La meva filla d’ 11 anys fa uns mesos em va dir “Mama, vull ser youtuber!” i volia que jo l’ajudés a fer el canal, editant-lo i participant activament. No li he prohibit, però he anat fent l’orni a veure si se li passa la dèria.
El cas és que si ella hagués volgut fer com la Marta Botet al seu canal Recomanacions de llibres segurament jo m’hi hauria interessat més (deformació professional), però els canals que a ella li agraden són els que estan de moda actualment i que acumulen milions de visites.
Canals com els de l’Aitana una nena de 8 anys amb 40.500 subscriptors (i pujant) i més de 22.000 visualitzacions del seu últim video (Spaghetti Challenge) en 1 dia.
Què ens ensenya l’Aitana al seu canal? Doncs bàsicament tastets de la seva vida, sovint amb el seus germans (també youtubers populars), i “reptes”, proposar-se diferents coses i fer-les davant la càmera per a demostrar si es compleixen o no.
El mateix dia que reflexiono sobre això llegeixo a twitter que tres dels youtubers espanyols més famosos han estat contractats per una multinacional francesa. La seva capacitat d’arribar a un sector del públic molt difícil, el jove, els fa molt atractius per a les empreses. Realment els admiro per haver aconseguit això pràcticament amb inversió zero, són persones que destaquen per la seva capacitat de comunicar i també per la independència de les seves opinions. Això últim dubto molt que ho continuïn mantenint si accepten el contracte de la multinacional.
No estic en contra que existeixin aquests canals, ni molt menys, ara bé, sí em desconcerta una mica que es dediquin tantíssimes hores a consumir aquests productes insubstancials. Veure com la gent es maquilla, passa el dia a Port Aventura, fa reptes amb els amics, es disfressa, fa concursos… i el fet que cada cop els youtubers són més i més joves, nens i fins i tot famílies senceres (Familia Carameluchi).
El cas és que quan Orwell va escriure el 1947 la seva distòpica 1984 segur que no podia imaginar que el Gran Germà, en comptes de ser repressor, es convertiria en font de gaudi col·lectiu. Recordeu la primera emissió de Gran Hermano a Tele 5 l’any 2000? Jo mateixa no em vaig perdre els primers episodis davant una exhibició impúdica i immoral disfressada d’experiment sociològic. 16 anys després ja ningú s’escandalitza ni amb els “realities” més estranys i exhibicionistes (Adán y Eva, Granjero busca esposa, Quiero ser monja, Born in the wild, Who’s your daddy?)
Veiem canals, doncs, on la gent exposa públicament la seva vida i moltíssima gent els segueix activament (fins i tot fent comentaris i posant “likes” o “dislikes”), mentre molts altres canals interessants no tenen tantes visualitzacions ni repercussió.
El de la Marta Botet, per exemple, té 972 subscriptors i els seus videos ronden les 500 visualitzacions. Compareu amb el de l’Aitana.
Què és el que crida l’atenció d’aquests canals? És allò de mirar per un forat la vida dels altres, a l’estil Gran Hermano? Què fa que uns canals tinguin més repercusssió que altres? No en tinc ni idea, però també penso que els adults hauríem de supervisar una mica més aquests continguts. Ja hi ha fills que han denunciat els pares per penjar fotos seves a facebook, per exemple. I també em dóna per pensar que les moltíssimes hores que dediquen a pensar, gravar, editar i promocionar videos són hores que no dediquen ni als estudis ni a la lectura, evidentment.
Clar que aqui em surt la vena bibliotecària romàntica, rememorant aquells temps en què els llibres eren font principal de diversió. Ara a les biblioteques hem de fer mil invents per a aconseguir un mínim interès en els llibres i els nostres Canals a Youtube no tenen ni una mil·lèsima part de visites dels que tenen aquests que us he comentat. Ens hem de dedicar també a fer reptes? Hem de fer videos divertits? No ho crec, com a molt aconseguiríem una mica de repercussió mediàtica, però segurament no aconseguiríem “vendre” la biblioteca, que és el que realment ens agradaria.
Jo, si de cas, continuaré fent l’orni esperant que la meva filla s’oblidi del “Mama, vull ser youtuber” o, almenys, que no el canviï per un “Mama, vull ser tronista”, perquè aqui sí que no. De Mujeres y Hombres y viceversa, si voleu, en parlem un altre dia.
