SOC MOLT PACÍFICA, PERÒ SEMPRE MATO ALGÚ

DIARI MÉS, 18/10/22. Cristina Serret

La bibliotecària de Cambrils publica la seva primera novel·la, una ficció de gènere negre

  • —Com resumiria l’argument de la novel·la?

—Es comet un assassinat en una plaça envoltada de comerços: hi ha la Biblioteca, la fruiteria, el bar… Una plaça que podria ser de qualsevol poble o ciutat. Però aquest assassinat fa que ens fixem en la vida de la resta de persones, en el que batega en aquell barri.

—No és una novel·la negra a l’ús: des de bon començament sabem qui són l’assassí i la víctima.

—Aquesta és la meva primera novel·la, encara que tinc altres coses publicades i també publico al meu web. Allà hi escric contes que són negres, negres, sempre hi ha algun assassinat. A més, tenen un punt Roald Dahl, amb alguna sorpresa al final. A la novel·la hi ha comportaments negrosos i dos assassinats, i això segurament és el que va agradar a l’editor de la col·lecció, el Marc Moreno: aquests comportaments negrosos. Jo volia escriure la història des del punt de vista de la protagonista, la Blanca, fent que tota l’acció pengés de la seva mirada. Ella va mirant a un lloc, i aquella mirada se li retorna, de tal manera que es va entreteixint una mena de teranyina. En aquest aspecte soc molt trencaclosques, molt Pulp Fiction. Trobo molt atractiu que hi hagi flashbacks endavant i endarrere, i que s’entremesclin les històries. Tinc una obsessió amb això, veig una persona pel carrer i ja m’imagino el que ha fet abans i el que farà després.

—És una novel·la molt femenina, tant per la presència de dones com pels fets que s’hi expliquen i com s’expliquen.

—Sí, però és que em surt així, perquè soc dona, i també perquè últimament m’estic reivindicant més. Des de sempre hi ha hagut un silenciament de les dones, el fet que hagin sigut els homes els que han escrit, ha fet que les històries fossin des de la perspectiva masculina. El sexe, per exemple, a la novel·la es presenta molt des del punt de vista femení. Potser no n’he sigut del tot conscient, però és cert que, al final, hi ha coses que has d’acabar reivindicant. De totes maneres, en algun moment he tingut por que no s’interpreti de manera contrària, perquè diversos personatges s’emboliquen amb el malote. Però és que l’estereotip també existeix.

—Un dels personatges és bibliotecària, com vostè mateixa. En topar-me amb ella, de seguida em va passar pel cap que seria la culpable de tot.

—[Riu]. Home, havia de sortir la Biblioteca i una bibliotecària, no? A més, ja sé que el personatge portarà cua, per les coses que li passen.

—És una novel·la de gènere negre, però també hi ha força sexe. Sexe i violència mouen les passions?

—Sí, i també la venjança. Jo soc molt venjativa, encara que en aquesta novel·la no n’hi ha gaire. Quant al sexe, també em surt així. De totes maneres, ni en el sexe ni en la violència m’agrada ficar massa el focus en el detall.

—Al final del llibre afirma que aquesta història és deutora de totes les novel·les negres, policíaques i de sang i fetge que has llegit. Quin tipus d’històries li agraden?

—En el tema de la lectura vaig passar dels llibres d’Enid Blyton a Sherlock Holmes, Agatha Christie i Stephen King. Els llibres que llegeixes són els que et formen. La novel·la romàntica, per exemple, no m’ha agradat mai. Joc soc molt pacífica, però a les novel·les sempre mato algú. I el que no m’agrada gens són les trames molt complicades, aquelles en què l’assassí va quatre passes per davant teu. Després, també penso que últimament hi ha molta tirada a temes que depassen el tabú de la família, una mica obscens. Jo reivindico l’elegància. A Llibres del Delicte per exemple, enguany han publicat històries com Lladrucs a les estrelles, una història molt boja d’Aniol Florença, director de l’APM, o No en cap altre lloc, de Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia, una cosa una mica estranya però que està molt bé. També acabo de llegir Porcs, de Jordi Santasusagna, publicat a Crims.cat, que és brutal, casqueria pura, però molt ben feta. I el que m’ha agradat molt també és Fets caldo, de Pere Figueras. Encara que és novel·la negra, he rigut molt.

Quan presentaràs el llibre?
La primera presentació serà aquest divendres, al Centre Cultural de Cambrils, a les 20h, amb la Margarida Aritzeta. A Tarragona la farem, amb el Moisés Peñalver, el 5 de novembre a les 18 30h, a la llibreria Adserà.

Llegeix més: SOC MOLT PACÍFICA, PERÒ SEMPRE MATO ALGÚ

Estimada Mirta

Na Maria Escalas és una escriptora mallorquina que acaba de publicar Estimada Mirta amb Amsterdam. Els seus dos llibres anteriors són Abans que el teu record es torni cendra (finalista del Premi BBVA Sant Joan) i Sara i els silencis.

Estimada Mirta parteix d’un fet real, d’una història que un home va explicar en una reunió familiar, sobre el seu exili a Argentina. Escalas se’n va interessar en veure que d’allí podia sortir una gran novel·la i, després de diverses entrevistes amb aquest home, va posar fil a l’agulla per tal de crear una història basada en les seves vivències, però també amb altres elements de ficció i elements reals del període que retrata.

A Mallorca, l’any 1947, un adolescent Francisco és enviat pels pares a Argentina, preocupats per la situació amb Franco i pensant que allí tindria més oportunitats.  I realment és així, ja que després de diversos anys d’estudis i treballs aconsegueix casar-se amb Na Teresa, filla de l’empresari per al qual treballa.

Al llarg de les més de 400 pàgines (que es fan curtes) coneixerem tota la vida d’en Francisco i els personatges que es mouen al seu voltant, com la família mallorquina que també acaba emigrant, la família política, l’amor de la seva vida, i tota una sèrie de personatges reals de l’Argentina de l’època.

Hi trobem la lluita de classes (els esquerranosos i bolxevics contra la classe acomodada), els amors il·lícits, els amors impossibles, el desamor, l’exili i l’enyorament, i també les tortures i els nadons robats que van suposar un fosc episodi en la història del país sudamericà.

No us dic més, us animo a llegir-la ja que a banda de conèixer una trama molt interessant, plena de personatges i situacions al límit, també podreu recordar moments històrics i gaudir amb la prosa de Na Maria, que sap retratar molt bé els sentiments. Us en poso un trosset:

“Potser els primers records no ens queden al cervell, sinó a l’amígdala, o al ventre, o en alguna mena de memòria de la pell, i els tenim sense saber-ho, desats d’una manera difusa, desendreçada, i no es poden dir amb paraules. Potser alguns records són com pol·len damunt una fulla, imperceptibles, però impregnant-ho tot i formant un núvol de color quan algú els espolsa. Per això, encara que fos impossible, en David recordava la madre Antonina”

JUNO, de Laia Aguilar



Juno, a la mitologia grega,
era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. 
La Juno que protagonitza la
novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que
suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver
assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies
que la rebutgen una i altra vegada.

Per tal de millorar la
situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en
què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. 
Contra la seva voluntat la
Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova
les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no
interfereixi en la dinàmica de la classe. 
La Juno i el Cesc van
alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment
de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.

L’autora és llicenciada en Comunicació
Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig
tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al
Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan
planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de
Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi
Menjallibres el 2018
.

Jo crec que amb aquest llibre
la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge
anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa
reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens
convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades,
aquest món no és de color de rosa.

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???

Estic enfadada. MOLT!
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.

A punt d’estrena

Que acabo de llegir aquest llibre de la M. Carme Roca i m’ha agradat molt.
Que tracta de la vida de l’Eulàlia Rovira entre els anys 40 i 50. Una nena malaltissa que aconsegueix treballar de maniquí per a Pertegaz, després de passar pels taulells de Can Jorba, la famosa empresa de Barcelona.
Que la seva vida estarà marcada per les convencions socials i la por al què diran, i això la conduirà a cometre un error darrere d’un altre.
Que coneixerem un ventall de personatges que ben segur podrien haver existit realment: des del feixista furibund, fins el professor d’esquerres que ha de fugir d’Espanya, passant pels homosexuals que han de guardar les aparences sigui com sigui, les minyones arribades d’Andalusia, i les treballadores que deixen la feina un cop s’han casat.
Que m’ha agradat molt també el retrat d’aquella època, amb les referències als anuncis, i als serials de la ràdio i, sobretot, la multitud de detalls sobre la roba, la confecció, i el món de la moda en general.
Que us la recomano si us agrada tot això que us he dit, i que si us estranya com he fet aquesta recomanació, només cal que llegiu el llibre i ho entendreu.

34è Saló del Llibre Infantil i Juvenil

Vinc enamorada del Saló del Llibre Infantil i Juvenil. És la 34ena edició, i la 16ena que es realitza a Mollerussa, al Teatre l’Amistat.

He assistit a la Trobada Pedagògica organitzada pel Clijcat, l’Ajuntament de Mollerussa i el Departament d’Ensenyament. Prop d’un centenar d’assistents hem realitzat una visita guiada pel Saló (per a mi ha estat la primera vegada), amb explicació del funcionament general, de les diverses exposicions, de la decoració de l’entrada i de l’espai d’exposició.

A continuació, després de remenar llibres, hem assistit a la conferència de Joan Portell, autor del llibre Llegim? com fer lectors entusiastes, que ens ha animat a pensar en les nostres constel·lacions lectores i a fomentar la lectura en nens i joves a través de diferents exemples i les experiències modèliques de països com Japó i Finlàndia.

La Laia Aguilar, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens ha desvetllat claus per a dinamitzar clubs de lectura a partir de la disecció de les diferents parts de les narracions. Cal, ha dit, fer parar esment en els narradors, els escenaris, els personatges (tant protagonista, com secundaris i antagonista), ens ha parlat d’estereotips i de personatges singulars, i de mirar d’apropar les lectures a les pròpies experiències vitals dels lectors, ja que “la literatura és el mirall de la vida”.

A continuació s’han presentat les experiències del CRP del Segrià (Ventall de propostes per treballar la lectura) i del grup de literatura infantil del CRP del Garraf. Totes dues molt interessants i enriquidores.

En definitiva, una trobada per a intentar posar granets de sorra en les experiències lectores de nens i joves. De llibres n’hi ha a cabassos, de persones amb ganes de seduir a partir de la lectura també. Ens hi posem?

Trotant per Sant Jordi

El Nic està escalfant les peülles per trotar per diversos llocs aquest mes d’abril. Apunteu:

El 15 d’abril, a les 12 h., visitarà  RUKIMON. Aquest és un parc en què conviuen totes les races de rucs de la península, i fan un munt d’activitats per a totes les edats. Els rucs són els protagonistes, i també ho són els llibres on apareixen aquests animals, ja que disposen de diversos exemplars de La Xurra, Em diuen Tano… i altres. Ara el Nic també estarà disponible a Rukimon. Aqui teniu tota la info: ENTRADES PRESENTACIÓ NIC.

El 21 d’abril, a les 18 h., anirà a Maspujols convidat per l’ASSOCIACIÓ DE DONES LA DÀLIA. Aquesta és una associació que programa activitats culturals i és una gran dinamitzadora de la vida social del poble.

El 22 d’abril, a les 18’30 h, signarem llibres a la parada de CARLIN. La Hiperpapereria es desplaça al Port durant els dies 22 i 23 per a presentar les darreres novetats editorials.

El 28 d’abril, a les 18 h., el Nic galoparà per Tivissa en una sessió de contes i presentació del llibre. La narració de contes anirà a càrrec d’Estefania, del grup de contacontes de Tivissa, una associació de dones que vol transmetre l’interès i l’amor pels llibres i la lectura. Jo mateixa explicaré què són les Aventures d’en Nic i farem la lectura d’un fragment.

I no s’acaba aquí la cosa perquè al maig també tenim unes quantes activitats programades, que ja us anirem anunciant.

Qui ens acompanya?

Mujeres Lectoras

Observatorio del Libro porta a terme la campanya #MujeresLectoras #VidasExtra per tal de commemorar el 8 de Març. La idea és destacar a les dones que ens han animat a llegir amb el seu exemple i/o recomanacions. Es pot participar fins l’11 de març i trobareu tota la info a l’enllaç.

Jo participo amb la mare que em va parir, la principal impulsora de les meves ànsies lectores ja de ben petita, quan m’explicava contes i em portava a la Biblioteca Pública de Tarragona per tal que jo en triés. Sempre m’acompanyava, m’aconsellava i em recomanava. Fins i tot quan em prohibia llegir estava animant-me a llegir.

Recordo perfectament dos dels llibres que em va prohibir llegir. Bé, no és que em prohibís llegir-los ad aeternum. Simplement em va dir que no eren adequats per a mi quan tenia uns 13 o 14 anys. Evidentment, els vaig llegir d’amagatotis i em van fascinar.

Un era el de la foto: MANDINGO, de Kyle Onstott. Es tractava de la vida a una plantació de cotó a Alabama el 1830. Els esclaus, tractats com a “machos” y “hembras” i fets servir, entre altres coses, per a procrear esclaus futurs, també satisfeien els apetits sexuals dels amos, prèvia dutxa i rentat amb sofre, ja que feien pudor de negre. Jo ja sabia que existia l’esclavatge, però llegir-ho d’una manera tan crua em va impressionar. Recordo també els seus menjars a base de “gruesas lonchas de jamón con una espesa salsa roja” i coses similars que se’m van quedar gravades. Em va agradar tant que fins i tot el vaig rellegir diverses vegades.

L’altre llibre “prohibit” era VIA GALA, de Faustino González Aller. Si no recordo malament, una francesa “molt fresca” arribava a un poble espanyol i s’enamorava bojament d’un gitano marxant de cavalls. Aquest se la camelava i, quan es cansa d’ella, la deixa de males maneres. Alguna cosa així. El cas és que hi havia marro, almenys per a mi. També em va encantar, i també la vaig rellegir.

