, estranyat d’aquell canvi de preferències després de tants anys.
És que ja no bec vi, nen. I no m’he tornat abstemi, no. Ara t’explico. I mentre sucava i engolia va continuar la història de la Ceci que havia començat amb tan bona fortuna. Jo era tot orelles i el plaer de degustar una bona història junt amb un esmorzar suculent, feien que tingués l’atenció centrada del tot en el meu amic, amb qui no havia parlat des que feia un parell de mesos m’havia dit que se separava.
El cas, va continuar el Roger, és que la Marta, la meva companya de feina i jo, baixàvem a esmorzar plegats cada dia. I un d’aquells dies la conversa va agafar un to sexual. Ella em va començar a explicar les seves aventures calentes i a mi se’m posaven les dents llargues, més si tenim en compte que feia mesos que la Ceci i jo no ho fèiem. Saps què passa, nen? Que després de més de quinze anys ja et canses del mateix àpat cada dia. I mira que havíem provat totes les postures i totes les joguines sexuals que et puguis imaginar. Però la rutina…, bé, tu no ho saps, que vas sucant el melindro aquí i allí, prou que ho sé…
Doncs el que et deia, que la Marta m’anava explicant totes aquelles aventures, i jo m’anava posant calent i li vaig dir, com qui no vol la cosa, que feia temps que no sucava, i ella, doncs ja m’estranya perquè… Doncs això, que la teva dona em posa calenta, em va dir.
I jo vaig al·lucinar. És que no m’ho esperava de cap manera i no sabia què dir. I aleshores li vaig dir que amb la Ceci algun cop havíem parlat de fer un intercanvi de parelles, o alguna aventureta picant, o alguna cosa així per posar emoció al matrimoni. I ella em va dir que un cop al mes feia un sopar de només dones i que allí hi passava de tot i que si hi convidava la Ceci que jo ho podria veure en directe des d’una altra habitació i que allò ens posaria molt calents i revifaria la flama. Això va dir.
Jo em vaig imaginar la Ceci en un sopar picant amb altres dones i de poc que no m’ennuego, però ho vaig dissimular. Continua, vaig dir. I em va explicar com va convèncer la Ceci per assistir al sopar i com, fins i tot, la va ajudar a triar la roba sexy que portaria sota la faldilla i la camisa. Ell estaria mirant des d’una altra habitació a través d’un mirall camuflat. Quina mena de persona tenia un mirall així a casa? Això m’hauria d’haver fet sospitar…
El Roger i la Ceci van arribar junts a casa de la Marta i ell va passar a l’habitació especial. Allí es va posar còmode i es va dedicar a observar l’escena. Abans d’entrar va fer un petó humit a la seva dona, que estava nerviosa, tot provant de tranquil·litzar-la. Passa-ho bé, li va xiuxiuejar a cau d’orella. No pateixis, va dir-li la Marta, que la tractarem molt bé. I li va picar l’ullet entremaliadament.
Al sopar hi estaven convidades dues noies més. L’Eugeni no me les va descriure amb detall, només em va dir que estaven molt bones, com la Marta, com la Ceci, i que de bon grat s’hauria afegit al sopar. Però aquelles no eren les condicions que havien convingut.
La Marta era una amfitriona perfecta. La taula estava parada de manera exquisida i tot de plats freds deliciosos omplien el menjador d’una olor embriagadora. Hi havia unes ostres fresquíssimes, un tartar de tonyina, una amanida de gambes, i diversos bols amb verduretes tallades i diferents tipus d’hummus.
Les quatre van seure a taula. Tens coca cola, va dir la Ceci? No, bonica, va respondre la Marta, aquí només bevem vi. Ep! Però el millor del món, D.O. Penedès, de casa nostra, que no cal anar a buscar res fora, no creieu? La Ceci, ja ho saps, no hi està acostumada, però per no quedar malament, va acceptar.
L’amfitriona era una entesa en la D.O, estava clar, ja que acompanyava l’àpat amb una dissertació sobre les bondats dels vins. Avui, com que fem un sopar fred, m’he decidit per un escumós Clàssic Penedès que ens acompanyarà tota l’estona fins a les postres. Els escumosos són versàtils, mariden amb tot i, a més, aquest és ben especial, ja que segueix un procés d’elaboració ancestral amb una estada al celler mínima de quinze mesos. Així s’aconsegueix aquest color, aquesta llàgrima, aquest aroma, i aquest gust. La Ceci va tastar per primer cop la copa que li oferia la Marta i vaig veure com les bombolles li feien pessigolles i arrufava el nas, però només un moment. Després, es va obrir. Al vi i a tot el que vindria.
La taula s’anava buidant i les noies tenien una conversa cada cop més desinhibida. La Ceci semblava trobar-s’hi a gust, potser ho feia el vi, del qual ja li n’havien servit unes quantes copes. El cas és que la temperatura pujava i les anècdotes cada cop eren més picants. No sé com, en algun moment la roba va anar desapareixent i les quatre eren a taula només amb la roba interior. Amb uns conjunts d’allò més sexys, he de dir. Com comprendràs, jo estava a l’altra banda i la roba em molestava d’allò més, així que també vaig quedar-me en roba interior i em vaig començar a tocar seguint tot l’àpat.
La Ceci semblava que s’ho passava bé, i això a mi em feia tenir sentiments contradictoris. D’una banda, ja ho havíem pactat i segurament això serviria per a revifar la nostra passió. De l’altra, em posava una mica nerviós que unes altres mans la toquessin. I és que la Marta, m’hi vaig fixar prou bé, va estar tot el sopar passant-li la mà sota les calces. Jo sabia que allí baix hi devia haver un mullader. Però eren unes mans femenines. Si haguessin sigut unes mans masculines no ho hauria suportat, nen. En aquest punt del relat, amb la panxa plena, jo també notava una forta erecció sota els pantalons, com la que devia tenir el meu amic contemplant aquella fantasia tan habitual en els homes.
I aleshores van arribar les postres. La Marta va desparar taula i hi va deixar només uns bombons i una ampolla de Gramona gra a gra, això va dir. Un dolç blanc de varietat Chardonnay i Sauvignon blanc. Ara que les bombolletes han fet la feina, ara anirem a pel dolç. Una de les altres noies va agafar un bombó, se’l va posar a la boca i l’hi va passar a la seva companya de taula. Quan aquesta el va entomar, li va abocar a raig el Gramona, que es va barrejar amb la xocolata i li va regalimar pel coll i els pits, avall, avall. Va passar l’ampolla a la Marta i es va dedicar a llepar el vi que corria pel cos de la seva amiga.
Ja havíem acabat la tripa i ara estàvem amb els cafès. Cafès amb gel, però la temperatura era tan alta en aquella taula de l’Eugeni que vaig estar pensant si em convenia anar un moment al lavabo per acabar amb aquella tortura. El Roger seguia parlant, però, i jo no em podia resistir a l’escena que va dibuixar a continuació. La Marta va fer exactament el mateix. Li va donar un bombó a la Ceci i aquesta el va agafar, riallera. Amb una mirada brillant i de desig que jo feia molt temps que no li veia. Al bombó va seguir el raig de Gramona i jo seguia, amb les mans fermament engrapant-me la verga, la descripció que en feia la Marta mentre el vi regalimava pels seus pits i se li escolava per entre les calces. Les altres ja estaven encavalcades l’una damunt de l’altra i es xuclaven llavis i mugrons amb avidesa. La Marta, deia: Aquest vi té una tonalitat or intensa, com pots veure, que conjuga a la perfecció amb la teva pell morena. Jo veia la Ceci panteixant de desig. Al nas, és profund i intens, amb notes de fruita i florals, préssec, farigola, un punt de mel. Ho notes, Ceci? La Ceci estava amatent a l’explicació de la meva companya de feina. I en boca, va dir, és llaminer, de cos mitjà, amb una gran càrrega de fruita. Ho notes, Ceci? I la Ceci no sé què notava, però jo sí que sé que en aquell moment em vaig escórrer entre convulsions violentes. Quan em vaig recuperar, la Marta també estava encavalcada damunt la Ceci i se la va menjar de dalt baix, noi, no es va deixar ni un mil·límetre de pell sense xuclar.
Després d’aquesta imatge tan poderosa, el meu amic va callar. Tots dos vam callar i vam retenir en la imaginació l’escena. I res, va dir finalment, que la Ceci em va dir que em deixava, que volia explorar noves coses i que fins una altra. I jo, si vols que et digui la veritat, jo crec que el vi en va tenir la culpa, que a la Ceci només li agradava la coca cola, nen!
Les passes de la psicòloga repiquen rítmicament sobre les rajoles de la presó de Can Brians. Després de presentar l’acreditació a la finestreta d’entrada, la condueixen a la sala de reunions, on l’espera la Laura Tremosa, a qui ofereix la mà. La Tremosa fa una encaixada ferma i freda i ho acompanya amb un somriure glaçat.
