El dia obre una parpella endormiscada. La Rut s’eixuga els cabells davant del mirall després de la dutxa que ha esbandit les gotes de suor de la carrera matinal.
Agafa les calces del calaix i, un cop posades, s’hi repensa, se les treu, les doblega i les torna a posar al seu lloc. Es posa la faldilla, una camisa blanca entallada planxada impecablement i unes sabates de taló. En una bossa, les Pepe Jeans planes.
Mentre la Nespresso escalfa l’aigua, es prepara una torrada amb alvocat empolsinada amb sal d’all, una mandarina i, ara sí, que l’aigua és calenta, un Ispirazione Napoli ben carregat, sense sucre.
El pis és petit, però funcional i ben decorat. Els llibres entapissen tota una paret del menjador, però ara la Rut no se’ls mira, està més pendent del Tinder i de fer match a les múltiples peticions que se li acumulen. Avui només són dos els afortunats.
Apaga l’aplicació, fa un repàs a la resta de xarxes, bloqueja un bavós que se li ha insinuat per Messenger, recull les restes de l’esmorzar, agafa la bossa, les claus i somriu davant del mirall abans de sortir de casa.
Sempre és la primera en arribar a la biblioteca. Li agrada la sensació d’obrir els llums i passejar entre els prestatges plens de llibres, buits de gent. Passeja i repica els talons, clop, clop, clop, ara que ningú pot molestar-se. Fa les devolucions del dia anterior, endreça, obre els ordinadors i també les persianes dels grans finestrals. Comença un nou dia i en deu minuts entraran els primers clients que ja fan cua arran de façana.
La Rut rep les companyes a la petita sala de descans mentre es canvia els talons per les Pepe Jeans i parlen de com ha anat el cap de setmana. Ella no acostuma a explicar res, però escolta atentament els drames familiars de les altres, que naveguen entre els vòmits i caques del nadó de la Carme, i les disputes de la Paula amb les seves adolescents. I tu, què, Rut? Com ha anat el capde? Ja és hora d’obrir, després us explico…
I obre la reixa de ferro de la biblioteca i s’aparta a un costat per deixar pas a l’horda de jubilats que corren a l’encalç del diari. Més d’un dia ha estat a punt d’arribar la sang al riu i les bibliotecàries han hagut de fer de mitjanceres i posar-hi pau.
El matí passa ràpid entre atendre les trucades telefòniques, gestionar el préstec dels clients que han entrat sense donar el bondia i intentar esquivar les peticions de recomanacions de novel·la rosa de la Jordina Mompou. A veure, que ja t’ho he dit mil cops, que a mi no m’agraden aquests llibres, nena. Per què no et passes al gènere negre? D’aquestes sí que te’n puc recomanar un niu. Ai, no, que de desgràcies ja en tinc prou, a mi dona’m paios musculosos i paisatges paradisíacs i… mira, a mi dona’m a aquest: i assenyala dissimuladament el Geri, que acaba d’entrar, els pica l’ullet, fa un mig somriure i tira cap a la primera planta. Si tu sabessis, pensa la Rut… però no diu res, li fa el préstec de quatre novel·les de la Deveraux i dues de la Maxwell i, au, que vagi bé, Jordina.
Tan bon punt ha vist el Geri, ha notat una punxada de desig a l’entrecuix. Pensa que no porta les calces i que haurà de fer un esforç per no tacar. Però són les regles del joc que fa ben bé una setmana que es porten entre tots dos des que li va fer match. Juguen a l’usuari que sedueix la bibliotecària, i avui remataran la història.
El Geri s’acosta al taulell amb un exemplar de Per qui toquen les campanes, de Hemingway. Li dona el llibre, el carnet, i un paper doblegat i, en aquest intercanvi, se senten per primer cop la pell l’un de l’altra. Quan marxa, la Rut desplega el paper: 13’30, Cr. Roma, 23, 2n 1a. L’hora, sí, però l’adreça no hauria calgut, la té davant dels ulls a la pantalla de la seva fitxa d’usuari. Somriu i, involuntàriament, es recorre els llavis amb la punta de la llengua. Avui no dinarà.
Falten cinc minuts per les 13 h. Les companyes van fent fora els clients que es fan els encantats encara entre les pàgines dels diaris o badant davant dels prestatges. La Rut s’acomiada de les companyes fins a la tarda. Que aprofiti, li diuen. I ella es torna humitejar els llavis.
Tranquil·lament, ja amb les sabates de taló de nou, repica rítmicament per entre els carrers amb nom de capitals europees, fins que arriba a la d’Itàlia. Localitza el 23, pitja el 2n 1a i sent el zumzeig que obre el portal. Mentre puja les escales pensa en les converses que han tingut els dies abans i els mugrons se li endureixen ràpidament.
El Geri ja l’està esperant a la porta amb la camisa mig oberta, que deixa entreveure uns pectorals de cine. Entren i la Rut para l’orella. S’escolten de fons uns riffs de guitarra potents. La Rut fa cara de sorpresa i el Geri li diu: Perdona, perdona, que puc canviar la música. Volia fer un joc literari i potser no l’has captat… També tinc jazz, i blues i… La Rut li posa un dit damunt els llavis. Shhhhhhht! De debó vols canviar For whom the bell tolls, de Metallica? Putos estereotips! apuja el volum, calla i folla’m!
La Laia Aguilar és llicenciada en Comunicació Audiovisual i es dedica professionalment a l’escriptura, tant de llibres com de guions i donant classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu.
Ha publicat llibres infantils (Wolfgang), juvenils (Juno) i novel·les, i ha estat reconeguda amb diversos premis, el més recent l’any 2020 per Pluja d’estels, guanyadora del Josep Pla.
A Les altres mares, publicada per Columna, fa un retrat de tres dones molt diferents, l’Emma, la Natalka i la Jhanet. Són diferents per edat, per origen i per condició social, però a totes tres les uneix la maternitat, una maternitat diferent en cada cas.
Al llarg de la novel·la anirem descobrint quina relació té cadascuna amb aquest procés vital, però també les seves il·lusions, pors i angoixes i, com a lectores, ben segur que moltes us trobareu identificades en algun o altre aspecte (avortament, violència obstètrica, embaràs no desitjat, gestació subrogada). Perquè si una cosa té la Laia és que escriu des del cor, i això es nota, i quan la llegeixes t’endinses plenament en la història, i en gaudeixes i en pateixes, tal com fan les seves protagonistes.
I voldria remarcar el retrat de l’amor maternal, l’amor malgrat les circumstàncies i malgrat les dificultats que de vegades la vida ens envia, tal com els sentiments de la Jhanet envers la seva mare:
“Te amo”, acaba de dir la mare. “Te quiero” i “lo superaremos juntas”, encara ha afegit. La dona que mai no es desviu en paraules, tancada sempre dins la closca de caragol, amb aquella postura de sotmetiment de classe, per fi ha verbalitzat el que la Jhanet volia sentir”.
I, si encara no ho heu fet, també és molt recomanable llegir La trena, de Laetitia Colombani, una altra gran història de tres dones amb els seus destins entrellaçats.
Na Maria Escalas és una escriptora mallorquina que acaba de publicar Estimada Mirta amb Amsterdam. Els seus dos llibres anteriors són Abans que el teu record es torni cendra (finalista del Premi BBVA Sant Joan) i Sara i els silencis.
Estimada Mirta parteix d’un fet real, d’una història que un home va explicar en una reunió familiar, sobre el seu exili a Argentina. Escalas se’n va interessar en veure que d’allí podia sortir una gran novel·la i, després de diverses entrevistes amb aquest home, va posar fil a l’agulla per tal de crear una història basada en les seves vivències, però també amb altres elements de ficció i elements reals del període que retrata.
A Mallorca, l’any 1947, un adolescent Francisco és enviat pels pares a Argentina, preocupats per la situació amb Franco i pensant que allí tindria més oportunitats. I realment és així, ja que després de diversos anys d’estudis i treballs aconsegueix casar-se amb Na Teresa, filla de l’empresari per al qual treballa.
Al llarg de les més de 400 pàgines (que es fan curtes) coneixerem tota la vida d’en Francisco i els personatges que es mouen al seu voltant, com la família mallorquina que també acaba emigrant, la família política, l’amor de la seva vida, i tota una sèrie de personatges reals de l’Argentina de l’època.
Hi trobem la lluita de classes (els esquerranosos i bolxevics contra la classe acomodada), els amors il·lícits, els amors impossibles, el desamor, l’exili i l’enyorament, i també les tortures i els nadons robats que van suposar un fosc episodi en la història del país sudamericà.
No us dic més, us animo a llegir-la ja que a banda de conèixer una trama molt interessant, plena de personatges i situacions al límit, també podreu recordar moments històrics i gaudir amb la prosa de Na Maria, que sap retratar molt bé els sentiments. Us en poso un trosset:
“Potser els primers records no ens queden al cervell, sinó a l’amígdala, o al ventre, o en alguna mena de memòria de la pell, i els tenim sense saber-ho, desats d’una manera difusa, desendreçada, i no es poden dir amb paraules. Potser alguns records són com pol·len damunt una fulla, imperceptibles, però impregnant-ho tot i formant un núvol de color quan algú els espolsa. Per això, encara que fos impossible, en David recordava la madre Antonina”
La Laura parpelleja. Nota un dolor lacerant al cap i la llengua enganxosa. Un cop amb els ulls ben oberts mira al voltant i es veu en uns lavabos que li resulten vagament familiars. Prova d’aixecar-se, però no pot. Està lligada de mans i peus a una cadira, al bell mig de l’habitació.
Com coi he arribat fins aquí? I els records se li amunteguen al cervell atordit. Era divendres, últim dia d’entrevistes per a la feina de comercial. Tenia dues candidates amb un bon currículum i calia decantar la balança segons com anés l’entrevista.
Recorda que a la primera candidata, tot i les seves bones referències, se la veia una mica tímida per al lloc, un lloc reservat per a una persona dinàmica i decidida. A continuació va entrar la segona candidata. Era perfecta en tots els sentits però, tan bon punt la va veure, va saber que no podria donar-li el lloc.
– No ets la Xènia? – Va preguntar la Laura en acabar. Realment no m’havia fixat en el nom, però ara que et tinc davant i he vist aquest tic tan teu de tocar-te lleugerament l’orella cada dos per tres, ara he caigut. Vam estudiar juntes tu i jo, que no te’n recordes?
– Doncs sí, la veritat és que t’he conegut de seguida, però com que necessito la feina, he preferit no dir res.
– Mira, Xènia, seré sincera: Ets la candidata ideal, però no et puc contractar. En aquesta empresa estan pro-hi-bi-dí-ssims els favors a familiars, amics, etc. Si arribessin a saber que ens coneixem, em jugaria el lloc.
– Disculpa, Laura, però no ho sabran pas. Jo soc l’única que ho podria dir, i de mi no en sortirà res, t’ho ben prometo. Necessito la feina, el meu pare està greument malalt i necessito pagar a algú que el cuidi nit i dia. A més, soc la millor candidata, tu ho has dit.
– Ho sento, Xènia, no hi puc fer res. Tinc ètica, jo. Em sap molt de greu, però no et puc donar aquest lloc. En tot cas, em fa molta il·lusió retrobar-te, després de tants anys. Vols que anem a fer una copa i em poses al dia de com et van les coses? Pels vells temps!
Ara, lligada de peus i mans, veu com s’obre la porta del davant i entra ella, la Xènia, amb una capsa a les mans. Somriu. – Bon dia, dormilega. Com anem? Tot bé?
La Laura no sap què dir. Què hi fa allí lligada? i què hi fa la Xènia, tan tranquil·la?
– Segur que t’estàs preguntant que què passa, oi? Doncs jo t’ho explicaré, Laura, no pateixis, que tenim toooooot el temps del món. Estem soles i ningú no ens buscarà aquí. Recordes aquests lavabos?
Mira al voltant mentre la Xènia agafa una cadira, la posa a l’inrevés i seu amb les cames a banda i banda. Porta uns texans negres, i una samarreta bàsica blanca, sabatilles d’esport Nike i el cabell recollit en una cua de cavall. Res a veure amb el look professional que havia portat a l’entrevista.
– Són els lavabos de l’insti?- Xiuxiueja. – Però què hi foto aquí lligada, Xènia, m’ho pots dir? Fes el favor de deslligar-me. Em fa mal.
– Et fa mal? Aguanta una mica, dona, que encara no hem ni començat. Doncs sí, són els lavabos del nostre insti. Pels vells temps vas dir, no? Anem a fer una copa pels vells temps. Doncs ja som aquí, pels vells temps. Mira, tu i jo no seríem aquí si la cosa hagués anat d’una altra manera, però no he tingut més remei que fer això. No m’has deixat cap altra opció.
La Laura es regira a la cadira, però per més intenta deslligar-se, més mal li fan les cordes.
– Ara que ho dius: vam estar xerrant de l’insti, i de les coses que havíem fet des d’aleshores.
– Corregeixo, Laura: no VAM estar xerrant. TU vas estar xerrant. Va ser un monòleg. Em vaig adonar que no recordaves el nostre pas per l’insti de la mateixa manera. Si de cas, ara et refresco una mica la memòria: La meva mare va morir quan fèiem sisè. Fins aleshores havíem sigut les millors amigues, sempre l’una a casa de l’altra, sempre jugant al carrer, sempre juntes. Però la mare va morir i el meu pare va entrar en depressió. La situació a casa era complicada i em vaig trobar que la meva millor amiga no em feia costat, que em deixava de banda. Havia arribat estiu i l’havia passat sola mentre tu no sé què feies, però a tu ni et vaig veure. Et trucava, passava per casa teva, però no hi eres mai. Fins que vaig desistir. Quan vam començar a l’insti tu ja tenies un nou grup d’amigues. Suposo que les devies haver fet durant l’estiu. Jo estava sola.
– T’ho puc explicar, Xènia, aquell estiu…
– Xisst, calla, calla, que ja vas parlar prou ahir. Doncs el cas és que no només estava sola, sinó que el meu pare es passava el dia al sofà bevent cervesa. No es preocupava de mi i quan va començar el curs jo no tenia roba, però havia crescut uns quants centímetres i m’havien sortit una mica els pits. L’única roba que m’anava bé era la de la mare i em va dir que me la posés. Jo li vaig dir que no, li vaig suplicar que anéssim a comprar roba, però no em va fer ni cas, i em vaig veure obligada a anar a l’insti amb la roba de la meva mare morta. No et pots ni imaginar què vaig sentir el primer dia amb aquella fila…
La Laura recorda vagament que la seva amiga s’havia tornat una friki en començar l’insti, però no tenia ni idea de com havia anat la cosa.
– Ho vas recordant, Laura? – La Xènia deixa la capsa als peus i li pessiga les galtes. Així, ben vermelles, tal com em posava jo cada cop que m’insultàveu pels passadissos, ho recordes, Laura, eh? Ho recordes, ara?
– Jo no…
– Tu no, què? Tu no em vas insultar? Potser no, que no ho vas fer, però sí que reies, que et vaig veure com reies, i en cap moment vas fer res per aturar els insults. Eres la meva amiga feia quatre dies, cony! I recordes un dia aquí, en aquests lavabos? No? No ho recordes? Clar, és que vas marxar tan bon punt van començar a insultar-me les teves amigues. I saps què? com que no ho vas veure, ja t’ho diré jo: no en van tenir prou amb insultar-me. Em van començar a estirar el cabell, i després a colpejar-me fins que vaig caure al terra i…
– Em vols pegar? Pega’m, Xènia, m’ho mereixo. – La Laura té els ulls plens de llàgrimes. Nota els cops com si els estigués rebent ella mateixa. Fa molts anys, però recorda vagament aquell dia. Recorda que va marxar mentre l’estaven insultant, però no sabia que la cosa havia arribat tan lluny.
– Que et pegui? No, tranquil·la, que no et tocaré ni un pèl, no pateixis. – La Xènia torna a agafar la capsa i se l’acomoda entre les cames. La Laura juraria que ha sentit una fressa dins la capsa.
– Mira, ja a 2n de BUP us vau oblidar de mi. No perquè us n’haguéssiu cansat, no, és que va tenir la desgràcia d’arribar l’Anna Ribas, i es veu que era millor ficar-se amb aquesta, no sé… El cas és que aleshores em vaig convertir en invisible, que no sé què és pitjor. Des d’aleshores, completament invisible. Em sobta fins i tot que em coneguessis ahir. 4t de BUP. Viatge de fi de curs i d’etapa. Ho recordes?
– Sí, però…no va passar res… – somiqueja la Laura.
– No em va passar res a mi, cert, però sí que va passar una cosa interessant. Una cosa que va córrer per tot l’insti. Tothom se’n va assabentar d’allò que et va passar. Et faig memòria?
– L’atac?
– Sí, l’atac.
– I què vols dir…?
– Xisssst, espera un moment, que tot arribarà. Doncs re, visita al Museu Vaticà, i allí, davant l’estàtua de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, tenim que a la senyoreta Laura li agafa un atac i cau rodona entre convulsions. Corredisses, xiscles, plors, Ni-no, Ni-noooooo, i cap a l’Hospital General de Roma, sota observació. Els profes ens van explicar que tenies un quadre greu d’ofidiofobia, temor patològic als ofidis, serps en concret. Que segurament havies tingut alguna mala experiència de petita i que allò t’havia provocat aquesta aversió. Que els atacs poden venir provocats pel sol fet de pensar en una serp i el xoc de contemplar aquella estàtua tan realista, amb les serps devorant el dissortat Laocoont i els seus fills, havia sigut el desencadenant de l’atac.
La capsa que mantenia la Xènia entre les cames s’havia mogut?
La Laura recorda perfectament les hores passades a l’hospital de Roma a causa del visionat d’aquella estàtua. Punyeta, quin realisme, i quines suors li havien agafat només d’imaginar-se al lloc de Laocoont. Les mateixes suors que amaren ara mateix tot el seu cos. Recorda ràpidament el desencadenant de la patologia. Devia tenir quatre o cinc anys, en una passejada pel camp amb la mare. La mala sort va voler que trepitgés una serp i aquesta, revoltada, se li va enfilar per una cama i la va mossegar. No era una serp verinosa i la mossegada no va tenir cap conseqüència, però al cap de la petita Laura, les serps es van convertir en un monstre que habitaven tots els seus malsons, de dia i de nit. Abans de tancar els ulls s’imaginava que reptaven silencioses pel terra de la seva habitació i se li enfilaven al llit, enroscant-se-li per les cames… Si s’aixecava per anar al lavabo havia d’encendre el llum i comprovar que no sortia cap serp de la tassa i l’atacava aprofitant que estava mig adormida. Però no només eren els malsons, també va començar a evitar sortir al camp o visitar zoològics o qualsevol altre lloc en què pogués aparèixer una serp.
Els pares la van portar a un psicòleg, però ni la teràpia havia aconseguit foragitar la seva por a les serps.
– Doncs bé, Laura. Allò em va fer pensar i em va fer interessar pel món de les serps. Vaig començar a informar-me’n. Primer a la viquipèdia, i després en llibres especialitzats, per tal de conèixer a fons el món de les serps.
La capsa s’havia mogut. Ara n’estava ben segura. La Laura escoltava la Xènia, però no treia l’ull de la capsa que encara aguantava entre les cames i que, n’estava segura, s’havia mogut.
– Tinc un terrari a casa, saps? I ara es podria dir que soc una mica experta en ofidis. Què et sembla?
– No sé què…, Xènia, jo…
– Xissst, calla, calla. Ja t’he dit que no et tocaria ni un pèl i compliré la meva paraula, com tu. Tinc ètica, jo, com tu. No em vas dir que no aconseguiria el lloc perquè tens ètica? Doncs jo igual, Laura. I ara et volia presentar a una petita amiga que he portat. Està dins d’aquesta capsa i es diu Laura, com tu. Què et sembla? La vols conèixer?
– No, Noooooooooooooooooooooooo, Xènia, sisplau, no ho facis, sisplau. Deixa’m anar i tens la feina, encara que ens coneguem, no ho diré a ningú i…
– Laura, ja és massa tard. Fa molts anys que és massa tard.
La Xènia obre la capsa i de l’interior en surt reptant una petita serp que s’enfila pel seu braç.
– No, Xènia, sisplau, aparta-la de mi! – La Laura panteixa i la suor comença a regalimar-li pertot arreu. Augmenta ràpidament la seva temperatura corporal, els ulls li couen i sent unes fortes punxades al cervell. Tanca els ulls, però els torna a obrir de seguida. Encara és pitjor no saber si la serp continua al braç de la Xènia o decideix explorar nous territoris.
– Sisplau, Xènia, tanca-la i parlem-ne. Què vols? Digue’m què vols i ho faré sense dubtar-ho. Parlem-ne, sisplau, – somica la Laura, intentant no mirar el moviment ondulant de l’altra Laura recorrent el cos de la Xènia.
– Mira, doncs saps què? Que no, que no cal que en parlem. Que això no caldria que hagués anat així, però em vas dir que tu tenies ètica i mira, entre això i el fet de no recordar tot el que m’havíeu fet, he pensat que et mereixies un petit càstig.
La Xènia agafa la serp, la diposita a la caixa i la tanca.
– Gràcies, – sanglota la Laura.
– No me les donis. – La Xènia s’aixeca de la cadira i surt del lavabo amb la capsa. La Laura comença a fer petites respiracions per a recuperar l’alè mentre prova de deslligar-se, sense èxit. Aleshores veu com la Xènia torna a entrar al lavabo. Ara porta una capsa, però aquest cop és MOLT gran. Realment gran. Tan gran que li costa agafar-la. La diposita al terra.
– Xènia, què és això? Sisplau, parlem-ne…
La Xènia obre la capsa i, poc a poc, en van sortint tota mena de serps mentre somriu.
– Tota la meva col·lecció de serps. Tota per a tu, Laura. Espero que en gaudeixis.
I la Xènia surt del lavabo entre els crits esgarrifosos de la Laura. Pels vells temps.
El Ricard va deixar la maleta oberta enmig de l’habitació, es va treure les sabates i es va estirar al llit amb el comandament a la mà. La Irene, mentrestant, desfeia el seu equipatge i col·locava la roba a l’armari i els estris d’higiene distribuïts per sobre del marbre del lavabo.
Feia més de vint anys que s’allotjaven en aquest hotel de la Costa Daurada des de la primera vegada que hi van anar a parar, quan la nena era ben petita. Se n’havien enamorat a primer cop d’ull: l’entrada luxosa i elegant, el personal extremadament amable i servicial, les habitacions funcionals i sempre netes, l’esmorzar abundant i deliciós, l’enorme piscina i la platja d’aigües cristal·lines a quatre passes.
El cas és que els havia agradat tant i la petita Laia s’hi havia trobat tant a gust que, sense ni tan sols plantejar-s’ho, es va convertir en una rutina reservar la primera setmana de juliol al Majestic. I mentres la Laia anava creixent entre les festes de tots els empleats de l’hotel, que ja els consideraven de la família, l’establiment anava minvant. No va ser d’un dia per l’altre, no. Que va ser poc a poc, amb aquells petits canvis degeneratius, que si ara una rajola que balla, que si el buffet ha baixat qualitat, que si les habitacions necessiten una capa de pintura, que si… una mica com el seu matrimoni.
No és que no s’estimessin el Ricard i la Irene, no. Sí que s’havien estimat alguna vegada, però la rutina s’havia instaurat en les seves vides sense ni tan sols adonar-se’n i quan la Irene ho va comentar, el Ricard no la va entendre. Pensava que m’estimaves, li va dir. No sé què vols. No vull res, Ricard, només dic que hem caigut en la rutina, sempre fem les mateixes coses i de vegades cal canviar per sentir-se viu. No sé, la nena ja és gran. Podríem canviar de lloc de vacances, per exemple. No cal que anem al Majestic enguany. Per què no marxem a Egipte? Saps que sempre ha sigut un dels meus somnis.
Però no hi va haver res a fer. El plantejament del canvi va generar una discussió que va durar dies i al final la Irene va claudicar. I aquí tornaven a passar les vacances, a l’habitació del Majestic, la mateixa habitació des de feia més de vint anys, ara només per a ells dos, ja que la Laia corria per una altra banda amb la seva parella.
Anem a la piscina? va dir el Ricard. No sé perquè ho preguntes, si seeeeeempre fem el mateix, va pensar la Irene. Però no ho va dir. Ja s’havia posat el biquini i agafat la tovallola. Som-hi. De camí a la piscina van saludar pel nom a tots i cadascun dels empleats de l’hotel i van haver d’explicar per on parava la Laia, ja que era el primer any que faltava a la cita ineludible de primers de juliol.
De seguida van trobar dues hamaques, i és que la primera quinzena de juliol encara era força tranquil·la. Et porto el teu suc de pinya?, va preguntar-li el Ricard. Un martini, sisplau, amb oliveta. Només per veure la cara que havia posat el Ricard havia pagat la pena. Vols dir que un martini a aquestes hores…? Sí, ara precisament em ve de gust. Ell va anar a la barra a buscar la cervesa i el martini que no tocava i la Irene feia un repàs a la gent del voltant.
El matrimoni Gómez estaven estirats prenent el sol ben empastifats de crema i agafadets de la mà, com sempre. Feia fins i tot molts més anys que també visitaven el Majestic en aquelles dates. La Irene va alçar una mà per saludar-los des de l’altra banda de la piscina. Va cridar-li l’atenció un matrimoni jove amb un parell de nenes d’uns dos anyets, bessones pel que semblava. La família perfecta a jutjar pels cossos esculpits d’ell i ella i per les atencions que dedicaven a les filles. Estaven fent una sessió de fotos buscant els angles més fotogènics i segur que després anirien a parar al instagram de @familiafeliç o similar.
El Ricard ja tornava amb la cervesa i el martini. No havia estat mai gras, però els anys passen factura: La panxa sobresortia per damunt del banyador i el to muscular era ben bé inexistent, a diferència del del noi de la parella que tot just arribava ara a la piscina. No devien tenir més de vint-i-cinc anyets. I, deixant de banda, la joventut i frescor dels seus cossos, desprenien alegria amb els seus somriures i mirades de complicitat. Van agafar una hamaca i es van estirar una damunt de l’altre menjant-se a petons.
Quina vergonya, va dir el Ricard. Aquí fotent l’espectacle davant de tothom. Com si no tinguessin una habitació. Quan érem joves no ho fèiem això, eh, nena? (odiava que li digués nena, prou que ho sabia). No, no ho hem fet mai, Ricard, no ho hem fet mai. Vaig a banyar-me. Se t’escalfarà el martini! No, que de seguida torno. Es va capbussar en una aigua tèbia i lleugerament oliosa, res a veure amb la netedat i frescor que recordava d’anys enrere. Tot i així la parella jove també s’hi va capbussar entre petons i abraçades. Semblava que l’estat de l’aigua no els afectava igual que a ella.
El dia va passar lentament entre tots els llocs comuns que havien anat bastint al llarg dels anys. A l’hora de sopar el Ricard es va passar tot l’àpat parlant de la seva feina, de coses mil cop explicades, mentre la Irene anava fent que sí amb el cap alhora que observava la resta de taules de la sala. Bla, bla, bla, bla, blaaaaaaaaaaaa, oi que sí, nena? Sí, sí, clar que sí, home!
La seva atenció, però, estava centrada en la parelleta jove que tot just acabaven d’entrar al menjador. Des d’on era podia veure perfectament com es desenvolupava el seu sopar. No calia ser molt perspicaç per adonar-se de la sintonia que traspuaven. Les mirades, l’intercanvi de carícies constant, els somriures. Si alguna vegada la Irene s’havia sentit així ja ni se’n recordava.
El Ricard continuava el seu monòleg, que només necessitava de lleus assentiments per part de la Irene. A la taula del davant, en canvi, el diàleg era fresc, viu, desacomplexat. Segur que estaven parlant de les petites anècdotes del dia, o dels plans per a l’endemà o, a jutjar per les mirades intenses i els llavis humits, de la nit que els esperava sota els llençols.
Ni les postres van esborrar l’amargor que sentia créixer la Irene, ni tan sols el whatsapp de la Laia explicant-li com s’ho estava passant de bé amb la seva xicota. Fem una copa abans de pujar? va proposar al Ricard. Sabia que amb un parell de whiskys es podria deslliurar fàcilment dels possibles requeriments sexuals.
Tal com havia previst, l’alcohol havia fet la seva feina i, de camí a l’habitació, el Ricard trontollava lleugerament i reia com un poca-solta dels acudits dolents que havia explicat el monologuista de l’espectacle nocturn. Davant la porta, mentre buscaven la clau, van passar per darrere seu la parelleta jove que, pel que semblava, tenien just l’habitació del costat. La Irene va veure com la noia obria la camisa del noi i li llepava àvidament el coll amb una llengua juganera. Tan entretinguts estaven que ni se n’havien adonat de la presència dels seus veïns.
Finalment la Irene i el Ricard van entrar a l’habitació i aquest, vestit com anava, es va tombar al llit i va començar a roncar. La Irene va treure-li les sabates i els pantalons, els mitjons i la camisa, i va tombar-lo de costat, per tal de no haver-li de veure la cara. Ella també es va despullar i es va estirar al llit, mirant el sostre i amb els ulls ben oberts, escoltant atentament tots els sorolls que provenien de l’habitació del costat.
Els riures van donar pas als cops rítmics a la paret i als gemecs d’un i l’altra. La Irene va començar a acariciar-se els mugrons i d’aquí va baixar al clítoris, que va fregar amb dits experts fins que va aconseguir un petit orgasme. I es va adormir bressolada pels xiuxiuejos de la parella del costat.
El Ricard es va llevar empalmat i de seguida va atacar a la Irene, encara que aquesta estava mig adormida. Per sort anava molt calent i ella sabia ben bé com prémer els músculs pèlvics per accelerar el procés i acabar com més aviat millor.
L’esmorzar semblava un dejà-vu del sopar. Tots dos asseguts a la mateixa taula, ell parlant de yo-mi-me-conmigo, ella assentint distretament, i la parelleta baixant pletòrica després d’una nit fogosa. Les seves safates eren plenes a vessar d’embotits, formatges i torradetes. Calia recuperar forces.
Vaig a buscar un croissant. Vols alguna cosa més, nena? La Irene va desviar la vista de la parelleta i va respirar fondo abans de contestar: Sí, vull un croissant, dels de xocolata, i també vull el divorci. Gràcies, NEN.
El bibliòfil jeia a terra, desmanegat, ert, colgat pels llibres que estimava en vida i que ara l’envoltaven com una mortalla de cel·lulosa.
No feia ni dues hores que havia entrat a la biblioteca. No a una biblioteca qualsevol. A la “seva” biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més. Havia posat la clau al pany amb cura i l’havia fet giravoltar reverencialment, com tots els dies que hi anava. Va empènyer la porta, que va xerricar suaument amb aquell soroll tan habitual, i va pitjar l’interruptor. Una llum tènue va il·luminar la sala. Aleshores, i només aleshores, va deixar anar la respiració que havia contingut des que s’havia plantat davant de la porta. El ritual era sempre el mateix.
Les prestatgeries ocupaven tota la biblioteca. Curulles de llibres de dalt baix, d’esquerra a dreta. Aquells llibres que no hi cabien reposaven en piles per damunt de les taules i en alguns racons del terra, formant estructures perfectament equilibrades i, segons el bibliòfil, perfectament ordenades.
El pols, que glatia accelerat minuts abans d’entrar, ara tornava ràpidament a la seva cadència habitual. Sempre temia que, en entrar, hagués succeït algun imprevist que alterés l’habitual paisatge. Algun llibre fora de lloc, algun animaló destructor campant per la sala, alguna trencadissa fruit d’una bretolada, algun incendi…
Els incendis el preocupaven d’allò més. Per això havia instaurat un ritual consistent en desconnectar tots i cadascun dels aparells elèctrics que hi havia a la biblioteca i, no content amb això, abans de sortir, i després de donar una última llambregada als seus llibres, baixava l’interruptor general i quedava tot en penombra i lliure del perill de qualsevol espetec elèctric fins a la propera visita.
Va tancar la porta i va passejar amunt i avall resseguint amb els dits els lloms dels llibres. Llibres vells i no tan vells, llibres grans i llibres diminuts, llibres acadèmics i novel·les. Llibres i més llibres. En català, en castellà, en anglès, en francès, en italià, en rus, en txec, en swahili… Llibres de totes menes i de tots colors. Tant feia el tema i l’idioma. Només calia que fossin llibres i que li haguessin cridat l’atenció d’alguna o altra manera. Quan viatjava procurava comprar llibres en les llengües locals, encara que no els entengués, i en gaudia igualment quan els obria, els olorava, els palpava, els acariciava i els tornava a deixar amb cura al seu lloc del prestatge.
No havia llegit ni una dècima part dels prop de 10.000 volums que conformaven la seva biblioteca. El bibliòfil en tenia prou de posseir-los i buscar per a ells un lloc adient al prestatge o en alguna de les piles perfectament distribuïdes.
Li agradaven especialment els llibres antics i rars, els de temàtica religiosa, i els llibres d’art. D’uns i altres en tenia una col·lecció ben generosa. També estava obsessionat amb les enciclopèdies i col·leccions. Es delia pels prestatges que mostraven unes fileres de volums tots iguals, amb el mateix llom, perfectament arrenglerats. Passava hores anivellant cada volum arran de la vora de la prestatgeria després de treure la pols reverencialment amb uns draps especials que havia adquirit en un llibreter de vell.
El bibliòfil, dèiem, va resseguir el llom dels llibres i en va triar un a l’atzar. Un volum de més de 500 pàgines sobre el Monestir de Poblet. No li interessava gens ni mica l’estudi arquitectònic i artístic del Monestir, però sí li agradaria tocar la pell de la coberta, passar les pàgines i admirar les fotos i notar l’aroma del paper nou. I així ho va fer després de seure a la seva butaca preferida, la de pell de color marró, situada just al mig de la sala.
El temps s’escolava ràpidament en companyia d’un bon llibre, però quan va haver saciat el seu desig amb el llibre del monestir, va decidir que havia arribat l’hora. El va tornar a deixar al prestatge, curosament col·locat, en sintonia amb els volums de banda i banda i es va dirigir al seu lloc preferit de tota la biblioteca. Va col·locar l’escala i va pujar lentament, esglaó a esglaó, fins que va ser al capdamunt, allí on reposava el volum núm. u de l’Enciclopèdia Espasa.
Per darrera vegada va aspirar fortament fins que els narius se li van omplir amb l’olor barrejada dels milers de llibres que formaven la seva biblioteca. Va engrapar dos o tres volums de l’Espasa, i es va deixar caure cap enrere mentre la resta de volums, un darrere l’altre, queien damunt seu com a fitxes de dòmino.
El dia abans el bibliòfil s’havia llevat d’hora. Tenia cita amb el metge per recollir les últimes proves que li havien fet. Feia mesos que el seu cos no responia com abans. L’edat no perdona i ell aviat compliria 82 anys. L’acompanyava la seva dona.
La Pepita era molt lectora. El bibliòfil, contràriament a allò que podia semblar, no n’estava gens orgullós de la passió lectora de la seva dona. No podia suportar trobar els seus llibres deixats de qualsevol manera per tota la casa. Damunt la taula del menjador, entre molles de pa i taques d’oli era el lloc més normal, però n’havia trobat pel terra, damunt de mobles plens de pols, doblegats i rebregats entre els coixins del sofà i, fins i tot, la Pepita n’acostumava a deixar-ne al lavabo, entre rotlles de paper de wàter i pots de xampú per encetar.
Feia anys (molts anys) havien discutit sobre aquest tema, però el bibliòfil no n’havia pogut sortir, així que va decidir iniciar la seva biblioteca personal, per a ús propi i de ningú més en un pis llogat no gaire lluny de casa. Ningú hi era benvingut, ningú hi podia entrar. I molt menys la seva dona.
El metge va encaixar la mà del bibliòfil i de la seva senyora i els va fer seure. Va revisar els informes que tenia davant i, amb la seva cara de males notícies, va anunciar allò que ja es veia a venir. El bibliòfil tenia dos mesos per endavant, a tot estirar.
Van tornar a casa en silenci. I en arribar el bibliòfil va explicar-li a la Pepita que tot just feia una setmana havia anat a arreglar el testament. Que ho deixava tot ben lligat, que no calia que es preocupés de res. I… la biblioteca? Es va atrevir ella a preguntar amb un fil de veu. La Pepita frisava per entrar a aquell santuari i fer-se’l seu i, potser, vendre alguns dels llibres. O tots. Ella no donava valors als llibres, els llegia i prou. Mai havia entès la dèria del seu home.
En aquell moment entraven al menjador i el bibliòfil va veure, damunt la taula, un llibre obert de bat a bat. Una novel·la, va pensar despectivament. A sobre, vinclant-lo de manera antinatural, un pot buit de cigrons feia la funció de punt de llibre, mentre deixava anar sobre les pàgines unes gotes del suc que havia contingut els cigrons del dinar. Però no només això. Diversos fragments estaven subratllats amb bolígraf de color vermell. Bolígraf! Vermell! El bibliòfil va notar com el cor se li accelerava, amb un batec furiós.
No et preocupis per la biblioteca, va respondre el bibliòfil, mirant de dominar-se. Serà tota teva. I, a la cuina, va agafar una capsa de mistos.
Abans d’arribar a terra i quedar masegat per l’Espasa, el bibliòfil encara va ser a temps de veure com les flames començaven a devorar la biblioteca. La “seva” biblioteca i de ningú més.
Ah, hola! Re, m’acaba de caure la meva tovallola preferida allí baix
La Raquel assenyala el pati interior. Llardós, ple de cagarades d’ocells, de pinces de roba i d’objectes diversos caiguts al llarg dels mesos
Ja ho saps que no hi viu ningú? Comenta la Sara des de l’altra banda del celobert, just a la finestra del davant.
Doncs no ho sabia, però m’ho imaginava. Mira com està tot. I ja procuro anar amb compte, eh! Però mira… Em dic Raquel. I tu?
Jo soc la Sara. Fa un parell de mesos que vius aquí, oi?
Doncs sí. Vaig tenir sort d’entrar tot just una setmana abans del confinament. T’imagines tota aquesta història enmig d’un trasllat? I encara rai que treballo en un supermercat, perquè a mi això d’haver-me de quedar tot el dia a casa…
Doncs a mi no m’ha suposat gaire canvi. Soc escriptora i habitualment surto poc, només per a les compres imprescindibles, així que estic en la meva salsa
Dona, això de no poder ni sortir a fer una cervesa amb les amigues…
Ni fu, ni fa. Jo estic bé a casa. Amb la nevera plena, la wifi, un pijama calent, un bon grapat de llibres i la cafetera a tot drap no em fa falta res més
Ai, doncs jo no m’hi trobo. Em fa falta passejar, xerrar, veure a la família, als amics. Escolta’m, i si no surts gaire, sobre què escrius?
Sobre el que veig des d’aquesta finestra. Aquest celobert és una font inesgotable de temes, a poc que hi facis una llambregada de tant en tant. Dins de cada casa hi ha un món bategant
No em diràs que fas com el James Stewart a La Finestra indiscreta?
Justa la fusta
No m’hauràs estat espiant?
Tu què creus?
La Raquel s’ho pensa una estona i mostra un gest de preocupació
Tranquil·la, soc una tomba. El teu secret està protegit. No et dic que no aparegui en algun dels meus relats, però res més…
La Raquel prem els llavis i tanca la finestra d’un cop sec. Allò només va passar una vegada, es diu, no pot ser que veiés res, l’habitació estava ben bé a les fosques. Però també és cert que la finestra era oberta i el Pol, el fill adolescent dels veïns del quart se li havia abraonat a l’ascensor, i ja feia molts dies que no fotia un clau amb el puto confinament. I sí, només té 16 anys, però que no ho sembla, i era ell que l’havia buscat i…
La Raquel torna a obrir la finestra i, des de l’altra banda del celobert, la Sara li pica l’ullet amb un mig somriure de sororitat.
La mosca es posa a l’ampit de la finestra que havia obert feia dues hores el Gerard. El dia és assolellat, sense ni gota del vent que l’havia portat amunt i avall dies enrere. S’hi està bé, fora. Malgrat això, decideix entrar.
Zuuuuum, zuuuuuum. El so de les seves ales ressona per tota la casa fins que troba alguna cosa interessant i s’atura damunt de la taula del menjador. Ningú l’ha desparat després d’un àpat alt en greixos saturats. Hi ha restes d’hamburguesa: petits trossos de carn picada, algun trosset d’enciam, esquitxos de maionesa i quètchup. També, un gelat cremós a mig desfer, dolç com una pruna ben madura.
A la mosca li ve salivera i no sap per on començar. Es decideix, finalment, pels minúsculs trossets de carn, però sense perdre de vista la resta de banquet. Sembla que no hi ha cap humà a la vora que la destorbi del seu festí. De sobte sent unes passes ràpides que s’acosten a la taula. i alça el vol ràpidament cap al sostre de l’habitació. Allí, de cap per avall, veu un home alt que, per a la seva desgràcia, comença a recollir tot aquell devessall de menjar deliciós.
Torna a volar cap a la taula quan l’home ja ha recollit la majoria de menjar. Queden, però, les restes enganxoses de les salses, que també són bona cosa a falta de res més substanciós. La mosca succiona les restes de quètchup tot esperant que l’home s’hagi oblidat de passar el drap humit.
Però no té sort en aquest sentit i, en sentir que s’acosta, torna a emprendre el vol, ara cap al lloc d’on ve l’home. Segurament deu ser la cuina. És una mosca experimentada i ha visitat moltes cuines al llarg de les darreres setmanes.
Les cuines són el paradís de les mosques i de les formigues. Sempre s’hi pot trobar alguna cosa de profit, per petita que sigui, damunt dels pedrissos, pel terra o en algun cubell d’escombraries obert. Sucreres mig obertes, pots de mel amb gotes grogues enganxades a l’envàs, molletes de pa, bassalets d’oli, taques de diverses salses. Ni la persona més neta del món pot eliminar al 100 % les restes de menjar que fan les delícies dels petits insectes.
La mosca detecta, en aquest cas, unes boletes de pa prop d’un cubell d’escombraries. El cubell fa una olor apetitosa, però està tancat, tot i que pot veure un reguitzell d’alguna cosa líquida que ha regalimat per l’exterior. Se n’ocuparà després del pa, sí.
El pa comença a desaparèixer mentre l’home esbandeix el drap que segurament ha fet servir per a eliminar el banquet de la taula. Malaguanyat, pensa la mosca. Per un moment resta quieta esperant que l’home no la vegi i vingui a matar-la d’un cop. Ja n’ha vist desaparèixer unes quantes així, i la veritat, no ho entén. Que potser molesten molt? Si fins i tot els fan un servei, als humans, fent fonedissos tots els fragments de menjar que queden amagats per tota la casa…
La mosca comença a estar tipa, però es resisteix a deixar el menjar. Prou que sap que poden passar moltes hores sense tornar a trobar res de res i s’haurà de conformar olorant les tifes dels gossos del carrer. Vola fins al cubell i comença a llepar àvidament les restes de vés a saber què, fins que en té ben bé prou.
A continuació voleia una mica per la cuina però, tipa com està, poques coses criden la seva atenció. Decideix tornar al menjador. L’home està escarxofat al sofà amb una cervesa a la mà. De tant en tant fa un glop i la mosca sent nítidament com el líquid baixa per la seva gola. Vola fins al reposabraços, just a l’altra banda d’on seu l’home. No sembla que l’hagi vist. Està absort en els seus pensaments d’humà.
Baixa fins als coixins i mou les potetes ràpidament. Vol acostar-se a l’home. Sap que no és una bona decisió fer-ho, perquè normalment els humans s’enfaden d’allò més quan noten algun zumzeig al voltant. Però no ho pot evitar. Li agrada l’escalf i l’aroma que desprenen els cossos de les persones. En això no fa distinció de races, ni de sexe, ni d’edat, ni de condició social. Tant li fa si l’humà va perfumat de Chanel, com si està cobert de ronya de dalt baix. És més, aquests últims encara fan una olor més agradable per al gust de la mosca.
L’home aixeca la mà que no sosté la cervesa i es toca lleument el coll. La mosca mira allí, just on els dits han fregat unes marques recents, vermelles, lluents, encara amb restes d’una mica de sang. Sang? A la mosca la sang l’embogeix. Pot abandonar l’àpat més deliciós a l’encalç d’una minúscula gota de sang.
La mosca vola fins al coll de l’home, sabent que és molt probable que acabi foragitada en un tres i no res. Però aquell home no sembla interessat en res del seu voltant i, realment, no mira d’espantar-la en un primer moment, així que aterra al seu coll, just on un moment abans s’ha estat tocant, damunt la jugular, que glateix de manera rítmica. La mosca tasta la sang i la troba dolça. Però aleshores l’home sí que fa el gest universal d’espantar-la amb la mà i no té més remei que sortir volant. Putes mosques, sent que renega en veu molt baixa.
La mosca vola sense rumb. Ja tornaré més tard, quan estigui dormint, pensa. I mentrestant buscaré alguna altra cosa interessant per fer passar l’estona. Travessa el passadís i veu llum al final. Entra a l’habitació poc a poc i s’adona que és una habitació de bany, amb tots els habituals mobles blancs. És a punt de girar cua i tornar per on ha vingut, ja que els lavabos no són sant de la seva devoció. Massa aigua i olors excessivament netes. Alguna cosa, però, crida la seva atenció.
Vola fins a la banyera i allí sí que hi ha un festí de sang. Així que s’oblida de l’home del sofà i es llença damunt de l’home de la banyera. Aquest no mourà cap mà per a espantar-la. Allò sí que és un cop de bona sort.
No havia tornat a trepitjar la fira des d’aquell dia. La Blanca feia 13 anys i volia anar-hi. Ho havia estat evitant, però enguany ja no tenia més excuses. Totes les amigues hi anaven, i ningú entenia aquell encaparrament del Pau per marxar fora tots els anys el cap de setmana de la Fira.
Només va posar-li una condició: que portés pantalons llargs i que a les deu fos a casa. Però, papa, que és la Fira, que totes es queden fins les 12 i jo seré… però no hi va haver manera. En això el pare va ser inflexible.
La Blanca va marxar després de fer-li un petó ràpid i fugisser (volia demostrar el seu malestar) i ell es va quedar a casa llegint, però només un moment, perquè se’l menjaven les imatges d’aquell dia i no es podia concentrar en la lectura. No volia pensar-hi, però el record del que havia passat vint anys abans tornava al seu cap una i una altra vegada, com un martell… Finalment va decidir anar a la Fira. Només a donar una volta, es va dir. No passa res. Puc fer-ho.
Els anys havien passat. El Pau ja no era aquell xicot de setze anys, esprimatxat, ros i il·lusionat per compartir la Fira amb la seva primera novieta, la Raquel. Ara havia guanyat uns quants quilos i els cabells començaven a blanquejar. Pensava que, igual que ell, la Fira hauria canviat, s’hauria modernitzat o alguna cosa semblant, però no era així. No se’n sabia avenir. Semblava que el temps s’hagués aturat. Només canviava la roba de la gent que s’hi passejava. La resta era ben bé igual, tal com ho recordava.
El Pau va sentir un ofec al pit. Es va aturar i va respirar fondo dues o tres vegades. I aleshores va continuar caminant, procurant dominar els pensaments negres.
Va passar per la parada de xurros de l’inici de la Fira. L’olor penetrant de l’oli refregit li confirmava la sensació d’aturada en el temps. Els xurros, les porres, les patates fregides, les cotnes i els frankfurts s’apilonaven al mostrador mentre el xurrero suava profusament. Al Pau li va semblar veure que una o dues gotes de suor queien a la massa que aviat quedaria fregida i exposada a l’aparador. Quin fàstic, va pensar.
“La tómbola de la suerteeeeeeeeeeeeeeeeee, amigos. No se quede sin su boletooooooooo. Hoy puede ser su día de suerte!!!!!. Quiere un boleto, amigo? Solo son dos euros”. No, gràcies, va contestar el Pau. La Raquel, aleshores, sí que havia volgut temptar la sort. La butlleta tenia com a premi un mocador vermell que ella es va lligar al cabell. Estava preciosa. El Pau hauria jurat que la cantarella de l’home de la tómbola era exactament la mateixa, i que ell també era la mateixa persona. Però no podia ser. Havien passat 20 anys, per l’amor de Deu!
A continuació la parada d’artesania de Sud-Amèrica, amb pantalons, camises, instruments musicals, polseres fetes a mà. Podia ser que la roba fos exactament igual?, les mateixes talles, les mateixes combinacions de colors cridaners. I la gent comprava. No se’n sabia avenir.
Es va aturar davant del petit carro de xufles, coco, pomes de caramel i núvol de cotó de sucre. L’olor dolça va omplir-li els narius. Va respirar fondo i va recordar que amb la Raquel també s’hi havien aturat força estona allí mateix, pensant quina de les llaminadures agafarien. A ell li agradava molt el coco i ella es delia per un núvol de cotó, així que van agafar una de cada i van compartir-les entre riures. Era divertit llepar les comissures dels llavis enganxosos i sentir la calidesa de la pell de la Raquel, alhora.
Va notar un cop a l’espatlla i es va girar. Només era un grup de nois i noies, de l’edat de la Blanca, que pujaven Fira enllà, a les atraccions. El carrer s’anava omplint cada cop més i els cops i les empentes eren habituals. Sempre li havia cridat l’atenció la gent que passejava entre tota aquella gernació amb els carrets del nadons de setmanes. Entre la cridòria, els cops, les cigarretes, la calor infernal d’aquells primers dies de juny. Mentre la Blanca havia estat petita no se li havia acudit mai d’anar-hi, i després encara menys. Fins aquell dia, que ja no tenia cap més excusa.
Les atraccions per als més petits venien a continuació. Si no recordava malament, fins i tot ocupaven el mateix lloc. Els cotxes de xoc en miniatura, la muntanya russa petita, el tren de la bruixa, amb aquell personatge disfressat amb una màscara de Mickey Mouse. Els anys passaven, però els crits de nens i nenes que pujaven al tren eren exactament els mateixos. Aquella por a la foscor, al no saber què passarà dins del túnel. Als ulls inexpressius del firaire darrere la cara de Mickey. Pam, pam, pam.
L’olor enganxosa del greix refregit el va tornar a assaltar, com a la parada de la xurreria. Ara provenia, però, de la camioneta dels frankfurts. Frankfurts, hamburgueses, patates fregides, entrepans de llom amb formatge. Suplement de ceba, un euro. I els pots enormes de quètchup i maionesa per a dissimular els gustos immunds de carns processades fins a l’extenuació. Una cua de gent famolenca esperava el seu torn.
S’acostava la zona d’atraccions per als més grans, i el tipus de gent canviava. Ja no s’hi veien tantes famílies, i la mitjana d’edat es podia ben bé situar en els divuit anys. La roba havia canviat, sí. I també l’estètica. Els tatuatges, que vint anys enrere eren inexistents, ara adornaven la pell de la majoria de nois i noies que corrien per la zona. No costaven gaire de veure tenint en compte que la roba en alguns casos era ben minsa. Les noies semblava que anessin uniformades, amb shorts texans i tops de diferents mides i colors. Els nois portaven texans llargs i samarretes arrapades mostrant els músculs incipients.
El Pau, ara, mirava a banda i banda provant de trobar la Blanca entre les riuades d’adolescents que navegaven per l’esplanada. Només la vull veure de lluny, es deia. Comprovar que està acompanyada, que no li passa res. Que m’ha fet cas i que no porta shorts. Que no corre cap perill. I aleshores tornaré a casa i l’esperaré i m’alegraré que no hagi passat res. Perquè el que va passar aquell dia…
Però aleshores el Pau, que tenia aquests pensaments mentre s’obria pas entre la multitud, es va trobar davant de la Presó d’esma. I es va quedar clavat davant de l’atracció, una de les més populars, abans i ara, pel que veia. Aterrit, va veure el firaire que vigilava la cua per pujar a l’atracció. Mentre la gàbia s’anava gronxant amunt i avall, el firaire mirava l’espectacle de les carns adolescents des de sota, i s’humitejava els llavis lascivament. El Pau va mirar la gàbia i allí hi havia la seva Blanca, amb uns shorts diminuts que li havia prohibit expressament.
I ara, com 20 anys enrere, el desgraciat aquell es delectava amb l’espectacle i qui sap si no estava escollint la seva propera víctima. El Pau i la Raquel eren dalt i ell els devia mirar com ara mirava la seva filla. Era ell mateix, n’estava segur. Havia envellit molt malament, però era ell, ho sabia. Els ulls petits injectats en sang, la barba mal afaitada, els texans bruts i estripats, la samarreta plena de llànties llardoses, la llengua serpentejant entre unes dents negres i ratades.
La gàbia es va aturar i la gent va començar a sortir. El Pau i la Raquel van ser els últims. Enhorabona!, va dir el firaire. Sou els clients número 5.000. Heu guanyat un talonari de viatges il·limitats a qualsevol atracció durant el que resta de Fira. Allò estava molt bé. Podrien gastar els diners que tenien en menjar o beguda, o estalviar-los. Veniu amb mi a la caravana, em sembla que tinc allí el talonari. I va fer un gest a un company perquè ocupés el seu lloc a l’atracció.
Els dos joves el van acompanyar. Passeu, passeu. Està una mica atrotinada. A veure si el trobo… va començar a remenar calaixos. La temperatura era molt alta allí dins i el Pau es va començar a trobar malament. Esperem fora, va dir, si no et sap greu. Sí que em sap greu. I es va girar cap al Pau amb un ganivet enorme. La Raquel va xisclar, però ningú no la va sentir. El firaire va lligar les mans del Pau, el va amenaçar amb el ganivet i el va llençar al terra d’un cop. Calladet, nen. Si estàs quiet us deixaré marxar ràpid.
I aleshores es va acostar a la Raquel i… El Pau ja en va tenir prou. Feia molts anys que no hi pensava. Ho havia amagat en un racó molt fondo del pensament, després que la Raquel decidís que no ho dirien a ningú i que no en tornarien a parlar. No n’havia tornat a parlar amb ningú, cert, però allò l’hi havia impedit tornar a la Fira des d’aquell dia.
La gàbia era a punt d’aturar-se. La Blanca era dalt amb les seves amigues, i el violador era baix esmolant-se les ungles per triar la seva presa i atacar. El Pau es va acostar al Firaire i li va dir: avui no repartiràs cap talonari. I d’un cop el va empènyer cap a la gàbia quan aquesta era a punt de tocar a terra. Els crits dels joves en notar el cos esclafat i els esquitxos de sang sota l’atracció van fer que s’aplegués una gentada davant de la Presó.
Deien els diaris al dia següent que ningú no s’explicava què li havia passat pel cap a en Pau C.F. per a cometre aquell assassinat. La calor d’un juny infernal, deien uns, alguna provocació del fatxenda del firaire, deien uns altres. El cert és que en Pau no va obrir boca i va entrar a la presó amb un somriure d’orella a orella.
Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.
Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.
Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.
Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.
Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.
Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.
Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.
Al Màster de Social Media de la UOC estic fent una assignatura de reputació digital. Ara estem treballant la nostra marca personal tenint com a base el llibre Personal Branding: cómo comunicar tu valor diferencial al mercado, de Iñaki Bustínduy.
Bustínduy explica que el nou mercat laboral exigeix una aposta per la diferenciació, per aportar un valor afegit a la nostra feina i treballar la nostra marca personal. Ja fa temps que naveguem entre xarxes i la nostra petjada digital va creant una imatge de nosaltres.
Jo mateixa tinc Twitter des del 2012, Facebook des de fa tant temps que ni ho recordo, i Instagram des dels primers dies de naixement (2010). Soc, a més, una persona activa en totes aquestes xarxes i és evident que totes les meves publicacions reflecteixen una imatge de mi.
Tenint en compte això he volgut fer un experiment sobre la meva marca personal, així que vaig llençar un tuit per tal de veure quina percepció tenen els meus seguidors sobre mi com a professional.
De seguida vaig començar a rebre comentaris de molts dels meus seguidors, que van intentar definir amb una (o diverses paraules), aquesta percepció sobre mi. La veritat és que he quedat aclaparada per la multitud de respostes, les quals agraeixo sincerament.
Amb totes les respostes he generat el núvol de paraules que encapçala aquest post i que dona una imatge de la meva marca personal, tal com em veuen les persones que em segueixen a diari.
El resultat per a mi ha sigut plenament satisfactori, ja que les paraules que em defineixen segons aquesta mostra són conceptes que jo intento transmetre a través de la meva feina i, fins i tot, de la meva vida. Passió, implicació, entusiasme, inquietud, compromís… paraules i actituds que poden ser aplicables a qualsevol feina, ja que una persona apassionada, entusiasta, implicada, inquieta i compromesa té moltes possibilitats de treballar amb excel·lència tant en una biblioteca com en una empresa de serveis.
Jo ja sé quina és la meva marca personal. Tu saps quina és la teva?
El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…
El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.
És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.
I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.
Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.
Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)
La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
