Etiqueta: una taca de sang

Eduard Riudavets. Iris.cat. 10/09/2023

Eduard Riudavets / Ciutadella  –Una plaça. Uns veïns. Un crim. Vet aquí els tres elements bàsics d’aquesta novel·la, una història negra tan diferent com engrescadora.

Fixem-nos en l’argument. Un noi assassina una noia al mig de la plaça davant d’un munt d’espectadors. Una altra mort fruit de la violència de gènere, però tothom creu saber com i per què aquella parella ha acabat així.

El plantejament és absolutament innovador. Des d’un principi sabem qui és la víctima i coneixem l’assassí. No hi ha lloc, llavors, per a la investigació criminal. Rosana Andreu fa saltar pels aires una de les convencions del gènere. I amb excel·lents resultats, per cert. Perquè, aleshores, el que hi resta és la gent, tots els personatges que d’una manera o l’altra han interactuat amb la parella.

Vet aquí el gran encert de la novel·la. Se’ns revela un microcosmos. Cada personatge reacciona davant el crim a partir de les seves vivències. Aleshores, arran de l’assassinat se’n posen davant els ulls les il·lusions i les ferides, les mancances i ambicions, les frustracions i mentides. 

El símil és molt gastat, però ara no em passa d’altre pel cap, l’assassinat ve a ser com una pedra llançada a un bassal d’aigües calmes. Tot ho remou.

Potser ara en faré un gra massa; tanmateix, és la veritat. Tot llegint Una taca de sang he recordat novel·les d’autors, com ara Vasco Pratolini o Naguib Mahfouz, en què una barriada i els veïns que l’habiten en són els protagonistes. Així i tot, ara no ens trobem a la florentina Via del Corno o a un barri cairota, l’escenari és Can Manyer, a una vila catalana innominada.

Així, passa a passa, anem coneixent la vida de cada un dels personatges, i això comporta primer la intriga, després el desassossec i finalment una creixent tensió. Què pot passar? Què succeirà? No és la resolució del crim el que ens aporta aquests interrogants, són els sentiments i les accions dels veïns, a partir de les seves diferents trajectòries vitals, les que generen a sensació d’intranquil·litat pròpia del gènere negre.

Per altra part, l’autora posa el focus sobre la violència masclista. No és debades. Hi trobem totes les respostes. Des de la indignació més contundent a la culpabilització de la víctima, des del dolor més empàtic al covard mirar cap a una altra banda. La plaça Caterina Albert esdevé un reflex de la nostra societat, talment.

De fet, potser el més dur, i alhora tan real, és que tots els veïns veien d’una manera o l’altra el que estava passant i que no acabaria bé, i així … “Tothom ho deia, però ningú havia fet res.”

He parlat molt dels personatges. Són fonamentals en aquesta novel·la coral, on només la Blanca – la fruitera- té alguns moments de solista, perquè si no estiguessin ben resolts, la trama s’ensorraria. I, ans al contrari, aguanta perfectament, perquè tots ells són versemblants, pensen, parlen i actuen coherentment amb el que són. 

Des de la jove que procura amagar els seus intensos desitjos sexuals a la funcionària que els emmascara sota una façana de respectabilitat, tot passant per l’immigrant que a còpia de molt treball va bastint una nova vida, pel vell xaruc que empaita dones o per la dona amargada que fa de la maledicència una vàlvula d’escapament, tots ells són el que poden ser. 

Si més no, també cal dir-ho, la pulsió sexual, en el present o en el passat, té molt a veure amb la personalitat que han desenvolupat. Com també hi tenen molt a veure les relacions de dependència, els rols de gènere que la societat estimula, la perpetuació d’esquemes de pensament i estructures de poder que pretenen convertir les dones en una mena de possessió obedient…

En definitiva, una molt, molt bona novel·la que cal llegir.

Laura Navarro. Ràdio Ciutat Baix Camp. 23/04/2023

Sant Jordi sempre és un moment idoni per descobrir noves propostes literàries les quals endur-nos a casa. És per aquest motiu que us volem donar a conèixer a la Rosana Andreu i l’Albert Casanovas, un parell d’autors locals de la nostra estimada comarca que ens presenten les seves propostes per enguany.

Mireia Jansà. 21/04/2023

Sota el títol ‘La pausa dels dies’, el periodista Xavier Graset presenta un recull d’articles publicats al Diari de Tarragona i al Punt Avui, tot plegat en format dietari i on plasma reflexions i petites històries del dia a dia d’uns temps amb un ritme de vida és pausat.

Pels que prefereixin la novel·la negra, recomanem ‘La taca de sang’, la primera publicació d’aquest gènere de Rosana Andreu que ens porta una història fosca on s’ha de resoldre un crim masclista.

I acabem amb el llibre ‘Solo te quiero a ti’. Es tracta de la segona part d’una publicació ja presentada per la jove Maria Aragonès, que amb només quinze anys ha escrit dos volums d’una història d’amor.

Poemaris, llibres d’assaig, biogràfiques… per aquest Sant Jordi podem trobar prop de 200 publicacions de proximitat de tota mena, tot i que la novel·la encara és el gènere per excel·lència.

Redacció. 21/04/2023

Rosana Andreu: «He volgut ser creativa jugant amb l’estructura, l’escenari i els personatges»

L’escriptora i bibliotecària va presentar ahir «Una taca de sang» a la llibreria Torrevisca acompanyada pel periodista Andreu Dalmau

La primera novel·la de Rosana Andreu gira al voltant d’una taca de sang. L’autora tarragonina, coneguda a Cambrils pel seu paper de bibliotecària a la Josep Salceda i Castells, ha debutat com a novel·lista amb una història negra, amb el masclisme com a temàtica principal, on el punt de vista juga un paper fonamental. En la presentació d’ahir a la llibreria Torrevisca —sota el títol «Una taca de sang i una copa de vi» i en companyia del periodista Andreu Dalmau— l’autora va explicar que el seu objectiu a l’hora de crear la seva obra no era fer una espècie d’al·legat feminista, com molts pensen, sinó modelar una “història polièdrica”, amb molts protagonistes i salts temporals.

Una taca de sang (Llibres del Delicte, 2022) és una novel·la negra ambientada a la plaça fictícia Caterina Albert on tots els personatges que hi conviuen veuen el mateix crim amb diferents ulls. Al principi de la trama, tothom comenta l’assassinat de la Georgina a mans de la seva parella, l’Albert, amb aquesta morbositat tan odiosa que envolta la societat. “És una crítica als xafarders, sí”, admet Andreu, “ja ho diu un dels personatges: ningú sap que passa darrere de la porta de cada casa”.

De la mateixa manera, l’escriptora tarragonina també fa un retrat molt acurat de la presència, encara molt accentuada, del masclisme a les vides de les dones. Tots els personatges femenins d’Una taca de sang han patit violència per part dels homes en major o menor grau, “igual que totes les que esteu aquí, no cal ni que us pregunti”, va afirmar Andreu. Tanmateix, enviar aquest missatge feminista tampoc era la principal missió de la novel·la, sinó que la trama reflecteix, simplement, el comportament habitual de les persones d’avui en dia.

Una novel·la àgil que juga amb les perspectives i les estructures

Rosana Andreu va escriure Una taca de sang per jugar amb les perspectives. “El primer que vaig plantejar va ser l’escenari”, explica l’autora, “de fet, la novel·la s’anava a titular La plaça. Un títol dolentíssim, per cert”. Després de la ubicació van venir els personatges i, més tard, una història fosca de les que li agraden a ella com a lectora: “des de ben petita he llegit Agatha Christie, per exemple”.

La seva novel·la és breu i àgil, pel lector és senzill saltar d’una pàgina a l’altra. Una velocitat que l’autora admet que neix del seu bagatge com a escriptora de relats curts (ha guanyat premis amb contes com Llop busca caputxeta o El missatge). L’estructura fragmentada, però, és una influència que ve del cinema: “encara me’n recordo de la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction. He intentat reproduir el mateix estil”.

Rosana Andreu aconsegueix obrir i tancar les subtrames amb èxit i jugar amb els flashbacks perquè vegis de què estan fets els fonaments dels seus protagonistes. A vegades, necessites llegir el següent capítol per saber on anirà a parar el context que t’ha deixat entreveure, i això és fonamental per fer-se amb la complicitat del lector. Una complicitat que la bibliotecària i escriptora també es va guanyar després d’aquesta presentació propera i acollidora a la Torrevisca que es va tancar amb les preguntes dels assistents i amb la firma d’alguns exemplars per part de l’autora d’Una taca de sang.

Mònica Socías, 17/01/23. EL CALAIX, ONA LA TORRE

https://www.ona-latorre.cat/programs/el-calaix-xw/onalatorre_podcast_8474

Anna Carreras i Aubets, 03/01/2023. NÚVOL: DIGITAL DE CULTURA

L’Albert apunyala i mata la Geannina enmig de la plaça Caterina Albert, centre neuràlgic del barri de Can Manyer. Els veïns fan rotllana al voltant d’una immensa taca de sang. Així comença Una taca de sang (Llibres del Delicte), la primera novel·la de l’escriptora i bibliotecària Rosana Andreu (Tarragona, 1972) bellament il·lustrada per una imatge urbana de perspectiva perfecta a càrrec d’Àlex Santaló.

La novel·la denuncia la violència masclista, els feminicidis imparables, i reflexiona sobre aquesta xacra social des d’un punt de vista crític i emprenyat. Rosana Andreu defuig els tòpics del gènere i des de la primera pàgina ens planta el crim i l’assassí als nassos. Perquè el que interessa a Una taca de sang són les reaccions i les emocions de tot un barri que ja veia a venir el tràgic desenllaç de la parella formada per l’Albert i la Geannina des que els van veure per primera vegada al barri i ell ja li parlava a ella amb imperatius i amb «un to molt alt i agressiu». El problema? El de sempre: «Tothom ho deia, però ningú havia fet res. I el resultat és una dona morta».  

A partir de l’assassinat i de la mirada de la Blanca, la noia de la fruiteria, la que no jutja ningú perquè «cada història té darrere un munt d’històries lligades que només els protagonistes poden reconèixer amb tots els ets i uts», Una taca de sang encadena els punts de vista dels diferents personatges que poblen de quotidianitat la plaça Caterina Albert: la fruiteria de la Blanca, la biblioteca de l’Helena —al bell mig—, el Juan i la Mercedes del bar Jaén, la botiga de reparació de sabates del James, la papereria del Marc, la botiga de llaminadures de la Paula, l’estanc de la Júlia, la botiga d’animals de la Clara i l’Ivet, el gimnàs de la Sandra, la insaciable Paula, la misteriosa i envejosa Anna Guasch i el vell verd Benaiges, un porc setantí. Amb uns personatges molt ben dibuixats que estimes o detestes, Rosana Andreu escriu la novel·la en present i atorga agilitat al text a través d’uns diàlegs molt versemblants. La negror de la novel·la —més enllà del crim— es troba en les ànimes i en els pensaments rebuscats i contradictoris inherents a la condició humana.

Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats.

La quotidianitat detallada de la prosa de Una taca de sang és digna d’esment. Sota l’aparença de la facilitat narrativa, com a escriptora us puc assegurar que és molt complex assolir el nivell d’oralitat en què destaca Rosana Andreu. El safareig versemblant, les converses monotemàtiques sobre el tema que ha trasbalsat la vida d’un barri sencer. A través de salts temporals enrere, el lector coneix, d’una banda, com s’han construït les relacions entre les persones del barri actual i cadascun dels seus passats per entendre els seus presents i, de l’altra, com a la Blanca li ha afectat potser més que als altres l’assassinat de la seva veïna en mans de l’Albert. La radiografia de tot plegat és impecable: «Ningú sap què passa a les cases dels altres portes endins». Tanmateix, l’acció de la novel·la, en el fons, es concentra en dos dies: els posteriors al crim. I això també és orfebreria narrativa.

Quan la Blanca es posa a pensar en l’assassinat de la romanesa Geannina —fet inevitable perquè tant el barri com els mitjans en van plens i la policia ronda tothora per allà—, li venen records en primera persona de maltractaments físics i psíquics, mirades tèrboles, explosions de còlera i menyspreus per part de la seva primera parella adolescent. El «xulo-putes» de l’Albert tenia la seva dona tancada a casa, no la deixava estudiar ni treballar, l’esbroncava al balcó davant de tot el barri, sempre feia «cara de mala hòstia» i anava amb una colla d’imbècils a mamar davant la biblioteca. L’Albert és l’arquetip d’home misogin, masclista, que no se sap comportar en societat, que aparta la parella de la seva família i dels amics perquè la vol només per ell i vol ser amo de la seva voluntat. Hi ha massa Alberts al món. Energúmens de «taula parada i llit calent».

Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats com el de la Geannina. Hi ha els mans llargues com el senyor Benaiges, els porcs de llengua llarga, els assetjadors lascius, els requeridors insistents i un extens etcètera de mascles alfa que es creuen superiors a les dones i les tracten com si fossin escòria. Els tocaments no desitjats també són violència masclista: sembla evident però a dia d’avui segueix passant cada dia en cada barri del món. En paral·lel, com a bon relat que negreja, la novel·la també critica la xenofòbia, els patrons prefixats, la televisió carronyaire, la gent que s’alimenta de les penes alienes, els prejudicis. Rosana Andreu escriu una novel·la duríssima i real sense complexos.

Núria Martínez, 22/11/2022. LA MÀGIA DELS LLIBRES

Quan ens enfrontem a un llibre sobre violència masclista aquest acostuma a ser des del punt de vista de l’agressor, la víctima o la persona encarregada d’investigar els fets. El primer que en sorprèn d’aquesta novel·la és precisament el punt de vista: no és cap dels anteriorment citats, sinó que sabrem la història a través de la visió d’un grup de persones que viuen o treballen a la plaça on s’han succeït els fets.Amb el que acabo de dir podem suposar que estem davant una novel·la coral, i certament és així, només que hi ha un personatge, la Blanca, la fruitera de la plaça, que sobresurt una mica més que els altres. Però serà visió sobre el succés i sobre la relació de parella que tenien agressor i víctima, els que ens aniran relatant el que es va viure el matí de diumenge.
No només coneixerem la relació entre l’agressor i la seva víctima, sinó que també sabrem una mica de la vida dels habitants de la plaça Caterina Albert del barri de Can Manyans.

Rosana Andreu tracta la violència de gènere a través de moltes òptiques, no només l’assassinat de la Geannina a mans de l’Albert, ala seva parella, sinó també amb la relació tòxica que en el seu dia va tenir la Blanca o amb actituds de micromasclismes massa esteses al nostre dia a dia.

Un ventall de personatges ben creats, creïbles del primer a l’últim, persones amb rols que tots coneixem: la noia desinhibida sexualment que no ho explica per por al que diran; la veïna xafardera i mala persona capaç de qualsevol enraonaria, sigui veritat o no, per aconseguir els seus cinc minuts de glòria; els immigrants que arriben a Catalunya a la recerca d’una millor oportunitat laboral, però que mai obliden les seves arrels o la persona d’aparença altiva, actitud que en el fons només és una façana.

‘Una taca de sang‘ és una lectura agradable tot i la duresa dels fets que s’hi relaten; escrita de manera directa, amb una prosa neta, fresca, i un llenguatge gens rebuscat i força col·loquial, tal com s’escau als seus personatges.

Aida Montoya, 15/11/2022. L’ESCRIBA

A la primera pàgina saps qui ha mort i qui l’ha assassinat. Saps que no ha estat un accident. Potser tampoc hi ha hagut premeditació però sí deliberació. Saps què ha passat, quan ha passat i tothom qui ho ha vist. Així comença Una taca de sang de Rosana Andreu. No hi ha cap flaixbac, no tornem enrere. La història només anirà avançant. Amb tot això que he dit, el lector pot pensar: “i què més queda per explicar doncs en una novel·la criminal quan ja se sap tot això?”, doncs moltíssimes coses i, sobretot, molts secrets.

Rosana Andreu és escriptora i bibliotecària i no tinc clar si voluntàriament o no, però ha creat una novel·la criminal amb tocs costumistes. La vida de diferents persones que tenen un negoci en un barri de qualsevol ciutat presencien un crim masclista. Tothom sabia que aquella parella no acabaria bé i tothom havia, més o menys, previst el desenllaç, però, per aquelles coses de la vida, tothom seguia el que li marcava la seva.

Andreu sembla que hagi construït la casa per la teulada amb aquesta novel·la. Però res d’això. L’escriptora ha travat una estructura d’allò més original per ser una novel·la criminal. S’ha saltat tots els arquetips i cànons per mostrar, simplement i directament, la vida d’un barri i com d’estroncada pot quedar després d’haver presenciat un crim d’un dels veïns. A més, de mica en mica, ens va fent endinsar a la vida de cada un dels personatges i va creant una trama quotidiana que cada cop es fa més tensa pel que el lector hi va descobrint.

Rosana posa sobre la taula la violència masclista i com de perjudicial és, no només per a la víctima, sinó per aquells que l’evidencien i la testimonien, per als qui la pateixen i no ho saben o per als qui s’hi veuen mortificats. I, és cert, la temàtica de la novel·la no és nova, però l’escriptura i l’estructura de la història d’Andreu de ben segur que remourà consciències. O almenys és el que hauria de fer.