Vist ara la veritat és que cap d’aquestes dues novel·les ha passat a la història, ni tampoc els autors. Algú se’n recorda de Kyle Onstott o del Sr. Faustino? poca gent, entre els quals estic jo, ja que van obrir-me la porta d’un món de lectures prohibides i, per això mateix, molt atractives.

I a tu, quin llibre t’han prohibit?

Visitem el Nic a Guimerà

Dissabte passat vam anar un grupet a visitar el Nic a Guimerà. Des de que va acabar la volta a Catalunya amb el Jordi i el Baf el gener del 2016 viu a la granja del Tau amb altres rucs i cavalls.

El Jordi estava emocionat per retrobar el company de tantes peripècies al voltant del país, i jo em vaig alegrar de tornar a veure el Nic real, ara que el Nic literari ja ha iniciat el seu camí.

Us deixo unes fotos del retrobament i us recordo que el llibre es pot adquirir en llibreries (a través de les distribuïdores Benvil i Dislibris), i a les pàgines de Casa del Libro i Libelista. Així, mateix, tenim disponible una proposta didàctica que us puc enviar per correu electrònic.

Pàgina de facebook del Nic

Pàgina de facebook del llibre

El Nic a Móra d’Ebre

El tour de presentacions de Les Aventures d’en Nic ha fet parada aquest 17 de febrer a Móra d’Ebre. Vaig anar a Bassa La Papereria a fer conèixer la meva primera aventura editorial i l’aventura real que l’ha propiciat.

Va iniciar l’acte Sergi Bassa, que em va donar un regal en forma de notícia sorpresa (encara no es pot anunciar) i a continuació la Begonya Ferré, una de les meves bibliotecàries de referència, va presentar-me i va oferir la seva visió del meu llibre.

Després d’explicar una mica l’aventura real del Jordi Moretó, i com aquesta experiència ha acabat donant pas a una aventura literària, la Begonya, i jo mateixa, amb l’ajuda de l’Abril, vam fer la lectura d’un dels capítols. Vam llegir el capítol que transcorre a Ginestar per fer honor al dia de Sant Valentí. Entre el públic assistent, curiosament, hi havia una neboda d’un dels personatges reals que apareix al capítol, el senyor Mallo.

Vull donar les gràcies a les persones que es van acostar per acompanyar-me en aquesta presentació, a l’Adriana Monclús per l’entrevista per a la Ràdio, i sobretot a la Begonya i el Sergi per la seva complicitat i suport des del primer moment.

Les fotos que acompanyen el post són de Paula Torné. Podeu veure unes fotos magnífiques també al perfil de Marta Escolà a Instagram.

Llibres i lectures

Acabo de llegir Tots els contes de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, més conegut per la seva novel·la El Guepard.

Els escenaris són tots a la seva Sicília natal, i si això ja no és prou alicient per a llegir-los, heu de saber que són absolutament encantadors tots quatre i també absolutament diferents l’un de l’altre.

El matí d’un parcer ens explica com una família humil aconsegueix fer-se amb un munt de terres. L’alegria i la llei relata una història de nadals i d’aparences amb un enorme panettone com a objecte de desig. Lighea és la història d’amor curta, intensa i apassionada entre un jove i una … sirena. I Els llocs de la meva infància és un recorregut sentimental i sensorial pels paisatges de la infantesa de l’autor.

Aquest llibre exquisit està a la biblioteca des del 2015 i només ha tingut 3 préstecs (un dels quals el meu). Adulterio, de Coelho, entrat el 2014, en té 18.

Us deixo un fragment:

“D’ella m’agrada tot: l’asimetria de les seves parets, el nombre dels seus salons, els estucs dels seus sostres, la mala olor de la cuina dels meus avis, el perfum de violeta del lligador de la meva mare, la xafogor de les seves cavallerisses, la sensació agradables dels cuiros nets del magatzem de selles, el misteri de certes habitacions no acabades de l’últim pis, el local immens de les cotxeres on es conservaven les carrosses; tot un món de misteris amables i de sorpreses sempre noves i tendres”

El Nic a la URV

El 25 de gener Les Aventures d’en Nic han galopat pel campus de la URV, concretament per les aules de la  Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia.

El professor Manel Leor, de l’assignatura d’ensenyament i aprenentatge de llengües, juntament amb els professors Enric Márquez i Jacky Verrier em van convidar a parlar del procés d’escriptura del meu llibre. Vaig tenir l’oportunitat de parlar d’això, i de diversos temes relacionats amb el món de les biblioteques i de la lectura en general.

Vaig recomanar llibres i em van recomanar llibres (apuntat A través de mis pequeños ojos). Finalment vam veure la fitxa didàctica de Les Aventures d’en Nic com a possible aplicació després d’una lectura a les escoles.

Ha resultat una experiència enriquidora per a mi i espero que també ho hagi estat per als alumnes assistents.

Gràcies a la Paula Torné per l’ajuda i les fotos.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies