Ah, hola! Re, m’acaba de caure la meva tovallola preferida allí baix
La Raquel assenyala el pati interior. Llardós, ple de cagarades d’ocells, de pinces de roba i d’objectes diversos caiguts al llarg dels mesos
Ja ho saps que no hi viu ningú? Comenta la Sara des de l’altra banda del celobert, just a la finestra del davant.
Doncs no ho sabia, però m’ho imaginava. Mira com està tot. I ja procuro anar amb compte, eh! Però mira… Em dic Raquel. I tu?
Jo soc la Sara. Fa un parell de mesos que vius aquí, oi?
Doncs sí. Vaig tenir sort d’entrar tot just una setmana abans del confinament. T’imagines tota aquesta història enmig d’un trasllat? I encara rai que treballo en un supermercat, perquè a mi això d’haver-me de quedar tot el dia a casa…
Doncs a mi no m’ha suposat gaire canvi. Soc escriptora i habitualment surto poc, només per a les compres imprescindibles, així que estic en la meva salsa
Dona, això de no poder ni sortir a fer una cervesa amb les amigues…
Ni fu, ni fa. Jo estic bé a casa. Amb la nevera plena, la wifi, un pijama calent, un bon grapat de llibres i la cafetera a tot drap no em fa falta res més
Ai, doncs jo no m’hi trobo. Em fa falta passejar, xerrar, veure a la família, als amics. Escolta’m, i si no surts gaire, sobre què escrius?
Sobre el que veig des d’aquesta finestra. Aquest celobert és una font inesgotable de temes, a poc que hi facis una llambregada de tant en tant. Dins de cada casa hi ha un món bategant
No em diràs que fas com el James Stewart a La Finestra indiscreta?
Justa la fusta
No m’hauràs estat espiant?
Tu què creus?
La Raquel s’ho pensa una estona i mostra un gest de preocupació
Tranquil·la, soc una tomba. El teu secret està protegit. No et dic que no aparegui en algun dels meus relats, però res més…
La Raquel prem els llavis i tanca la finestra d’un cop sec. Allò només va passar una vegada, es diu, no pot ser que veiés res, l’habitació estava ben bé a les fosques. Però també és cert que la finestra era oberta i el Pol, el fill adolescent dels veïns del quart se li havia abraonat a l’ascensor, i ja feia molts dies que no fotia un clau amb el puto confinament. I sí, només té 16 anys, però que no ho sembla, i era ell que l’havia buscat i…
La Raquel torna a obrir la finestra i, des de l’altra banda del celobert, la Sara li pica l’ullet amb un mig somriure de sororitat.
La mosca es posa a l’ampit de la finestra que havia obert feia dues hores el Gerard. El dia és assolellat, sense ni gota del vent que l’havia portat amunt i avall dies enrere. S’hi està bé, fora. Malgrat això, decideix entrar.
Zuuuuum, zuuuuuum. El so de les seves ales ressona per tota la casa fins que troba alguna cosa interessant i s’atura damunt de la taula del menjador. Ningú l’ha desparat després d’un àpat alt en greixos saturats. Hi ha restes d’hamburguesa: petits trossos de carn picada, algun trosset d’enciam, esquitxos de maionesa i quètchup. També, un gelat cremós a mig desfer, dolç com una pruna ben madura.
A la mosca li ve salivera i no sap per on començar. Es decideix, finalment, pels minúsculs trossets de carn, però sense perdre de vista la resta de banquet. Sembla que no hi ha cap humà a la vora que la destorbi del seu festí. De sobte sent unes passes ràpides que s’acosten a la taula. i alça el vol ràpidament cap al sostre de l’habitació. Allí, de cap per avall, veu un home alt que, per a la seva desgràcia, comença a recollir tot aquell devessall de menjar deliciós.
Torna a volar cap a la taula quan l’home ja ha recollit la majoria de menjar. Queden, però, les restes enganxoses de les salses, que també són bona cosa a falta de res més substanciós. La mosca succiona les restes de quètchup tot esperant que l’home s’hagi oblidat de passar el drap humit.
Però no té sort en aquest sentit i, en sentir que s’acosta, torna a emprendre el vol, ara cap al lloc d’on ve l’home. Segurament deu ser la cuina. És una mosca experimentada i ha visitat moltes cuines al llarg de les darreres setmanes.
Les cuines són el paradís de les mosques i de les formigues. Sempre s’hi pot trobar alguna cosa de profit, per petita que sigui, damunt dels pedrissos, pel terra o en algun cubell d’escombraries obert. Sucreres mig obertes, pots de mel amb gotes grogues enganxades a l’envàs, molletes de pa, bassalets d’oli, taques de diverses salses. Ni la persona més neta del món pot eliminar al 100 % les restes de menjar que fan les delícies dels petits insectes.
La mosca detecta, en aquest cas, unes boletes de pa prop d’un cubell d’escombraries. El cubell fa una olor apetitosa, però està tancat, tot i que pot veure un reguitzell d’alguna cosa líquida que ha regalimat per l’exterior. Se n’ocuparà després del pa, sí.
El pa comença a desaparèixer mentre l’home esbandeix el drap que segurament ha fet servir per a eliminar el banquet de la taula. Malaguanyat, pensa la mosca. Per un moment resta quieta esperant que l’home no la vegi i vingui a matar-la d’un cop. Ja n’ha vist desaparèixer unes quantes així, i la veritat, no ho entén. Que potser molesten molt? Si fins i tot els fan un servei, als humans, fent fonedissos tots els fragments de menjar que queden amagats per tota la casa…
La mosca comença a estar tipa, però es resisteix a deixar el menjar. Prou que sap que poden passar moltes hores sense tornar a trobar res de res i s’haurà de conformar olorant les tifes dels gossos del carrer. Vola fins al cubell i comença a llepar àvidament les restes de vés a saber què, fins que en té ben bé prou.
A continuació voleia una mica per la cuina però, tipa com està, poques coses criden la seva atenció. Decideix tornar al menjador. L’home està escarxofat al sofà amb una cervesa a la mà. De tant en tant fa un glop i la mosca sent nítidament com el líquid baixa per la seva gola. Vola fins al reposabraços, just a l’altra banda d’on seu l’home. No sembla que l’hagi vist. Està absort en els seus pensaments d’humà.
Baixa fins als coixins i mou les potetes ràpidament. Vol acostar-se a l’home. Sap que no és una bona decisió fer-ho, perquè normalment els humans s’enfaden d’allò més quan noten algun zumzeig al voltant. Però no ho pot evitar. Li agrada l’escalf i l’aroma que desprenen els cossos de les persones. En això no fa distinció de races, ni de sexe, ni d’edat, ni de condició social. Tant li fa si l’humà va perfumat de Chanel, com si està cobert de ronya de dalt baix. És més, aquests últims encara fan una olor més agradable per al gust de la mosca.
L’home aixeca la mà que no sosté la cervesa i es toca lleument el coll. La mosca mira allí, just on els dits han fregat unes marques recents, vermelles, lluents, encara amb restes d’una mica de sang. Sang? A la mosca la sang l’embogeix. Pot abandonar l’àpat més deliciós a l’encalç d’una minúscula gota de sang.
La mosca vola fins al coll de l’home, sabent que és molt probable que acabi foragitada en un tres i no res. Però aquell home no sembla interessat en res del seu voltant i, realment, no mira d’espantar-la en un primer moment, així que aterra al seu coll, just on un moment abans s’ha estat tocant, damunt la jugular, que glateix de manera rítmica. La mosca tasta la sang i la troba dolça. Però aleshores l’home sí que fa el gest universal d’espantar-la amb la mà i no té més remei que sortir volant. Putes mosques, sent que renega en veu molt baixa.
La mosca vola sense rumb. Ja tornaré més tard, quan estigui dormint, pensa. I mentrestant buscaré alguna altra cosa interessant per fer passar l’estona. Travessa el passadís i veu llum al final. Entra a l’habitació poc a poc i s’adona que és una habitació de bany, amb tots els habituals mobles blancs. És a punt de girar cua i tornar per on ha vingut, ja que els lavabos no són sant de la seva devoció. Massa aigua i olors excessivament netes. Alguna cosa, però, crida la seva atenció.
Vola fins a la banyera i allí sí que hi ha un festí de sang. Així que s’oblida de l’home del sofà i es llença damunt de l’home de la banyera. Aquest no mourà cap mà per a espantar-la. Allò sí que és un cop de bona sort.
No havia tornat a trepitjar la fira des d’aquell dia. La Blanca feia 13 anys i volia anar-hi. Ho havia estat evitant, però enguany ja no tenia més excuses. Totes les amigues hi anaven, i ningú entenia aquell encaparrament del Pau per marxar fora tots els anys el cap de setmana de la Fira.
Només va posar-li una condició: que portés pantalons llargs i que a les deu fos a casa. Però, papa, que és la Fira, que totes es queden fins les 12 i jo seré… però no hi va haver manera. En això el pare va ser inflexible.
La Blanca va marxar després de fer-li un petó ràpid i fugisser (volia demostrar el seu malestar) i ell es va quedar a casa llegint, però només un moment, perquè se’l menjaven les imatges d’aquell dia i no es podia concentrar en la lectura. No volia pensar-hi, però el record del que havia passat vint anys abans tornava al seu cap una i una altra vegada, com un martell… Finalment va decidir anar a la Fira. Només a donar una volta, es va dir. No passa res. Puc fer-ho.
Els anys havien passat. El Pau ja no era aquell xicot de setze anys, esprimatxat, ros i il·lusionat per compartir la Fira amb la seva primera novieta, la Raquel. Ara havia guanyat uns quants quilos i els cabells començaven a blanquejar. Pensava que, igual que ell, la Fira hauria canviat, s’hauria modernitzat o alguna cosa semblant, però no era així. No se’n sabia avenir. Semblava que el temps s’hagués aturat. Només canviava la roba de la gent que s’hi passejava. La resta era ben bé igual, tal com ho recordava.
El Pau va sentir un ofec al pit. Es va aturar i va respirar fondo dues o tres vegades. I aleshores va continuar caminant, procurant dominar els pensaments negres.
Va passar per la parada de xurros de l’inici de la Fira. L’olor penetrant de l’oli refregit li confirmava la sensació d’aturada en el temps. Els xurros, les porres, les patates fregides, les cotnes i els frankfurts s’apilonaven al mostrador mentre el xurrero suava profusament. Al Pau li va semblar veure que una o dues gotes de suor queien a la massa que aviat quedaria fregida i exposada a l’aparador. Quin fàstic, va pensar.
“La tómbola de la suerteeeeeeeeeeeeeeeeee, amigos. No se quede sin su boletooooooooo. Hoy puede ser su día de suerte!!!!!. Quiere un boleto, amigo? Solo son dos euros”. No, gràcies, va contestar el Pau. La Raquel, aleshores, sí que havia volgut temptar la sort. La butlleta tenia com a premi un mocador vermell que ella es va lligar al cabell. Estava preciosa. El Pau hauria jurat que la cantarella de l’home de la tómbola era exactament la mateixa, i que ell també era la mateixa persona. Però no podia ser. Havien passat 20 anys, per l’amor de Deu!
A continuació la parada d’artesania de Sud-Amèrica, amb pantalons, camises, instruments musicals, polseres fetes a mà. Podia ser que la roba fos exactament igual?, les mateixes talles, les mateixes combinacions de colors cridaners. I la gent comprava. No se’n sabia avenir.
Es va aturar davant del petit carro de xufles, coco, pomes de caramel i núvol de cotó de sucre. L’olor dolça va omplir-li els narius. Va respirar fondo i va recordar que amb la Raquel també s’hi havien aturat força estona allí mateix, pensant quina de les llaminadures agafarien. A ell li agradava molt el coco i ella es delia per un núvol de cotó, així que van agafar una de cada i van compartir-les entre riures. Era divertit llepar les comissures dels llavis enganxosos i sentir la calidesa de la pell de la Raquel, alhora.
Va notar un cop a l’espatlla i es va girar. Només era un grup de nois i noies, de l’edat de la Blanca, que pujaven Fira enllà, a les atraccions. El carrer s’anava omplint cada cop més i els cops i les empentes eren habituals. Sempre li havia cridat l’atenció la gent que passejava entre tota aquella gernació amb els carrets del nadons de setmanes. Entre la cridòria, els cops, les cigarretes, la calor infernal d’aquells primers dies de juny. Mentre la Blanca havia estat petita no se li havia acudit mai d’anar-hi, i després encara menys. Fins aquell dia, que ja no tenia cap més excusa.
Les atraccions per als més petits venien a continuació. Si no recordava malament, fins i tot ocupaven el mateix lloc. Els cotxes de xoc en miniatura, la muntanya russa petita, el tren de la bruixa, amb aquell personatge disfressat amb una màscara de Mickey Mouse. Els anys passaven, però els crits de nens i nenes que pujaven al tren eren exactament els mateixos. Aquella por a la foscor, al no saber què passarà dins del túnel. Als ulls inexpressius del firaire darrere la cara de Mickey. Pam, pam, pam.
L’olor enganxosa del greix refregit el va tornar a assaltar, com a la parada de la xurreria. Ara provenia, però, de la camioneta dels frankfurts. Frankfurts, hamburgueses, patates fregides, entrepans de llom amb formatge. Suplement de ceba, un euro. I els pots enormes de quètchup i maionesa per a dissimular els gustos immunds de carns processades fins a l’extenuació. Una cua de gent famolenca esperava el seu torn.
S’acostava la zona d’atraccions per als més grans, i el tipus de gent canviava. Ja no s’hi veien tantes famílies, i la mitjana d’edat es podia ben bé situar en els divuit anys. La roba havia canviat, sí. I també l’estètica. Els tatuatges, que vint anys enrere eren inexistents, ara adornaven la pell de la majoria de nois i noies que corrien per la zona. No costaven gaire de veure tenint en compte que la roba en alguns casos era ben minsa. Les noies semblava que anessin uniformades, amb shorts texans i tops de diferents mides i colors. Els nois portaven texans llargs i samarretes arrapades mostrant els músculs incipients.
El Pau, ara, mirava a banda i banda provant de trobar la Blanca entre les riuades d’adolescents que navegaven per l’esplanada. Només la vull veure de lluny, es deia. Comprovar que està acompanyada, que no li passa res. Que m’ha fet cas i que no porta shorts. Que no corre cap perill. I aleshores tornaré a casa i l’esperaré i m’alegraré que no hagi passat res. Perquè el que va passar aquell dia…
Però aleshores el Pau, que tenia aquests pensaments mentre s’obria pas entre la multitud, es va trobar davant de la Presó d’esma. I es va quedar clavat davant de l’atracció, una de les més populars, abans i ara, pel que veia. Aterrit, va veure el firaire que vigilava la cua per pujar a l’atracció. Mentre la gàbia s’anava gronxant amunt i avall, el firaire mirava l’espectacle de les carns adolescents des de sota, i s’humitejava els llavis lascivament. El Pau va mirar la gàbia i allí hi havia la seva Blanca, amb uns shorts diminuts que li havia prohibit expressament.
I ara, com 20 anys enrere, el desgraciat aquell es delectava amb l’espectacle i qui sap si no estava escollint la seva propera víctima. El Pau i la Raquel eren dalt i ell els devia mirar com ara mirava la seva filla. Era ell mateix, n’estava segur. Havia envellit molt malament, però era ell, ho sabia. Els ulls petits injectats en sang, la barba mal afaitada, els texans bruts i estripats, la samarreta plena de llànties llardoses, la llengua serpentejant entre unes dents negres i ratades.
La gàbia es va aturar i la gent va començar a sortir. El Pau i la Raquel van ser els últims. Enhorabona!, va dir el firaire. Sou els clients número 5.000. Heu guanyat un talonari de viatges il·limitats a qualsevol atracció durant el que resta de Fira. Allò estava molt bé. Podrien gastar els diners que tenien en menjar o beguda, o estalviar-los. Veniu amb mi a la caravana, em sembla que tinc allí el talonari. I va fer un gest a un company perquè ocupés el seu lloc a l’atracció.
Els dos joves el van acompanyar. Passeu, passeu. Està una mica atrotinada. A veure si el trobo… va començar a remenar calaixos. La temperatura era molt alta allí dins i el Pau es va començar a trobar malament. Esperem fora, va dir, si no et sap greu. Sí que em sap greu. I es va girar cap al Pau amb un ganivet enorme. La Raquel va xisclar, però ningú no la va sentir. El firaire va lligar les mans del Pau, el va amenaçar amb el ganivet i el va llençar al terra d’un cop. Calladet, nen. Si estàs quiet us deixaré marxar ràpid.
I aleshores es va acostar a la Raquel i… El Pau ja en va tenir prou. Feia molts anys que no hi pensava. Ho havia amagat en un racó molt fondo del pensament, després que la Raquel decidís que no ho dirien a ningú i que no en tornarien a parlar. No n’havia tornat a parlar amb ningú, cert, però allò l’hi havia impedit tornar a la Fira des d’aquell dia.
La gàbia era a punt d’aturar-se. La Blanca era dalt amb les seves amigues, i el violador era baix esmolant-se les ungles per triar la seva presa i atacar. El Pau es va acostar al Firaire i li va dir: avui no repartiràs cap talonari. I d’un cop el va empènyer cap a la gàbia quan aquesta era a punt de tocar a terra. Els crits dels joves en notar el cos esclafat i els esquitxos de sang sota l’atracció van fer que s’aplegués una gentada davant de la Presó.
Deien els diaris al dia següent que ningú no s’explicava què li havia passat pel cap a en Pau C.F. per a cometre aquell assassinat. La calor d’un juny infernal, deien uns, alguna provocació del fatxenda del firaire, deien uns altres. El cert és que en Pau no va obrir boca i va entrar a la presó amb un somriure d’orella a orella.
Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.
Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.
Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.
Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.
Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.
Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.
Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.
Al Màster de Social Media de la UOC estic fent una assignatura de reputació digital. Ara estem treballant la nostra marca personal tenint com a base el llibre Personal Branding: cómo comunicar tu valor diferencial al mercado, de Iñaki Bustínduy.
Bustínduy explica que el nou mercat laboral exigeix una aposta per la diferenciació, per aportar un valor afegit a la nostra feina i treballar la nostra marca personal. Ja fa temps que naveguem entre xarxes i la nostra petjada digital va creant una imatge de nosaltres.
Jo mateixa tinc Twitter des del 2012, Facebook des de fa tant temps que ni ho recordo, i Instagram des dels primers dies de naixement (2010). Soc, a més, una persona activa en totes aquestes xarxes i és evident que totes les meves publicacions reflecteixen una imatge de mi.
Tenint en compte això he volgut fer un experiment sobre la meva marca personal, així que vaig llençar un tuit per tal de veure quina percepció tenen els meus seguidors sobre mi com a professional.
De seguida vaig començar a rebre comentaris de molts dels meus seguidors, que van intentar definir amb una (o diverses paraules), aquesta percepció sobre mi. La veritat és que he quedat aclaparada per la multitud de respostes, les quals agraeixo sincerament.
Amb totes les respostes he generat el núvol de paraules que encapçala aquest post i que dona una imatge de la meva marca personal, tal com em veuen les persones que em segueixen a diari.
El resultat per a mi ha sigut plenament satisfactori, ja que les paraules que em defineixen segons aquesta mostra són conceptes que jo intento transmetre a través de la meva feina i, fins i tot, de la meva vida. Passió, implicació, entusiasme, inquietud, compromís… paraules i actituds que poden ser aplicables a qualsevol feina, ja que una persona apassionada, entusiasta, implicada, inquieta i compromesa té moltes possibilitats de treballar amb excel·lència tant en una biblioteca com en una empresa de serveis.
Jo ja sé quina és la meva marca personal. Tu saps quina és la teva?
El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…
El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.
És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.
I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.
Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.
Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)
La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.
Dissabte 19 d’octubre vaig tornar a les Jornades de les Lletres Ebrenques organitzades per la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, amb la incombustible Joana Serret al capdavant.
Enguany el gènere negre n’ era el protagonista, amb presentacions com el llibre Assassins de l’Ebre, i la taula rodona Tinta negra. Tanmateix, també hi va tenir cabuda la xerrada de la Paula Jarrin sobre autors locals de literatura infantil i juvenil.
La Paula va compartir amb un nombrós públic molt jove uns itineraris lectors realitzats a partir dels llibres dels autors ebrencs. La idea és que a partir d’un llibre s’arribi a noves lectures relacionades, i per això ens va oferir diferents exemples. En el cas del meu llibre, Les Aventures d’en Nic, va relacionar-lo amb llibres que ens conviden a passejar o viatjar, com El viatge, de Francesca Sanna; En Pettson se’n va de pesca, de Sven Nordqvist; Armstrong, de Torben Kuhlmann; i Estimada Susie, estimat Paul, de Christine Nöstlinger.
Així mateix Jarrin va llençar diferents propostes per endinsar-nos en la lectura, com ara escollir un lloc adient per llegir, parlar sobre allò que llegim, i dedicar-hi cada dia una estona. Va fer seva una frase que va escoltar a algú (no recordo a qui), i que diu que: “Si no llegeixes, no passa res. Però si llegeixes, passen coses.”
Així doncs, vosaltres què voleu? que no passi res o que passin coses?
Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop
d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:
Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia
no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no
havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués
incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per
obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos
que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a
ella, i també per a mi.
Però diuen que hi ha persones a qui els costa
separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una
muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No
m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de
confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona
seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que
la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.
Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada
dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es
treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre
tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos
cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades
de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut
abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les
mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.
Al principi la Blanca no hi havia donat
importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però
va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que,
alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de
polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest
problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la
nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava
d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el
mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.
Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar
les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava
arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la
mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella.
Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria
preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els
coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A
continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de
Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura
missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al
principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més,
però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per
deixar-ho córrer.
Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt
d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar
amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin
vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar
l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva
manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre
mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no
gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu
gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va
descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van
deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta
de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig
apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si
estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb
ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix
error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava
com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més.
I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?
Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En
un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la
meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer
el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre
una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren
que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer
pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor
se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva
ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em
vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En
això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les
paraules sortirien, ben segur.
La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.
Acabo de llegir Contra la lectura, de Mikita Brottman, un assaig d’aquesta professora, lectora empedreïda, que ja des del títol juga a l’equívoc amb un tema que ens preocupa a tots aquells que treballem en el món de la lectura. Explica la seva experiència com a lectora compulsiva a l’adolescència, i dona la seva opinió sobre diversos temes que giren entorn els llibres i la lectura. En algunes hi estic d’acord, i en altres no tant, però val la pena llegir-lo.
Al capítol dos va desgranant les respostes que li van fer a una enquesta sobre diversos hàbits lectors, i jo he volgut també contestar-la. Us animeu a dir-hi la vostra?
Quin llibre estàs llegint ara?
Desconeguts, de David Lozano. Premi Edebé de Literatura Juvenil. Traducció de Martina García.
2. Com decideixes el següent llibre?
Per impulsos. A la biblioteca passen molts llibres per les meves mans. Els fullejo i, si m’atreuen, els agafo. També miro ressenyes especialitzades i recomanacions de gent a qui segueixo i en qui confio per xarxes socials.
3. Sempre acabes els llibres o en deixes algun a mitges? Si els abandones, quantes pàgines necessites llegir?
Procuro llegir tots els que començo. Però si no hi ha feeling, no em sap greu abandonar-los. No tinc un número de pàgines específic.
4. Diferencies entre lectures de treball i de diversió?
Sí, però les mesclo alegrement. Tenint en compte que el treball també té a veure amb la lectura, és tot com un peix que es mossega la cua.
5. Rellegeixes? Cada quant?
No molt. Hi ha molts llibres, no considero necessari rellegir, només en comptades ocasions si em ve la nostàlgia o per verificar alguna sensació (o per treball, clar)
6. Pots llegir en llocs amb molt soroll?
No
7. Recordes algun llibre que t’hagi fet riure o plorar?
Vaig riure molt amb L’ Excursió i d’altres maremàgnums, de Gerald Durrell. Encara ric quan penso en la mare del Gerald demanant tomàquets a la graella a uns cambrers grecs.
8. On compres la majoria de llibres? Quant gastes?
A les llibreries més properes, normalment. Hauria de gastar més, ho reconec, però tenir la biblioteca totes les hores del dia a l’abast…
9. Uses punts de llibres o doblegues? Notes al marge? llapis, boli?
Punts de llibre normalment, però també doblego (si el llibre és meu), i anoto i subratllo (si és meu, clar) amb la primera cosa que tinc a mà. Pot ser un fosforito.
10. A quina velocitat llegeixes? a tota marxa o assaborint?
Segons el llibre, clar. N’hi ha que pots passar la vista ràpidament si t’ho demana l’acció i estic neguitosa per saber què passarà. Però hi ha altres que demanen una lectura més concentrada.
11. Quan i on llegeixes?
Normalment a casa, al sofà. M’agrada també molt llegir al tren, però això es converteix en impossible quan la gent crida o parla pel mòbil en veu molt alta.
Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.
Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant, la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.
Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?
A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.
I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?
Enguany ha estat el meu segon Sant Jordi com autora, amb la publicació de la segona part de Les Aventures d’en Nic, que ara volta pel Priorat
Pel matí vaig anar a Reus convidada per la Biblioteca Xavier Amorós, que posa una carpa a disposició dels autors per tal que signin llibres
Llibres signats a Reus: ZERO. Resulta que les llibreries no van tenir la delicadesa de tenir disponibles exemplars del meu llibre, i tampoc d’altres autors que èrem a la carpa
Vaig compartir les dues hores de no-signatura amb la Judit Robert, amiga escriptora, narradora i bibliotecària que és un amor de dona
Des de la carpa veig a la Blanca de la Sotilla, fotògrafa especialitzada en esdeveniments esportius que està fent actualment un treball molt interessant sobre la Plaça Mercadal. L’haurem de veure!
A les 13 h, cansades de tant signar, la Judit i jo pugem a la Sala de l’Ajuntament. L’alcalde fa un discurs donant-nos la benvinguda. Un discurs curtet, que s’agraeix, i passem a fer un piscolabis amb unes magnífiques vistes de la plaça.
Jo no em compro cap llibre, però en regalo uns quants: a la Paula, a la Judit, a la Claudia, a l’Andrea, a l’Adrià, a la Isolda, i al Carles. A aquest últim, un que tinc ganes de llegir jo, així que és com un auto-regal (no li dieu a ell)
Cap a les 17 baixo al Port i passo per la Llibreria Bellart, una llibreria que m’estima i em cuida (no puc dir el mateix d’una altra famosa llibreria de Cambrils molt cèntrica i que no tornaré a trepitjar mai més)
A les 18 h. ja soc a la parada de signatura de llibres de la Unió de Botiguers, al costat de Carlin Cambrils, una altra de les llibreries que m’estimen. Signo 20 llibres amb la companyia del Jordi Moretó (gràcies, amics!!!), i això dona com a resultat que soc la segona autora amb més vendes a la Carlin, només darrere de Rafel Nadal!!!!
Acabo el dia sopant al Lekeitio amb les marujilles que més estimo.
Divendres 22 de març vaig assistir a l’acte oficial dels 25 anys de la Biblioteca de La Canonja. Va ser un acte senzill, amb l’assistència d’aquells que la van impulsar, i de les persones que hi hem treballat al llarg d’aquests anys.
La Biblioteca de La Canonja va ser el meu primer lloc de treball tot just acabada la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. La il·lusió de la primera feina i el fet d’engegar una biblioteca nova de trinca fa que sigui una de les meves biblioteques de referència, junt amb la Biblioteca Pública de Tarragona, escenari de les meves primeres lectures, i de la Biblioteca de Cambrils, on treballo actualment.
En aquella biblioteca, situada a a les golfes del Castell de Masricart, vaig aprendre moltes coses sobre la lectura i les biblioteques, apart de posar-me molt en forma pujant i baixant escales, ja que aleshores no hi havia ascensor. Vaig equivocar-me moltes vegades, però també vaig tenir alguns encerts, i estic molt orgullosa d’haver engegat el cicle Un senalló de contes, i el Club de Lectura Adult, que avui encara funcionen.
Allí vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Josep Albanell. He explicat moltes vegades l’anècdota, i és que jo n’era molt fan des de la lectura de En Patancràs Xinxolaina, llibre que havia rebut com a premi per un concurs literari a l’escola. Quan vaig idear una activitat de lectura a la Biblioteca, ell va ser el primer escriptor en qui vaig pensar, i tinc l’orgull de dir que som amics des d’aleshores. Fins i tot, junt amb el Felicià Cañellas, vaig escriure un article a CLIJ: El racó de Joles Sennell.
El Joan-Elies Adell, poeta i fins fa ben poc director de la Institució de les Lletres Catalanes, també forma part de les meves amistats d’aquella època. Malauradament no va poder venir a l’acte per motius laborals, però ben segur que ens hauria explicat alguna anècdota de la seva PSS al Castell.
Va ser un goig treballar en aquesta biblioteca, però se’m va quedar l’espina clavada de no treballar-hi formant part de la Xarxa de la Generalitat. Ara això ja s’ha aconseguit des de fa un parell d’anys, la qual cosa amplificarà encara més els serveis i activitats que ofereix.
Sí que vaig aconseguir endur-me un bon record i una bona colla d’amics. No els esmento a tots perquè no acabaria, però sí que no puc deixar d’anomenar el Felicià, un bon amic que em va ensenyar moltes coses i amb qui he compartit moltes hores de feina i de converses, primer entre el fum de les cigarretes que fumàvem tots dos aleshores, i ara entre les amanides saludables (els anys no passen debades) que mengem dos o tres cops l’any quan ens veiem per dinar.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
