Sant Jordi sempre és un moment idoni per descobrir noves propostes literàries les quals endur-nos a casa. És per aquest motiu que us volem donar a conèixer a la Rosana Andreu i l’Albert Casanovas, un parell d’autors locals de la nostra estimada comarca que ens presenten les seves propostes per enguany.
Sota el títol ‘La pausa dels dies’, el periodista Xavier Graset presenta un recull d’articles publicats al Diari de Tarragona i al Punt Avui, tot plegat en format dietari i on plasma reflexions i petites històries del dia a dia d’uns temps amb un ritme de vida és pausat.
Pels que prefereixin la novel·la negra, recomanem ‘La taca de sang’, la primera publicació d’aquest gènere de Rosana Andreu que ens porta una història fosca on s’ha de resoldre un crim masclista.
I acabem amb el llibre ‘Solo te quiero a ti’. Es tracta de la segona part d’una publicació ja presentada per la jove Maria Aragonès, que amb només quinze anys ha escrit dos volums d’una història d’amor.
Poemaris, llibres d’assaig, biogràfiques… per aquest Sant Jordi podem trobar prop de 200 publicacions de proximitat de tota mena, tot i que la novel·la encara és el gènere per excel·lència.
Rosana Andreu: «He volgut ser creativa jugant amb l’estructura, l’escenari i els personatges»
L’escriptora i bibliotecària va presentar ahir «Una taca de sang» a la llibreria Torrevisca acompanyada pel periodista Andreu Dalmau
La primera novel·la de Rosana Andreu gira al voltant d’una taca de sang. L’autora tarragonina, coneguda a Cambrils pel seu paper de bibliotecària a la Josep Salceda i Castells, ha debutat com a novel·lista amb una història negra, amb el masclisme com a temàtica principal, on el punt de vista juga un paper fonamental. En la presentació d’ahir a la llibreria Torrevisca —sota el títol «Una taca de sang i una copa de vi» i en companyia del periodista Andreu Dalmau— l’autora va explicar que el seu objectiu a l’hora de crear la seva obra no era fer una espècie d’al·legat feminista, com molts pensen, sinó modelar una “història polièdrica”, amb molts protagonistes i salts temporals.
Una taca de sang (Llibres del Delicte, 2022) és una novel·la negra ambientada a la plaça fictícia Caterina Albert on tots els personatges que hi conviuen veuen el mateix crim amb diferents ulls. Al principi de la trama, tothom comenta l’assassinat de la Georgina a mans de la seva parella, l’Albert, amb aquesta morbositat tan odiosa que envolta la societat. “És una crítica als xafarders, sí”, admet Andreu, “ja ho diu un dels personatges: ningú sap que passa darrere de la porta de cada casa”.
De la mateixa manera, l’escriptora tarragonina també fa un retrat molt acurat de la presència, encara molt accentuada, del masclisme a les vides de les dones. Tots els personatges femenins d’Una taca de sang han patit violència per part dels homes en major o menor grau, “igual que totes les que esteu aquí, no cal ni que us pregunti”, va afirmar Andreu. Tanmateix, enviar aquest missatge feminista tampoc era la principal missió de la novel·la, sinó que la trama reflecteix, simplement, el comportament habitual de les persones d’avui en dia.
Una novel·la àgil que juga amb les perspectives i les estructures
Rosana Andreu va escriure Una taca de sang per jugar amb les perspectives. “El primer que vaig plantejar va ser l’escenari”, explica l’autora, “de fet, la novel·la s’anava a titular La plaça. Un títol dolentíssim, per cert”. Després de la ubicació van venir els personatges i, més tard, una història fosca de les que li agraden a ella com a lectora: “des de ben petita he llegit Agatha Christie, per exemple”.
La seva novel·la és breu i àgil, pel lector és senzill saltar d’una pàgina a l’altra. Una velocitat que l’autora admet que neix del seu bagatge com a escriptora de relats curts (ha guanyat premis amb contes com Llop busca caputxeta o El missatge). L’estructura fragmentada, però, és una influència que ve del cinema: “encara me’n recordo de la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction. He intentat reproduir el mateix estil”.
Rosana Andreu aconsegueix obrir i tancar les subtrames amb èxit i jugar amb els flashbacks perquè vegis de què estan fets els fonaments dels seus protagonistes. A vegades, necessites llegir el següent capítol per saber on anirà a parar el context que t’ha deixat entreveure, i això és fonamental per fer-se amb la complicitat del lector. Una complicitat que la bibliotecària i escriptora també es va guanyar després d’aquesta presentació propera i acollidora a la Torrevisca que es va tancar amb les preguntes dels assistents i amb la firma d’alguns exemplars per part de l’autora d’Una taca de sang.
Anna Carreras i Aubets, 03/01/2023. NÚVOL: DIGITAL DE CULTURA
L’Albert apunyala i mata la Geannina enmig de la plaça Caterina Albert, centre neuràlgic del barri de Can Manyer. Els veïns fan rotllana al voltant d’una immensa taca de sang. Així comença Una taca de sang (Llibres del Delicte), la primera novel·la de l’escriptora i bibliotecària Rosana Andreu (Tarragona, 1972) bellament il·lustrada per una imatge urbana de perspectiva perfecta a càrrec d’Àlex Santaló.
Rosana Andreu | Foto cedida per Llibres del Delicte
La novel·la denuncia la violència masclista, els feminicidis imparables, i reflexiona sobre aquesta xacra social des d’un punt de vista crític i emprenyat. Rosana Andreu defuig els tòpics del gènere i des de la primera pàgina ens planta el crim i l’assassí als nassos. Perquè el que interessa a Una taca de sang són les reaccions i les emocions de tot un barri que ja veia a venir el tràgic desenllaç de la parella formada per l’Albert i la Geannina des que els van veure per primera vegada al barri i ell ja li parlava a ella amb imperatius i amb «un to molt alt i agressiu». El problema? El de sempre: «Tothom ho deia, però ningú havia fet res. I el resultat és una dona morta».
A partir de l’assassinat i de la mirada de la Blanca, la noia de la fruiteria, la que no jutja ningú perquè «cada història té darrere un munt d’històries lligades que només els protagonistes poden reconèixer amb tots els ets i uts», Una taca de sang encadena els punts de vista dels diferents personatges que poblen de quotidianitat la plaça Caterina Albert: la fruiteria de la Blanca, la biblioteca de l’Helena —al bell mig—, el Juan i la Mercedes del bar Jaén, la botiga de reparació de sabates del James, la papereria del Marc, la botiga de llaminadures de la Paula, l’estanc de la Júlia, la botiga d’animals de la Clara i l’Ivet, el gimnàs de la Sandra, la insaciable Paula, la misteriosa i envejosa Anna Guasch i el vell verd Benaiges, un porc setantí. Amb uns personatges molt ben dibuixats que estimes o detestes, Rosana Andreu escriu la novel·la en present i atorga agilitat al text a través d’uns diàlegs molt versemblants. La negror de la novel·la —més enllà del crim— es troba en les ànimes i en els pensaments rebuscats i contradictoris inherents a la condició humana.
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats.
La quotidianitat detallada de la prosa de Una taca de sang és digna d’esment. Sota l’aparença de la facilitat narrativa, com a escriptora us puc assegurar que és molt complex assolir el nivell d’oralitat en què destaca Rosana Andreu. El safareig versemblant, les converses monotemàtiques sobre el tema que ha trasbalsat la vida d’un barri sencer. A través de salts temporals enrere, el lector coneix, d’una banda, com s’han construït les relacions entre les persones del barri actual i cadascun dels seus passats per entendre els seus presents i, de l’altra, com a la Blanca li ha afectat potser més que als altres l’assassinat de la seva veïna en mans de l’Albert. La radiografia de tot plegat és impecable: «Ningú sap què passa a les cases dels altres portes endins». Tanmateix, l’acció de la novel·la, en el fons, es concentra en dos dies: els posteriors al crim. I això també és orfebreria narrativa.
Quan la Blanca es posa a pensar en l’assassinat de la romanesa Geannina —fet inevitable perquè tant el barri com els mitjans en van plens i la policia ronda tothora per allà—, li venen records en primera persona de maltractaments físics i psíquics, mirades tèrboles, explosions de còlera i menyspreus per part de la seva primera parella adolescent. El «xulo-putes» de l’Albert tenia la seva dona tancada a casa, no la deixava estudiar ni treballar, l’esbroncava al balcó davant de tot el barri, sempre feia «cara de mala hòstia» i anava amb una colla d’imbècils a mamar davant la biblioteca. L’Albert és l’arquetip d’home misogin, masclista, que no se sap comportar en societat, que aparta la parella de la seva família i dels amics perquè la vol només per ell i vol ser amo de la seva voluntat. Hi ha massa Alberts al món. Energúmens de «taula parada i llit calent».
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats com el de la Geannina. Hi ha els mans llargues com el senyor Benaiges, els porcs de llengua llarga, els assetjadors lascius, els requeridors insistents i un extens etcètera de mascles alfa que es creuen superiors a les dones i les tracten com si fossin escòria. Els tocaments no desitjats també són violència masclista: sembla evident però a dia d’avui segueix passant cada dia en cada barri del món. En paral·lel, com a bon relat que negreja, la novel·la també critica la xenofòbia, els patrons prefixats, la televisió carronyaire, la gent que s’alimenta de les penes alienes, els prejudicis. Rosana Andreu escriu una novel·la duríssima i real sense complexos.
Un home assassina la seva parella davant de tothom, un altre crim masclista que trasbalsa la vida d’un barri. Comerciants i veïns es desperten a l’ombra dels fets. Parlen i comenten. Tots creuen conèixer la parella i, molt íntimament, la història de botxí i víctima destaparà pensaments ocults de tota la comunitat. És Una taca de sang, de Rosana Andreu, publicada per Llibres del Delicte. Andreu, bibliotecària i fins ara escriptora de contes, debuta amb aquesta història en el gènere de la novel·la.
Des de l’inici, el lector ja sap qui és l’assassí. Per què?
En principi, la meva idea no era fer novel·la negra, gènere que m’apassiona, sinó una història més llarga perquè vull creure que els contes els tinc dominats. M’atrauen els relats entrellaçats i en aquest cas, tota l’acció penja de la mirada de la protagonista, la Blanca. Després, com sempre tinc la mania de matar algú, el crim masclista condiciona la novel·la, ja que tots els personatges en veure la seva vida amb relació a l’assassinat, el que acaben fent és una reflexió sobre les agressions que han patit les dones al llarg dels anys.
En aquesta mirada, és possible que acabin enaltint l’assassí?
No. La meva idea és que sigui feminista.
És una persona que captiva, molt atractiva.
Sí que és cert que hi ha dones que cauen en aquest parany. A la novel·la hi ha dos vessants. Per una banda, estic denunciant la violència masclista, però és cert que els masclistes no la llegiran i si ho fan, no se sentiran interpel·lats. Per altra banda, sí que pot haver-hi alguna dona que s’identifiqui amb alguna de les situacions i es pugui reconèixer.
El final és per enfurismar les feministes?
No. El final és un tour de force i tampoc no és que estigui molt amagat. No hi ha trama criminal, detectivesca, no hi ha un misteri molt gros, més enllà del moment de l’assassinat.
És una història costumista.
Sí, amb denúncia social.
I una defensa del comerç quilòmetre zero.
Volia fer un fresc de la vida de barri i hi ha qui m’ha comentat que és com veure Veïns o Gent del barri. Amb l’ambient de passejar pel carrer, de saludar-se entre els diferents comerços. He intentat que tot sigui molt sensorial, vívid, que el lector ho visqui.
Com a bona bibliotecària, està plena d’autors.
Són autors que m’agraden a mi i m’ha faltat l’Amélie Nothomb. Al final, sempre acabes fent referència als teus interessos.
A les biblioteques es donen moltes bregues com la que explica a la novel·la?
Moltes. Es donen moltes situacions de masclisme i haig de dir que a mi m’ha passat. Vull dir, nosaltres, igual que a altres comerços, estem en un aparador, en què quedem exposats. Ha passat moltes vegades que hi ha usuaris recurrents, que venen cada dia a veure’t. Saben a quina hora entres i a quina surts. Personalment, vaig haver de trucar a la policia perquè un usuari m’assetjava. També es donen molts menyspreus per raó de gènere i problemes de morositat.
Els que no retornen els préstecs?
Efectivament, a més jo m’encarrego dels usuaris morosos. I és una cosa que em trasbalsa molt perquè estic convençuda que treballo en un lloc que és bo, bonic i gratis, ni tan sols és barat. No he patit agressions físiques, encara que sí verbals, bastant grosses i m’incomoda molt. Per això volia reflectir-lo i també trencar amb l’estereotip de la bibliotecària. És bàsic. Porto tota la vida lluitant contra això.
Què diu aquest estereotip?
Parla de la bibliotecària lletja amb monyo, ulleres, antiga i solterona. Prou.
Els personatges masculins no queden molt ben parats.
És cert. De fet, hi ha alguns agressors, ja que hi ha moltes formes de violència masclista, des del que dona un cop a les natges, fins a les violacions o l’assassinat.
Elles, tampoc. Amb el sexe es perdona tot?
No. Tot i que vull reivindicar la sexualitat, que per a mi és bàsica. I aquí el sexe està tractat d’una manera que em serveix per fer veure que pot ser plaent, però també agressiu.
Els usuaris de la biblioteca de Cambrils es poden veure reflectits?
No específicament els usuaris de la biblioteca, sinó en general. Tot i que la trama no està situada a Cambrils, sí que hi ha moltes coses de Sant Pere i Sant Pau, on jo vivia.
Rosana Andreu (Tarragona, 1972) és una bibliotecària vocacional perquè sempre ha estat i és una apassionada dels llibres. Després d’haver publicat alguns relats premiats, ara debuta en novel·la amb Una taca de sang (Llibres del Delicte).
És una obra de capítols breus i dinàmics en què els personatges es passen el relleu d’un a l’altre. És ambientada en una petita plaça de barri amb diferents comerços: la fruiteria de la Blanca –que, tot i el to coral, és qui té més funció de narradora–, la botiga de llaminadures que porta la seva amiga Paula, l’estanc, el bar i la biblioteca, dirigida per una mena de femme fatale. La quotidianitat es veu trencada quan l’Albert, un nini busca-raons i masclista, assassina a punyalades davant del bar, a la vista de tothom, la Geannina, una noia romanesa que té pràcticament segrestada.
No hi ha investigació policial, la trama es construeix a través de la mirada dels personatges fins a arribar a un final ben curiós. “M’agrada molt jugar amb la sorpresa final, a l’estil de les Històries imprevistes, de Roald Dahl”, assegura Rosana Andreu.
Tot i treballar en una biblioteca, afirma que l’Helena, la directora de la seva ficció, no està basada en ningú real. “He volgut trencar amb l’estereotip de la bibliotecària lletja i avorrida. La situació amb l’Albert, quan l’aborda i l’escridassa, sí que podria ser real; a mi m’ha passat, perquè a les biblioteques hi ha moltes actituds de violència contra les dones, que som, en un percentatge molt elevat, les que hi treballem.”
I és que hi ha un tema clar de denúncia que va recorrent tota l’obra. “He volgut parlar de la violència masclista en general, la que hem patit totes les dones en algun moment, anant del micromasclisme fins a l’assassinat.” Un masclisme del qual tothom comença a ser conscient però que encara és lluny de desaparèixer.
L’ambient de la plaça, amb un aire de pati de veïns, és un escenari ben construït. “Beu una mica del caliu que hi havia al meu barri d’infantesa i joventut, Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona, i també d’alguns espais de Cambrils”, admet l’autora.
“M’agraden les històries corals i polièdriques, on es poden veure els diferents punts de vista, ja que la realitat no és única, és com la percep cada persona i cada persona la percep de manera diferent. Els capítols curts per a mi són bàsics, no m’agrada divagar, sinó anar al gra. En aquest sentit, m’agrada molt Amélie Nothomb.”
Quan ens enfrontem a un llibre sobre violència masclista aquest acostuma a ser des del punt de vista de l’agressor, la víctima o la persona encarregada d’investigar els fets. El primer que en sorprèn d’aquesta novel·la és precisament el punt de vista: no és cap dels anteriorment citats, sinó que sabrem la història a través de la visió d’un grup de persones que viuen o treballen a la plaça on s’han succeït els fets.Amb el que acabo de dir podem suposar que estem davant una novel·la coral, i certament és així, només que hi ha un personatge, la Blanca, la fruitera de la plaça, que sobresurt una mica més que els altres. Però serà visió sobre el succés i sobre la relació de parella que tenien agressor i víctima, els que ens aniran relatant el que es va viure el matí de diumenge. No només coneixerem la relació entre l’agressor i la seva víctima, sinó que també sabrem una mica de la vida dels habitants de la plaça Caterina Albert del barri de Can Manyans.
Rosana Andreu tracta la violència de gènere a través de moltes òptiques, no només l’assassinat de la Geannina a mans de l’Albert, ala seva parella, sinó també amb la relació tòxica que en el seu dia va tenir la Blanca o amb actituds de micromasclismes massa esteses al nostre dia a dia.
Un ventall de personatges ben creats, creïbles del primer a l’últim, persones amb rols que tots coneixem: la noia desinhibida sexualment que no ho explica per por al que diran; la veïna xafardera i mala persona capaç de qualsevol enraonaria, sigui veritat o no, per aconseguir els seus cinc minuts de glòria; els immigrants que arriben a Catalunya a la recerca d’una millor oportunitat laboral, però que mai obliden les seves arrels o la persona d’aparença altiva, actitud que en el fons només és una façana.
‘Una taca de sang‘ és una lectura agradable tot i la duresa dels fets que s’hi relaten; escrita de manera directa, amb una prosa neta, fresca, i un llenguatge gens rebuscat i força col·loquial, tal com s’escau als seus personatges.
A la primera pàgina saps qui ha mort i qui l’ha assassinat. Saps que no ha estat un accident. Potser tampoc hi ha hagut premeditació però sí deliberació. Saps què ha passat, quan ha passat i tothom qui ho ha vist. Així comença Una taca de sang de Rosana Andreu. No hi ha cap flaixbac, no tornem enrere. La història només anirà avançant. Amb tot això que he dit, el lector pot pensar: “i què més queda per explicar doncs en una novel·la criminal quan ja se sap tot això?”, doncs moltíssimes coses i, sobretot, molts secrets.
Rosana Andreu és escriptora i bibliotecària i no tinc clar si voluntàriament o no, però ha creat una novel·la criminal amb tocs costumistes. La vida de diferents persones que tenen un negoci en un barri de qualsevol ciutat presencien un crim masclista. Tothom sabia que aquella parella no acabaria bé i tothom havia, més o menys, previst el desenllaç, però, per aquelles coses de la vida, tothom seguia el que li marcava la seva.
Andreu sembla que hagi construït la casa per la teulada amb aquesta novel·la. Però res d’això. L’escriptora ha travat una estructura d’allò més original per ser una novel·la criminal. S’ha saltat tots els arquetips i cànons per mostrar, simplement i directament, la vida d’un barri i com d’estroncada pot quedar després d’haver presenciat un crim d’un dels veïns. A més, de mica en mica, ens va fent endinsar a la vida de cada un dels personatges i va creant una trama quotidiana que cada cop es fa més tensa pel que el lector hi va descobrint.
Rosana posa sobre la taula la violència masclista i com de perjudicial és, no només per a la víctima, sinó per aquells que l’evidencien i la testimonien, per als qui la pateixen i no ho saben o per als qui s’hi veuen mortificats. I, és cert, la temàtica de la novel·la no és nova, però l’escriptura i l’estructura de la història d’Andreu de ben segur que remourà consciències. O almenys és el que hauria de fer.
La cambrilenca Rosana Andreu ha publicat la seva primera novel·la “Una taca de sang”, que gira al voltant d’un crim masclista
REUS DIGITAL, 03/11/22. Estel Romeu
Bibliotecària, narradora i escriptora. Dels contes infantils, als relats de gènere negre i ara ja, a la novel·la negra. Aquesta és la trajectòria de la cambrilenca Rosana Andreu, que aquest passat mes d’octubre ha publicat la seva primera novel·la Una taca de sang. Amb un crim masclista enmig d’una plaça com a punt de partida, la història s’explica des de les mirades dels veïns del barri creant tota una imatge del què ha passat.
La primera novel·la de Rosana Andreu es presentarà a Reus el dijous 1 de desembre a la Biblioteca Central Xavier Amorós. L’acte serà a les 7 de la tarda i estarà presentat per l’escriptor Jordi Folck. Amb “Una taca de sang” acabada de sortir de la impremta, parlem del procés d’escriptura i de la novel·la negra amb la seva autora.
– “Una taca de sang” comença amb un crim en una plaça. Quina breu sinopsi ens faria?
– Hi ha un assassinat en una plaça i durant 48 hores veiem tot el món que hi ha al voltant dels dos personatges, tant de la noia que mor, com del noi que l’ha matat i que sabem des del primer moment qui és. Se situa en un barri fictici, el barri de Can Manyé, i a través dels diversos negocis que hi ha descobrim el mosaic de la història.
He publicat la novel·la dins la col·lecció Llibres del delicte, què és de gènere negre. Vull fer valer que dins el panorama català, s’està fent molta obra en aquest sentit que escapa de la típica trama criminal, és un gènere que ve fort.
– Té una llarga experiència amb relats i contes, tant infantils com de gènere negre, però aquesta és la seva primera novel·la. Com ha estat l’experiència?
– Crec que el conte el tinc prou dominat i, tot i que pugui semblar un gènere menor, té la dificultat de crear una història de quatre o cinc pàgines amb una forta càrrega narrativa o emocional. Ara volia provar d’allargar i la idea era jugar amb els punts de vista per crear una teranyina d’acció que saltés d’un personatge a un altre.
A més, volia aconseguir fer una novel·la que fos bonica literàriament parlant, que no es limités a unir frases, volia explicar la història d’una manera atractiva. Ara n’estic escrivint una altra, estic en ple procés creatiu, i m’adono que això és el que em costa una mica més, perquè vull oferir alguna cosa més que la trama.
– “Una taca de sang” gira al voltant d’un assassinat masclista. Com ha estat escriure sobre un crim d’aquest tipus?
– La idea principal no era escriure sobre un crim masclista, el que tenia clar era que, a partir d’un fet, volia crear una novel·la des de la mirada d’un personatge concret. Als meus relats sempre assassino algú, així que també volia partir d’un assassinat.
Els crims masclistes són una cosa que continua passant i ho veiem cada dia. La novel·la m’ha sortit feminista sense que fos el meu objectiu, perquè hi ha molts personatges femenins que reivindiquen la seva sexualitat de manera lliure dins de l’heteropatriarcat i que denuncien altres tipus d’agressions que les dones patim dia a dia. No era la meva idea escriure una novel·la tan feminista, però m’ha sortit així i els comentaris que rebo destaquen això.
– “Flashbacks” i moltes mirades diferents. Guia el lector d’un personatge a un altre?
– No m’agraden els relats lineals i, pel que fa a referències cinematogràfiques, m’inspiro en Pulp Fiction. Jugar a explicar la història des de diferents persones saltejades també és jugar amb la intriga i això fa que vulguis continuar llegint.
– Quines influències té a l’hora d’escriure?
– Soc molt lectora d’Agatha Christie i Edgar Allan Poe, a més d’Stephen King. A mi m’agrada el gènere negre, tant en literatura com en cinema, i m’inspiren autors com Pierre Lemaitre o Amélie Nothomb, que tot i escriure altres gèneres m’agrada el fet que sempre sorprèn. També m’agrada Roald Dahl i les seves històries imprevistes, que m’han inspirat a l’hora d’escriure alguns dels meus relats.
– Què creu que pot diferenciar “Una taca de sang” d’altres novel·les emmarcades en el gènere negre?
– A mi m’agrada més suggerir que mostrar perquè, encara que a mi m’agrada molt el gore i l’slasher, és cert que estic una mica saturada, hi ha com una mena de “pornografia de la violència” en aquest sentit. Últimament, he vist alguna sèrie o he llegit alguna novel·la que considero que tenen un punt d’exhibició de la violència que em satura i amb trames molt complicades. Volia evitar la típica trama que en què l’assassí va sempre un pas per endavant i que frega l’inversemblant.
A la meva novel·la també hi ha sexe i m’agrada deixar-lo entreveure, no perquè no ho pugui escriure, però ho prefereixo. Per això, intento insinuar més que mostrar.
– Ja ha fet la primera presentació al Centre Cultural de Cambrils; quines sensacions es va emportar?
– Va venir la Margarida Aritzeta, escriptora de novel·la negra, i va acabar fent una classe magistral sobre aquest gènere i sobre com Una taca de sang, tot i escapar dels detectius i les investigacions, forma part de la novel·la negra. Ho és perquè té un assassinat, una crítica social i un final que sobta. Ara, que la gent comença a llegir la novel·la, és quan estic rebent les primeres percepcions.
-Té més presentacions programades?
– Aquest dissabte tinc dues presentacions: al matí a Mora d’Ebre i a la tarda a Tarragona, amb el periodista de successos Moisès Peñalver. La setmana següent vaig a un festival de novel·la negra a Berga, on participaré en una taula rodona sobre violència de gènere amb altres escriptores, i l’altra setmana presentaré la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,