Nou conte: NO M’ESTRANYA

NO M’ESTRANYA

Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.

Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?

O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?

O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.

O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.

O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.

Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.

Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.

S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.

Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.

Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula.

Nou conte: NO ESTEM SOLS

No estem sols
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i
el Joan van canviar per sempre més.
     Bon dia – va saludar la Pilar.
     Bon dia – van respondre els altres tres companys.
 
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una
excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències,
canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de
desistir de fer-la.
 
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones
cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de
casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de
cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades
amb la cura dels néts.
 
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles,
gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja
no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de
venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap
eliminaven cap mena de risc.
 
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i
boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt
més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que
tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut
cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou
d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc
senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre
dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que
zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
 
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els
feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu
les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats…
Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava
res…
 
      Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
      Però que no anàvem a Prades?
     – Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un
llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc
molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és
fruit de moltes llegendes i successos estranys…
 
      Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
     Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a
plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre
passen per la nit.
       Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo
encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
     Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la
bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no
tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia
caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins
i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
 
   Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles,
van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el
camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns
minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per
Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de
baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
   
    Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació
que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a
admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
 
       I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
      Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser
glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit
del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
      Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
 
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant
mentre els altres reien de la seva gosadia.
 
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar
al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant
senyorívolament, els estava esperant.
 
      No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
     Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant
d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
     
    El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la
zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar
algun lloc per dinar. 
Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta.
Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia,
era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
 
       Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que
és més nova que la resta d’edificacions.
    I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el
Quim, escèptic.
     No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix
a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a
saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
 
       Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
      Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc
per a dinar.
 
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.  Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment
havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
     Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens
queda poc més d’una hora de llum.
       Som-hi!
 
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel
camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les
indicacions dels panells.
 
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de
boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien
els uns als altres.
 
       Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
       Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
 
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena
d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar
passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la
filera.
 
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia
veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van
continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla,
i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien
els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
 
       Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar
la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La
Mussara.
 
       No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
       No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
     A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens
impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar.
S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
 
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell,
ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho
podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
 
       No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan
vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
      A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i
arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
 
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia
fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les
Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que
tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més
d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les
petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
       Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
 
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador
per tercera vegada.
 
     Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
    Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir
d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats
i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit
com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
      Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va
dir el Joan.
    Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la
nit aquí. Seguiu-me!
 
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que
va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben
conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica
l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes
de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
 
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura
havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre
les pedres de la vella església.
      Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè
pensava que mai la utilitzaria.
       Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
       No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
      I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest
migdia.
    A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes
barretes de xocolata.
       A  mi encara em queda aigua…
       Au, doncs, repartim.
 
Van menjar en silenci.
       No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
       Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
       Dic que no estem sols. Noto una presència…
 
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de
mirar de notar alguna presència.
 
      Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I
estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
       Bona idea – va convenir la Pilar.
 
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els
cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora
d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer
el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
 
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el
Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
 
       Ei, desperteu-vos, dormilegues!
      Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
      Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
    M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora.
Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del
Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i
assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només
unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
 
       Quim, on ets?
      Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia
enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a
Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada
no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble
van contactar amb la policia.
 
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la
recerca, però ni rastre del Quim.
 
       Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels
policies.
     Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre
una pedra i què passava si saltaves per damunt…
      Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a
veure què diu exactament?


La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a
qui ningú va tornar a veure mai més.

Nou conte: VEÏNS

Veïns
Veïns
Vaig arribar al sopar amb l’Enric amb puntualitat suïssa: ni un minut abans, ni un minut
després. Recordava la seva obsessió per la puntualitat. Per la puntualitat i per moltes
altres coses, tot i que potser els anys havien fet que relaxés les seves obsessions. En tot
cas, alli estava jo, plantat normativament davant la porta amb una ampolla de cava ben
fresqueta.
 
– Endavant – Em va convidar l’Enric després d’obrir la porta a l’hora convinguda
(ni un minut més, ni un minut menys), sense que jo hagués trucat al timbre.
 
Vaig encaixar la seva mà ferma i vaig entrar. – Deixa l’abric aquÍ penjat i espolsa’t les
sabates en aquesta catifa – em va dir. L’obsessió per la neteja. Es veu que no se li havia
passat amb els anys. Vaig fer com m’havia demanat, i vaig rebregar la sola de les
sabates per damunt la catifa que m’havia assenyalat.
 
Vam enfilar pel passadís fins arribar a un menjador gran i lluminós. Les parets eren d’un
blanc immaculat, els mobles de fusta massisa de color clar, i la decoració en tons càlids
pel que fa a quadres, panells i figuretes decoratives.
 
– Quina alegria que ens tornem a veure, després de tants anys! Em va dir l’Enric. I
somreia amb unes dents perfectament arrenglerades i blanquíssimes. Recordo
haver sentit a dir que se les raspallava ben bé sis cops al dia i de manera
absolutament ritual: raspallat (amb llengua inclosa), fil dental, colutori.
 
– Doncs sí. La veritat és que em va sorprendre una mica que em convidessis a
sopar, després de tots aquests anys sense veure’ns. A més, realment, tampoc
èrem els millors amics del món, tot s’ha de dir. Però em vaig alegrar molt de
veure’t al banc. Fa poc que hi treballes?
– Sí, sí, tot just fa una setmana. Em van traslladar per tal de posar ordre. Es veu
que aquesta oficina és una mica anàrquica. I han decidit que cal una mica de mà
dura, amb mètodes de la vella escola, ja m’entens…
 
Doncs no, no acabava d’entendre per on anava la cosa, però si l’havien traslladat per a
millorar les coses, ben segur que ho faria molt bé. L’Enric era una persona
extremadament recta i amb un gran sentit de la responsabilitat. Si eres amic seu, tenies
el seu suport incondicional fins a la tomba. Ara bé, si per algun motiu t’enemistaves
amb ell, ja havies begut oli.
 
– Molt maco el teu pis – vaig dir, mentre reüllava tot el menjador.
– Sí. He tingut sort. Una ganga en els temps que corren, i ja porto uns mesos
decorant-lo al meu gust. M’agrada que tot estigui perfecte. I tu, encara continues
vivint al barri?
– Alli estic encara. La Cèlia i jo ho vam deixar còrrer fa un parell d’anys i ella va
marxar al seu poble, així que jo em vaig quedar la casa, i també el Ringo. Te’n
recordes del Ringo?
– I tant, si me’n recordo. Ja deu ser gran, no? Aleshores era un cadell.
– 12 anys va fer fa poc. Ja no volta tant com abans. Però explica’m, i què és de la
teva vida? Has trobat alguna noia? La Raquel, ja t’ho dic ara, no feia per a tu…
 
L’Enric em va explicar on havia anat després de vendre la casa del barri i mentrestant
anava parant taula.
– Espero que t’agradi el menú. Començarem amb una crema de ceps, seguirem
amb un magret d’ànec amb fruits vermells i acabarem amb una mousse de
xocolata.
– M’agrada molt, Enric. Però no t’hauries d’haver molestat tant, de debó. Ho
hauràs encarregat, oi?
– Encarregar? Que poc em coneixes! Estic fet un cuinetes, jo. Quan em poso a
cuinar se m’obliden tots els problemes, és la manera més fàcil de relaxar-me. I
mira, el cava que has portat crec que anirà molt bé amb tot el sopar. Som-hi
 
I vam seure un davant de l’altre en aquella taula de vidre i acer amb estovalles i
tovallons de lli blanquíssim, i copes d’un vidre extremadament lluent.
 
– Aquesta crema és boníssima, Enric. Et felicito! Els encenalls de pernil li donen
el punt cruixent que m’agrada. Te’n recordes d’aquell matrimoni amb quatre
fills que vivien al meu costat?
– I tant, com oblidar-los! Aquells nens es passaven el dia cridant, plorant, donant
cops o barallant-se a totes hores. Es deuen haver civilitzat, no?
– Doncs resulta que un dia van venir els Serveis Socials i se’ls van emportar tots
quatre. Els pares els deixaven habitualment per la nit mentre anaven de copes i
la policia se’n va adonar una nit que van trobar el més petit, quatre anys tenia
aleshores, voltant pel carrer a les dues de la matinada.
– Què em dius! Quines penques uns pares així! Bé, suposo que al reformatori els
hauran arreglat una mica.
 
De la crema vam passar al magret. Era deliciós, i estava al punt, talladet pulcrament en
dotze llesquetes i regat amb la salsa de fruits vermells.
– I els veïns de davant meu? Aquells vellets tan adorables? Què se n’ha fet?
– Oh, els Juncosa. L’home va morir farà un parell d’anys d’un atac de feridura. I la
seva dona el va acompanyar al cap d’un parell de setmanes. N’estaven molt l’un
de l’altre.
– Sí, certament, un veïns encantadors. M’hi portava molt bé amb ells. Eren
silenciosos, nets… Té, espero que tinguis encara racó per la mousse de xocolata.
– I tant que sí. Jo sempre remato un bon dinar. I mentre començava a paladejar la
mousse vaig dir-li. La veritat, Enric, és que els Juncosa devien ser els únics que
et queien bé. No sé si recordes que vam acabar ben enfadats tu i jo. Ara és cosa
passada, però et va agafar fort, eh, nano!
– Sí, sí, que me’n recordo. Però com dius, ja és aigua passada. És que jo sóc molt
primmirat amb la neteja, ja ho saps, i aquelles cagarades del Ringo a la porta de
casa meva…
– És veritat, hahahaha, quin tip de riure. I quines emprenyamentes que agafaves!
Vés, què havia de fer jo? Mentre jo estava esmorzant, deixava el Ringo que anés
a treure el ventre de mal any. Jo ja li deia que no ho fes a casa teva, però mira tu,
que no hi havia manera, hahaha.
– Sí, tu, quin tip de riure. Està bona la mousse de xocolata? No n’has deixat ni una
engruna, i jo me n’alegro molt perquè l’he feta amb un ingredient molt especial
per a tu, pel Ringo, i pels vells temps.
 
I mentre deia això el somriure blanquíssim i de dents perfectament arrenglerades es va
transformar en una ganyota. Davant seu restava, intacta, la seva mousse de “xocolata”.
 
 

Literatura i processos creatius

Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.

He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.

A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.

He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.

Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.

Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.

Fotos de Marta Oller