La psicòloga seu en una cadira davant de la presa i desplega a la taula el contingut de la seva cartera: els informes del cas Cementiri i les fotos de l’escena del crim. La Laura hi dona una llambregada, però no sembla afectada per les imatges del cadàver del Toni Ribot.
-Bona tarda, senyora Tremosa – diu la psicòloga. – Ja sap per què soc aquí, oi?
La Laura assenteix desmenjadament i li comenta que prou que ho sap, que ha de determinar si està sana o està com un llum de ganxo i que del seu informe dependrà la sentència que li apliquin durant el judici.
-I tant me fa, si vol que li digui. Sense el Toni ja no em queda ningú aquí, així que ja poden fer amb mi el que vulguin. Què vol que li expliqui?
-Doncs comenci pel principi. Com va conèixer el Toni Ribot?
La Laura Tremosa s’arrepapa a la cadira, entrellaça les mans, alça els ulls cap al sostre ple de taques d’origen indefinible i rememora el primer dia que va veure el Toni, quan va arribar a l’empresa de consumibles informàtics en què ella treballava des de feia uns anys. L’havien contractat com a comptable i aquell primer dia, amb el vestit una talla més gran i el somriure trist, semblava molt desvalgut.
La Laura el va acollir, li va ensenyar el seu lloc de treball, les seves funcions, i li va comentar que estava disposada a ajudar-lo en el que calgués. Quan va ser l’hora de l’esmorzar li va dir que tenien mitja hora i que normalment baixaven al bar de sota, que si s’hi volia afegir, però ell no va voler i va preferir quedar-se al despatx posant-se al dia.
-I se’n va enamorar, vostè, ja, aquell primer dia?
La Laura diu que no, que aquell dia només li havia semblat algú una mica despistat i també entranyable i que ben segur no tenia cap dona a casa, per què d’altra manera no l’haurien deixat sortir amb un vestit que li quedava ample i li haurien fet comprar un més de la seva mida. Però amb els dies va anar agafant afecte a aquell noi bastant més jove i va aconseguir que baixés amb ella a esmorzar. Entre entrepà i entrepà va conèixer la seva trista història.
-La mort de de la seva dona, oi?
-Sí. Un càncer que en dos mesos se la va emportar a la tomba i això que només feia dos anys que estaven casats.
La Laura explica tots els detalls dels joves enamorats segons li havia explicat ell, com s’havien conegut a l’institut i s’havien enamorat a primera vista, i quantes il·lusions havien posat en una vida en comú, que imaginaven amb dos o tres fills. Quan va entrar a l’empresa feia pocs mesos que havia mort la seva dona i per això passejava la seva tristor amunt i avall i aquelles peces de roba que li anaven balderes, a causa dels quilos que havia perdut després de la defunció.
-I poc a poc me’n vaig anar enamorant i vaig aconseguir que ell també n’estigués de mi, o això pensava jo, perquè, com vaig veure després, això no era ben bé així. Però el cas és que al cap d’un any ens casàvem i per a mi, que ja havia abandonat l’esperança de trobar algú amb qui compartir la meva vida, va ser com si se m’obrís el cel de cop. Sé que sembla un tòpic, però les papallones em voleiaven per l’estómac i estava sempre amb un somriure d’orella a orella. El Toni era allò que jo sempre havia volgut. No podia ser més feliç.
-I aleshores, com va acabar tot així? – I la psicòloga assenyala la foto del Toni amb el crani rebentat.
La Laura no s’immuta i continua la història.
-Els primers anys van ser feliços, no puc dir que no, però en algun moment vaig començar a notar que ell havia perdut l’interès. Poques coses, no cregui. Però ell per a mi ho era tot, i jo no estava disposada a perdre’l, així que vaig començar a parar atenció a la seva actitud i em va semblar que encaixava amb el fet que pogués tenir una amant. Mai va ser especialment fogós, però hi va haver un moment en què evitava les relacions sexuals i dos més dos són quatre, així que vaig començar a regirar-li el mòbil i a mirar-li la roba per si trobava senyals compatibles amb alguna infidelitat. Però res. Res de res. Ni un xat amb cap noia, ni cap aplicació d’aquestes per buscar parella, ni cap senyal de maquillatge a la roba, ni tan sols cap aroma de perfum femení.
-Aleshores va decidir seguir-lo.
-Això mateix. Un dia que em va dir que marxava a fer una cervesa amb els amics, amics que jo sabia que no tenia, vaig agafar un taxi i vaig fer com a les pel·lícules: Segueixi aquell cotxe! I el cotxe del Toni es va aturar al cementiri, ni més ni menys. Vaig baixar del taxi i el vaig seguir de lluny. Ja em podia imaginar que anava a veure la tomba de la seva ex, però el que no em podia imaginar de cap manera era el que hi havia allí. Coneix Eternitat, vosté?
-No ho coneixia fins que no vaig agafar el cas. Ara sí, però expliqui-m’ho amb les seves paraules.
-Doncs resulta que el Toni s’atura davant la tomba de la seva ex, pitja la mà a la llosa i, de sobte, com per art de màgia, apareix una noia parlant. No una noia qualsevol, la SEVA noia, la que va morir de càncer. Allí estava parlant amb el Toni, que escoltava atentament mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador.
-Suposo que no li va agradar.
-Suposa bé. Què volia dir allò? Que m’estava fent el salt amb la seva ex morta? És que de totes les coses que se m’havien passat pel cap, aquella no l’havia previst de cap manera. Suposo que vostè tampoc ho hauria pensat, oi?
-Doncs no. No crec que ningú s’ho hagués imaginat. Continuï.
-El cas és que em vaig indignar. I vaig anar fins on era ell i li vaig dir que què hi feia allí i que què era aquella pantomima. Es va espantar molt, tant com si l’hagués enxampat en ple acte sexual al nostre llit. Però, cregui’m, això no m’hauria importat tant.
-I van discutir…
-I tant si vam discutir. Ell em va dir que allò significava molt per a ell, que era un projecte d’una empresa, Eternitat, que s’encarregava de gravar vídeos de gent que sabia que havia de morir amb missatges per als seus éssers estimats. El cas és que la seva ex ho havia fet sense que ell ho sabés i que, quan l’empresa va contactar amb ell no n’havia volgut saber res, però que al cap del temps la trobava tant a faltar que havia acceptat el, diguem-ne, producte.
-I vostè es va enfadar.
-Clar que em vaig enfadar. I molt. M’estava dient que una dona morta significava més que jo. S’ho pot creure? Em va veure molt enfadada i va provar de calmar-me, però com més em parlava, més embolicava la troca i, a més, allí a la pantalla, aquella noia continuava xerrotejant, com si no fos morta. El Toni em va dir que ell també havia gravat uns missatges per a mi i que si un dia faltava, el podria recordar sempre, que era una cosa bona, que no era morbós, però a mi se’m va enterbolir el cervell. El veia, però no l’escoltava, només veia a aquella dona, tan jove, tan maca, amb la qual jo no podia competir, encara que estigués ben viva…
-I el va colpejar amb una gerra de flors.
-Això mateix. Si no m’estimava en vida, almenys podria tenir el seu record en vídeo a la seva tomba, i aquell sí que seria només per a mi.
-Entenc.
-No. No ho entén. Perquè… sap què és el pitjor de tot?
-No. Digui.
-El pitjor és que han contactat amb mi els d’ Eternitat per fer-me arribar els vídeos que va gravar i… sap què? Que no eren per a mi. També eren per a ELLA. Doncs ara ja descansen tots dos junts fins a l’eternitat. És just el que el Toni volia.
Eduard Riudavets / Ciutadella –Una plaça. Uns veïns. Un crim. Vet aquí els tres elements bàsics d’aquesta novel·la, una història negra tan diferent com engrescadora.
Fixem-nos en l’argument. Un noi assassina una noia al mig de la plaça davant d’un munt d’espectadors. Una altra mort fruit de la violència de gènere, però tothom creu saber com i per què aquella parella ha acabat així.
El plantejament és absolutament innovador. Des d’un principi sabem qui és la víctima i coneixem l’assassí. No hi ha lloc, llavors, per a la investigació criminal. Rosana Andreu fa saltar pels aires una de les convencions del gènere. I amb excel·lents resultats, per cert. Perquè, aleshores, el que hi resta és la gent, tots els personatges que d’una manera o l’altra han interactuat amb la parella.
Vet aquí el gran encert de la novel·la. Se’ns revela un microcosmos. Cada personatge reacciona davant el crim a partir de les seves vivències. Aleshores, arran de l’assassinat se’n posen davant els ulls les il·lusions i les ferides, les mancances i ambicions, les frustracions i mentides.
El símil és molt gastat, però ara no em passa d’altre pel cap, l’assassinat ve a ser com una pedra llançada a un bassal d’aigües calmes. Tot ho remou.
Potser ara en faré un gra massa; tanmateix, és la veritat. Tot llegint Una taca de sang he recordat novel·les d’autors, com ara Vasco Pratolini o Naguib Mahfouz, en què una barriada i els veïns que l’habiten en són els protagonistes. Així i tot, ara no ens trobem a la florentina Via del Corno o a un barri cairota, l’escenari és Can Manyer, a una vila catalana innominada.
Així, passa a passa, anem coneixent la vida de cada un dels personatges, i això comporta primer la intriga, després el desassossec i finalment una creixent tensió. Què pot passar? Què succeirà? No és la resolució del crim el que ens aporta aquests interrogants, són els sentiments i les accions dels veïns, a partir de les seves diferents trajectòries vitals, les que generen a sensació d’intranquil·litat pròpia del gènere negre.
Per altra part, l’autora posa el focus sobre la violència masclista. No és debades. Hi trobem totes les respostes. Des de la indignació més contundent a la culpabilització de la víctima, des del dolor més empàtic al covard mirar cap a una altra banda. La plaça Caterina Albert esdevé un reflex de la nostra societat, talment.
De fet, potser el més dur, i alhora tan real, és que tots els veïns veien d’una manera o l’altra el que estava passant i que no acabaria bé, i així … “Tothom ho deia, però ningú havia fet res.”
He parlat molt dels personatges. Són fonamentals en aquesta novel·la coral, on només la Blanca – la fruitera- té alguns moments de solista, perquè si no estiguessin ben resolts, la trama s’ensorraria. I, ans al contrari, aguanta perfectament, perquè tots ells són versemblants, pensen, parlen i actuen coherentment amb el que són.
Des de la jove que procura amagar els seus intensos desitjos sexuals a la funcionària que els emmascara sota una façana de respectabilitat, tot passant per l’immigrant que a còpia de molt treball va bastint una nova vida, pel vell xaruc que empaita dones o per la dona amargada que fa de la maledicència una vàlvula d’escapament, tots ells són el que poden ser.
Si més no, també cal dir-ho, la pulsió sexual, en el present o en el passat, té molt a veure amb la personalitat que han desenvolupat. Com també hi tenen molt a veure les relacions de dependència, els rols de gènere que la societat estimula, la perpetuació d’esquemes de pensament i estructures de poder que pretenen convertir les dones en una mena de possessió obedient…
En definitiva, una molt, molt bona novel·la que cal llegir.
Sant Jordi sempre és un moment idoni per descobrir noves propostes literàries les quals endur-nos a casa. És per aquest motiu que us volem donar a conèixer a la Rosana Andreu i l’Albert Casanovas, un parell d’autors locals de la nostra estimada comarca que ens presenten les seves propostes per enguany.
Sota el títol ‘La pausa dels dies’, el periodista Xavier Graset presenta un recull d’articles publicats al Diari de Tarragona i al Punt Avui, tot plegat en format dietari i on plasma reflexions i petites històries del dia a dia d’uns temps amb un ritme de vida és pausat.
Pels que prefereixin la novel·la negra, recomanem ‘La taca de sang’, la primera publicació d’aquest gènere de Rosana Andreu que ens porta una història fosca on s’ha de resoldre un crim masclista.
I acabem amb el llibre ‘Solo te quiero a ti’. Es tracta de la segona part d’una publicació ja presentada per la jove Maria Aragonès, que amb només quinze anys ha escrit dos volums d’una història d’amor.
Poemaris, llibres d’assaig, biogràfiques… per aquest Sant Jordi podem trobar prop de 200 publicacions de proximitat de tota mena, tot i que la novel·la encara és el gènere per excel·lència.
Rosana Andreu: «He volgut ser creativa jugant amb l’estructura, l’escenari i els personatges»
L’escriptora i bibliotecària va presentar ahir «Una taca de sang» a la llibreria Torrevisca acompanyada pel periodista Andreu Dalmau
La primera novel·la de Rosana Andreu gira al voltant d’una taca de sang. L’autora tarragonina, coneguda a Cambrils pel seu paper de bibliotecària a la Josep Salceda i Castells, ha debutat com a novel·lista amb una història negra, amb el masclisme com a temàtica principal, on el punt de vista juga un paper fonamental. En la presentació d’ahir a la llibreria Torrevisca —sota el títol «Una taca de sang i una copa de vi» i en companyia del periodista Andreu Dalmau— l’autora va explicar que el seu objectiu a l’hora de crear la seva obra no era fer una espècie d’al·legat feminista, com molts pensen, sinó modelar una “història polièdrica”, amb molts protagonistes i salts temporals.
Una taca de sang (Llibres del Delicte, 2022) és una novel·la negra ambientada a la plaça fictícia Caterina Albert on tots els personatges que hi conviuen veuen el mateix crim amb diferents ulls. Al principi de la trama, tothom comenta l’assassinat de la Georgina a mans de la seva parella, l’Albert, amb aquesta morbositat tan odiosa que envolta la societat. “És una crítica als xafarders, sí”, admet Andreu, “ja ho diu un dels personatges: ningú sap que passa darrere de la porta de cada casa”.
De la mateixa manera, l’escriptora tarragonina també fa un retrat molt acurat de la presència, encara molt accentuada, del masclisme a les vides de les dones. Tots els personatges femenins d’Una taca de sang han patit violència per part dels homes en major o menor grau, “igual que totes les que esteu aquí, no cal ni que us pregunti”, va afirmar Andreu. Tanmateix, enviar aquest missatge feminista tampoc era la principal missió de la novel·la, sinó que la trama reflecteix, simplement, el comportament habitual de les persones d’avui en dia.
Una novel·la àgil que juga amb les perspectives i les estructures
Rosana Andreu va escriure Una taca de sang per jugar amb les perspectives. “El primer que vaig plantejar va ser l’escenari”, explica l’autora, “de fet, la novel·la s’anava a titular La plaça. Un títol dolentíssim, per cert”. Després de la ubicació van venir els personatges i, més tard, una història fosca de les que li agraden a ella com a lectora: “des de ben petita he llegit Agatha Christie, per exemple”.
La seva novel·la és breu i àgil, pel lector és senzill saltar d’una pàgina a l’altra. Una velocitat que l’autora admet que neix del seu bagatge com a escriptora de relats curts (ha guanyat premis amb contes com Llop busca caputxeta o El missatge). L’estructura fragmentada, però, és una influència que ve del cinema: “encara me’n recordo de la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction. He intentat reproduir el mateix estil”.
Rosana Andreu aconsegueix obrir i tancar les subtrames amb èxit i jugar amb els flashbacks perquè vegis de què estan fets els fonaments dels seus protagonistes. A vegades, necessites llegir el següent capítol per saber on anirà a parar el context que t’ha deixat entreveure, i això és fonamental per fer-se amb la complicitat del lector. Una complicitat que la bibliotecària i escriptora també es va guanyar després d’aquesta presentació propera i acollidora a la Torrevisca que es va tancar amb les preguntes dels assistents i amb la firma d’alguns exemplars per part de l’autora d’Una taca de sang.
Els llums de neó del rètol refulgeixen en la foscor d’aquell racó enmig de la carretera. Hi manca una “J” de fa temps i el nom sembla que estigui desdentegat: “La Rio_ana”.
L’Antònio baixa del taxi i s’acosta al porter.
– Com anem, Ramiro? Tot bé per aquí?
-Ja hi pots comptar. Jo pensava que amb el porno se’ns acabaria el negoci, i mira tu, encara venen més homes i cada cop són més joves. No ho entenc, si vols que et digui.
-Bé deuen estar contentes les noies, doncs.
-Ca, que aquests jovenets volen coses estranyes i també es prenen pastis i després no se’ls aixeca, o se’ls aixeca massa, i vinga fotre-li, per davant i per darrere, i elles que es veu que prefereixen els senyors d’abans, que poc a poc i bona lletra i amb quatre rebregades es queden tan a gust. Per cert, que m’han dit els clients que si et pots esperar una mica més, que fan l’última copa, i t’ho pagaran bé, que no pateixis.
-Cap problema. Espero al cotxe. Fins una altra!
L’Antònio puja al Citröen i, contràriament a allò que acostuma a fer, no engega la ràdio. Està ben capficat des que ha sortit de casa i ha discutit amb la Pilar. A ella no li agrada que surti tan d’hora a fer el servei. Total, és autònom, és el seu propi cap, pot dissenyar-se l’horari que més li convingui. Perquè, doncs, comença a les cinc del matí? És que no ho pot entendre.
I després, li continua retraient, arribes de nit. Pràcticament no et veiem per casa i, mira, jo ja m’hi he mig acostumat, però les nenes et troben a faltar. Tota l’estona que on és el papa, que si el papa no ve, que quan vindrà el papa, i jo ja no sé què dir. Et necessitem més a casa, Antònio, i a tu també t’anirà bé, que sempre arribes malhumorat. Que si cada cop les carreres són més curtes i els clients més busca-raons, que si l’espera se’t fa massa llarga a les parades, que si de dalt cada cop et collen amb més impostos i revisions, que si… i quan entres no tens ni esma de saludar. Les nenes ja saben que no et poden ni parlar fins que no has acabat de menjar. Que sembla que arribis de la guerra, coi!
I jo ja no puc més. Que si continuem així, doncs jo baixo del carro i agafo les nenes i aquí et quedes i ja ens has vist prou. Tu mateix.
Des de dins del cotxe, enmig del no-res i esperant la primera carrera del dia, l’Antònio reflexiona. És d’idees fixes, ja li han dit prou, tant la seva família, com els amics i ara la Pilar. I per molt que sap que no està bé, no hi pot fer més. Intenta ser una mica més flexible, però hi ha alguna cosa que l’impel·leix a continuar fent el que ell creu que és convenient, i la situació a casa és delicada, i les tres filles (tres!) suposen una gran despesa en el magre pressupost familiar. Fins que no acabin de pagar la hipoteca no podran aixecar una mica el cap, n’està ben segur.
Té molt clar que no vol que la Pilar marxi amb les nenes. Què faria ell sense les seves floretes? Què faria sense la dona que ha donat sentit a la seva vida? Potser ha de mirar de trobar una feina més rentable, però no té estudis, i només sap conduir, és el que ha fet tota la vida. O potser sí que ha de fer menys hores, o sortir una miqueta més tard i quedar-se entre els llençols abraçat a la Pilar, que de ganes no n’hi falten, i només seria qüestió d’estrènyer una mica més el cinturó. Potser sí que hauria de fer un intent…
Surten dos homes del local. S’acomiaden del Ramiro i tiren cap al taxi.
-Bon dia. O bona nit, segons es miri.
-Bon dia, bon dia. – diu el més alt, el que se li asseu al costat.
No és habitual que els clients seguin davant, però l’Antònio ha vist tantes coses que ja res no li estranya.
-Cap a Tarragona – Diu el de darrere amb una veu rogallosa.
L’Antònio enfila cap a Tarragona. Els dos homes no parlen. Deu haver estat una nit intensa. Ja sap que ha de respectar el caràcter dels clients i si aquests no volen parlar, doncs muts i a la gàbia. Molt millor, que així pot continuar pensant en el tema que ara mateix el preocupa.
La preocupació, però, passa a segon pla després que nota el canó d’una pistola a les costelles.
-No t’aturis. Continua tranquil·lament, que ja t’indicarem per on has d’anar.
No sap com reaccionar. Mira que n’hi han passat de tots colors, però que l’encanonin amb una pistola, això sí que no s’ho podia pensar. I sí que en els últims temps hi havia hagut molts assalts a taxistes, però és d’allò que no t’esperes que et passi a tu. Intenta parlar.
-Tinc diners. Agafeu…
-Calla i condueix. Necessitem un cotxe i t’ha tocat a tu. Mala sort. És que això de sortir de La Model d’esquitllentes fa que els recursos siguin limitats, Antònio – Diu el de darrere després de mirar la llicència del taxi.
-I què voleu? Mireu, jo no vull problemes. Agafeu el cotxe i deixeu-me aquí…
-Que callis o et disparo una puta bala, que no tinc res a perdre, jo, eh?
I l’Antònio nota com li clava encara més la pistola mentre el de darrere riu com un energumen i s’encén una cigarreta. No es pot fumar al taxi, pensa l’Antònio, i de seguida esborra el pensament. Ara no toca. Calla i obeeix. Amb una mica de sort tot acabarà bé. I l’únic pensament que té ara és tornar a veure a les nenes i a la Pilar.
Ja fa estona que han passat Tarragona. No sap on deuen anar ni què coi tenen pensat fer. No entén perquè no el deixen a qualsevol lloc i agafen el cotxe i…
-A la rotonda, gira a la dreta.
Passen pel costat del Parc Samà, direcció Montbrió.
-Continua. Vas bé. Veus? si vas calladet i no ens dones problemes, no et passarà res. Aquí, continua recte.
Arriben a Riudecanyes i els dos trinxeraires li van indicant el camí cap a l’embassament. Arriben a una esplanada envoltada d’arbres. No hi ha ni una ànima.
-Atura’t i baixa.
L’Antònio obeeix i els dos baixen darrere seu. Ara tots dos porten pistola i l’encanonen. No és religiós, però comença a resar un parenostre. Creu que aquest serà el seu últim dia i l’únic que fa és culpar-se de no haver fet cas de la Pilar. Per què no t’he fet cas, nena?
-Mira quins ulls que fa l’Antònio. Està cagat de por. Au va, home, que no volem més problemes dels que ja tenim. Si només t’agafem el cotxe per fer un encàrrec i després ja te’l trobaran. Però ara ens hem d’assegurar que no avises a ningú… Vine, vine per aquí.
I el condueixen endins el bosc, i quan troben un lloc que els sembla adequat, treuen una corda de no sap on i el lliguen a un arbre. Es deixa fer sense oferir resistència. Què més podria fer?
Quan han acabat giren cua cap al cotxe i és aleshores que l’Antònio nota una escalfor que se li escola cames avall. No ho ha pogut evitar i ara, a més a més d’estar lligat, té una desagradable sensació d’humitat a l’entrecuix. Fa fred a aquelles hores a Riudecanyes, enmig del bosc.
Prova de deslligar-se i nota que les cordes no estan prou fortes i que amb una mica d’esforç se’n sortirà. Es regira endavant i enrere i s’esquinça els canells amb l’escorça, però no nota el dolor. Només pensa en alliberar-se i arribar a casa i abraçar a les seves dones.
Després d’una bona estona ho aconsegueix. Salta, més que corre, bosc avall per tal d’arribar a la carretera. No sap quanta estona ha passat i el poble és uns quilòmetres més enllà. Haurà de córrer encara una mica més. Però té sort i veu avançar un cotxe. Es planta davant la carretera i el fa aturar. Després sabrà que el Joan anava a feinejar al camp, però ara li explica el que li acaba de passar i que l’ha d’acompanyar immediatament a la comissaria més propera, que han d’aturar qualsevol cosa que hagin de fer aquell parell.
El Joan el fa pujar, gira per tornar per on venia i comença a avançar mentre l’Antònio li amplia la informació. Que són dos i que van armats, que s’han escapat de la presó.
De sobte, davant seu veuen aparèixer un taxi. El taxi de l’Antònio, que torna cap on eren fa un moment. Accelera, no t’aturis, li diu al Joan. Però aquell parell clissen el taxista dins el Toyota i creuen el taxi enmig de la carretera. Baixen amb les pistoles i els fan baixar a tots dos.
-Què coi hi fas aquí, Antònio? On et penses que vas? Ens la volies jugar, oi?
I el més alt li clava un cop amb la culata a la templa i, quan és a terra, li engalta quatre o cinc coces al ventre.
El Joan no s’ha mogut. Jo no he fet re, somica. Deixeu-me marxar!
Els dos se li acosten i li agafen les claus del cotxe. Pam! li engalten una plantofada.
-Au, corre. I ni se t’acudeixi dir res si no vols acabar com aquest.
El Joan arrenca a córrer cap al bosc i no mira enrere. No veu com aquell parell agafen l’Antònio i el llencen dins el maleter del seu propi taxi, sense miraments, i hi tornen a pujar. Sent una derrapada i com tornen cap a Riudecanyes, i ves a saber cap on més. I ell no, que no ho vol saber.
L’Antònio obre els ulls i no sap on és. És fosc i nota moviment. Sóc al maleter, es diu. S’acosta la mà al cap i se la nota humida. Sembla sang, però amb aquella foscor no hi veu res. Sent les veus dels dos dins del cotxe. No entén ben bé què diuen, alguna cosa d’un banc.
Les nenes i la Pilar tornen al seu pensament i únicament pensa en tornar-les a veure, així que fa el cor fort i pensa, pensa, què pot fer. Manipula el pany del maleter. S’hi està una bona estona, però aconsegueix obrir-lo i té cura d’agafar-lo per tal que no s’obri del tot i ho puguin veure pel retrovisor.
Pensa, pensa. Ja ho tinc. Agafa el mocador que sempre porta a la butxaca, un dels de l’aixovar, amb les inicials del matrimoni, i el xopa amb la sang que li surt de la templa. Aleshores torna a obrir amb cura el maleter i treu el mocador i el mou una mica, com si agités una bandera blanca, però aquesta és vermella, i és de perill.
I té sort, perquè just darrere la Mònica i l’Albert van camí de la feina i veuen el mocador i intueixen que allí en passa alguna de grossa. I agafen el mòbil i truquen al 112 amb totes les dades de la carretera i el vehicle, que sembla que va cap a Constantí.
L’Antònio es desperta en un llit d’hospital, amb el cap i el tors embenats. Recorda què va passar, però ara no vol perdre temps amb allò. Intenta girar el cap i mirar a banda i banda i somriu, perquè allà hi són la Pilar i les tres nenes, que no marxaran mai del seu costat, ara ho sap del cert. Ara tot serà diferent.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
