Estimada Mirta

Na Maria Escalas és una escriptora mallorquina que acaba de publicar Estimada Mirta amb Amsterdam. Els seus dos llibres anteriors són Abans que el teu record es torni cendra (finalista del Premi BBVA Sant Joan) i Sara i els silencis.

Estimada Mirta parteix d’un fet real, d’una història que un home va explicar en una reunió familiar, sobre el seu exili a Argentina. Escalas se’n va interessar en veure que d’allí podia sortir una gran novel·la i, després de diverses entrevistes amb aquest home, va posar fil a l’agulla per tal de crear una història basada en les seves vivències, però també amb altres elements de ficció i elements reals del període que retrata.

A Mallorca, l’any 1947, un adolescent Francisco és enviat pels pares a Argentina, preocupats per la situació amb Franco i pensant que allí tindria més oportunitats.  I realment és així, ja que després de diversos anys d’estudis i treballs aconsegueix casar-se amb Na Teresa, filla de l’empresari per al qual treballa.

Al llarg de les més de 400 pàgines (que es fan curtes) coneixerem tota la vida d’en Francisco i els personatges que es mouen al seu voltant, com la família mallorquina que també acaba emigrant, la família política, l’amor de la seva vida, i tota una sèrie de personatges reals de l’Argentina de l’època.

Hi trobem la lluita de classes (els esquerranosos i bolxevics contra la classe acomodada), els amors il·lícits, els amors impossibles, el desamor, l’exili i l’enyorament, i també les tortures i els nadons robats que van suposar un fosc episodi en la història del país sudamericà.

No us dic més, us animo a llegir-la ja que a banda de conèixer una trama molt interessant, plena de personatges i situacions al límit, també podreu recordar moments històrics i gaudir amb la prosa de Na Maria, que sap retratar molt bé els sentiments. Us en poso un trosset:

“Potser els primers records no ens queden al cervell, sinó a l’amígdala, o al ventre, o en alguna mena de memòria de la pell, i els tenim sense saber-ho, desats d’una manera difusa, desendreçada, i no es poden dir amb paraules. Potser alguns records són com pol·len damunt una fulla, imperceptibles, però impregnant-ho tot i formant un núvol de color quan algú els espolsa. Per això, encara que fos impossible, en David recordava la madre Antonina”

Pels vells temps

La Laura parpelleja. Nota un dolor lacerant al cap i la llengua enganxosa. Un cop amb els ulls ben oberts mira al voltant i es veu en uns lavabos que li resulten vagament familiars. Prova d’aixecar-se, però no pot. Està lligada de mans i peus a una cadira, al bell mig de l’habitació.

Com coi he arribat fins aquí? I els records se li amunteguen al cervell atordit. Era divendres, últim dia d’entrevistes per a la feina de comercial. Tenia dues candidates amb un bon currículum i calia decantar la balança segons com anés l’entrevista.

Recorda que a la primera candidata, tot i les seves bones referències, se la veia una mica tímida per al lloc, un lloc reservat per a una persona dinàmica i decidida. A continuació va entrar la segona candidata. Era perfecta en tots els sentits però, tan bon punt la va veure, va saber que no podria donar-li el lloc.

– No ets la Xènia? – Va preguntar la Laura en acabar. Realment no m’havia fixat en el nom, però ara que et tinc davant i he vist aquest tic tan teu de tocar-te lleugerament l’orella cada dos per tres, ara he caigut. Vam estudiar juntes tu i jo, que no te’n recordes?

– Doncs sí, la veritat és que t’he conegut de seguida, però com que necessito la feina, he preferit no dir res.

– Mira, Xènia, seré sincera: Ets la candidata ideal, però no et puc contractar. En aquesta empresa estan pro-hi-bi-dí-ssims els favors a familiars, amics, etc. Si arribessin a saber que ens coneixem, em jugaria el lloc.

– Disculpa, Laura, però no ho sabran pas. Jo soc l’única que ho podria dir, i de mi no en sortirà res, t’ho ben prometo. Necessito la feina, el meu pare està greument malalt i necessito pagar a algú que el cuidi nit i dia. A més, soc la millor candidata, tu ho has dit.

– Ho sento, Xènia, no hi puc fer res. Tinc ètica, jo. Em sap molt de greu, però no et puc donar aquest lloc. En tot cas, em fa molta il·lusió retrobar-te, després de tants anys. Vols que anem a fer una copa i em poses al dia de com et van les coses? Pels vells temps!

Ara, lligada de peus i mans, veu com s’obre la porta del davant i entra ella, la Xènia, amb una capsa a les mans. Somriu. – Bon dia, dormilega. Com anem? Tot bé?

La Laura no sap què dir. Què hi fa allí lligada? i què hi fa la Xènia, tan tranquil·la?

– Segur que t’estàs preguntant que què passa, oi? Doncs jo t’ho explicaré, Laura, no pateixis, que tenim toooooot el temps del món. Estem soles i ningú no ens buscarà aquí. Recordes aquests lavabos?

Mira al voltant mentre la Xènia agafa una cadira, la posa a l’inrevés i seu amb les cames a banda i banda. Porta uns texans negres, i una samarreta bàsica blanca, sabatilles d’esport Nike i el cabell recollit en una cua de cavall. Res a veure amb el look professional que havia portat a l’entrevista.

– Són els lavabos de l’insti?- Xiuxiueja. – Però què hi foto aquí lligada, Xènia, m’ho pots dir? Fes el favor de deslligar-me. Em fa mal.

– Et fa mal? Aguanta una mica, dona, que encara no hem ni començat. Doncs sí, són els lavabos del nostre insti. Pels vells temps vas dir, no? Anem a fer una copa pels vells temps. Doncs ja som aquí, pels vells temps. Mira, tu i jo no seríem aquí si la cosa hagués anat d’una altra manera, però no he tingut més remei que fer això. No m’has deixat cap altra opció.

La Laura es regira a la cadira, però per més intenta deslligar-se, més mal li fan les cordes.

– Ara que ho dius: vam estar xerrant de l’insti, i de les coses que havíem fet des d’aleshores.

– Corregeixo, Laura: no VAM estar xerrant. TU vas estar xerrant. Va ser un monòleg. Em vaig adonar que no recordaves el nostre pas per l’insti de la mateixa manera. Si de cas, ara et refresco una mica la memòria: La meva mare va morir quan fèiem sisè. Fins aleshores havíem sigut les millors amigues, sempre l’una a casa de l’altra, sempre jugant al carrer, sempre juntes. Però la mare va morir i el meu pare va entrar en depressió. La situació a casa era complicada i em vaig trobar que la meva millor amiga no em feia costat, que em deixava de banda. Havia arribat estiu i l’havia passat sola mentre tu no sé què feies, però a tu ni et vaig veure. Et trucava, passava per casa teva, però no hi eres mai. Fins que vaig desistir. Quan vam començar a l’insti tu ja tenies un nou grup d’amigues. Suposo que les devies haver fet durant l’estiu. Jo estava sola. 

– T’ho puc explicar, Xènia, aquell estiu…

– Xisst, calla, calla, que ja vas parlar prou ahir. Doncs el cas és que no només estava sola, sinó que el meu pare es passava el dia al sofà bevent cervesa. No es preocupava de mi i quan va començar el curs jo no tenia roba, però havia crescut uns quants centímetres i m’havien sortit una mica els pits. L’única roba que m’anava bé era la de la mare i em va dir que me la posés. Jo li vaig dir que no, li vaig suplicar que anéssim a comprar roba, però no em va fer ni cas, i em vaig veure obligada a anar a l’insti amb la roba de la meva mare morta. No et pots ni imaginar què vaig sentir el primer dia amb aquella fila…

La Laura recorda vagament que la seva amiga s’havia tornat una friki en començar l’insti, però no tenia ni idea de com havia anat la cosa.

– Ho vas recordant, Laura? – La Xènia deixa la capsa als peus i li pessiga les galtes. Així, ben vermelles, tal com em posava jo cada cop que m’insultàveu pels passadissos, ho recordes, Laura, eh? Ho recordes, ara? 

– Jo no…

– Tu no, què? Tu no em vas insultar? Potser no, que no ho vas fer, però sí que reies, que et vaig veure com reies, i en cap moment vas fer res per aturar els insults. Eres la meva amiga feia quatre dies, cony! I recordes un dia aquí, en aquests lavabos? No? No ho recordes? Clar, és que vas marxar tan bon punt van començar a insultar-me les teves amigues. I saps què? com que no ho vas veure, ja t’ho diré jo: no en van tenir prou amb insultar-me. Em van començar a estirar el cabell, i després a colpejar-me fins que vaig caure al terra i…

– Em vols pegar? Pega’m, Xènia, m’ho mereixo. – La Laura té els ulls plens de llàgrimes. Nota els cops com si els estigués rebent ella mateixa. Fa molts anys, però recorda vagament aquell dia. Recorda que va marxar mentre l’estaven insultant, però no sabia que la cosa havia arribat tan lluny.

– Que et pegui? No, tranquil·la, que no et tocaré ni un pèl, no pateixis. – La Xènia torna a agafar la capsa i se l’acomoda entre les cames. La Laura juraria que ha sentit una fressa dins la capsa.

– Mira, ja a 2n de BUP us vau oblidar de mi. No perquè us n’haguéssiu cansat, no, és que va tenir la desgràcia d’arribar l’Anna Ribas, i es veu que era millor ficar-se amb aquesta, no sé… El cas és que aleshores em vaig convertir en invisible, que no sé què és pitjor. Des d’aleshores, completament invisible. Em sobta fins i tot que em coneguessis ahir. 4t de BUP. Viatge de fi de curs i d’etapa. Ho recordes?

– Sí, però…no va passar res… – somiqueja la Laura.

– No em va passar res a mi, cert, però sí que va passar una cosa interessant. Una cosa que va córrer per tot l’insti. Tothom se’n va assabentar d’allò que et va passar. Et faig memòria?

– L’atac?

– Sí, l’atac. 

– I què vols dir…?

– Xisssst, espera un moment, que tot arribarà. Doncs re, visita al Museu Vaticà, i allí, davant l’estàtua de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, tenim que a la senyoreta Laura li agafa un atac i cau rodona entre convulsions. Corredisses, xiscles, plors, Ni-no, Ni-noooooo, i cap a l’Hospital General de Roma, sota observació. Els profes ens van explicar que tenies un quadre greu d’ofidiofobia, temor patològic als ofidis, serps en concret. Que segurament havies tingut alguna mala experiència de petita i que allò t’havia provocat aquesta aversió. Que els atacs poden venir provocats pel sol fet de pensar en una serp i el xoc de contemplar aquella estàtua tan realista, amb les serps devorant el dissortat Laocoont i els seus fills, havia sigut el desencadenant de l’atac.

La capsa que mantenia la Xènia entre les cames s’havia mogut?

La Laura recorda perfectament les hores passades a l’hospital de Roma a causa del visionat d’aquella estàtua. Punyeta, quin realisme, i quines suors li havien agafat només d’imaginar-se al lloc de Laocoont. Les mateixes suors que amaren ara mateix tot el seu cos. Recorda ràpidament el desencadenant de la patologia. Devia tenir quatre o cinc anys, en una passejada pel camp amb la mare. La mala sort va voler que trepitgés una serp i aquesta, revoltada, se li va enfilar per una cama i la va mossegar. No era una serp verinosa i la mossegada no va tenir cap conseqüència, però al cap de la petita Laura, les serps es van convertir en un monstre que habitaven tots els seus malsons, de dia i de nit. Abans de tancar els ulls s’imaginava que reptaven silencioses pel terra de la seva habitació i se li enfilaven al llit, enroscant-se-li per les cames… Si s’aixecava per anar al lavabo havia d’encendre el llum i comprovar que no sortia cap serp de la tassa i l’atacava aprofitant que estava mig adormida. Però no només eren els malsons, també va començar a evitar sortir al camp o visitar zoològics o qualsevol altre lloc en què pogués aparèixer una serp.

Els pares la van portar a un psicòleg, però ni la teràpia havia aconseguit foragitar la seva por a les serps.

– Doncs bé, Laura. Allò em va fer pensar i em va fer interessar pel món de les serps. Vaig començar a informar-me’n. Primer a la viquipèdia, i després en llibres especialitzats, per tal de conèixer a fons el món de les serps.

La capsa s’havia mogut. Ara n’estava ben segura. La Laura escoltava la Xènia, però no treia l’ull de la capsa que encara aguantava entre les cames i que, n’estava segura, s’havia mogut.

– Tinc un terrari a casa, saps? I ara es podria dir que soc una mica experta en ofidis. Què et sembla? 

– No sé què…, Xènia, jo…

– Xissst, calla, calla. Ja t’he dit que no et tocaria ni un pèl  i compliré la meva paraula, com tu. Tinc ètica, jo, com tu. No em vas dir que no aconseguiria el lloc perquè tens ètica? Doncs jo igual, Laura. I ara et volia presentar a una petita amiga que he portat. Està dins d’aquesta capsa i es diu Laura, com tu. Què et sembla? La vols conèixer?

– No, Noooooooooooooooooooooooo, Xènia, sisplau, no ho facis, sisplau. Deixa’m anar i tens la feina, encara que ens coneguem, no ho diré a ningú i…

– Laura, ja és massa tard. Fa molts anys que és massa tard.

La Xènia obre la capsa i de l’interior en surt reptant una petita serp que s’enfila pel seu braç.

– No, Xènia, sisplau, aparta-la de mi! – La Laura panteixa i la suor comença a regalimar-li pertot arreu. Augmenta ràpidament la seva temperatura corporal, els ulls li couen i sent unes fortes punxades al cervell. Tanca els ulls, però els torna a obrir de seguida. Encara és pitjor no saber si la serp continua al braç de la Xènia o decideix explorar nous territoris.

– Sisplau, Xènia, tanca-la i parlem-ne. Què vols? Digue’m què vols i ho faré sense dubtar-ho. Parlem-ne, sisplau, – somica la Laura, intentant no mirar el moviment ondulant de l’altra Laura recorrent el cos de la Xènia.

– Mira, doncs saps què? Que no, que no cal que en parlem. Que això no caldria que hagués anat així, però em vas dir que tu tenies ètica i mira, entre això i el fet de no recordar tot el que m’havíeu fet, he pensat que et mereixies un petit càstig.

La Xènia agafa la serp, la diposita a la caixa i la tanca.

– Gràcies, – sanglota la Laura.

– No me les donis. – La Xènia s’aixeca de la cadira i surt del lavabo amb la capsa. La Laura comença a fer petites respiracions per a recuperar l’alè mentre prova de deslligar-se, sense èxit. Aleshores veu com la Xènia torna a entrar al lavabo. Ara porta una capsa, però aquest cop és MOLT gran. Realment gran. Tan gran que li costa agafar-la. La diposita al terra. 

– Xènia, què és això? Sisplau, parlem-ne…

La Xènia obre la capsa i, poc a poc, en van sortint tota mena de serps mentre somriu.

– Tota la meva col·lecció de serps. Tota per a tu, Laura. Espero que en gaudeixis. 

I la Xènia surt del lavabo entre els crits esgarrifosos de la Laura. Pels vells temps.

Estimada Andrea

Estimada Andrea,

Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.

Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.

Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.

Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.

Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.

Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.

Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.

T’estimo. La teva,

Cristina

El tren

El tren
El tren

Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:

Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a ella, i també per a mi.

Però diuen que hi ha persones a qui els costa separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.

Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.

Al principi la Blanca no hi havia donat importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que, alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.

Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella. Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més, però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per deixar-ho córrer.

Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més. I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?

Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les paraules sortirien, ben segur.

La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.

SI PREFERIU ESCOLTAR-LO:

LA CITA

La cita
 
LA CITA

 

 
 

Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.

La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.

Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.

Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.

Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.

La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.

Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.

I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.

L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”

 

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt