UN MOCADOR XOP DE SANG

Els llums de neó del rètol refulgeixen en la foscor d’aquell racó enmig de la carretera. Hi manca una “J” de fa temps i el nom sembla que estigui desdentegat: “La Rio_ana”.

L’Antònio baixa del taxi i s’acosta al porter. 

– Com anem, Ramiro? Tot bé per aquí? 

-Ja hi pots comptar. Jo pensava que amb el porno se’ns acabaria el negoci, i mira tu, encara venen més homes i cada cop són més joves. No ho entenc, si vols que et digui.

-Bé deuen estar contentes les noies, doncs.

-Ca, que aquests jovenets volen coses estranyes i també es prenen pastis i després no se’ls aixeca, o se’ls aixeca massa, i vinga fotre-li, per davant i per darrere, i elles que es veu que prefereixen els senyors d’abans, que poc a poc i bona lletra i amb quatre rebregades es queden tan a gust. Per cert, que m’han dit els clients que si et pots esperar una mica més, que fan l’última copa, i t’ho pagaran bé, que no pateixis.

-Cap problema. Espero al cotxe. Fins una altra!

L’Antònio puja al Citröen i, contràriament a allò que acostuma a fer, no engega la ràdio. Està ben capficat des que ha sortit de casa i ha discutit amb la Pilar. A ella no li agrada que surti tan d’hora a fer el servei. Total, és autònom, és el seu propi cap, pot dissenyar-se l’horari que més li convingui. Perquè, doncs, comença a les cinc del matí? És que no ho pot entendre. 

I després, li continua retraient, arribes de nit. Pràcticament no et veiem per casa i, mira, jo ja m’hi he mig acostumat, però les nenes et troben a faltar. Tota l’estona que on és el papa, que si el papa no ve, que quan vindrà el papa, i jo ja no sé què dir. Et necessitem més a casa, Antònio, i a tu també t’anirà bé, que sempre arribes malhumorat. Que si cada cop les carreres són més curtes i els clients més busca-raons, que si l’espera se’t fa massa llarga a les parades, que si de dalt cada cop et collen amb més impostos i revisions, que si… i quan entres no tens ni esma de saludar. Les nenes ja saben que no et poden ni parlar fins que no has acabat de menjar. Que sembla que arribis de la guerra, coi!

I jo ja no puc més. Que si continuem així, doncs jo baixo del carro i agafo les nenes i aquí et quedes i ja ens has vist prou. Tu mateix.

Des de dins del cotxe, enmig del no-res i esperant la primera carrera del dia, l’Antònio reflexiona. És d’idees fixes, ja li han dit prou, tant la seva família, com els amics i ara la Pilar. I per molt que sap que no està bé, no hi pot fer més. Intenta ser una mica més flexible, però hi ha alguna cosa que l’impel·leix a continuar fent el que ell creu que és convenient, i la situació a casa és delicada, i les tres filles (tres!) suposen una gran despesa en el magre pressupost familiar. Fins que no acabin de pagar la hipoteca no podran aixecar una mica el cap, n’està ben segur.

Té molt clar que no vol que la Pilar marxi amb les nenes. Què faria ell sense les seves floretes? Què faria sense la dona que ha donat sentit a la seva vida? Potser ha de mirar de trobar una feina més rentable, però no té estudis, i només sap conduir, és el que ha fet tota la vida. O potser sí que ha de fer menys hores, o sortir una miqueta més tard i quedar-se entre els llençols abraçat a la Pilar, que de ganes no n’hi falten, i només seria qüestió d’estrènyer una mica més el cinturó. Potser sí que hauria de fer un intent…

Surten dos homes del local. S’acomiaden del Ramiro i tiren cap al taxi.

-Bon dia. O bona nit, segons es miri.

-Bon dia, bon dia. – diu el més alt, el que se li asseu al costat.

No és habitual que els clients seguin davant, però l’Antònio ha vist tantes coses que ja res no li estranya.

-Cap a Tarragona – Diu el de darrere amb una veu rogallosa.

L’Antònio enfila cap a Tarragona. Els dos homes no parlen. Deu haver estat una nit intensa. Ja sap que ha de respectar el caràcter dels clients i si aquests no volen parlar, doncs muts i a la gàbia. Molt millor, que així pot continuar pensant en el tema que ara mateix el preocupa.

La preocupació, però, passa a segon pla després que nota el canó d’una pistola a les costelles. 

-No t’aturis. Continua tranquil·lament, que ja t’indicarem per on has d’anar.

No sap com reaccionar. Mira que n’hi han passat de tots colors, però que l’encanonin amb una pistola, això sí que no s’ho podia pensar. I sí que en els últims temps hi havia hagut molts assalts a taxistes, però és d’allò que no t’esperes que et passi a tu. Intenta parlar. 

-Tinc diners. Agafeu…

-Calla i condueix. Necessitem un cotxe i t’ha tocat a tu. Mala sort. És que això de sortir de La Model d’esquitllentes fa que els recursos siguin limitats, Antònio – Diu el de darrere després de mirar la llicència del taxi.

-I què voleu? Mireu, jo no vull problemes. Agafeu el cotxe i deixeu-me aquí…

-Que callis o et disparo una puta bala, que no tinc res a perdre, jo, eh?

I l’Antònio nota com li clava encara més la pistola mentre el de darrere riu com un energumen i s’encén una cigarreta. No es pot fumar al taxi, pensa l’Antònio, i de seguida esborra el pensament. Ara no toca. Calla i obeeix. Amb una mica de sort tot acabarà bé. I l’únic pensament que té ara és tornar a veure a les nenes i a la Pilar.

Ja fa estona que han passat Tarragona. No sap on deuen anar ni què coi tenen pensat fer. No entén perquè no el deixen a qualsevol lloc i agafen el cotxe i…

-A la rotonda, gira a la dreta.

Passen pel costat del Parc Samà, direcció Montbrió.

-Continua. Vas bé. Veus? si vas calladet i no ens dones problemes, no et passarà res. Aquí, continua recte.

Arriben a Riudecanyes i els dos trinxeraires li van indicant el camí cap a l’embassament. Arriben a una esplanada envoltada d’arbres. No hi ha ni una ànima.

-Atura’t i baixa.

L’Antònio obeeix i els dos baixen darrere seu. Ara tots dos porten pistola i l’encanonen. No és religiós, però comença a resar un parenostre. Creu que aquest serà el seu últim dia i l’únic que fa és culpar-se de no haver fet cas de la Pilar. Per què no t’he fet cas, nena?

-Mira quins ulls que fa l’Antònio. Està cagat de por. Au va, home, que no volem més problemes dels que ja tenim. Si només t’agafem el cotxe per fer un encàrrec i després ja te’l trobaran. Però ara ens hem d’assegurar que no avises a ningú… Vine, vine per aquí.

I el condueixen endins el bosc, i quan troben un lloc que els sembla adequat, treuen una corda de no sap on i el lliguen a un arbre. Es deixa fer sense oferir resistència. Què més podria fer?

Quan han acabat giren cua cap al cotxe i és aleshores que l’Antònio nota una escalfor que se li escola cames avall. No ho ha pogut evitar i ara, a més a més d’estar lligat, té una desagradable sensació d’humitat a l’entrecuix. Fa fred a aquelles hores a Riudecanyes, enmig del bosc.

Prova de deslligar-se i nota que les cordes no estan prou fortes i que amb una mica d’esforç se’n sortirà. Es regira endavant i enrere i s’esquinça els canells amb l’escorça, però no nota el dolor. Només pensa en alliberar-se i arribar a casa i abraçar a les seves dones.

Després d’una bona estona ho aconsegueix. Salta, més que corre, bosc avall per tal d’arribar a la carretera. No sap quanta estona ha passat i el poble és uns quilòmetres més enllà. Haurà de córrer encara una mica més. Però té sort i veu avançar un cotxe. Es planta davant la carretera i el fa aturar. Després sabrà que el Joan anava a feinejar al camp, però ara li explica el que li acaba de passar i que l’ha d’acompanyar immediatament a la comissaria més propera, que han d’aturar qualsevol cosa que hagin de fer aquell parell.

El Joan el fa pujar, gira per tornar per on venia i comença a avançar mentre l’Antònio li amplia la informació. Que són dos i que van armats, que s’han escapat de la presó.

De sobte, davant seu veuen aparèixer un taxi. El taxi de l’Antònio, que torna cap on eren fa un moment. Accelera, no t’aturis, li diu al Joan. Però aquell parell clissen el taxista dins el Toyota i creuen el taxi enmig de la carretera. Baixen amb les pistoles i els fan baixar a tots dos.

-Què coi hi fas aquí, Antònio? On et penses que vas? Ens la volies jugar, oi?

I el més alt li clava un cop amb la culata a la templa i, quan és a terra, li engalta quatre o cinc coces al ventre.

El Joan no s’ha mogut. Jo no he fet re, somica. Deixeu-me marxar!

Els dos se li acosten i li agafen les claus del cotxe. Pam! li engalten una plantofada.

-Au, corre. I ni se t’acudeixi dir res si no vols acabar com aquest.

El Joan arrenca a córrer cap al bosc i no mira enrere. No veu com aquell parell agafen l’Antònio i el llencen dins el maleter del seu propi taxi, sense miraments, i hi tornen a pujar. Sent una derrapada i com tornen cap a Riudecanyes, i ves a saber cap on més. I ell no, que no ho vol saber.

L’Antònio obre els ulls i no sap on és. És fosc i nota moviment. Sóc al maleter, es diu. S’acosta la mà al cap i se la nota humida. Sembla sang, però amb aquella foscor no hi veu res. Sent les veus dels dos dins del cotxe. No entén ben bé què diuen, alguna cosa d’un banc.

Les nenes i la Pilar tornen al seu pensament i únicament pensa en tornar-les a veure, així que fa el cor fort i pensa, pensa, què pot fer. Manipula el pany del maleter. S’hi està una bona estona, però aconsegueix obrir-lo i té cura d’agafar-lo per tal que no s’obri del tot i ho puguin veure pel retrovisor.

Pensa, pensa. Ja ho tinc. Agafa el mocador que sempre porta a la butxaca, un dels de l’aixovar, amb les inicials del matrimoni, i el xopa amb la sang que li surt de la templa. Aleshores torna a obrir amb cura el maleter i treu el mocador i el mou una mica, com si agités una bandera blanca, però aquesta és vermella, i és de perill.

I té sort, perquè just darrere la Mònica i l’Albert van camí de la feina i veuen el mocador i intueixen que allí en passa alguna de grossa. I agafen el mòbil i truquen al 112 amb totes les dades de la carretera i el vehicle, que sembla que va cap a Constantí.

L’Antònio es desperta en un llit d’hospital, amb el cap i el tors embenats. Recorda què va passar, però ara no vol perdre temps amb allò. Intenta girar el cap i mirar a banda i banda i somriu, perquè allà hi són la Pilar i les tres nenes, que no marxaran mai del seu costat, ara ho sap del cert. Ara tot serà diferent.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies