El lector neix i es fa… de vegades

Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l’he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d’acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d’això últim seria l’article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:

  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres

I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d’acord… a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d’oci)

A casa tinc la prova palpable d’això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l’animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s’ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus “pinitos” com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1994 amb La mostra de l’olivera.

Aquesta mare lectora va provar d’acostar l’espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d’Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle… etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l’ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l’exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava… o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d’encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: “… és aconseguir la clau per entrar en un nou món…proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat”.

El tema de la multitud d’estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.

L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

  • 1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l’activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?

M’agraden massa les pelis de Tarantino

Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte  un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras…). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s’exclama i tu penses: doncs mira, així s’ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: “Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l’has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat”. Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: “No hagas caso, solo son niños”.

De l’escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s’esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m’espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar ” Solo son niños”. Espero que vinguin de l’asseguradora per veure si se’n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: “Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin”. Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè “Son solo niños” i el que fan no està mal fet. També n’hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i  estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d’amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t’ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t’adones que potser t’agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l’accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s’encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l’accelerador i ressona dins el teu cap: “Si son solo niños”.

El tio Antònio

Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de  fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

– Què teniu avui, Montse?

– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.

Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el  migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

– Nenes, les verduretes.
 
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.
 

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir.

A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.

Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.

I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.

– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.

 
 

Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i  pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits…  totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.

Bo, bonic i… GRATIS!

Tinc molta sort: treballo en una biblioteca i estic segura de les bondats de ser-ne usuari.
Quan intento transmetre durant les visites escolars perquè és beneficiós visitar una biblioteca, i no només això, sinó també usar els seus serveis o participar activament en alguna de les múltiples activitats que s’hi duen a terme, em resulta extremadament fàcil: A les biblioteques no venem la moto a ningú, venem quelcom que és BO per a la salut (intelectual), BONIC (els equipaments són sempre si no ultramoderns almenys encantadors i acollidors)  i no només barat, sinó directament GRATIS! és a dir, quan explico què cal per a fer-se el carnet i els seus múltiples beneficis puc mirar directament a la cara de qui tinc davant, somriure obertament i ensenyar els palmells de les mans, perquè no amago cap “lletra petita”.
Per això ara que s’acaba el 2016 i que comencem a fer bons propòsits per al 2017, jo us animo a anar a la biblioteca (si no hi heu anat mai), a anar-hi més sovint (si hi aneu poc) o a fer-vos usuari prèmium (si ja hi aneu molt). La vostra ment ho agrairà, i també la vostra butxaca. Estic segura que us he convençut.

Roald Dahl

Com la majoria de vosaltres sabeu (o m’agradaria que sabéssiu), enguany se celebra el centenari del naixement de Roald Dahl, l’escriptor que ha enlluernat a grans i petits amb les seves històries esbojarrades, cruels, fantàstiques, misterioses, políticament incorrectes…

L’any passat a la biblioteca ens vam plantejar realitzar un gran homenatge a Dahl durant aquest 2016, i ara que s’acaba l’any puc dir que ho hem aconseguit amb escreix. Cada mes l’hem dedicat a un dels seus llibres i hem realitzat activitats molt diverses: contacontes, sessions de club de lectura, aparadors culturals, accions a les xarxes socials amb el hashtag #embaDAHLits i moltes altres.

Per a mi ha estat un repte especialment la preparació d’una sessió de contes per a adults amb algunes de les seves històries imprevistes. He llegit, rellegit i tornat a llegir tots els seus contes fins a trobar-ne tres que m’han semblat més aptes per a ser explicats: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. He estat molts mesos assajant per a interioritzar-ne tots els detalls i, finalment, el 30 de setembre vaig realitzar la primera sessió a la Biblioteca de Cambrils. Van venir una trentena de persones, tot un èxit! i  va sortir tal com jo desitjava.

De moment les meves Històries Imprevistes de Dahl han viatjat a l’Institut Ramon Berenguer IV (segon de BAT) i a la Biblioteca de Constantí. Properament aniran a Pratdip Llegendari i a la Biblioteca de Lloret de Mar. Estic molt contenta que l’esforç que he fet serveixi per a fer conèixer la vida i l’obra d’un dels grans de la literatura.

Les fotos d’aquest post són de Vanessa Gutiérrez i corresponen a la sessió del 24 de setembre a la Biblioteca de Constantí. Van assistir unes 15 persones i en destaco tres coses: la visita del Jaume Muntané, que va venir expressament des de Tarragona; el fet que els assistents en acabar la sessió es van interessar pels llibres de Dahl que havien exposat magníficament les bibliotecàries; i el noi que mentre estava explicant els contes llegia el diari i a poc a poc es va anar acostant atrapat per les històries, fins que va acabar formant part del públic.

Acabo, a més, recomanant els seus llibres amb aquesta llista del canal de la Biblioteca:

Dahl i Girona

Aquest primer cap de setmana de desembre he viatjat a Girona per negocis/plaer. El dia 2 vaig portar les meves Històries imprevistes de Dahl a la Biblioteca de Lloret de Mar. Va ser una sessió a les 20 hores, amb uns 25 assistents que van conèixer de primera mà una mica de la vida de Dahl i tres dels seus contes: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. Les fotos són de Josep Calataiud (Moltes gràcies!)

Dissabte matí, amb la Lidia Bartolomé i la Cris Quesada, de la biblio de Lloret i companyes de Quèfemalesbiblios, vam anar a visitar la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Ens esperaven la Sílvia Sanahuja i la Marta Mora, que ens van fer una visita guiada d’allò més estimulant i vam aprofitar per a fer unes fotos que ja anireu veient per les xarxes…

La resta del cap de setmana va servir per a conèixer la zona, tant turísticament com gastronòmicament parlant: Besalú, Girona i Blanes, amb la companyia del Carles i la Lídia i el Josep de cicerones. Com que vaig besar el cul de la lleona a Girona és ben segur que hi tornaré.

Mama, vull ser Youtuber

La meva filla d’ 11 anys fa uns mesos em va dir “Mama, vull ser youtuber!” i volia que jo l’ajudés a fer el canal, editant-lo i participant activament. No li he prohibit, però he anat fent l’orni a veure si se li passa la dèria.

El cas és que si ella hagués volgut fer com la Marta Botet al seu canal Recomanacions de llibres  segurament jo m’hi hauria interessat més (deformació professional), però els canals que a ella li agraden són els que estan de moda actualment i que acumulen milions de visites.

Canals com els de l’Aitana  una nena de 8 anys amb 40.500 subscriptors (i pujant) i més de 22.000 visualitzacions del seu últim video (Spaghetti Challenge) en 1 dia.

Què ens ensenya l’Aitana al seu canal? Doncs bàsicament tastets de la seva vida, sovint amb el seus germans (també youtubers populars),  i “reptes”, proposar-se diferents coses i fer-les davant la càmera per a demostrar si es compleixen o no.

El mateix dia que reflexiono sobre això llegeixo a twitter que tres dels youtubers espanyols més famosos han estat contractats per una multinacional francesa. La seva capacitat d’arribar a un sector del públic molt difícil, el jove, els fa molt atractius per a les empreses. Realment els admiro per haver aconseguit això pràcticament amb inversió zero, són persones que destaquen per la seva capacitat de comunicar i també per la independència de les seves opinions. Això últim dubto molt que ho continuïn mantenint si accepten el contracte de la multinacional.

No estic en contra que existeixin aquests canals, ni molt menys, ara bé, sí em desconcerta una mica que es dediquin tantíssimes hores a consumir aquests productes insubstancials. Veure com la gent es maquilla, passa el dia a Port Aventura, fa reptes amb els amics, es disfressa, fa concursos… i el fet que cada cop els youtubers són més i més joves, nens i fins i tot famílies senceres (Familia Carameluchi).

El cas és que quan Orwell va escriure el 1947 la seva distòpica 1984 segur que no podia imaginar que el Gran Germà, en comptes de ser repressor, es convertiria en font de gaudi col·lectiu. Recordeu la primera emissió de Gran Hermano a Tele 5 l’any 2000? Jo mateixa no em vaig perdre els primers episodis davant una exhibició impúdica i immoral disfressada d’experiment sociològic. 16 anys després ja ningú s’escandalitza ni amb els “realities” més estranys i exhibicionistes (Adán y Eva, Granjero busca esposa, Quiero ser monja, Born in the wild, Who’s your daddy?)

Veiem canals, doncs, on la gent exposa públicament la seva vida i moltíssima gent els segueix activament (fins i tot fent comentaris i posant “likes” o “dislikes”), mentre molts altres canals interessants no tenen tantes visualitzacions ni repercussió.

El de la Marta Botet, per exemple, té 972 subscriptors i els seus videos ronden les 500 visualitzacions. Compareu amb el de l’Aitana.

Què és el que crida l’atenció d’aquests canals? És allò de mirar per un forat la vida dels altres, a l’estil Gran Hermano? Què fa que uns canals tinguin més repercusssió que altres? No en tinc ni idea, però també penso que els adults hauríem de supervisar una mica més aquests continguts. Ja hi ha fills que han denunciat els pares per penjar fotos seves a facebook, per exemple. I també em dóna per pensar que les moltíssimes hores que dediquen a pensar, gravar, editar i promocionar videos són hores que no dediquen ni als estudis ni a la lectura, evidentment.

Clar que aqui em surt la vena bibliotecària romàntica, rememorant aquells temps en què els llibres eren font principal de diversió. Ara a les biblioteques hem de fer mil invents per a aconseguir un mínim interès en els llibres i els nostres Canals a Youtube no tenen ni una mil·lèsima part de visites dels que tenen aquests que us he comentat. Ens hem de dedicar també a fer reptes? Hem de fer videos divertits? No ho crec, com a molt aconseguiríem una mica de repercussió mediàtica, però segurament no aconseguiríem “vendre” la biblioteca, que és el que realment ens agradaria.

Jo, si de cas, continuaré fent l’orni esperant que la meva filla s’oblidi del “Mama, vull ser youtuber” o, almenys, que no el canviï per un “Mama, vull ser tronista”, perquè aqui sí que no. De Mujeres y Hombres y viceversa, si voleu, en parlem un altre dia.

TEDx Reus 2016

El dia 19 vaig anar per primer cop a un esdeveniment TEDx. El TEDx és un format anual de conferències amb ponents emprenedors que expliquen allò que més els apassiona des dels vessants, principalment, de la tecnologia, l’entreteniment i el disseny.

TEDx Reus es va realitzar al teatre Bartrina amb ponents que estaven convidats a explicar el seu “Momentum”, aquell moment que va representar per a ells un canvi en les seves vides o en la seva manera de pensar i actuar. La jornada es va dividir en 3 blocs, amb dues pauses, una per a dinar a Vermut Rofes, i una altra per fer un mos a mitja tarda. A l’hora d’arribada, a més, hi havia un vermut amb avellanes de Reus i la DJ Merlí Marlowe. Des d’aquest punt de vista he de dir que l’organització va ser impecable, tot a les hores previstes i amb el personal de TEDx a punt per a qualsevol dubte, pregunta…

Vaig anar sola però de seguida vaig trobar la Cristina, amb qui comparteixo temes literaris i d’Instagram, i vaig estar amb ella i amb la seva amiga Núria durant tot el dia. Era la primera vegada que assistia a un TEDx i em va fascinar. Totes les ponències van ser interessants des d’algun punt de vista, els ponents eren tots també uns grans comunicadors, i van saber transmetre allò que havien vingut a explicar.

M’agradaria destacar:

El Pere Forés amb la història de l’Ictineu 3, el submarí més modern del món. Un projecte 100% català de I+D amb 10 anys d’investigacions. Especialment interessant el seu relat de la baixada a 1000 metres, no apte per a claustrofòbics.

El Rai Puig, un joveníssim instructor de caiac apassionat pels viatges i que va fer una expedició en caiac a Alaska en solitari durant 90 dies. Les seves reflexions al voltant de la vida arran d’aquesta experiència van aixecar els aplaudiments més espontanis de tota la jornada. Ens va convidar a col·leccionar moments i no coses materials, i va descriure la seva nit a una platja de Menorca, amb una tenda improvisada, com al fet de no dormir en un hotel de 5 estrelles, però sí sota milers d’estrelles. Podeu veure Paddling to Alaska a Vimeo.

L’Alba Sotorra, també molt jove realitzadora de documentals, que ha guanyat el Premi Gaudí en aquesta última edició per Game Over. Va venir a explicar-nos, en una emotiva ponència, la seva estada amb unes guerrilleres kurdes que lluiten contra Estat Islàmic amb la idea d’aconseguir l’emancipació de les dones. Càmera en mà durant un mes, l’Alba va compartir vivències amb les guerrilleres i aviat ho podrem veure en el seu nou documental. A més d’un ens va fer venir calfreds i rodolar unes quantes llàgrimes.

El Pere, el Rai, l’Alba i la resta de ponents van explicar projectes i idees ben diferents, però en el fons crec que suraven unes idees comunes: el fet de viure la vida apassionadament, no tenir por al canvi, fomentar la creativitat, treballar per un món millor i buscar la felicitat. Evidentment, com jo combrego ja fa temps amb aquestes premisses, el TEDx Reus em va encantar. El Rai, en acabar la seva exposició va dir: “Espero haver encès l’espurna de la vostra il·lusió” i jo puc dir que sí que la va encendre, ell i tota la resta de persones que van fer possible aquest TEDx 2016. Gràcies! Ens retrobem l’any que ve.

Pratdip llegendari

Els dies 29 i 30 d’octubre es va celebrar el Festival Pratdip Llegendari per tercer any consecutiu, un esdeveniment que es publicita com un “festival familiar que vol transportar els assistents a un viatge en el temps a través d’activitats, espais, escenes i racons màgics”.

Setmanes abans em van trucar per a fer la lectura del meu conte “Llop busca caputxeta”, que va guanyar el primer premi en el concurs del 2015. Aquesta oportunitat em va agradar molt donat que el dia de l’entrega del premi no vaig poder assistir ja que feia l’inici del club de lectura infantil a la biblioteca. El va recollir la meva mare en nom meu, i el va llegir aleshores amb molta passió, tal com em van comentar els assistents. Aqui us deixo l’enllaç del conte per si el voleu llegir:

Vaig fer la lectura a la Plaça del Forn, a les 22’30, acompanyada d’una vintena de persones, entre les quals les marujilles, el Carles, i uns amics. Després de la lectura vaig explicar els contes de Dahl que estan viatjant aquest últim trimestre amunt i avall. El lloc triat per l’organització va ser la Plaça del Forn, ambientat amb unes bales de palla i unes torxes. Degut a la poca llum no van sortir fotos molt bones, però aqui en deixo algunes.

Enceto bloc!

Doncs sí: enceto bloc!

La idea és tenir una finestra oberta per a expressar les meves fílies i les meves fòbies, principalment sobre llibres, biblioteques, xarxes socials i esport. I, també, per a postejar algunes coses que escric.

Molts ja em coneixeu i sabeu que em podeu trobar:

Treballant i xalant a BIBLIOTECA DE CAMBRILS

Compartint experiències bibliotecàries a QUÈFEMALESBIBLIOS, amb la Lidia i la Cris

Mostrant el meu dia a dia a INSTAGRAM i gestionant el compte IGERSCAMBRILS amb el Toni i la Rosa M.

Fent amics a FACEBOOK

Creant xarxa a TWITTER

Ampliant el meu currículum a LINKEDIN

Corrent o pedalejant a STRAVA amb els meus amics de #apinyofix i #trailcambrils

Formant part de l’univers Google a GOOGLE +

Espero que us agradin els meus colors de tardor

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies